Feromona
.jpg){kind=link}
Les feromones són substàncies químiques secretadas pels sers vius, en la finalitat de provocar comportaments específics en atres individus de la mateixa espècie. Són un mig de transmissió de senyals volàtilés produïdes en forma líquida, que després es dispersen per l'ambient.[1] En cas de molècules per a la comunicació interespecífica s'utilisa el terme alelomonas.
Moltes espècies de plantas i animalés utilisen diferents aromes o mensages químics com a mig de comunicació i casi totes envien un o varis còdics per este mig, tant per a atraure's o rebujar-se sexualment com per a atres fins. Algunes palometas, com els mascles de Saturnia pyri, són capaços de detectar l'olor de la femella a 20 km de distància.
El terme feromona va ser falcat a finals de la década de 1950, a partir de les raïls gregues φέρω, ‘dur’, i ὁρμόνη, ‘estímul, hormona’.
En 2006, es va mostrar que una subclasse de receptors trobat en l'epiteli olfatori cridats Receptor 1 Associat a les Amina Traces són activats per amina volàtils trobades en orina de rates, inclosa una feromona.[2]
Evolució
[editar | editar còdic]Els processos olfatoris de senyals químiques han evolucionat en tots els grups taxonómicos d'organismes, incloent les bactèries i són aixina el sistema receptor més antic filogenéticamente. Es considera que servixen funcions de supervivència en generar respostes apropiades a senyals de perill, sexe i estatus de dominancia entre membres de la mateixa espècie.[3]
Ademés, també s'ha sugerit que en l'evolució de procariota unicelulars a eucariota pluricelulares, les senyals primordials paracrinas i endocrinas hagen evolucionat dins d'organismes individuals.[4]
Receptors de feromones
[editar | editar còdic]En l'epiteli olfatori
[editar | editar còdic]En el ser humà hi ha un grup de sis receptors acoplats de proteïnes G (i.i., TAAR1, TAAR2ls, TAARs) en l'epiteli olfatori que funcionen per a identificar els odorantes amínicos volàtils, incloent certes feromones;[5] es considera que estos TAARs funcionen com a receptors de feromones que identifiquen mensages socials.
En l'orgue vomeronasal
[editar | editar còdic]En reptils, amfibis i en mamífers (menys els primats) les feromones són detectades per l'orgue vomeronasal o orgue de Jacobson ademés de les membranes olfatòries ordinàries. Este orgue es troba en la base del septo nassal entre el nas i la boca.[6] Este orgue està present en la majoria dels amfibis, reptils i mamífers no primats,[7] en canvi està absent en aus, mones catarrinos adults i simis.[8] L'existència de l'orgue de Jacobson en humans està en discussió. Està present en el feto, pero es reduïx despuix. S'han identificat tres tipos de receptors acoplats a proteïnes G, encara que diferixen dels receptors típics, no obstant deuen tindre certa funció.[6]
En abelles
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Feromones de les abelles domèstiques.
Les feromones en les abelles domèstiques es produïxen en glándulas especials i actuen a través del olfat per regla general.[9] Les abelles obreres també les tenen. Són especialment conegudes les glándulas de Nasonov, en l'esquena del abdomen, que emeten la feromona de Nasonov. Les avientan alçant l'abdomen i batent les ales.
Algunes feromones poden funcionar per intercanvi oral. La reina les ampra per a controlar a les obreres i, en el vol nupcial, per a atraure als machos. Estimula l'agregació en els eixams, impedix la construcció de celes realeras, transmet la seua presència, lo que manté la tranquilitat de la colmena, promou la recolecció de néctar.
Hi ha feromones produïdes per glándulas mandibulars que impregnen el cos i són arreplegades per les obreres en la llengua, i aixina les transmeten per a generalisar el coneiximent de que la reina està present.
Les feromones que fan la construcció de noves celes reals (les que servixen per a criar noves reines) es produïxen en glándulas tarsales (en les pates).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Regnier, F. Insect Pheromones. Journal of Lipid Research.
- ↑ https://www.nature.com/articles/nature05066
- ↑ Hildebrand, J. G. (1995). “Analysis of chemical signals by nervous systems”. Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A. 92 (1): 67–74. doi:. PMID 7816849. Bibcode: 1995PNAS...92...67H.
- ↑ Stoka, AM. “Phylogeny and evolution of chemical communication: an endocrine approach”. Journal of Molecular Endocrinology 22 (3): 207–25. doi:. PMID 10343281.
- ↑ «Trace amine receptor: Introduction». International Union of Basic and Clinical Pharmacology. Archivat des d'el original, el 23 de febrer de 2014. Consultat el 15 de febrer de 2014. «Importantly, three ligands identified activating mouse Taars llaure natural components of mouse urine, a major source of social cues in rodents. Mouse Taar4 recognizes β-phenylethylamine, a compound whose elevation in urine is correlated with increases in stress and stress responses in both rodents and humans. Both mouse Taar3 and Taar5 detect compounds (isoamylamine and trimethylamine, respectively) that llaure enriched in male versus female mouse urine. Isoamylamine in male urine is reported to act as a pheromone, accelerating puberty onset in female mice [34]. The authors suggest the Taar family has a chemosensory function that is distinct from odorant receptors with a role associated with the detection of social cues. ... The evolutionary pattern of the TAAR gene family is characterized by lineage-specific phylogenetic clustering [26,30,35]. These characteristics llaure very similar to those observed in the olfactory GPCRs and vomeronasal (V1R, V2R) GPCR gene families.»
- ↑ 6,0 6,1 “A novell family of candidate pheromone receptors in mammals” (2000). Neuron 28 (3): 835–845. doi:. PMID 11163270.
- ↑ Physiology of behavior, 11th edició, Boston: Pearson, p. 335. ISBN 978-0205239399.
- ↑ Keverne EB (1999). “The vomeronasal organ”. Science 286 (5440): 716–720. doi:. PMID 10531049.
- ↑ Bortolotti . L., Costa, C. Neurobiology of Chemical Communication. Chapter 5. Chemical Communication in the Honey Bee Society
- Este artícul conté una traducció derivada de «Feromona» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.