Edicte sobre Preus Màxims

Erro al crear miniatura:

Pergamí en el que figura part de l'edicte. Pergamonmuseum, Berlín.

El Edicte sobre Preus Màxims, també conegut com el Edicte sobre Preus o el Edicte de Diocleciano (en llatí, Edictum De Pretiis Rerum Venalium) va ser una norma promulgada en l'any 301 pel emperador romà Diocleciano que fixava els preus màxims per a més de 1300 productes, ademés d'establir el cost de la mà d'obra per a produir-los.

Antecedents

Durant la [[crisis del sigle III|crisis de el III]], la moneda romana s'hi havia devaluado enormement degut a que els numerosos emperadors i usurpadores havien anat falcant les seues pròpies monedes per mig del sistema de devaluar el seu valor metàlic en la finalitat d'obtindre més efectiu en el que pagar als soldats i funcionaris. Junt en esta norma, Diocleciano va emetre diversos edictes fiscals i monetaris en l'intenció de reformar el sistema impositiu i estabilisar la moneda. És difícil saber fins a quin punt es va canviar el sistema monetari, ya que els valors i inclús els noms de les distintes monedes a sovint són desconeguts.

Totes les monedes en els Decrets i en l'Edicte reben valoracions fraccionarias en funció del denarius, que Diocleciano esperava reemplaçar en un sistema basat en el valor de la moneda d'argent argenteus i les seues fraccions. Sembla que el argenteus tindria un valor equivalent a 100 denarii, i el nummus banyat en argent tindria un valor de 25. El aureus d'or, que para llavors valia ya uns 833 denarii seria reemplaçat per una moneda denominada solidus, valorada en 1000 denarii (es tracta d'una moneda distinta del solidus que introduiria Constantino I pocs anys més tarde). Les monedes varen mantindre el seu valor facial durant el regnat de Diocleciano, pero salve per les monedes de bronze i de coure, que varen ser produïdes en massa, els acunyament de moneda varen ser molt rares i varen tindre poc efecte en l'economia.

Valors monetaris en l'época de Diocleciano

(301 - 305 d. C.)

	Solidus	Argenteus	Nummus	Radiate	Laureate	Denarius
Solidus	1	10	40	200	500	1000
Argentus	1/10	1	4	20	50	100
Nummus	1/40	1/4	1	5	12 1/2	25
Radiate	1/200	1/20	1/5	1	2 1/2	5
Laureate	1/500	1/50	2/25	2/5	1	2
Denarius	1/1000	1/100	1/25	1/5	1/2	1

Contingut

Archiu:Prices edict.jpg

Una de les quatre parts de l'edicte (en grec) que figura en una peça de reutilisada com a marc d'una porta en l'iglésia medieval de Sant Joan Crisóstomo, en Geronthres, Grècia.

Els acunyament a gran escala de monedes de baixa llei va tindre un efecte inflacionista, i en un intent per combatre este problema Diocleciano va promulgar el seu Edicte sobre Preus Màxims en l'any 301. En ell es va establir la pena capital contra els especuladors, als que culpava de l'inflació i als que comparava en els «bàrbars» que amenaçaven l'imperi. Aixina mateix es va prohibir que els mercaders dugueren els seus productes a atres mercats en els que pogueren vendre a preus més alts, i el cost del transport no podria utilisar-se com a excusa per a incrementar el preu final dels bens.

L'últim terç de l'Edicte, dividit en 32 seccions, imponia un sostre màxim de preus per a més de mil productes, entre els que s'incloïen aliments (carn de vaca, gra, va vindre, cervesa, salchichas, etc.), roba (sabates, abrics, etc.), costs del transport marítim i inclús el preu del jornal. El llímit més alt en els productes de la llista és el d'un tipo de seda de color púrpura, el preu màxim de la qual es va fixar en 150 000 denarii la lliura (la qual cosa equivaldria al preu d'un lleó segons el mateix Edicte).

L'Edicte provablement es va promulgar des d'Antioquía o Aleixandria i apareix en inscripcions en grec antic i en llatí. Actualment, solament han perdurat fragments trobats sobretot en la part oriental de l'imperi, des d'a on Diocleciano governava. No obstant, és la llegislació que millor ha sobrevixcut de l'época de la tetrarquia. La norma va ser durament criticada per Lactancio, escritor cristià de Nicomedia, que acusava als emperadors de l'inflació i que va relatar les lluites i derramamientos de sanc que varen ser provocades per l'interferència en els preus. A finals del regnat de Diocleciano, en 305, l'Edicte estava ya sent virtualment ignorat, si be l'economia no va aplegar a estabilisar-se fins a la reforma monetària de Constantino.

Aixina va relatar l'autor cristià Lactancio, que mostra una gran animadversió cap al «pagà» Diocleciano («de insaciable avarícia», causant de l'aument dels preus), cóm es va forjar el decret i cóm va haver de revocar-se finalment «en acabant de que molts trobaren la mort»:

Este mateix Diocleciando de insaciable avarícia, no va voler mai buidar les arques dels seus tesors, sino que va calcular sempre l'excedent de riquea i els fondos destinats a dádivas per a poder aixina mantindre complet i intacte lo que almagasenava. Perque, aixina mateix, pels seus fechorías va provocar que els preus s'elevaren a cims insòlits, va tractar de fixar per llei els preus dels bens posats a la venda. Es va derramar molta sanc a causa d'artículs barats i quins, i era tal l'alarma general que ningú eixia a vendre; despuix, l'aument de preus va empijorar considerablement fins que, despuix de molts trobaren la mort, la pura necessitat va dur a revocar la llei.

Vore també

• Llei del máximum general
• Control de preus
• inflació
• Oferta i demanda

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCameron2001">Cameron (2001). El Baix Imperi romà (284-430 d. de C.), Madrit: Edicions Trobe. ISBN 84-7490-620-2.