Superstició en l'Antiga Grècia

L'adivinaació era una institució oficial, reconeguda pels estats, que a la seua volta consultaven a la Pitia i mantenien a adivinos colaborant en magistrats civils i militars. Lampón, l'amic de Pericles, que va fer d'ell una espècie de “ministre dels cults”, era un endevine.

La frontera entre la religió i la superstició en l'Antiga Grècia a sovint era imprecisa. Esta és la raó per al com en el retrat del supersticiós que nos oferixen els Caràcters de Teofrasto, hi ha molts ritos religiosos, alguns d'ells exagerats fins a l'absurt.

Si, en nugar-se el calcer, se li trencava una correja del peu dret o del peu esquerre era aixina mateix un presagie bo o mal.

Seria un error creure que tots els supersticiosos eren home del poble carents de cultura. Un ric home d'estat com Nicias, un escritor, discípul de Sócrates, com Jenofonte, es rodejaven de adivinos i de cresmólogos (coleccionistes d'oràculs) i practicaven ritos casi tan minuciosos com el supersticiós de Teofrasto. A causa d'un eclipse de Lluna –gran presagie- Nicias va perdre el seu eixèrcit i va morir a la seua volta de forma llamentable en Sicília:

¿Qué varen dir els atenienses en enterar-se del desastre? Coneixien el valor personal de Nicias i la seua admirable constància. Tampoc se'ls va ocórrer culpar-li per haver seguit els dictats de la religió. Solament li varen fer un reproche, haver-se dut a un endevine ignorant. L'endevine s'havia equivocat sobre el presagie de l'eclipse de lluna, puix haguera degut saber que, per a un eixèrcit que es vol retirar, la lluna que oculta la seua llum és un presagie favorable.