Guerra de Hispania (416-418)

La guerra de Hispania entre els anys 416 i 418 va ser un conflicte bèlic que va enfrontar al Imperi romà d'Occident en els vàndals silingos i els alanos assentats en les províncies hispanes de Bètica, Lusitania i Cartaginense. L'Imperi no va lluitar en les seues pròpies tropes sino que va utilisar als visigodos i als vàndals asdingos els qui varen combatre en el seu nom com foederati.

Antecedents

La pèrdua de les províncies hispanes

Artícul principal → Invasió del Rin.

El 31 de decembre de l'any 406 una coalició de pobles bàrbars (alanos, vàndals asdingos, vàndals silingos i suevos) varen trencar les defenses fronterices romanes en el Rin i varen invadir la Galia. Despuix de dos anys i mig de saquejos, varen decidir creuar els Pirineus en l'autumne de 409 i varen entrar en la diòcesis de Hispania.

Durant dos anys, els invasores varen estendre la destrucció pel restant de les províncies hispanes en la península fins que, en 411, varen decidir repartir-li-les entre ells. Els alanos eren el grup més important i es varen quedar en dos: Lusitania i Cartaginense. Als vàndals silingos, per la seua banda, els va correspondre la Bètica mentres que els vàndals asdingos i els suevos es varen tindre que repartir la província més chicoteta de totes: la Gallaecia.

Despuix del repartiment, tant vàndals com alanos varen intentar aplegar a un acort en el govern imperial que llegitimara, d'algun modo, el seu assentament. En este objectiu varen enviar embaixadors a Rávena i varen solicitar ser reconeguts com foederati para lo que varen oferir rehens i lluitar com a aliats de l'Imperi. Solament els vàndals asdingos, els més dèbils, varen tindre èxit en això mentres que els vàndals silingos i els alanos varen vore rebujades les seues propostes.

La guerra gòtica i les usurpacions

Artícul principal → Guerra gòtica (408-416).

Quan la coalició invasora va saquejar Hispania, el govern de Honorio no va poder fer res per a evitar-ho ya que solament controlava la prefectura d'Itàlia i part de l'eixèrcit imperial. Ademés, estava immers en una guerra contra els visigodos i en la seua pròpia defensa front a les usurpacions de Constantino de Britania, Jovino i Heracliano. Solament despuix d'acabar en elles va poder reunir a lo que quedava de tropes en l'estiu de 413 i concentrar el seu esforç en acabar en els invasores. En tot, la seua capacitat seguia sent llimitada ya que les lluites des de 406 havien reduït els efectius comitatenses a la mitat.

El primer objectiu varen ser els visigodos que, per a llavors, controlaven el surest de la Galia. Flavio Constancio, el general al mando, va evitar l'enfrontament directe i va confiar que la falta de suministraments els doblegaria. Va tindre èxit en la seua estratègia perque, en els ports bloquejats i l'interior devastat, Walia es avino a negociar un acort de pau. En ell, els visigodos varen obtindre lo que duyen buscant des de la seua entrada en Itàlia varis anys abans: un assentament llegal dins de les fronteres de l'Imperi, en la vall del riu Garona. A canvi, devien lluitar en nom de Roma contra els invasores que ocupaven Hispania.

Desenroll

Campanyes entre 416 i 418 dels visigodos i vàndals asdingos per a recuperar, en nom de l'Imperi romà, les províncies de Bètica, Lusitania i Cartaginense.

Reconquista de la Cartaginense

Els alanos havien rebut dos províncies i s'estima que estaven dividits en dos grups diferents: el que es va assentar en la Cartaginense seguint a Respendial i els que ho varen fer en Lusitania baix el mando d'Ataces. Sembla ser que la reconquista de la província Cartaginense no va ser obra dels visigodos sino dels vàndals asdingos. Estos, al mando del seu rei Gunderico, es varen dirigir a l'interior peninsular i varen conseguir derrotar als alanos de Respendial els supervivents dels quals es varen posar a les órdens del seu rei i varen tornar en ells a Gallaecia.

Reconquista de Bètica i Lusitania

Els visigodos varen partir de Barcino (Barcelona) a mitan de l'any 416. Tenien un particular resentiment contra els vàndals silingos ya que, durant els anys anteriors, estos s'havien aprofitat de la seua escassea de suministraments per a vendre'ls el blat a preus desorbitats. Es varen dirigir a la província de Bètica encara que no se sap en certea per qué mig. S'especula que va ser per terra o ben transportats per mar en barcos de l'armada imperial.

Una volta en el sur, varen començar a hostigar als silingos i Walia va conseguir capturar al seu rei Fridibaldo, sense lluita, per mig d'una estratagema. La batalla entre abdós eixèrcits es va produir junt a Calp occidental (Carteia) a on els visigodos varen infringir una severa derrota als vàndals que varen sofrir una gran cantitat de baixes. Els vencedors varen passar l'any 417 expulsant de la província als invasores que quedaven els qui varen fugir cap al nort en les seues famílies per a refugiar-se dins del territori dels asdingos.

El següent objectiu varen ser els alanos d'Ataces. Els visigodos varen alvançar cap al nort i varen entrar en el seu territori. En el 418 es va produir el choc contra l'eixèrcit alano i el seu rei va morir durant el combat. De la mateixa manera que havien fet l'atre grup de alanos i els silingos, els supervivents varen optar per no elegir a un nou líder i varen fugir cap al territori asdingo per a unir-se a ells.

Bibliografia utilisada en l'artícul

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBachrach1973">Bachrach, Bernard S. (1973). A History of the Alans in the West (en anglés), University of Minnesota Press. ISBN 9780816656998.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeather2005">Heather, Peter (2005). La caiguda de l'Imperi romà, Oxford University Press. ISBN 9788484326922.
• (1997) The End of Roman Spain (en anglés), University of Toronto.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLivermore1996">Livermore, H.B. (1996). Honorio i la restauració de les Hispanias, Real Acadèmia de l'Història, pp. 443-502.