Arquitectura bizantina

Erro al crear miniatura:

Arquitectura bizantina

Es denomina arquitectura bizantina a l'estil arquitectònic que va estar vigent durant l'Imperi bizantí (Imperi romà d'Orient) des de la caiguda del Imperi romà d'Occident en el V, si ben alguns autors consideren com a punt de partida el IV, quan l'emperador Constantino va decidir traslladar la capital a l'antiga Bizancio, rebatejant-la com Constantinopla (actual Estambul).

L'arquitectura bizantina s'inscriu dins del marc del art bizantí, i comprén un llarc espai de temps, que s'inicia en el IV i al que posa fi abruptament la caiguda de Constantinopla en mans dels turcs otomans en 1453, ya en el XV. Per la seua dilatada duració en el temps, sol dividir-se per al seu estudi en tres periodos diferenciats: un periodo inicial, un periodo intermig i un periodo final.

Pel que fa al marc geogràfic en el que es produïx l'estil arquitectònic bizantino, est coincidix en llínees generals en l'extensió geogràfica de l'Imperi bizantí, en lo que va ser canviant en el temps en raó de les circumstàncies històriques i polítiques de dit regne a lo llarc dels més de dèu sigles de vigència de dit estil. No obstant, les zones de major presència de l'arquitectura bizantina es corresponen en els territoris de les actuals Turquia i Grècia, sense oblidar Bulgària, Romania i àmplies parts d'Itàlia, junt en Síria i Palestina. Ademés, com a resultat de l'expansió del cristianisme entre els pobles eslaus portada a terme a partir de el VIII per l'Iglésia ortodoxa bizantina, l'arquitectura bizantina es va estendre per les actuals Ucrània, Rússia i Bielorússia, passant alguns dels seus elements arquitectònics (com per eixemple les cúpules bulbosas) a convertir-se en una senya d'identitat de les iglésies ortodoxes, que han segut mantingudes fins a l'actualitat.

Per un atre costat, l'art bizantí va ser un art de tipo oficial, en funció de les relacions del poder eclesiàstic en el poder civil, que se sustentava en el respal de l'Iglésia. I la pròpia existència de l'Imperi bizantí es va vincular a l'expansió de la fe #ortodox i de l'art bizantí.

En raó de les circumstàncies històriques i de la pròpia zona geogràfica en que es va generar i en la que va tindre presència, l'arquitectura bizantina va rebre, sobre una base formada essencialment per l'arquitectura romana, fortes influències d'atres estils arquitectònics, especialment d'estils procedents de la zona d'Orient Mig. Per un atre costat, ademés de la ya apuntada influència en els estils arquitectònics de països relacionats en l'Iglésia ortodoxa, deu destacar-se que des de la zona de Rávena, en Itàlia, en el seu extrem occidental de distribució, va influir en l'arquitectura carolingia i, a través d'esta, en l'arquitectura romànica, al mateix temps que des del sur d'Itàlia, especialment en la zona de Sicília, va aportar alguna de les seues característiques a la versió adaptada en la zona de l'arquitectura normanda, que era una de les variants de l'arquitectura romànica.

Algunes de les característiques distintives de l'arquitectura bizantina són, ademés de la forma ya indicada de les cúpules, l'us del rajola com a material constructiu en substitució de la pedra, l'us massiu dels mosaics com a element decoratiu en substitució de les esculturas, la major elevació dels edificis com a resultat del realce de les cúpules, i la troballa d'un sistema que permet conjugar l'us constructiu para dites cúpules, d'un soport de planta quadrada, pero que permet l'arremate per mig d'un tambor en una cúpula redona, en moltes ocasions en prolongació d'un ràfol ondulat.

• 
  Iglésia de Santa Sofia de Trebisonda
• Erro al crear miniatura:
  Iglésia de Santa Irene, en Constantinopla
• Erro al crear miniatura:
  Monasteri de Studenica, en Sèrbia

Periodos

El llarc periodo de temps comprés per l'arquitectura bizantina sol dividir-se en tres subperíodos clarament diferenciats:

• primer periodo o primera Edat d'Or (V a X), que correspon a l'emergència de l'estil molt influït per les #arquitectura orientals, a partir d'una primera etapa que no es distinguia especialment de l'arquitectura romana —de la que constituïa solament una mera derivació regional— i de la paleocristiana. Es caracterisa per l'us de la rajola en les iglésies —, que va substituir a la pedra, utilisada en l'época romana—, per una interpretació més lliure dels órdens clàssics, per l'us de mosaics que substituïxen a les escultures com a elements decoratius i pel realce de les cúpules, que s'eleven a més altura que en estils anteriors. El moment més destacat correspon al regnat de l'emperador Justiniano (r. 527-565) i algunes de les construccions més famoses i que varen fixar les característiques de l'estil varen ser:

• en Constantinopla, el recint defensiu baix Teodosio II (V) i les iglésies de Santa Sofia, dels Sants Sergio i Baco, de Santa Irene i dels Sants Apòstols (hui desapareguda) (totes de el VI) i el Gran palau de Constantinopla (sigles VI-X).
• en Rávena, les basíliques de Sant Vital, Sant Apolinar Nuovo i Sant Apolinar in Classe (totes de el VI).

• periodo intermig o segona Edat d'Or, que despuix de la crisis de l'iconoclasia (sigles VIII i IX), és el periodo més característic o acusadamente bizantí (sigles X i XI), que acaba en la pren de la capital pels creuats venecians en 1204. Es caracterisa per la predominancia de les iglésies de planta en creu grega en coberta de cúpules realçades sobre tambor i en un prominent rebanc ondulat en la base exterior —com la catedral d'Atenes, l'iglésia del monasteri de Dafni (que usa trompes en lloc de pechinas), la desapareguda iglésia de Nea de Constantinopla (881, construïda per Basilio I) i els conjunts monásticos del mont Athos en Grècia.

La crisis de la iconoclasia va arruïnar moltes de les edificacions dels inicis del periodo i a penes queden la basílica de Santa Sofia, en Salónica (Grècia) i l'iglésia de l'Asunción en Nicea, que va sobreviure fins a el XX encara que després va ser destruïda en els anys 1920 en la guerra greco-turca (1919-1922).

De l'época de la dinastia macedónica tampoc queden grans realisacions: es presumix que la desapareguda Theotokos Panachrantos de Constantinopla, obra de Basilio I, haja servit com a model per a moltes edificacions en planta en forma de creu inscrita en un círcul, com la del monasteri de Ossios Loukas (en Grècia, any 1000), el monasteri de Néa Moní (en l'illa de Quíos, un proyecte largamente acariciat per Constantino IX) o el monasteri de Dafni (Chaidari, localitat en el Ática pròxima a Atenes). La planta de creu inscrita va ser la més difosa quan els misioneros bizantins varen recórrer els territoris dels pobles eslaus per a procedir al seu cristianización. La catedral de Santa Sofia d'Ohrid (en l'actual Macedònia del Nort) o l'iglésia de Santa Sofia de Kiev (en l'actual Ucrània) són testimoni eloqüent de l'us de la cúpula de tambor, que en el temps seran cada volta més altes i més esveltes.

Algunes de les principals obres del periodo no es troben en Constantinopla sino en la península itálica, com Sant Marcs de Venècia (XI) i en el sur, en el XII, les catedrals Cefalú i Monreale i la capella palatina de Palermo.

• periodo final o tercera Edat d'Or, que comprén de el XIII a el XV, coincidint en el govern de les dinasties dels Comnenos i els Paleólogos, en que les formes bizantines es difonen cap al nort (Rússia); en este periodo predominen les plantes d'iglésies cobertes per mig de cúpules abulbadas sobre tambors circulares o poligonales. Destaquen:

• en el periodo dels Comnenos, l'Elmali kilise en Capadocia; en Constantinopla, l'iglésia del Pantocrátor (hui coneguda com mesquita de Zeyrek) i l'iglésia de la Theotokos Kyriotissa (Verge del Tro) (hui coneguda com Kalenderhane Camii). S'han conservat ademés numeroses iglésies en el Caucas, Rússia, Bulgària, Sèrbia i atres països eslaus, de la mateixa manera que en Sicília (capella Palatina del Palau dels Normandos de Palermo) o en Venècia (basílica de Sant Marcos, catedral de Santa María de l'Asunción en Torcello).

• en el periodo dels Paleólogos hi ha una dotzena d'iglésies en Constantinopla, especialment Sant Salvador de Chora (hui Kahriye Camii) i Theotokos Pammakaristos (Santa Mare de Deu) (hui Fetiye Camii). Una característica de totes elles és la de no accentuar la verticalitat, primant l'horisontal, que els resta la magnificencia d'atres iglésies de Constantinopla. L'única que no complix la regla és l'iglésia de Santa Sofia de Trebisonda. A esta etapa corresponen, en el XIV en Grècia, l'iglésia dels Sants Apòstols de Salónica, l'iglésia de Mistra, en el Peloponeso, i alguns monasteris del Mont Athos, com la Gran Lavra.

Época primitiva (527-843)

Originalment, l'arquitectura bizantina va ser solament una extensió de l'arquitectura romana antiga. Durant el Baix Imperi, l'expansió del cristianisme havia dut al desenroll d'una arquitectura paleocristiana, en l'edificació d'iglésies les plantes —derivades de les quals de la dels temples pagans i especialment de les basíliques civils romanes que havien segut convertides en llocs de cult— varen adoptar gradualment formes més adequades per al cult cristià. Des de el IV fins a el VI, la planta basilical rectangular va constituir, tant en Orient com en Occident, el prototip de les iglésies parroquials, episcopals o monásticas; pero en paralel es va desenrollar una arquitectura en la que la planta central, en forma de rotonda o de creu grega, va anar gradualment reemplaçant al desenroll llongitudinal. Les rajoles, com a material de construcció, s'usen més que la pedra de talla, la disposició de les columnes es fa més lliure. Els mosaics figuratius en un fondo d'or es convertixen en l'element essencial de la decoració dels interiors, en particular de les voltes i cúpules. Per a donar cabuda als mosaics, es va buscar eliminar per complet les #cobertura de fusteries de fusta, lo que naturalment va conduir a l'abandó de la planta basílical, que es va reemplaçar per plantes resultants de conjunts de cúpules i miges cúpules que es varen tornar cada volta més complexes. Despuix de la gran crisis de l'Antiguetat tardana, que va vore la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, el VI va ser un periodo de renovació i d'experimentació molt fructífers en el domini arquitectònic de l'Imperi romà d'Orient, que va conéixer llavors el seu apogeu. Es veu la coexistència d'una gran diversitat de plantes, que a voltes es varen combinar de forma complexa. Els emperadors Justino I (r. 518-527) i Justiniano (r. 527-565) varen ser dos grans constructors tant pels seus edificis religiosos (iglésies) com a civils (fortalees, palaus, edificis públics, mercats, aqüeductes). Va ser la grandea passada de la civilisació romana la que realment va renàixer durant un temps en Constantinopla.

• Planta basilical de la basílica de Sant Pablo Extramuros de Constantino en Roma (sigle IV)
  Planta basilical de la basílica de Sant Pablo Extramuros de Constantino en Roma (sigle IV)
• Planta central en creu grega en cinc cúpules de l'iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla (sigle IV)
  Planta central en creu grega en cinc cúpules de l'iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla (sigle IV)
• Planta central octogonal de la basílica de Sant Vital en Rávena (sigle IV)
  Planta central octogonal de la basílica de Sant Vital en Rávena (sigle IV)
• La planta "intermija" complexa de la basílica Santa Sofia de Constantinopla (sigle IV), una #síntesis de les plantes anteriors.
  La planta "intermija" complexa de la basílica Santa Sofia de Constantinopla (sigle IV), una #síntesis de les plantes anteriors.

Molts dels monuments d'este primerenc periodo arquitectònic ara han desaparegut. Els eixemples més representatius que es conserven es varen erigir durant el regnat de l'emperador Justiniano i es troben en Rávena i en Constantinopla. En eixe moment es va experimentar un progrés decisiu en l'història de l'arquitectura quan els arquitectes Antemio de Trales i Isidoro de Mileto varen descobrir cóm suspendre una gran cúpula circular sobre un espai de planta quadrada per mig de la tècnica de les pechinas, un método particularment elegant, tant geomètrica com estèticament. Va permetre que les grans cúpules descansaren sobre quatre grossos pilars. Certament ya havien tingut lloc alguns experiments tant en Occident com en Orient sobre l'us d'una cúpula per a cobrir edificis quadrats, rectangulars o cruciformes, pero en la basílica de Santa Sofia es va aplegar a la perfecció i la cúpula es va convertir en un símbol de l'arquitectura bizantina. En iglésies en cúpules més chicotetes les pechinas varen ser reemplaçades per trompes.

La planta de Santa Sofia (que significa 'Sant Saber', del grec Hagia Sophia) és una #síntesis original de dos tipos de planta: la central, en forma d'un quadrat coronat per una cúpula i rodejat d'àbsits i absidiolos; i la llongitudinal (basilical), que permet ampliar la nau central, vorejada ademés per naus laterals. A pesar de la seua complexitat, va resultar ser una solució de gran unitat i harmonia, fent d'esta basílica una de les obres mestres més admirades en l'història de l'arquitectura. Encara que l'iglésia està dominada per la seua enorme cúpula central, la seua planta conserva la d'una basílica en nau central i naus laterals separades per dos columnates que voregen la nau; pero ací les files de columnes tradicionals es modifiquen per mig de l'inserció de quatre grans pilars que servixen de soport per a les pechinas que soporten la cúpula.

La planta quadrada de la part central de la nau es comprimix en llongitut per dos enormes àbsits del mateix ample que el quadrat central de la nau (32 m). La planta semicircular d'estos àbsits s'amplia ella mateixa en dos absidiolos més menuts en els seus costats. Estos absidiolos són transportats en el seu centre per dos columnes en pórfido roig (més cridaner) que els separen de les naus laterals i aixina perseguixen les columnates que voregen la nau més allà dels grans pilars. Els grans pilars estan inclús decorats en falses columnes en pórfidos o marbre vert segons siguen els costats. Tots estos artificios conseguixen dispondre d'una espècie de gran nau, dos voltes més llarga que ampla, i de lliberar en l'iglésia un volum interior jagantesc desprovisto de qualsevol estructura, inigualable fins a llavors, cobert per la gran cúpula en el centre i flanquejat per vàries semicúpulas. Ademés, la tècnica de les pechinas descansant sobre els pilars, va fer que les altes parets laterals anaren innecessàries estructuralment (no soporten càrregues), lo que va permetre insertar en elles les columnates laterals en dos nivells (inclós un pis per a les tribunes) i obrir els murs sobre les tribunes per a allumenar majestuosament l'interior a través d'una multitut de finestres en dos nivells adicionals, als que s'agrega la corona de quaranta finestres que els arquitectes varen saber crear en la cúpula. L'iglésia és tan lluminosa com les primeres basíliques paleocristianas que solament soportaven fusteries de fusta, i l'efecte és sorprenent.

l'iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla, també construïda baix Justiniano i ara desapareguda, va constituir un atre intent de fusionar plantes, desplegant una solució molt més simple pero que donava menys unitat al volum interior: era en creu grega composta per cinc espais quadrats yuxtaposts, en pilars en els seus cantons que soportaven les pechinas que sostenien cinc cúpules de diàmetros idèntics. Aixina es conseguia una llarga nau vorejada pels pilars que soporten tres cúpules seguides; esta nau era travessada per un transepto del mateix tamany i concepció que la nau central. Esta iglésia ha segut destruïda hui, pero la basílica de Sant Marcs en Venècia, que s'analisarà més alvance, constituïx una espècie de rèplica construïda cinc sigles despuix.

En Rávena, la basílica de planta central de Sant Vital (San Vitale), construïda en el VI, i la basílica de Sant Apolinar Nuovo, construïda a principis de el VI per Teodorico el Gran, són dos dels eixemples millor conservats i armoniosos de planta basílica tradicional. En Constantinopla, ademés de la basílica del Sant Saber (Santa Sofia), es varen construir en el regnat de Justiniano la de Santa Irene, prop de la dels Sants Sergio i Baco (també cridada «menuda Hagia Sophia»), construïda entre 527 i 536 i que es diu que va servir de model de les dos primeres, perque en ella també hi ha una combinació de característiques distintives de les iglésies llongitudinals i centralisades.

Del mateix periodo destaquen, entre els edificis no dedicats al cult, el Gran Palau de Constantinopla, ara en ruïnes, aixina com el mur de Teodosio (provablement iniciat baix Teodosio II), que en els seus vint quilómetros de llongitut i les seues imponents torres, hui és una de les principals atraccions turístiques de la ciutat, ademés de permetre-li resistir durant més de mil anys a tots els seus enemics. També deu mencionar-se un atre edifici niciado baix Justiniano en els anys 530, el «palau Sumergit» (en turc, Yerebatan Sarayī), que servia per a múltiples propòsits i albergava un tanc subterràneu de 138 m per 65 m adornat en 28 files de 12 columnes cada una que sostenien voltes de rajola. Ademés del «aqüeducte de Justiniano», encara es pot admirar el pont monumental que permet creuar el riu Sangarius (hui Sakarya) que data de el VI, aixina com el pont sobre el Karamagara, un pont abovedado de el V o V d'arc únic de 17 m de llarc i 10 m d'alt en l'est de Turquia.

En els atres països de l'imperi es deuen mencionar l'iglésia de Hagios Demetrios de Salónica, el convent fortificado de Santa Catalina del Sinaí i el monasteri de Djvari (VI) en la Geòrgia moderna, aixina com les tres iglésies del gran complex monástico de Echmiadzin sèu del Catholicós d'Armènia. Tots estos edificis tenen algunes característiques en comuna. En primer lloc, es veu evolucionar en el VI una série de tradicions antigues, com els capiteles corintios en volutes complicades que es varen convertir en el capitel impostado o capitel bizantí. Estos capiteles són prou variats en les seues formes i #decoració, pero el més característic és el tipo piramidal en delicats fullages o motius geomètrics tallats, com si fora una capa d'encaix que dona l'ilusió d'albergar una ret tan airejada en l'interior o al buit. Les columnes planes i sense estrías semblen més llaugeres. Els pesats entablamentos de l'arquitectura clàssica han desaparegut definitivament o s'han reduït a frisos, de la mateixa manera que els grans arquitraus, que donaven un caràcter monumental a l'arquitectura clàssica antiga, varen ser reemplaçats per arcades de mig punt, al mateix temps més llaugeres i més eficients. Quan la cobertura és de albañilería, està assegurat en casi totes parts per voltes o cúpules redonejades i planes en lloc dels sostres artesonados. Els pisos de mosaic tendixen a ser reemplaçats per paviments de marbre en motius redonejats i geomètrics derivats de l'opus sectile antiga. En les grans sales de les iglésies, les columnes en freqüència sostenen un pis de tribunes i ya no solament el sostre. En general, l'arquitectura busca elevar-se i desmaterializarse, perseguix l'abstracció, aïllar-se d'un context concret i terrestre: els mosaics en fondo dorat juguen un paper important en el reforç d'este efecte. A nivell històric, es pot dir que l'arquitectura bizantina de el VI representa l'apogeu i la finalisació d'un llarc procés de desenroll de l'arquitectura paleocristiana, en el que els arquitectes varen explorar noves formes i varen dur al màxim les possibilitats tècniques que tenien, pero també va ser la primera fita important de l'arquitectura cristiana medieval, en establir principis, ideals i investigacions que es desenrollaran en atres formes d'arquitectura i trobaran atres solucions a lo llarc de l'Edat Mija.

• Eixemples de capiteles bizantins
• Capitel de la basílica de Hagia Sophia, en marbre blanc delicadamente tallat
  Capitel de la basílica de Hagia Sophia, en marbre blanc delicadamente tallat
• Capitel de la basílica de Sant Vitale en Rávena
  Capitel de la basílica de Sant Vitale en Rávena
• Capiteles de la basílica de Sant Vitale en Rávena, marbre blanc en adició de policromía parcial
  Capiteles de la basílica de Sant Vitale en Rávena, marbre blanc en adició de policromía parcial
• Capitel de la basílica Eufrásica de Poreč, Croàcia
  Capitel de la basílica Eufrásica de Poreč, Croàcia
• Capitel d'una basílica en ruïnes en Filipos en Grècia
  Capitel d'una basílica en ruïnes en Filipos en Grècia
• Un atre tipo de capitel bizantina: fullage coronat per protomas d'animals que descollen. Filipos, Grècia
  Un atre tipo de capitel bizantina: fullage coronat per protomas d'animals que descollen. Filipos, Grècia

Periodo intermig (843-1204)

Evolució històrica

Artícul principal → Art de la dinastia macedonia.

El periodo fecundo i innovador de Justiniano va ser seguit per dos sigles de letàrgia marcats per les invasions eslaves en els Balcans, les guerres en Pèrsia i el lloc de Constantinopla en 626, el sorgiment dels àraps i del Islam, la pèrdua definitiva de Palestina, Síria i Egipte en els anys 630-640, la conquista del nort d'Àfrica pels àraps que varen sitiar novament Constantinopla en 674-678 i 717-718. Durant eixos dos sigles, l'arquitectura religiosa es va estancar, resultat de la crisis iconoclasta durant la qual es varen eliminar les imàgens dels temples existents sense construir atres noves. L'arquitectura civil també va declinar, per les epidèmies de pesta, a les guerres civils i al decliu de les ciutats. Durant eixe temps l'enfocament principal era reparar o mantindre els edificis existents. Eixos dos sigles formen una espècie de charnela que podrien classificar-se en este periodo o en l'anterior.

Es incluiran ací en el periodo intermig, perque provablement va ser en el VIII quan es varen construir les primeres iglésies en creu inscrita, una planta que encara s'usa en l'Iglésia ortodoxa. Este tipo d'iglésia, generalment prou menuda, se centra al voltant d'un naos (el Sant dels Sants) dividit en nou trams per quatre columnes que soporten una cúpula. A l'oest està el narthex (vestíbul d'entrada) i a l'est el bêma (santuari generalment elevat a on es troba l'altar protegit per un dosel, descansant sobre pilars, cridat ciborium), separat anteriorment per una pantalla del naos, actualment reemplaçada per un iconostasio (mur en el que es disponen els icons). Directament baix de la cúpula principal està el ambón (púlpit elevat des d'a on es llegien les Escritures), i al peu del ambón, l'espai reservat per al cor de cantants. Al voltant del àbsit, el clero tenia el seu lloc sobre grades en escala que rodejaven el tro del patriarca (el synthronon). A cada costat del bêma hi havia dos chicotetes sacristies, el diaconicón (altar per al tesor, les vestidures llitúrgiques i els texts sagrats) i la prothesis (altar per a la preparació de la comunió).

Estes iglésies , en la seua forma casi quadrada, a diferència de les iglésies de tipo llongitudinal o axial, volien representar en la seua arquitectura la jerarquia del cosmos. Començant des de la part més elevada, la cúpula, la mirada va descendint sobre les voltes que descollen del bêma i dels àbsits, abans d'unir-se als murs. Esta jerarquia es feya tangible pels rebancs de marbre que separaven cada u dels tres components: en la part superior, en la cúpula, figurava un mosaic representant a Crist i davall, un atre representant a la Verge en la semicúpula de l'àbsit; i en el tercer i últim nivell, apareixien pels àngels, els profetes, els apòstols, els pares de l'iglésia i atres sants, mentres que els murs ilustraven diverses festivitats del calendari llitúrgic.

L'Imperi bizantí va sorgir a principis de el IX del caos en el que s'havia debatut en els sigles anteriors. Es califica a este periodo de «Renaixença macedonio». Pero este imperi ya no comprén el conjunt del Mediterràneu: Àsia Menor serà el teatre de les invasions àraps; els eslaus s'instalen en els Balcans; el sur d'Itàlia i Sicília són l'escenari d'una lluita entre el Papa i els normandos. De modo que el segon periodo de l'arquitectura bizantina se centrarà casi exclusivament en Constantinopla i en les seues afores. Els regnats de Teófilo (r. 829-842) i Basilio I (r. 867-886) varen estar marcats per un desig de renovació com ho demostren els texts de l'época en els que abunden els térmens neos, kainos, kainourgios, que signifiquen, ací, menys una «novetat» que un «rejuvenecimiento» o una «tornada a les fonts», fent una consolidació de l'art tradicional.

Els monuments erigits durant este periodo renoven o imiten els monuments més gloriosos de Justiniano, en una forma més modesta, perque ya no estaven destinats a les multituts del passat, sino a un públic més restringit que gira entorn a l'emperador: els dignatarios i els cortesanos.

De la mateixa manera, les iglésies de nova construcció tenen menys l'intenció de ser la sèu d'un bisbat o una parròquia que servir a un monasteri que el seu clero s'estava tornant cada volta més autònom i buscava evadir tant la jurisdicció episcopal com l'imperial. Els nous monasteris, abans erigits en el camp a on els monges vivien dels fruts de la seua terra, varen tendir ara a establir-se en Constantinopla o, a lo manco, a establir un servici allí (metochia).

Este periodo d'efervescència arquitectònica va ser seguit pel govern de Basilio II (r. 976-1025), un periodo de buit casi complet, ya que si be va conseguir expandir les fronteres de l'imperi, que en eixe moment incloïa a tots els Balcans i s'estenia en Àsia des d'Armènia fins a les costes de Síria, l'emperador era un soldat ahorrativo que s'ocupava poca de l'arquitectura i volia sobretot restaurar el tesor públic.

En les regions que ya havien segut part de l'imperi, l'influència bizantina va permanéixer, pero les tradicions locals es varen tornar preeminents. Aixina, en Sicília, antigament partix de l'imperi, pero conquistada pels musulmans en 902 abans de ser presa pels normandos en 1072, es va desenrollar un gènero que podria calificar-se com «orientalisant». Casi tots els reis normandos buscaran als seus artesans en el món bizantí. I si les iglésies que varen construir generalment varen adoptar la planta occidental de tres naus sense cúpula, el seu acabament interior estarà inspirat en els de Bizancio, sense conservar el seu simbolisme. La catedral de Cefalú, iniciada en 1131 durant el regnat de Roger I de Sicília, presenta en la volta de l'àbsit un bust del Crist Pantocrátor que, en una iglésia típicament bizantina, deuria haver ocupat la cúpula. Esta desviació de la «jerarquia» continua en els murs verticals dels àbsits a on apareix la Verge, ya no com la Theotokos (és dir, com a mare del chiquet-Deu), sino en una posició d'oració entre els arcàngels dalt i els apòstols avall.

Quan l'Imperi bizantí va entrar en eixe periodo ombrós, es va desenrollar entre el VII i la conquista àrap en Armènia un gènero propi. Molt pronte s'abandona la planta llongitudinal a favor de la planta en creu inscrita en un quadrat i els arquitectes varen elaborar diverses formes de cúpules que varen modificar en diverses variacions en agregar-los casetes que albergaven capelles en certs costats del quadrat (iglésia de Mastara) o separant la cúpula dels quatre murs per a recolzar-la en pilars o columnes (catedrals de Bagaran i de Etchmiadzin) lo que permetrà la construcció de tambors que es tornaran més estrets a mida que s'acosten al cim. Es caracterisen per l'us de plantes circulares o octogonales, inscrites o no en un quadrat.

Eixemples de realisacions arquitectòniques

l'emperador Teófilo (r. 829-842) es va dedicar principalment a la rehabilitació del mur de protecció a lo llarc de la mar i a la construcció de palaus en Constantinopla. L'arquitectura d'eixos palaus va estar fortament influenciada per lo que els enviats de Teófilo havien vist en Síria i que recorden als de les dinasties omeyas i abasidas. Basilio I (r. 867-886), per la seua banda, construirà o renovarà moltes iglésies, incloses vinticinc en la capital i sis en els suburbis. La més célebre d'elles, ara desapareguda i solament coneguda per descripcions medievals, va ser la Nea Ekklesia o Iglésia Nova (880). Presumiblement construïda sobre una planta anomenada de «creu inscrita», estava coronada en cinc cúpules, recobertes en mosaics en l'interior i de teixixques de coure en l'exterior. En l'interior, tenia a lo manco quatre capelles consagrades a Crist, a la Verge, als arcàngels Miguel i Gabriel, Elías i sant Nicolás. En l'iglésia votiva de la Theotokos Panakrantos (iglésia votiva de la mare de Deu, Constantinopla) (hui baix les ruïnes de la mesquita Fenari Isa), servirà com a model per a moltes atres iglésies en tot l'imperi, incloent la Cattolica de Stilo en el sur d'Itàlia (IX), l'iglésia del monasteri de Hosios Lukas (Sant Lucas, en Grècia, 946-955), el Nea Moni (nou monasteri) en l'illa de Chios (1045), i el monasteri de Dafni prop d'Atenes (1050). També es difondrà en els països eslaus en vies de conversió. Aixina, la catedral Saint-Sophie de Ohrid (hui en Macedònia del Nort) o l'iglésia del mateix nom en Kiev (Ucrània) són eixemples tipo de l'us de la cúpula sobre un tambor, que guanyarà en el temps en altura i esbeltez.

Els monasteris bizantins d'este periodo mostren complexos arquitectònics en característiques comunes. Per lo general, estan rodejats per un mur i disponen d'un elaborat portal, a sovint proveït en bancs a on els pobres i els menics aplegaven a demanar almoines. El portal s'obria a un gran pati interior en el mig del com s'alçava l'iglésia que, contràriament a la pràctica de l'época primitiva, estava separada dels atres edificis lo que obligava a donar més importància al seu aspecte extern. Els edificis d'habitació estaven alineats en l'interior dels murs en les seues celes rectangulars, generalment abovedadas. El segon edifici en importància va ser el refectorio i la cuina contigua. Hi havia uns atres edificacions, generalment una font, un forn, una casa per a visitants, a voltes una enfermeria i banys.

També va ser en eixe moment quan va començar la construcció dels monasteris del Mont Athos que, en la Gran Lavra de Sant Atanasio en 961, es va convertir gradualment en el centre del monacato ortodox. A excepció del Protaton, l'iglésia més antiga situada en la capital administrativa de Karyés, totes les atres iglésies prenen la forma d'un trébol segons el model del katholikon (iglésia principal d'un monasteri) que hauria segut construït pel propi sant Atanasio.

Periodo tardà (1204-1453)

El periodo final o Tercera Edat d'Or comprén el lapsus de temps comprés entre els sigles XIII i XV, coincidint en el govern les dinasties dels Comnenos i els Paleólogos. Ya en el XII, l'Imperi bizantí va començar a desmoronarse: la thema de Chipre es va separar en 1185 i quatre anys despuix Teodoro Mangafas es va convertir en senyor de Filadèlfia. La caiguda de Constantinopla en 1204 solament va accelerar eixa tendència, mentres es formaven l'imperi de Nicea i l'imperi de Trebisonda, el despotado de Epiro (en capital en Arta), el principat de Morea (en capital en Mistra) i varis principats llatins. L'arquitectura d'este periodo va seguir l'evolució de les influències polítiques eixercides sobre eixos territoris (georgianos i turcs per a l'imperi de Trebisonda; francs i eslaus per al despotado de Epiro; venecians i genoveses per als grans centres comercials), de la mateixa manera que religiosos: Iglésia catòlica i Islam. Ya siga en la construcció de castells o fortalees o d'iglésies, l'estil gòtic va començar a penetrar en esta regió del món.

L'ocupació llatina (1204-1261) també va marcar el final de l'influència de Constantinopla en el desenroll de l'arquitectura. Varen aparéixer nous centres com Nicea, Trebisonda i Arta. Despuix de la reconquista de Constantinopla, nous edificis, principalment iglésies, monasteris i palaus, voran la llum, pero este nou impuls es ralentisarà ràpidament per les guerres civils dels anys 1320 i 1340. Molts artesans abandonaran la capital per a establir-se en atres llocs i en això donaran un impuls a l'arquitectura local (Mesembria, Skopie, Bursa).

El despotado de Epirof ue provablement el més dinàmic en el pla arquitectònic, en molts monuments associats en la família reinante. Dos dels principals edificis d'este periodo són el monasteri de Katô Panagia, prop de Arta, construït pel déspota Miguel II entre 1231 i 1271 i la basílica de Porta Panagia, prop de Trikkala, erigida en 1283 per Juan I Ducas, fill de Miguel II. Estos dos edificis tenen «voltes d'arestes». Molt estesa en Grècia des de el XIII, eixa planta d'iglésia en tres naus s'assembla al de la creu inscrita, pero sense cúpula. L'obra mestra de l'escola epirota, no obstant, seguix sent l'Iglésia de la Parigoritissa, erigida en 1290 pel déspota Nicéforo I Comneno Ducas. És un edifici casi quadrat de tres plantes. De tipo octogonal, l'domo central està soportat per huit pilars; quatre cúpules més chicotetes adornen cada cantó del sostre pla.

En Constantinopla mateix i en Àsia Menor, l'arquitectura del periodo comeniano va ser pràcticament inexistent, en l'excepció de Elmali Kilise, iglésia tallada en la roca, construïda al voltant de 1050 en el centre de Capadocia i que comprén quatre pilars irregulars que formen una creu grega i sostenen una cúpula, aixina com les iglésies del Pantokrator (hui conegut com Zeyrek Camii) i de la Theotokos Kyriotissa (Verge del Tro, hui coneguda com Kalenderhane Camii) de Constantinopla.

Si s'ha pogut parlar de «renaixença» per a caracterisar l'esclat intelectual que va ocórrer baix la dinastia dels Paleólogos, este a penes es va manifestar en el camp arquitectònic. Els pocs palaus i monasteris que daten d'este periodo perpetuen les tradicions del periodo intermig sense agregar nous elements. Destaca l'iglésia ubicada al sur del monasteri de Lips (Fenari Isa Camii) erigida al voltant de 1280 per l'emperatriu Teodora, esposa de Miguel VIII (r. 1261-1282), aixina com les iglésies del Sant Salvador de Chora (Kariye Camii) i de Marie Pammakaristos que daten al voltant de 1310. Pero a sovint es tracta de #adició a edificis existents o de renovacions com les del monasteri de Chora feta per Teodoro Metoquita entre 1316 i 1321.

Fòra de Constantinopla, l'iglésia dels Sants Apòstols de Salónica es considera a sovint típica d'este últim periodo en els seus murs exteriors ornamentados en motius fets de rajoles entrecreuades o de ceràmica. A diferència de les époques anteriors, l'exterior té prioritat sobre l'interior i es dota de casetes, arcades, ménsulas i dentells a on s'entrecreuen teixixques i pedra. Esta mampostería en relleu provablement culmina en l'iglésia de Achtamar en l'illa del mateix nom en el llac Van, un símbol de l'arquitectura armènia. Atres iglésies d'este periodo precedent a la caiguda de Constantinopla es conserven en Mistra (monasteri de Brontochion) i en el mont Athos.

A diferència dels seus colegues bizantins, els arquitectes eslaus varen donar ímpetu a les edificacions verticals. Com a resultat, es pert l'impressió de la cúpula com a volta celest que descendix gradualment cap al món dels hòmens en una curva majestuosa. La cúpula es convertix en una espècie de pou invertit en el que l'image del Pantokrator és alluntada i sembla minúscula. L'espai horisontal és privilegiat i, gràcies a la renovació de la pintura durant este periodo, es cobrix d'escenes que es convertixen en taules sense relació en l'espai arquitectònic.

Característiques

L'arquitectura bizantina va mantindre varis elements de l'arquitectura romana i de la paleocristiana oriental, com els materials (rajola i pedra per a #revestiment exteriors i interiors de mosaic), arquerías de mig punt, columna clàssica com a soport, etc. Pero també varen aportar noves traces entre els que destaca la nova concepció dinàmica dels elements i un nou sentit espacial i, sobretot, la seua aportació més important, l'ocupació sistemàtica de la coberta abovedada, especialment la cúpula sobre pechinas, és dir, triànguls esfèrics en els ànguls que faciliten el pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula. Estes voltes semiesfèriques es construïen per mig d'hiladas concèntriques de rajola, a modo de corones de ràdio decreixent reforçades exteriormente en morter, i eren concebudes com una image simbòlica del cosmos diví.

Una atra aportació de gran transcendència va ser la decoració de capiteles, dels que va haver varis tipos; aixina, el de tipo teodosiano és una herència romana, amprat durant el IV com a evolució del corintio i tallat a trépano, semejando a avisperos; una atra varietat va ser el capitel cúbica de cares planes decorat en relleus a dos plans. En un i un atre cas era obligada la colocació sobre ells d'un cimacio o peça troncopiramidal decorada en diversos motius i símbols cristians.

En la tipologia dels temples, segons la planta, abunden els de planta centralisada, sense dubte concordant en l'importància que es concedix a la cúpula, pero no són inferiors en número les iglésies de planta basilical i les cruciformes en els trams iguals (planta de creu grega).

En casi tots els casos és freqüent que els temples, ademés del cos de nau principal, posseïxca un atri o nàrtex, d'orige paleocristiano, i el presbiteri precedit d'iconostasio, cridada aixina perque sobre este tancament calat es colocaven els icons pintats.

Evolució estructural

En els primers temps del primer periodo de l'arquitectura bizantina, les construccions d'iglésies en les regions de Palestina i Síria en época de l'emperador Constantino II estaven efectuades segons dos models diferents de planta de l'edifici: la planta basilical o axial, com per eixemple succeïx en l'iglésia del Sant Sepulcro de Jerusalem, i la planta circular o central, com és el cas de la hui perduda gran iglésia octogonal que existia en Antioquía.

Iglésies de planta central

Es deu supondre que les iglésies en una planta central devien dispondre casi sempre d'una coberta abovedada, ya que l'existència d'una cúpula central era la seua autèntica raó de ser. L'espai central quedava rodejat per un mur de gran gruixa, en el que apareixien profunts buits per la seua cara interior, com succeïx en l'iglésia de Sant Jorge de Salónica (V), o be per un deambulatorio en volta de canó, com és el cas en el mausoleu de Santa Constanza en Roma (IV).

Les profundes obertures existents en l'espai central conformarien d'eixe modo els braços d'una creu, contribuint aixina al sustentamiento de la volta central de l'edifici, com succeïx per eixemple en el cas del Mausoleu de Gala Placidia en Rávena, datat en el V.

La més famosa de les iglésies pertanyents a este tipo era possiblement l'iglésia dels Sants Apòstols, que es trobava també ubicada en la ciutat de Constantinopla. Els soports per a les voltes varen ser posteriorment aplicats també a les iglésies construïdes en una planta basilical, com és el cas per eixemple en l'iglésia de Santa Irene, també situada en Constantinopla, de el VI, en la que la llarga nau de l'iglésia que conforma el seu cos queda coberta per dos cúpules adjacents entre sí.

En l'iglésia dels Sants Sergio i Baco de Constantinopla i en l'iglésia de Sant Vital en Rávena, iglésies en planta central, l'espai que queda baix la cúpula queda ampliat en l'adició dels àbsits al octògon.

Finalment, en l'iglésia de Santa Sofia de Constantinopla, datada en el VI, es va idear una combinació que representa molt ben un proyecte arquitectònic interessant i nou: l'espai central de forma quadrada de 30 m de costat va quedar aumentat fins als 60 m en l'adició de dos hemicicles en els costats este i oest; dits hemicicles queden posteriorment ampliats de nou per mig de l'afegitó de tres àbsits menors al costat este i d'atres dos al costat oest.

Esta àrea ininterrompuda de casi 80 m de llarc per més de 30 m d'ample quedava internament coberta per un sistema de cubrición per mig de cúpula. Per una atra part, sobre les cobertes dels absidiolos s'eleven dos grans semicúpulas que cobrixen a la seua volta els hemicicles, despuix de les quals emergix a la seua volta la gran cúpula que es troba sobre el quadrat central. Esta última se sosté en els seus costats nort i sur per mig de cobertes a dos plans que otorguen a tot el conjunt un aspecte extern quadrat.

Iglésies de creu grega inscrita en un quadrat

Artícul principal → Iglésia en creu inscrita.

En l'iglésia dels Sants Apòstols de Salónica, de el VI, sobre una planta cruciforme es trobaven dispostes cinc cúpules, sent la central de les mateixes l'emplaçada a major altura. Cap atra iglésia construïda despuix de el VI podrà competir en grandiosidad en esta obra de Justiniano I, i les plantes de les iglésies tendiran a assimilar-se a un tipo únic. Un àrea central coberta per la cúpula quedava inscrita en un quadrat d'un tamany sensiblement major: l'espai en cada u dels laterals identificava clarament una nau i un transepto. A voltes l'espai central era quadrat, encara que en ocasions era octagonal, o a lo manco eren huit les pilastres que sostenien la cúpula en lloc de tan sol quatre, en nau i transepto d'un tamany proporcionalment menor.

Si es dibuixa un quadrat i es dividix cada u dels seus costats en tres parts, sent la part central alguna cosa major, i partint dels punts obtinguts es dividix l'àrea de nou s'obtindrà una idea d'un proyecte arquitectònic típic d'esta etapa. A partir dels punts de les divisions del costat este es desenrollaven tres àbsits, mentres que en la frontera oest s'obria un estret pòrtic d'entrada, el nàrtex. Front a est quedava un espai quadrat, l'atri: en ocasions existix una font central baix un baldaquino sostingut per columnes. Just baix el centre de la cúpula es trobava el púlpit, des del que es proclamaven les Escritures, trobant-se baix el púlpit el cor dels cantores. En el costat este del quadrat central es trobava l'iconostasio, per a separar el bema, a on s'ubicava l'altar, del cos de l'iglésia. El bema era la zona de l'iglésia que estava reservada per al clero i els ministres, similar al presbiteri. L'altar es trobava protegit per un baldaquino o ciborio recolzat sobre pilastras. Unes files d'assents emmarcaven la circumferència de l'àbsit, en el tro del patriarca en el punt central a l'est formant el synthronon (tro colectiu). Els dos sectors menors i els absidiolos al costat del bema eren els Pastoforia (prothesis i diaconicon). El púlpit i el bema eren adjacents al solea, un pas recolzat en els murs.

Influències d'atres estils

Les continuades influències d'orige oriental queden de manifest en diversos aspectes, com per eixemple en la decoració exterior dels murs de les iglésies edificades al voltant de el XII, en les que els rajolas gravats queden disposts d'un modo ornamental clarament inspirat en l'escritura cúfica. Això estava associat a la disposició externa de les rajoles i de pedres segons una àmplia varietat de dissenys; este us decoratiu és provablement d'orige oriental, port que #decoració similars podem trobar-les en diversos edificis en Pèrsia, en la cridada arquitectura medo-persa.

Les cúpules i les voltes es trobaven recobertes externament en plom o en teixixcas de tipo romà (planes). Les pollegueres de portes i finestres eren de marbre. Les superfícies interiors dels edificis es trobaven completament decorades en les seues parts situades a major altura en mosaics o frescas i en la part inferior en #revestiment de lloses de marbre, d'orígens i #coloració variats, dispostes de modo que les diverses #coloració formaren una série d'amplis panels. Els marbres de major calitat eren tallats de modo que les dos superfícies obtingudes formaren un disseny simètric similar al de la pell dels animals.

L'influència armènia

Les enconadas lluites pel control d'Armènia entre àraps i bizantino varen ocasionar la fugida d'Armènia de molts príncips, nobles i soldats, sent el seu destí la majoria de les voltes l'Imperi bizantí. Les migracions, acompanyades d'artistes i de diversos atres tipos de persones, haurien influenciat l'arquitectura bizantina. L'influència a l'inversa sembla poc provable, degut a que Armènia, intolerant respecte de Bizancio per qüestions de fe religiosa, va expulsar del país a tots els seus dissidents l'any 719. Tenint en conte les circumstàncies, sembla difícil pensar en una admiració respecte de l'arquitectura bizantina per part dels armenis.

En els sigles VIII i IX no es donaven en Armènia les condicions necessàries per a un florecimiento cultural i artístic. No obstant, les fortalees en les que molts príncips armenis s'havien vist obligats a refugiar-se varen donar els arquitectes la possibilitat d'adquirir coneiximents per a la construcció d'iglésies i convents dedicats a la memòria dels antepassats, a on devien celebrar-se les misses per l'ànima dels difunts. Un monument descobert en Ani (Turquia) durant unes excavacions arqueològiques en 1910 havia segut provablement construït durant eixes époques obscures. Una part de la bonica iglésia de Otzoun és del 718, i una part de la de Banak pertany al següent sigle.

Posteriorment, els àraps varen tornar a aliar-se en els armenis i, cap a principis de el X, l'arquitecte Manuel va construir la famosa |iglésia de l'illa de Achtamar en el llac Van, l'obra més destacada d'este periodo. Durant els sigles IX i X es varen construir atres diverses iglésies, com l'iglésia i el convent de Narek, l'iglésia del Salvador en Taron, i diverses iglésies en Ashtarak, Mazra, Horomos, Noratouz, Dariounk, Oughouzli, Soth, Makenatzotz, Vanevan, Salnapat, Sevan, Keotran (prop d'Ereván), Taron (Sant Joan Batista), Ishkhan, aixina com el convent de Shoghak, totes elles d'interés per la presència i riquea de les seues #decoració.

Eixemples destacats

Constantinopla

Mentres que capital de l'Imperi bizantí i lloc de residència dels emperadors bizantins, ademés de sèu del patriarca de Constantinopla i de l'Iglésia ortodoxa, la ciutat de Constantinopla (l'actual Estambul, en Turquia), concentra una gran cantitat de temples, iglésies, catedrals i atres edificacions religioses o civils pertanyents a l'arquitectura bizantina, i això a lo llarc dels tres periodos de dit estil, des del seu naiximent fins a la caiguda de Constantinopla en 1453 en mans del Imperi otomà.

Iglésia dels Sants Sergio i Baco

Artícul principal → Iglésia dels Sants Sergio i Baco.

La primera obra de l'arquitectura bizantina, datada en el primer terç de el VI, és l'iglésia dels Sants Sergio i Baco, en Constantinopla (527-536). Es tracta d'un edifici de planta central quadrada en octógono en el centre, cobert per mig d'una cúpula gallonada sobre huit pilars i nau en el seu entorn. L'iglésia en ocasions rep el nom de menuda Santa Sofia (encara que en realitat és alguns anys anterior a Santa Sofia), i actualment ha segut transformada en mesquita. Es troba en l'actual barri d'Eminönü d'Estambul, no molt llunt del mar de Mármara, i des de la seua nàrtex pot divisar-se el de l'iglésia de Santa Sofia, i a l'inversa. En el seu moment, es tractava d'una de les edificacions de caràcter religiós de major importància en la ciutat de Constantinopla.

Per la gran semblança existent en l'iglésia de Santa Sofia, se sospita que el proyecte de l'edifici haja segut obra dels mateixos arquitectes, Antemio de Tralles i Isidoro de Mileto, i que la pròpia edificació en realitat no anara una atra cosa que una espècie de ensaig general per a la futura construcció de l'iglésia de Santa Sofia.

Les llabors de construcció en l'edifici varen ser eixecutades en les tècniques arquitectòniques usuals de l'época i lloc, utilisant rajoles subjectes en capes de morter, conferint-los al mateix casi la mateixa capacitat de resistència que la de les capes de rajoles. Els murs varen quedar reforçats per zunchos formats per menuts blocs de pedra. L'edifici, el pla constructiu del qual va ser conscientment repetit en l'iglésia de Sant Vital en Rávena, posseïx la forma d'un octógono inscrit en un quadrat irregular. Es troba cobert per una cúpula de tambor de 20 m d'altura, que reposa sobre huit columnes. El nàrtex està en el costat oest.

En l'interior de l'edifici es troba una bella columnata de dos altures, que ocupa el costat nort, i que conté una inscripció formada per dotze hexàmetros grecs consagrada a l'emperador Justiniano I, a la seua esposa Teodora i a sant Sergio, qui era el patró dels soldats del eixèrcit romà. El pis inferior té 16 columnes, mentres que el pis superior posseïx un total de 18. Molts dels capitelés de les columnes presenten encara els monogrames de Justiniano i Teodora. Davant l'edifici, es troben uns pòrtics i un vestíbul, afegits ya baix el domini otomà, de la mateixa manera que el chicotet jardí, el pou per a sortir d'aigua per a les abluciones i algunes tendes de mercaders. Al nort de l'edifici es troba un chicotet cementeri musulmà, aixina com l'antic batisteri.

Iglésia de Santa Irene

Artícul principal → Iglésia de Santa Irene (Constantinopla).

A la mateixa época que l'anterior, la primera mitat de el VI, correspon l'iglésia de planta rectangular en dos cúpulas de la Santa Pau o de Santa Irene (en grec Αγία Ειρήνη, Hagia Irene), també en Constantinopla, i que actualment està destinada a museu. Es troba situada entre l'iglésia de Santa Sofia i el ya molt posterior palau de Topkapi. La primera iglésia de Santa Irene va ser construïda baix el regnat de l'emperador Constantino I el Gran en el IV, sent la primera de les iglésies de la ciutat de Constantinopla. Va ser l'escenari de debats particularment hirientes entre arrianos i trinitarios en el marc dels enfrontaments teològics entre abdós. De fet, va anar precisament en l'iglésia de Santa Irene a on es va celebrar en 381 el segon Concilie Ecuménico. Per una atra part, va ser la sèu del patriarcat de Constantinopla ans que s'anara construïda l'iglésia de Santa Sofia.

La primitiva iglésia va resultar incendiada en el 532 durant la rebelió Niká, per lo que Justiniano I va fer que anara reconstruïda. Part de la volta, eixecutada en precipitació, es va afonar poc despuix, a lo que es va afegir un incendi en 564. Despuix d'una nova destrucció ocorreguda per un terremot en el 740, Hagia Irene va ser en gran part reconstruïda, en el regnat de Constantino V, en lo que en la seua forma actual, l'edifici que ha aplegat fins a nosatres es correspon en el VIII.

L'iglésia de Santa Irene constituïx un eixemple perfecte per a ilustrar el pas de les iglésies de planta basilical a una planta de creu grega inscrita en un quadrat. Hagia Irene és l'única de les iglésies d'estil bizantí que el seu atri original ha aplegat fins a nosatres. La basílica, coberta per una volta i dotada en dos cúpules, culmina en el seu costat este en tres grans finestres en arc de mig punt obertes en l'àbsit. Una gran creu domina el nàrtex, en el lloc a on d'acort en la tradició arquitectònica bizantino s'ubicava el Theotokos, lo que constituïx un perfecte eixemple d'iconoclasia.

Despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, va ser utilisada com atarassana pels jenízaros, sent acondicionada en 1846 com un Museu turc. En 1875, davant la falta d'espai, la colecció artística va ser traslladada al palau de Topkapi, passant l'iglésia a transformar-se en un museu Imperial (Müze-i Hümayun) i després, en 1908, en un Museu militar durant un cert temps. Des de 1973, es va procedir a una cuidada restauració del monument, que és utilisat com a lloc d'eixecució de concerts de música clàssica en raó de les seues impressionants qualitats artístiques, fins al punt de que des de 1980 els principals concerts del Festival de Música d'Estambul se celebren en Hagia Irene. El Museu no és autònom, sino que depén del Museu de Santa Sofia.

Iglésia de Santa Sofia

Artícul principal → Iglésia de Santa Sofia.

Pero l'obra cim de l'arquitectura bizantina és l'iglésia de Santa Sofia (iglésia del diví saber), dedicada a la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, construïda pels arquitectes Antemio de Tralles i Isidoro de Mileto (abdós procedents del Àsia Menor, a on predominava l'iglésia edificada en planta basilical en cúpula), entre els anys 532 i 537, seguint les órdens directes de l'emperador Justiniano I. Està considerada com una de les «obres arquitectòniques més belles i grandioses de l'art universal», i Justiniano pretenia «erigir un monument que, des del temps d'Adán, no haguera tingut igual ni poguera tindre-ho jamai».

Va ser edificada per a substituir a una basílica anterior, destruïda en l'any 532, en motiu de la rebelió Niká en Constantinopla. L'iglésia va ser solemnement consagrada en el 537, encara que la seua cúpula original es va desplomar en el 558. La que la va substituir, més alta pero de menor tamany, va patir solsides parcials en els sigles X i XIV. Tampoc el seu nàrtex és original, ya que va ser restaurat despuix d'un incendi el 564, mentres que les voltes ho varen anar en el 740, despuix d'un terremot. Encara va sofrir una nova alteració despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453 i la seua conversió en mesquita, ya que la seua decoració va ser coberta per estuc.

El seu planta era d'un tipo nou, desconegut fins a eixe moment, l'anomenada basílica cupulada, encara que poden rastrejar-se antecedents de la mateixa en el V, nova planta que aplegaria a ser la característica de les construccions eclesiales baix Justiniano. L'invenció de la nova planta va ser possible precisament gràcies a l'utilisació de la rajola com a element constructiu en substitució de la pedra, característica arribada a l'arquitectura bizantina des de l'arquitectura persa i l'arquitectura mesopotámica.

La cúpula de l'edifici està superposta en la planta de l'iglésia, sense interrompre-la en els seus pilars de respal. En una llongitut de 72 x 71,7 m, és rectangular, pràcticament quadrada. El rectàngul queda dividit en tres naus per uns rencs de columnes, en nàrtex d'accés i tribunas en les naus laterals. la cúpula ocupa el centre de la nau principal, en 31 m de diàmetro i 54 m d'altura, estat coberta de teixixcas blanques especials, més llaugeres, fabricades en Rodas.

Per a dotar de major amplitut a la cúpula, li la recolza en dos mija cúpules laterals, que dupliquen l'espai cobert per la mateixa, miges cúpules que a la seua volta se sustenten sobre casetes esfèrics. En les ales nort i sur, existixen dos arcs formeros que contrarresten la força d'espente de la cúpula, elevant-se sobre les columnes de les tribunes i generant un gran tímpan dotat de finestralés. Ademés, es va reforçar als quatre grans pilars existents en la base de la cúpula en atres pilars que queden dissimulats en les naus laterals, al mateix temps que un conjunt de voltes de distintes formes i tamanys contribuïxen a dissipar l'espente de la gran cúpula. No obstant, la sensació des de l'interior del temple és d'una única cúpula, grácil i majestuosa, àmpliament allumenada per la quarantena de finestras existents en la seua arrancada.

L'historiador bizantí Procopio de Cesarea afirmava sobre la cúpula de Santa Sofia que «No sembla reposar sobre una construcció massiça, sino estar suspesa del cel per una cadena d'or i formar com un dosel sobre l'iglésia».

Iglésia dels Sants Apòstols

Artícul principal → Iglésia dels Sants Apòstols.

També va ser important la desapareguda iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla, proyectada com mausoleu de Constantino. Renovada en época de Justiniano I, va ser model de la basílica de Sant Joan de Éfeso (terminada ca. 565) i de la de Sant Marcs de Venècia, obra de el XI. Com esta última, oferia un model de planta de creu grega en cinc cúpules, àmpliament imitat en tot lo món bizantí.

L'iglésia va ser construïda sobre un tossal de la ciutat, pensada per a albergar en el seu interior el cos de l'emperador Constantino, sent la més antiga de la Cristiandad en ser consagrada als Sants Apòstols, i datant dels temps de la fundació de la pròpia ciutat de Constantinopla sobre l'antiga Bizancio.

Justiniano i la seua esposa Teodora la varen reconstruir entre 536-550, reprenent la consabida planta en creu grega de l'iglésia constantiniana, coronada per una gran cúpula, sent més tart ricament decorada per Justino II.

L'iglésia es va convertir des de molt pronte en la #necròpolis imperial, contenint aixina els restants de la major part dels emperadors, distribuïts en dos mausoleus exteriors, un al nort i l'atre al sur del àbsit, denominats heroa, el de Constantino i el de Justiniano. L'interior de l'iglésia, no obstant, no albergava cap tomba. Cada u dels heroon albergava indistintament tombes modernes o antigues, sense estar agrupades per cap tipo d'orde cronològic. Dethier, un erudit que va viure en Constantinopla i coneixia perfectament la topografia de la ciutat medieval, parlava de 19 sarcòfecs en el heroon de Constantino i de 17 per al de Justiniano. Byzantios, un escritor grec modern, afig atres cinc per al primer i nou per al segon.

El santuari va rebre numeroses relíquies: les dels sants apòstolés Andrés, Lucas, Timoteo, el primer bisbe d'Éfeso, i Mateo, aixina com les dels sants Cosme i Damián.

Al voltant de l'iglésia es trobaven pòrtics suntuosos, els stoai, a lo llarc dels quals es disponien els sarcòfecs aïllats d'alguns basileis. Segons pareix, tots els sarcòfecs eren de marbre, completament recoberts d'ornaments enlluernants en argent i pedres precioses. L'efecte era de grandiosidad, especialment a la llum del sol. La majoria de les #cobertura dels sarcòfecs eren en forma de teulada, i contenien en el seu interior més joyes encara. Diversos patriarques es trobaven també sepultats allí, destacant entre ells Juan Crisóstomo.

Les tombes varen ser despullades per Allunte IV Ángelo per a pagar als creuats de la Quarta Creuada, els qui ademés varen saquejar l'iglésia trencant i destruint els sepulcros. Lo que va quedar va ser arrasat pels derviches despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, els qui segons pareix varen passar catorze hores destruint en mazas i barres de ferro lo que s'havia salvat de la destrucció ocasionada pels creuats.

Itàlia

La península itálica va estar àmpliament vinculada a l'Imperi bizantí que va establir en la ciutat de Rávena la capital d'un de les seues exarcados, al mateix temps que controlava àmplies parts de la península, incorporades al seu imperi al albur dels acontenyiments bèlics i polítics.

Per un atre costat, el propi prestigi inherent a l'arquitectura bizantina va marcar profundament les edificacions en atres punts de la península o de Sicília, irradiando des d'allí les seues influències al restant de l'Europa Occidental.

Rávena

Constantinopla no va ser l'únic foc important en esta primera Edat d'Or de Bizancio, és menester recordar el núcleu de Rávena (capital de l'Imperi bizantí en Occident des de el VI fins a el VIII), l'exarcado occidental situat en el nordest de la península italiana, en les riberes del mar Adriático, junt a Venècia. Ademés, Rávena era una base naval de l'Armada romana, la que permetia a la mateixa el control del Adriático.

Les iglésies bizantines de Rávena presenten dos models: un de clara inspiració constantinopolitana relacionada en l'iglésia dels Sants Sergio i Baco, la d'iglésia de Sant Vital en Rávena (538-547), en la que, igualment que el seu model, és de planta octogonal en nau circumdant entre els elevats pilars i en una prolongació semicircular en la capçalera, davant de l'àbsit del presbiteri; en els peus té un ampli atri en torres laterals. En esta iglésia de Sant Vital estan ya prefigurados les traces més característiques de l'estilística en l'arquitectura medieval d'Occident, sobretot en els que es referix al sentit vertical de la construcció en detriment de la horizontalidad precedent.

Les atres iglésies bizantines de Rávena tenen influència paleocristiana per la seua estructura basilical en coberta plana. Són la basílica de Sant Apolinar in Classe i l'iglésia de Sant Apolinar Nou, abdós de la primera mitat de el V i en destacats mosaics. A les iglésies deuen afegir-se per una atra part atres monuments, com és el cas del mausoleu de Gala Placidia.

Mausoleu de Gala Placidia

Artícul principal → Mausoleu de Gala Placidia.

El Mausoleu de Gala Placidia (és aixina conegut, encara que en realitat es tracte de la capella de Sant Lorenzo) va ser erigit per orde de Gala Placidia, la viuda de Constancio III i regente del Imperi romà en nom del seu fill Valentiniano III, a la seua tornada a Itàlia despuix de la mort del seu espós, per lo que cal deduir que és molt poc posterior al 421, data de la mort de Constancio. Alguns afirmen que és el mausoleu de la pròpia Gala Placidia, pero les fonts documentals indiquen que ella va morir i va ser enterrada en Roma, encara que en l'actualitat els seus restants reposen en Rávena, en la molt propenca iglésia de Sant Vital. La capella (o mausoleu) està alçada sobre planta en creu grega, tractant-se de la primera volta en que este tipo de planta era utilisada en l'arquitectura occidental, i es troba adjacent a una basílica que posseïx igualment planta en creu grega.

L'aspecte exterior de l'edifici, de 15 m de llarc per 13 d'ample, resalta l'us de la rajola, en el que es varen elevar els murs del mateix, dotats d'arcades cegues i de finestras d'escàs tamany. La coberta de l'edifici és a pur de tégula (teixixca romana plana), abocant a quatre aigües en la cúpula i a dos en el restant de l'edifici.

Sobre la decoració interior del mausoleu, destaca la majestuosa cúpula, dotada d'una suntuosa decoració, en un conjunt sobri i sever. L'ornamentació de la cúpula és a pur de mosaics, mostrant un cel blau estrelat presidit per una creu dorada, en colors a joc en els de les estreles, de manera que el color blau obscur del cel enfosquix la cúpula, fent pel contrari resaltar la creu i les estreles. Simultàneament, per a convertir l'espai quadrat de la cúpula en el redó del cel, apareixen en els cantons de la cúpula els quatre evangelistes.

Per una atra part, les naus del mausoleu que s'entrecreuen en la cúpula posseïxen una volta de canó.

Sant Vital

Artícul principal → Iglésia de Sant Vital en Rávena.

Com una mostra més de la vinculació entre poder polític i religiós, i la seua influència en l'art bizantí, els governadors representants de l'Imperi bizantí en Rávena eren els propis arquebisbes de la ciutat. Varen ser els bisbes Maximiano i Víctor els qui, a mitan de el VI, varen consagrar l'iglésia de Sant Vital, construïda en l'ajuda econòmica del banquer grec Juliano Argentarios, com atres monuments de la ciutat. L'iglésia té com a peculiaritat que es tracta de l'única iglésia octogonal conservada en Occident.

El ric decorat exterior de l'iglésia, no obstant, contrasta en la sobrietat decorativa que es constata en el seu interior, en el que uns arcs circulares fan possible el pas des de la base octogonal a una cúpula circular. S'han conservat els mosaics de l'àbsit i del presbiteri, estant en el seu moment el restant de l'interior decorat en marbre, havent desaparegut el dorat dels capitelés, lo que ha disminuït la lluminositat del conjunt.

La figura dominant en l'àbsit és Crist, acompanyat sant Vital, existint en el presbiteri imàgens dels Evangelistes i episodis del Antic Testament. El presbiteri es troba al fondo, en un tram cobert per una volta d'aresta i un tancament en volta de forn.

Les galeries del presbiteri també estaven decorades, pero destaca especialment el treball dels capitelés, en fins calats. Existix igualment un púlpit de marfil, del bisbe Maximiano, encara que es desconeix si es tracta d'una obra local o va ser importat des de Constantinopla.

Sant Apolinar in Classe

Artícul principal → Basílica de Sant Apolinar in Classe.

La basílica de Sant Apolinar in Classe és un dels principals monuments de l'arquitectura bizantina en Rávena, fins al punt de que quan l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura va declarar Patrimoni de la Humanitat a huit iglésies de Rávena, va citar la basílica de Sant Apolinar in Classe com «un eixemple excepcional de les més antigues basíliques cristiana en la purea i simplicitat del seu disseny i l'ocupació de l'espai, aixina com en la naturalea suntuosa de la seua decoració». L'imponent estructura de rajola va ser erigida per orde del bisbe Ursicino, utilisant els recursos econòmics d'un banquer grec, Juliano Argentarius (el mateix que va finançar l'iglésia de Sant Vital), i es localisa al costat d'un cementeri cristià, i prou possiblement sobre el cim d'un preexistente temple pagà, com ho atesten algunes làpidas reutilisades en la seua construcció. Està situada junt a l'antic port de Rávena.

Sant Apolinar in Classe va ser consagrat el 8 de maig de 549 pel bisbe Maximiano, sent dedicat a la consagració de qui fora el primer bisbe de Rávena, sant Apolinar. La Basílica és aixina contemporànea de l'iglésia de Sant Vital en Rávena. En el 856, les relíquias de Sant Apolinar varen ser transferides des de la basílica de Sant Apolinar in Classe cap a la basílica de Sant Apolinar Nuovo, en la mateixa Rávena.

L'exterior té una gran frontera, en un finestral triforio. El nàrtex que es troba a la dreta de l'entrada és una adició posterior, com lo és també el campanar de el IX.

L'interior conté 24 columnes de marbre grec, pero l'importància excepcional radica en l'àbsit, que culmina en un mosaic vert en prats i ovelles, alegoria estes últimes dels fidels als que acull un sant Apolinar en els braços oberts, baix la supervisió dels dotze apòstols, presentats igualment com a corders eixint de Jerusalem i #Belén. Una gran creu presidix el conjunt, creu que es troba rodejada per Moisés i Elías. Les parets laterals estan actualment nuetes, pero segurament un dia varen estar coberts igualment de mosaics, que provablement anaren destruïts pels veneciano en 1449, encara que deixaren en peu la decoració de mosaics en l'àbsit i sobre l'arc triumfal. Esta última representa al Salvador, entre corders (els fidels, en este cas), junt als Apòstols.

Tant les columnes com les pròpies rajoles utilisades per a la construcció són segons pareix importats des de Bizancio.

Sant Apolinar Nou

Artícul principal → Basílica de Sant Apolinar Nuovo.

La basílica de Sant Apolinar Nou (o basílica de Sant Apolinar Nuovo) es va construir sobre el mateix tipo de planta que la de Sant Apolinar in Classe, duent dit nom pel trasllat de les relíquies de Sant Apolinar, qui fora el primer bisbe de la diòcesis, des de la basílica de Sant Apolinar in Classe. Va ser construïda en época de Teodorico el Gran, sent ornada en mosaics, que posteriorment es varen suprimir, de la mateixa manera que qualsevol referència al arrianismo o al propi Teodorico. La supressió dels mosaics va ser obra del bisbe Agnello, i de dits mosaics únicament es varen salvar les parts més altes de la decoració; ademés, durant un temps l'iglésia va estar consagrada a sant Martín de Tours, pel seu enconada lluita contra la herejía.

La basílica va ser construïda en tres naus, una principal i dos laterals, no posseint cuadripórtico sino tan sol el nàrtex. Posseïx una apariència externa a pur de rajola, en una coberta en alvertent a dos aigües. En la part superior de la portada existix, just en el centre, una bífora de marbre, sobre la que hi ha atres dos chicotetes obertures. La nau central finalisa en un àbsit semicircular.

Subsistix no obstant un important conjunt de mosaics, que es troben emplaçats en la nau principal, consistents en sengles processons que s'encaminen, des de l'entrada de l'edifici, cap a representacions de Crist, en el mur nort, o de la Verge María assentada en el seu tro, en el mur sur, existint representacions dels profetes i patriarques en el nivell superior, ocupant els buits entre les finestres. Els mosaics es varen iniciar en el 504, encara que varen ser modificats en posterioritat.

Venècia

Basílica de Sant Marcos

Artícul principal → Basílica de Sant Marcos.

En Itàlia destaca l'anteriorment citada basílica de Sant Marcos de Venècia, de l'any 1063, en planta de creu grega inscrita en un rectàngul i coberta en cinc cúpules principals sobre tambor, una sobre el travessia i quatre en els braços de la creu, assemblant-se en la seua estructura a la desapareguda iglésia dels Sants Apòstols de Constantinopla.

Les obres per a la seua construcció es varen iniciar en 1063, sobre una iglésia anterior, de el IX, que albergava el cos de sant Marcos, patró de Venècia, temple destruït en uns tumults en el 916. Les obres varen finalisar en el 1093, donant inici als treballs de decoració del seu interior, per a lo que es va despullar a diversos temples antics de les rodalies. En les obres no solament varen intervindre artistes bizantins, sino que ademés es varen importar materials de Bizancio, especialment capiteles.

La basílica, considerada «una de les mostres arquitectòniques més belles de l'art bizantí», està dotada de tres àbsits en la capçalera, el central de major tamany que els laterals. La cúpula és l'element arquitectònic dominant de la coberta, consistint en realitat en un conjunt de catorze cúpules diferenciades, en tamany variable entre elles en funció de la seua ubicació, contribuint les de menor tamany a la difuminación de les càrregues de la principal.

La coberta cupulada queda soportada en un conjunt de pilarés massiços, a lo que s'unix una tupida ret de columnes que soporten la galeria superior de la basílica. En la frontera principal existixen cinc portas, en #decoració similars a les de l'arquitectura romànica, en columnes sobre les que es recolzen arcs de mig punt o, en el cas de les portes laterals, un arc apuntat. Els tímpans existents sobre les portes presenten #decoració d'époques i estils variats, delatant algun d'ells el seu orige bizantí pel pa d'or en el que es troben recoberts.<

Este primer cos o pis sosté una balaustrada, despuix de la que existix un segon cos, en cinc arcs cegos en el mateix esquema decoratiu que la planta inferior, en un arc central major que els laterals en el que existix una cristalera per a l'allumenament de l'interior de la basílica, com succeïx en les #arquitectura romànica i gòtica.

La primera decoració interior de la basílica de Sant Marcos va ser obra d'especialistes en mosaics bizantins, pero dits mosaics es varen perdre durant l'incendi que va sofrir el monument el 1106. Llevat alguns fragments que es varen recuperar despuix de l'incendi, els mosaics actuals són puix de el XII.

Rússia

En la Segona Edat d'Or l'art bizantí es va estendre a la zona russa d'Armènia, en Kiev es construïx l'iglésia de Santa Sofia en l'any 1017, seguint fidelment l'influix de l'arquitectura de Constantinopla es va estructurar en forma basilical de cinc naus terminades en àbsits, en Nóvgorod s'alcen les iglésies de Sant Jorge i de Santa Sofia, abdós de planta central. Cal tindre #present que les actuals Ucrània i Rússia s'havien convertit al cristianisme per l'acció d'misionero d'orige búlgars pertanyents a l'Iglésia ortodoxa. A això deu afegir-se el matrimoni que es va produir en 989 entre el príncip Vladímir I de Kiev i la princesa Ana, germana de l'emperador Basilio II.

Durant la Tercera Edat d'Or, entre els sigles XIII i XV l'art bizantí se seguix estenent per Europa i Rússia, predominant les plantes d'iglésies cobertes per mig de cúpules abulbadas sobre tambors circulares o poligonales. A esta etapa corresponen en Grècia l'iglésia dels Sants Apòstols de Salónica, de el XIV, l'iglésia de Mistrá, en el Peloponeso, i alguns monasteris del mont Athos.

Igualment es multipliquen els temples bizantins per les valls del Danubio, per Romania i Bulgària, aplegant fins a les terres russes de Moscou a on destaca la catedral de Sant Basilio, en la plaça Roja de Moscou, realisada en temps d'Iván el Terrible (1555-1561), que les seues cinc cúpules, la més alta i esvelta en la travessia i atres quatre situades en els ànguls que formen els braços de la creu, resalten per la seua coloració, pels elevats tambors i pel seu característics perfils artístics.

L'herència de l'arquitectura bizantina

La pròpia vinculació de l'art bizantí en l'Imperi bizantí i en el ceremonial i el boato imperial, afegit a la llegitimació que otorgava la fe ortodoxa varen facilitar l'expansió de l'art bizantí en les zones geogràfiques vinculades a l'ortodòxia, especialment en els territoris de les actuals Ucrània, Bielorússia i Rússia.

Despuix d'haver-se consolidat l'ortodòxia i l'art bizantí en les terres russes (per eixemple, en Kiev es varen copiar barris sancers de Constantinopla), la caiguda de Constantinopla en 1453, en l'emigració que va dur aparellada el procés, va fer que emergira l'Imperi rus com a hereu natural de Bizancio, assumint com a part inherent a dita herència els elements bàsics de l'art bizantí.

Per un atre costat, l'arquitectura bizantina va obrir la porta en Europa Occidental a l'arquitectura romànica i a l'arquitectura gòtica. En Orient va eixercir igualment una profunda influència en l'arquitectura islàmica, en eixemples destacats com en la mesquita dels Omeyas de Damasc i la cúpula de la Roca en Jerusalem, que posen de relleu en les seues #decoració el treball dels artesans i constructors de mosaics bizantins. En Bulgària, Rússia, Romania, Geòrgia i en atres països de fe ortodoxa l'arquitectura bizantina va seguir en vigor durant molt més temps, donant orige a diverses escoles arquitectòniques locals.

En el XIX, paralelament a la renaixença de l'art gòtic que va donar lloc a l'arquitectura neogótica, es va desenrollar igualment una arquitectura neobizantina, que va inspirar joyes arquitectòniques com la catedral de Westminster en Londres. En Bristol, entre 1850 i 1880 es va generar un estil conegut com a Bizantino de Bristol, convertit en popular gràcies als edificis industrials que combinaven elements bizantins en atres procedents de l'estil arquitectònic mudéjar. Va ser desenrollat a gran escala en Rússia per Konstantin Thon i pels seus discípuls, els qui varen proyectar la catedral de Sant Vladimiro en Kiev, la catedral de Sant Nicolás en San Petersburgo, la catedral d'Alejandro Nevski en Sofia i el monasteri de Nou Athos, prop de Sukhumi. El major proyecte neobizantino de el XX va ser el temple de Sant Sava en Belgrat, encara no conclós.

Arquitectura bizantina en Espanya

En Espanya l'arquitectura bizantina va tindre escassa presència. La seua major representació està en la província de Zamora, primer en la seua capital, en la cúpula de la catedral de Zamora de 1174, en el regnat d'Alfonso VII, i la cúpula de la colegiata de Santa María la Major en la ciutat de Bou; ademés en Castella i Lleó està la cúpula de la catedral vella de Salamanca de 1236, i en Extremadura la catedral vella de Plasencia, models basats en la catedral de Zamora, que va ser la primera de les iglésies que ara integren el grup de cimborrios lleonesos.

Poden també trobar-se eixemples menors vinculats a la presència militar de l'Imperi bizantí en alguns breus periodos dels sigles IV i V en el surest peninsular. Aixina, per eixemple, la muralla bizantina de Cartagena.

Alguns dels elements propis de l'arquitectura bizantina, especialment adoptats d'eixemples en Síria i atres punts d'Orient Mig, varen aplegar a Espanya a través de l'arquitectura islàmica.

Vore també

• Art bizantí

• Història de les cúpules romanes i bizantines

• Arquitectura neobizantina

Notes

Glossari:

• (1972) The Art of the Byzantine Empire, 312-1453 – Sources and Documents (en en), Toronto: University of Toronto Press, Scholarly Publishing Division, pp. 272. ISBN 978-0-8020-6627-5.
• (1976) Byzantine Architecture (en en), New York: Harry N. Abrams Inc., pp. 215. ISBN 978-0-8478-0615-7.

• (1978).Enciclopèdia Universal de l'Art.Plaça & Janés, S. A. Editors.Barcelona:

• (1963) Art of the Byzantine Era (en en), Londres: Thames & Hudson. ISBN 978-0-500-20004-9.

• (1991) Oxford Dictionary of Byzantium (en en), New York et Oxford,: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-504652-6.

• (1998) Història de l'art – Comentaris d'obres mestres (en és), Granada: Port-Royal Edicions. ISBN 978-84-89739-15-4.

Bibliografia

• L'art i l'home, tom II (baixe la direcció de René Huyghe), Editorial Planeta, S. A, Barcelona, 1975, 8ª edició, ISBN 84-320-2002-8
• Crippa, Maria Antonieta, L'Art paléochrétien : dones origines à Byzance. Saint-Léger-Vauban : Zodiaque, 1998.
• Krautheimer, R., Arquitectura paleocristiana i bizantino. Madrit: Càtedra, 1984 (1.ª ed.)

• (1999) Master Builders of Byzantium (en en), Princeton University Press, pp. 320. ISBN 978-0-691-00535-5.
• (1978).Plaça & Janés.Barcelone:IV
• (1965) Glossaire de termes techniques à l’usage dones lecteurs de « La nuit dones temps » (en fr), La-Pierre-Qui-Vire (Yonne): Els Presses Monastiques. ISBN 978-2-7369-0100-4.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arquitectura bizantina.
• Recursos sobre art bizantí [1] archivat en Wayback Machine. (en anglés)
• La glòria de Bizancio (en anglés)
• Byzantinum (en anglés)