Anar al contingut

Salticidae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Salticidae

Els saltícidos (Salticidae) són una família de chicotetes aranyes araneomorfas conegudes comunament com a aranyes saltarinas, saltadores o caça mosques. En més de 700 gèneros descrits i més de 7000 espècies descrites.[1] És la major família de totes les aranyes, constituint un 13% de totes les espècies.[2] La visió de les aranyes saltarinas és una de les millors entre els artròpodes i l'usen per a moure's, la caça i el corteig. Encara que normalment es mouen de manera discreta i prou llenta, la majoria de les espècies pot donar bots molt àgils, especialment quan cacen, encara que a voltes també en resposta a amenaces repentines o per a recórrer grans distàncies. Els seus pulmons en llibre i el seu sistema traqueal estan ben desenrollats i usen abdós sistemes en respiració bimodal. A les aranyes saltarinas li les reconeix generalment pel patró dels seus ulls. Totes les espècies tenen quatre parells d'ulls, sent el parell mig anterior particularment gran.

Característiques

Eixemple de l'iridiscència d'una aranya saltarina.
Erro al crear miniatura:
Arrapa Salticidae.

Són aranyes chicotetes, de pocs milímetros en general, de construcció compacta. Es desplacen a gran velocitat i són capaces de donar bots llarcs i certers. No són constructores de taranyinas. El cos sembla cobert de pèls que al mateix temps són escamosos, a voltes iridiscents. Els palpes dels machos, pero no els de les femellas, són a sovint grans i vistosos, amprats durant el corteig. Les pates anteriors són un poc més grans i subjecten a la presa quan cauen sobre ella. Quatre dels seus huit ulls s'orienten frontalment, en els dos centrals especialment grans. Són, com en tots els aràcnits, ulls simples, pero molt elaborats. Són capaços d'enfocar i de moure's, variant la seua orientació i a voltes els mouen rítmicamente per a detectar als seus assuts. Els ulls frontals proporcionen visió estereoscópica, al mateix temps que els laterals completen un camp de visió de 360°, aixina que no necessiten girar-se per a controlar tot el seu entorn. La seua eficaç visió és excepcional no solament entre les aranyes, sino entre els artròpodes.

Hàbitat

Encara que la majoria viu en boscs tropicals, també li les pot trobar en boscs templats, xares, deserts, zones intermareals i regions montanyoses. L'aranya trobada a major altura ha segut la Euophrys omnisuperstes, en les ales del Mont Everest.[3]

Visió

Erro al crear miniatura:
Els huit ulls d'una Lyssomanes sp. (note's el tamany del parell frontal respecte del restant).

Els saltícidos, com la majoria d'aranyes, tenen huit ulls. Al no poder girar el cap (cefalotórax), usen els seus huit ulls per a poder vore lo que tenen entorn tant per a caçar com per a detectar possibles depredadors.[4]

Tenen dos tipos d'ulls: els ocelos i els ulls secundaris. Els ocelos són els ulls que miren cap a avant i són els seus ulls principals, capaços de formar imàgens, a diferència d'uns atres artròpodes, que els seus ocelos només són capaços de detectar la direcció de la llum. Tenen músculs i es poden moure. En ells les aranyes poden distinguir entre les seues preses (formigues, saltamontes, etc) i possibles parelles a una distància d'entre 5 i 10 centímetros.[5] La majoria d'aranyes veuen molt mal, algunes espècies inclús carixen d'ulls.[4] En el cas dels saltícidos, els seus ulls principals veuen millor que els de les parots, que són els insectes que millor veuen. A pesar d'això, estan llimitats per un camp visual reduït.[6]

Els ulls secundaris solen ser més chicotets que els principals. Alguns són tan chicotets que semblen vestigials.[5] Carixen de músculs i movilitat. Amplien el camp de visió dels ulls principals i donen a l'aranya una perspectiva més àmplia que aplega als 360°.[6] També servixen com a detectors de moviment i per a percebre la profunditat, podent aixina l'aranya calcular la distància i direcció d'assuts o amenaces. Els ulls de les espècies nocturnes tenen un tapetum lucidum que els ajuda a vore en poca llum.

Comportament

Les aranyes saltarinas cacen per lo general durant el dia. La majoria d'espècies pot donar grans bots, de vàries voltes el seu propi tamany, gràcies a un sistema hidràulic intern que estén les seues extremitats en alterar la pressió delíquit circulatori (hemolinfa) dins d'elles. Açò els permet botar sense tindre grans pates musculosas com els saltamontes. Quan es mouen d'un costat a un atre i, en especial, abans de botar, peguen un fil de seda en a on estiguen posades per a protegir-se per si fallen el bot.[7] En eixe cas, trepen de regrés pel fil. Els fils de seda estan impregnats en feromones que juguen un paper en la comunicació reproductiva i social i possiblement en la navegació. Algunes espècies han demostrat ser capaces de recordar i reconéixer colors i adaptar el seu estil de caça en conseqüència.[8]

Caça

L'estil de caça dels saltícidos és prou variat comparat en el d'atres famílies d'aranyes.[9] Són caçadores diürnes, lo que té sentit si es té en conte la seua bona visió. Lo primer que fan en detectar un assut és orientar-se fins a tindre els seus ulls mijos anteriors apuntant cap a ella. Fet açò, l'aranya potser es passe un temps inspeccionant l'objecte en qüestió i, si li sembla un assut que valga la pena, escomençarà a aguaitar-la. Una volta estiga lo suficientment prop, es prenguera un moment per a pegar un fil de seguritat abans de botar sobre ella. Hi ha, no obstant, moltes variants en l'estil de caça. Per eixemple, no sempre es dirigixen directament a l'assut, sino que a voltes seguixen un camí tortuoso que les du en ocasions a perdre-la de vista. Un comportament que resulta sorprenent tenint en conte el cervell tan chicotet que tenen. Algunes espècies, especialment les del gènero Portia, poden donar llarcs rodeos anant d'un arbust al sol i trepant després per un atre arbust per a capturar un assut que estiga en un full determinat. És un comportament que seguix sent objecte d'investigació.[9]

Algunes espècies estan en constant moviment, parant-se de quan en quan per a buscar assuts, que aguaiten de colp i repent. Unes atres passen més temps observant l'entorn des d'algun lloc i perseguixen a qualsevol assut que detecten. Les aranyes del gènero Phaeacius, per eixemple, no solen buscar assuts sino que esperen bocabajo en el tronc d'un arbre i s'abalancen sobre qualsevol assut que passe prop.[9]

Algunes aranyes saltarinas s'especialisen en un tipo d'assut en particular, com, per eixemple, les formigues. Encara que la majoria d'aranyes, saltícidos inclosos, evita caçar formigues, per a moltes espècies són el seu aliment principal i han desenrollat tècniques especials per a caçar-les. La Anasaitis canosa, per eixemple, dona regressos front a la formiga i l'agarra per darrere del cap. Encara que estes espècies s'alimenten principalment de formigues, cacen també atres assuts, com a mosques, a l'estil dels saltícidos, sense prendre les precaucions que prendrien en la caça d'assuts perillosos com les formigues. Les formigues oferixen la ventaja de ser molt numeroses, per lo que hi ha poca competència d'atres depredadors, pero seguix sent preferible caçar atres assuts menys perillosos si es presenta l'ocasió.[9]

Algunes de les tècniques de caça més sorprenents són les de les aranyes saltarinas aracnófagas. Moltes d'estes espècies cacen aranyes de la mateixa manera que a qualsevol atre assut. Unes atres, com la Phidippus audax, a voltes invadixen taranyines i ataquen als assuts que haja atrapades en ella (cleptoparasitisme); devoren al seu ocupant o van per la taranyina en este propòsit. Els gèneros Brettus, Cyrba, Gelotia i Portia utilisen una tècnica per a invadir taranyines més alvançada. Alvancen llentament cap a ella i la fan vibrar en les seues pates i pedipalps. Si l'ocupant de la tela se sobre la manera adequada per a tractar en un assut atrapat, el depredador ataca. És una tècnica pareguda a l'utilisada pels mimétidos, potser l'aranya aracnófaga més especialisada de totes les famílies d'aranyes.[9]

La majoria de les espècies d'aranyes saltarinas no usa taranyines per a caçar i, les poques que ho fan, cacen també a la manera del restant de saltícidos. Algunes espècies de Portia, per eixemple, teixixen taranyines que semblen adaptades per a capturar atres aranyes. Unes atres, com les aranyes del gènero Spartaeus, capturen en les seues taranyines a arnes sobretot. L'us de taranyines per a caçar és, potser, una relíquia de l'evolució d'esta família a partir d'antepassats tejedores de taranyines.[9]

Per a caçar en superfícies verticals o invertides, usen la seua seda com a subjecció, podent aixina botar sobre assuts que d'una atra manera serien inalcançables. Despuix de fer contacte en l'assut, li injecten un verí que li dona poc temps per a reaccionar.[10] Les famílies Mimetidae i Thomisidae, que moltes voltes ataquen a assuts més grans que elles i no usen seda per a immovilisares, utilisen una tècnica similar, injectant-les un verí que les immovilisa immediatament.

Alimentació

Erro al crear miniatura:
Arrapa saltarina capturant un sírfido.

Encara que, per lo general, les aranyes saltarinas són carnívores, se sap que moltes espècies s'alimenten també de néctar[11] i, una espècie, la Bagheera kiplingi, s'alimenta principalment de matèria vegetal.[12] No es coneix cap que s'alimente de llavors ni de fruta. Plantes com la Chamaecrista fasciculata proporcionen néctar a les aranyes saltarinas i, a canvi, es beneficien de la caça de les aranyes sobre qualsevol plaga que troben. La femella de l'espècie del Surest Asiàtic Toxeus magnus, alimenta a les seues crío durant els seus primers 40 dies de vida en un líquit nutritiu semblança a la llet. A les crío femelles també se'ls permet consumir una miqueta d'este líquit despuix d'alcançar la madurea sexual.[13]

Reproducció

Erro al crear miniatura:
Exhibició de corteig d'un mascle Saitis barbipes.

Archiu:Multi-Modal-Courtship-in-the-Peacock-Spider-Maratus-volans-(O.P.-Cambridge-1874)-pone.0025390.s001.ogv

Corteig i emparellament

Les aranyes saltarinas realisen complexes exhibicions visuals de corteig, usant tant moviments com a atributs corporals físics. A diferència de les femelles, els mascles tenen el pèl plumoso, colorit o iridiscent (especialment notable en les aranyes pavo real), flocs en les pates davanteres, estructures en atres pates, i atres modificacions, a sovint estranyes. Estes característiques s'usen en un “ball” de corteig, en el que es mostren les parts coloreades o iridiscents del cos. Ademés de l'exhibició de colors, les aranyes saltarinas realisen complexos moviments de desplaçament, vibració o zigzag per a atraure a les femelles. S'ha descobert fa poc que molts mascles posseïxen també senyals auditives que s'assemblen a zumbidos o tambors.[14] Les característiques visuals i vibratorias varien molt d'una a una atra espècie.[15] Els mascles adults de moltes espècies tenen pegats que reflectixen la radiació ultravioleta.[16][17] Esta característica visual'usen algunes femelles per a elegir parella.[18]

Si la femella és receptiva al macho, assumirà una postura passiva i acachada. En algunes espècies, la femella pot ser que també faça vibrar les seues palpos o abdomen. El mascle estendrà llavors les seues pates davanteres cap a la femella per a tocar-la. Si la femella seguix sent receptiva, el mascle pujarà a la seua esquena i la inseminará en les seues palpos.[19]

Conseqüències del dimorfisme sexual

Tindre un colorit tan vistós pot ser que semble que només beneficia a la selecció sexual, pero és un benefici que, ademés d'atraure a les femelles, també pot aumentar el risc d'atraure a depredadors.[18][20]

Mordedura d'aranya saltarina

La mordedura de l'aranya saltadora no és considerada particularment perillosa per als sers humans ya que ella no acostuma a atacar animals més grans que ella. Encara que la majoria de les aranyes saltadores produïxen verí, est és totalment inofensiu per als sers humans.cita requerida

Taxonomia

la monofilia de la família Salticidae està ben establida a través d'anàlisis filogenético i morfològics, pero no existix consens sobre quin un atre grup d'aranyes està més estretament relacionat en les aranyes saltarinas. S'han sugerit grups germans com els oxiópidos (arrapes gat cerval), tomísidos (arrapes carranc), clubiónidos (aranyes de bossa) i aranyes tejedoras.[21] Un anàlisis filogenético de l'any 2017 sugerix que el grup germà pot ser la família Miturgidae.[22]

La taxonomia de la família Salticidae es va revisar considerablement en 2015. Ara la família està dividida en sèt subfamílies:[23]

  • Onomastinae Maddison, 2015 – 1 gènero, 12 espècies
  • Asemoneinae Maddison, 2015 – 5 gèneros, 38 espècies
  • Lyssomaninae Blackwall, 1877 – 2 gèneros, 92 espècies
  • Spartaeinae Wanless, 1984 – 29 gèneros, 165 espècies
  • Eupoinae Maddison, 2015 – 3 gèneros, 34 espècies
  • Hisponinae Simon, 1901 – 9 gèneros, 53 espècies
  • Salticinae Blackwall, 1841 – 538 gèneros, 5379 espècies

D'estes subfamílies, la Salticinae és de llunt la major, constituint més del 90% de les espècies d'aranyes saltarinas conegudes.[23]

Models per a mimetisme

Es creu que alguns chicotets insectes han desenrollat apariències o traces de comportament que s'assemblen als de les aranyes saltarinas per a, provablement, evitar la seua depredación, en particular de les aranyes saltarinas. Alguns eixemples semblen ser els patrons en les ales d'alguns tefrítidos,[24][25] de nimfes de fulgorida[26] i provablement d'algunes arnes.[27]

Fòssils

Erro al crear miniatura:
Arrapa saltarina en copal de Madagascar.

S'han trobat molt pocs fòssils d'aranyes saltarinas. Dels que es coneixen, tots pertanyen a àmbar del Cenozoico. Els fòssils més antics són d'àmbar bàltic de l'época del Eoceno, fa entre 54 i 42 millons d'anys. S'han trobat atres fòssils d'aranyes saltarinas en àmbar de Chiapas i en àmbar dominicà.[28]

Vore també

Referències

  1. ↑ https://wsc. nmbe. ch/statistics/ [retrieved 01 February 2019]
  2. ↑ «Five New and Four Newly Recorded Species of Jumping Spiders from Taiwan (Araneae: Salticidae)».Zoological Studies.41(1)
    1–12.Consultat el 28 de giner de 2016.
  3. ↑ (1975).«Spiders of the family Salticidae from the upper slopes of Everest and Makalu».Bulletin of the British Arachnological Society.3(5)
    132–136.
  4. ↑ 4,0 4,1 Anne Marie Helmenstine. «How Many Eyes Do Spiders Have?» (en en). ThoughtCo. Consultat el 14 de setembre de 2019.
  5. ↑ 5,0 5,1 M. F. Land(1969).«Movements of the retinae of jumping spiders (Salticidae: Dendryphantinae) in response to visual stimuli».The Journal of Experimental Biology.Consultat el 14 de setembre de 2019.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Hyperacute motion detection by the lateral eyes of jumping spiders» (en en). ScienceDirect. Consultat el 14 de setembre de 2019.
  7. ↑ Foelix, Rainer F. (1996). Biology of Spiders, Oxford University Press, p. 11. ISBN 978-0-674-07431-6.
  8. ↑ Jakob, Elizabeth M.(2007).«Jumping spiders associate food with color cues in a T-maze».Journal of Arachnology.35(3)
    487–492.doi:10.1636/JOA-ST06-61.1.Consultat el 9 de setembre de 2019.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 (1992).«A review of the ethology of jumping spiders (Araneae, Salticidae)».Bull. Br. Arachnol. Soc..9(2)
    33–37.
  10. ↑ youtube. com/watch? v=qxbuysNGLOM National Geographic video of capture of bee by jumping spider. Youtube. com (27 February 2009). Retrieved on 4 May 2013.
  11. ↑ (2001).«Jumping spiders (Araneae: Salticidae) that feed on nectar».Journal of Zoology, London.255
    25–29.doi:10.1017/S095283690100108X.Consultat el 28 d'agost de 2019.
  12. ↑ Milius, Susan. «Vegetarian Spider». Consultat el 9 d'abril de 2009.
  13. ↑ smithsonianmag. com/smart-news/jumping-spiders-are-only-arachnids-known-milk-their-young-180970930/ Jumping Spiders Llaure the Only Arachnids Known to Provide ‘Milk’ For Their Young
  14. ↑ (2003).«Seismic signals in a courting male jumping spider».The Journal of Experimental Biology.206(22)
    4029–4039.doi:10.1242/jeb.00634.
  15. ↑ Morelle, Rebecca (2 May 2008) bbc. co. uk/2/hi/science/nature/7378196. stm " Study sheds light on spider sex", BBC News.
  16. ↑ (2006).«Extreme Ultraviolet Sexual Dimorphism in Jumping Spiders (Araneae: Salticidae)».Biological Journal of the Linnean Society.89(3)
    397–406.doi:10.1111/j.1095-8312.2006.00704. x.
  17. ↑ (Lim, Matthew L. M., and
    • Daiqin Li. "Courtship and Male-Male Agonistic Behaviour of Comsophasis
    • Umbratica Simon, an Ornate Jumping Spider (Araneae: Salticidae)." The
    • Raffles Bulletin of Zoology (2004): 52(2): 435-448. National University of Singapore. Web. 20 September 2015.)
  18. ↑ 18,0 18,1 Bulbert, Matthew W., James C. O’Hanlon, Shane
    • Zappettini, Shichang Zhang, and Daiqin Li. "Sexually Selected UV Signals in
    • the Tropical Ornate Jumping Spider, Cosmophasis umbratica, May Incur Costs from
    • Predation." Ecology and Evolution (2015): 5(4): 914-920. John Wiley & Sons
    • Ltd. Web. 20 September 2015.
  19. ↑ Foelix, Rainer F. (1996). Biology of Spiders, Oxford University Press, pp. org/details/biologyofspiders00foel_0/page/195195–197. ISBN 978-0-674-07431-6.
  20. ↑ «'Eight-legged cats' and how they see – a review of recent research on jumping spiders (Araneae: Salticidae)».Cimbebasia.16
    231–240.Consultat el 28 de giner de 2016.
  21. ↑ (2003).«Jumping spider phylogeny (Araneae:Salticidae)».Invertebrate Systematics.17(4)
    529–549.doi:10.1071/IS02044.
  22. ↑ «A genome-wide phylogeny of jumping spiders (Araneae, Salticidae), using anchored hybrid enrichment».ZooKeys.(695)
    89–101.doi:10.3897/zookeys.695.13852.
  23. ↑ 23,0 23,1 «A phylogenetic classification of jumping spiders (Araneae: Salticidae)».Journal of Arachnology.43(3)
    231–292.doi:10.1636/arac-43-03-231-292.
  24. ↑ Whitman, D. W, Orsak L & Greene I.(1988).«Spider mimicry in fruit flies (Diptera: Tephritidae): Further experiments on the deterrence of jumping spiders (Araneae: Salticidae) by Zonosemata vittigera (Coquillett)».Annals of the Entomological Society of America.81(3)
    532–536.doi:10.1093/aesa/81.3.532.
  25. ↑ (2012).«Characterisation of Predator-Directed Displays in Tephritid Flies».Ethology.118(12)
    1165–1172.doi:10.1111/eth.12021.
  26. ↑ Zolnerowich, Gregory(1992).«A Unique Amycle Nymph (Homoptera: Fulgoridae) That Mimics Jumping Spiders (Araneae: Salticidae)».Journal of the New York Entomological Society.100(3)
    498–502.
  27. ↑ Trencada J & Wagner DL(2006).«Predator Mimicry: Metalmark Moths Mimic Their Jumping Spider Predators».PLoS ONE.1(1)doi:10.1371/journal. posa.0000045.
  28. ↑ «Salticidae of the Antarctic land bridge».Peckhamia.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Salticidae&oldid=1393316»