Vicari (Antiga Roma)

Erro al crear miniatura:

Diòcesis del Imperi romà cap a l'any 300.

Erro al crear miniatura:

Diòcesis de l'Imperi romà tardà cap a l'any 400.

El vicari (llatí: vicarius, que significa adjunt) va ser, a partir de les reformes de Diocleciano, l'alt càrrec de l'administració imperial encarregat de supervisar el funcionament d'una diòcesis o agrupamiento de províncies del Imperi romà en el IV i el V. Era el lloctinent que l'emperador enviava a les províncies que no eren regides per un governador.

Història

Originalment, en l'Antiga Roma, este càrrec equivalia al més tarde espanyol "vice-" (alguna cosa), utilisat com a part del títul de varis oficials. Cada vicari estava assignat a un oficial concret de més alt ranc, despuix del qual el seu títul es completava generalment en un genitiu (per eixemple, vicarius praetoris). Per eixemple, en un nivell baix de la societat, l'esclau d'un esclau, possiblement llogat per a conseguir diners en el que comprar la manumisió, era un servus vicarius.

Dins de l'estructura administrativa de l'Imperi romà, un vicari imperial o exarca (del grec antic: ἔξαρχος, exarchos) en les zones orientals de l'Imperi era un alt oficial de l'Estat que eixercia de governador regional, càrrec que també va seguir existint en els inicis del Imperi bizantí. Des de l'época de l'emperador Diocleciano (284-305), els vicaris imperials eren nomenats governadors civils de les diòcesis imperials recent creades.

El vicari era nomenat directament per l'emperador d'entre els senatres que havien alcançat el ranc de cònsul i, per tant, rebia el tractament de eminentissimus vir.

A les seues órdens es trobaven els governadors de les noves províncies del Baix Imperi, que podien ser de ranc pretori o consular.

Els seus poders eren exclusivament civils, ya que el mando de les tropes estacionades en la seua diòcesis corresponia des de Constantino I a un dux en el cas de les tropes fronterices o a un menges si la guarnició formava part d'un eixèrcit de maniobra.

L'emperador Constantino també va decidir agrupar vàries diòcesis en una prefectura del pretori, creant cinc. Despuix de Constantino es va donar el nom de vicari als governadors de la majoria de les diòcesis. Eixercien la seua autoritat en nom dels prefectos del pretori el lloc del qual ocupaven i cessava aquella en quant es trobaven en presència dels seus caps.

En l'Imperi d'Occident, la creació dels diferents regnes germànics va eliminar esta divisió, mentres que en l'Imperi d'Orient esta organisació va perdurar fins a l'época de Justiniano I.

En Notitia dignitatum

Segons la Notitia dignitatum, un document de la cancelleria imperial de principis de el V, el vicarius tenia el ranc de vir spectabilis ("home respectable"). El personal adscrit al seu càrrec, officium, era prou similar al officium d'un governador. Per eixemple, en la diòcesis de Hispania, el personal del vicari incloïa:

• El princeps (és dir, cap dels officium), elegit entre els alts càrrecs de agents in rebus (correus o investigadors especials, "hòmens de negocis", de el "ministeri de l'interior" dirigit pel mestre de les oficines). Pertanyia a la classe assalariada dels ducenarii (els que guanyaven 200.000 sestercis a l'any, el sòu regular més alt de la funció pública romana; els funcionaris més alts, governadors i superiors, no eren funcionaris).
• Un cornicularius ("cap de personal").
• Dos numerarii (caps contables en la recaptació d'imposts).
• Un commentariensis ("guardià del comentari", el que registra en el diari oficial).
• Un adiutor (assistent, secretari; lliteralment "ajudant").
• Un ab actis ("guardià d'actes", archivero).
• Un retor epistolarum ("conservador de la correspondència").
• Número indeterminat de subadiuvae ("assistents adjunts").
• Varis exceptores (empleats de baix nivell).
• Numerosos singulars et reliquum officium (personal auxiliar divers).

Bibliografia

• A. Lippold, "Vicarius", Der Kleine Pauly, vol. 5 (1975), cols. 1254–1255.