Guerra gildónica
La guerra gildónica (lat.: Bellum Gildonicum)[n. 1] va ser una guerra civil ocorreguda en l'Imperi romà d'Occident entre els anys 397 i 398 que va enfrontar a Gildo —qui estava al mando de l'eixèrcit romà estacionat en la diòcesis d'Àfrica— i al govern imperial d'Honorio.
Antecedents
[editar | editar còdic]Gildo era un líder tribal mauro que havia combatut junt a Flavio Teodosio entre 373 i 375 per a sofocar la rebelió del seu propi germà Firme.[1] Va ser favorit per la seua llealtat i en 386 va alcançar el lloc de menges Africae en majors atribucions de les habituals a este càrrec ya que se li va donar el mando de tot l'eixèrcit estacionat en la diòcesis i se li va designar magister utriusque militiae per Africam.[1] Gildo va aprofitar el lloc per a enriquir-se de manera desmesurada i es va guanyar l'enemistat de part de la població.
Quan es va produir l'usurpació d'Eugenio va mantindre una posició neutral entre est i Teodosio I durant la guerra civil que els va enfrontar i va desatendre la petició d'ajuda de l'últim. Açò va fer que quan Teodosió I va véncer al usurpador en 394, Gildo temera ser represaliado per la seua actitut encara que l'emperador va fallir als pocs mesos sense prendre mides contra ell. Tampoc Estilicón —a quí Teodosio havia nomenat tutor del seu fill Honorio— va fer res ya que la seua atenció es va dirigir a reclamar la tutoria sobre Arcadio i que les diòcesis de Dacia i Macedònia anaren incloses dins de l'Imperi occidental.
Les pretensions de Estilicón varen dur a un empijorament de les relacions entre els imperis occidental i oriental ya que la cort de l'últim es va opondre a elles. Aixina, quan l'eixèrcit occidental es trobava en les disputades diòcesis lluitant contra els godos, Eutropio —el home fort de la cort de Constantinopla— va animar a Gildo a rebelar-se contra el govern occidental.
Esclat
[editar | editar còdic]Gildo no va dubtar en aprofitar la conjuntura favorable i en l'estiu de 397, mentres Estilicón i l'eixèrcit italià es trobaven en els Balcans, va independisar les províncies africanes en la justificació de que les posava baix l'autoritat d'Arcadio.[2]
El general va retornar ràpidament a Itàlia en l'eixèrcit i va preparar la resposta del govern occidental. Degut a que una guerra contra Gildo podria ser molt impopular perque duria aparellada el tall en el suministrament de cereals a Roma, Estilicón va conseguir que el senat ho declarara hostis publicus (enemic públic) i va obtindre, aixina, una cobertura política per a la campanya que es tindria que mamprendre.[2]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Jones, Martindale y Morris, 1971, p. 395.
- ↑ 2,0 2,1 Candau Morón, 1992, p. 431.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia utilisada en l'artícul
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBury1923">Bury, J.B. (1923). History of the Later Roman Empire (en anglés), Macmillan & Co..
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCandau Morón1992">Candau Morón, José María (1992). Nova Història de Zósimo (text i notes), Gredos. ISBN 8424916050.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJones1964b">Jones, Arnold Hugh Martin (1964b). The later Roman Empire 284-602. Volum 2 (en anglés), Basil Blackwell.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra gildónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>