Siluros

Els siluros varen ser una poderosa i belicosa tribu que va habitar en l'illa de Britania, i que varen ocupar aproximadament els territoris de Monmouthshire, Breconshire i Glamorganshire.

Orige

Segons la biografia de Tácito sobre el general Cneo Juliol Agrícola, els siluros es caracterisaven per tindre una forta complexió i pèl rullat. En la seua obra, Tácito creu que, partint de la seua apariència, els siluros haurien aplegat a Britania des d'Hispania.

Un estudi genètic realisat per un equip d'investigadors de les universitats de Londres, Oxford i Califòrnia sugerix que la major part de pobles galeses i celtas compartixen gran part de les seues cromosomas i de la seua ADN en els pobles vascs assentats en el nort d'Espanya durant el Paleolític. No obstant, encara no s'ha clarificat si este víncul és específic entre celtes i vascs o si simplement estos són els familiars més propencs d'entre els primers habitants d'Europa.

Resistència contra Roma

Tribus de Gales durant l'invasió romana. La posició exacta de les fronteres és motiu de debat.

Els siluros, liderats per Carataco, un cacic militar i príncip dels catuvellaunos que havia fugit de terres de l'est despuix de la derrota de la seua pròpia tribu, varen eixercir una feroç resistència durant l'invasió romana de l'illa.

El primer atac sobre les tribus galesas es va produir en l'any 48, quan el general romà Publio Ostorio Escàpula va marchar contra estos territoris al cap d'un eixèrcit. Escàpula va atacar en primer lloc als deceanglos, localisats en al noreste de la moderna Gales. Les evidències historiográficas nos mostren que Escàpula va derrotar a esta tribu sense trobar a penes resistència. Despuix de la seua victòria sobre els deceanglos, Escàpula va passar varis anys combatent contra els siluros i els ordovicos. La resistència estava liderada per Carataco que havia fugit cap al surest de l'illa despuix de la derrota dels catuvellaunos. En un primer moment, l'antic príncip catuvellauno va liderar als siluros, pero finalment es va traslladar als territoris dels ordovicos a on va ser derrotat per Escàpula en l'any 51.

A pesar de la caiguda de Carataco, els siluros varen seguir resistint-se al invasor i varen iniciar una eficaç guerra de guerrilles que va desgastar d'en gran manera a les forces romanes. La determinació dels siluros va dur a Escàpula a dir públicament que els siluros plantejaven tal perille que devien ser exterminats. No obstant, les amenaces d'Escàpula, emeses en l'objectiu de sembrar el temor entre els siluros, no va fer més que aumentar la voluntat d'estos a resistir. Els romans varen enviar una gran força de legionaris a eixa zona a fin de que construïren una llínea de fortificacions per tot el territori. Mentres els legionaris s'afanar en les seues tasques, varen ser emboscats per una gran força de siluros que els va derrotar, causant-los moltes baixes i duent-se a un gran número de presoners en ells. Estos presoners varen ser distribuïts entre les tribus veïnes en l'objectiu d'obligar-les a unir-se a la resistència.

Quan els siluros estaven a la vora de la derrota, Escàpula va morir deixant a Roma en un gran problema en les seues fronteres britanas. En el moment d'incertitut que va seguir a la mort del general, els siluros varen conseguir recuperar-se i varen derrotar a la Legio II Augusta. Els historiadors no han clarificat si els siluros varen ser derrotats militarment o si simplement es va conseguir que es rendiren a través d'un acort de pau. Les fonts romanes sugerixen no obstant que esta tribu va ser derrotada durant les campanyes de Sext Juliol Frontino de c. de 78 (de data propenca al 78 DC). Dels siluros els romans varen escriure que:

No atrocitate, no clementia mutabatur

Vore també

• Silúrico