Guerra suevo-vàndala (419-420)
La guerra suevo-vàndala dels anys 419 i 420 va ser un conflicte bèlic que va enfrontar als vàndals assentats en Gallaecia contra el seu veïns suevos.[1] L'Imperi romà d'Occident va intervindre en ajuda dels suevos i va impedir que els vàndals els venceren encara que, sembla, que el seu objectiu principal era acabar en el usurpador Màxim de Hispania que es trobava entre ells.[1] En tot, no varen poder evitar que estos fugiren a la Bètica i es feren en el control de la província.[1]
Antecedents
En l'any 411, alanos, vàndals silingos, vàndals asdingos i suevos varen acordar un repartiment de les províncies hispanes que havien invadit uns anys abans i en virtut del com, asdingos i suevos varen tindre que compartir la més chicoteta d'elles: Gallaecia. Els quatre pobles varen intentar aplegar a un acort en l'Imperi que llegitimara, d'algun modo, la seua ocupació alguna cosa en lo que solament varen tindre èxit els asdingos i suevos els qui varen conseguir ser reconeguts com foederati.[2]
Per al 416, l'Imperi va conseguir repondre's de la greu crisis que havia travessat durant els dèu anys anteriors i va obligar als visigodos a que recuperaren Bètica i Lusitania en el seu nom com a condició per a acordar la pau en ells.[2] Els vàndals asdingos, per la seua banda, també varen intervindre en la guerra com a aliats de Roma i reconquistaron per a ella la Cartaginense.[2]
Despuix de les seues derrotes, els supervivents silingos i alanos varen fugir cap al nort i es varen unir als asdingos el rei dels quals va adoptar el títul de Rex Vandalorum et Alanorum i que, en estes incorporacions, varen vore aumentar considerablement la seua població i poder militar.[2]
Esclat i desenroll
.svg){kind=link}
L'inici de la guerra va ser conseqüència de dos elements: per un costat, el mencionat aument de població i poder dels asdingos que va fer chicotet el territori a on s'assentaven; per un atre, la presència entre ells de l'usurpador Màxim de Hispania qui havia governat com a emperador alternatiu en Tarraconensis entre 409 i 412 i que, despuix del seu deposició, va trobar refugi entre els invasores assentats en Gallecia.[3] En algun moment, durant la segona mitat de l'any 419, Màxim va tornar a proclamar-se emperador.[4] Contava en el respal dels vàndals els qui repetien l'estratègia que havien seguit els visigodos en Prisco Nuga-ho consistent en elevar a un emperador títaro que donara una apariència de llegitimitat a les seues actuacions.
La tensió en els seus veïns suevos va dur a que s'enfrontaren, eixe mateix any 419, en la batalla dels monts Nervasos (d'incerta localisació encara que sembla que situats entre León i Oviedo) a on els vàndals varen inclinar la balança al seu favor i varen conseguir rodejar als suevos.[5] Per a llavors, les notícies de les hostilitats i de l'usurpació de Màxim ya havien aplegat a les autoritats imperials els qui varen organisar un eixèrcit i ho varen enviar a la zona al mando del menges Hispaniarum Asterio.[4] L'objectiu principal de l'Imperi era acabar en Màxim encara que sembla que, també, buscava mantindre un equilibri de poder entre els dos pobles bàrbars o acabar en ells aprofitant el seu enfrontament.[6] L'eixèrcit Imperial va aplegar iniciat l'any 420 i es va enfrontar als vàndals en èxit de tal manera que estos varen tindre que alçar el sege i abandonar a Màxim a la seua sòrt.[1] Es varen dirigir, llavors, a Bracara Augusta (Braga) encara que Asterio no els va perseguir i va confiar que un atre eixèrcit romà que aplegava des de Lusitania al mando de Maurocelo s'encarregara d'ells.[1] En el seu lloc, va retornar als seus quarters i va conduir al usurpador a Roma a on este va ser eixecutat.
Els vàndals, per la seua banda, es varen trobar en les tropes de Maurocelo prop de la citada Bracara Augusta i despuix de ser derrotats durant les primeres escaramuzas, varen optar per fugir cap a la Bètica sense que l'eixèrcit Imperial fera res per a evitar-ho.[7]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Kulikowski, 1997, pp. 116-117.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Bachrach, 1973, p. 56.
- ↑ Kulikowski, 1997, p. 118.
- ↑ 4,0 4,1 Kulikowski, 2000, p. 126.
- ↑ Kulikowski, 1997, p. 116.
- ↑ Kulikowski, 2000, p. 127.
- ↑ Kulikowski, 1997, p. 117.
Bibliografia utilisada en l'artícul
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBachrach1973">Bachrach, Bernard S. (1973). A History of the Alans in the West (en anglés), University of Minnesota Press. ISBN 9780816656998.
- (1997) The End of Roman Spain (en anglés), University of Toronto.
- (2000).«The career of the Menges Hispaniarum Asterius».Phoenix.Classical Association of Canada.54
- 123-141.ISSN 00318299.Consultat el 28 de juny de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra suevo-vándala (419-420)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.