Anar al contingut

Guerra gòtica (401-403)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra gòtica (401-403)

La guerra gòtica dels anys 401 a 403 va ser un conflicte bèlic que va enfrontar als godos d'Alarico en l'Imperi romà d'Occident.

Es va iniciar en l'autumne de l'any 401 quan el líder godo va entrar dins del territori de l'Imperi occidental al front d'un eixèrcit en l'objectiu de que els assignaren terres dins de les seues fronteres. Va aprofitar per a això que el gros de les tropes imperials que protegien Itàlia es trobava al nort dels Alps per a rebujar una invasió de vàndals i alanos.

Els primers mesos varen ser favorables per als godos ya que varen conseguir aplegar, casi sense oposició, prop de Milà, la capital imperial a on vivia Honorio. Est, va fugir cap a la Gàlia encara que va ser interceptat i obligat a refugiar-se en Asti. Despuix de la tornada de l'eixèrcit comandado per Estilicón, es varen lliurar dos batalles en Pollenzo i Verona en resultat favorable a les armes romanes.

La guerra va finalisar en la retirada de Alarico i les seues godos fora del territori imperial encara que, en previsió de nous atacs similars, la cort es va traslladar de Milà a la, més segura, Rávena. Estos temors no serien infundats ya que Itàlia va sofrir, en pocs anys, noves invasions. De fet, esta guerra es considera com l'inici de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident.

Antecedents

L'assentament dels godos en Ilírico

Els godos havien entrat en l'Imperi oriental en any 376 i despuix de sis anys de guerra, varen conseguir assentar-se en la província de Mesia en virtut d'un tractat de foedus.[1] A la mort de l'emperador Teodosio —en l'any 395— es varen rebelar liderats per Alarico i despuix de saquejar la península balcànica durant tres anys varen conseguir el control de la prefectura de Ilírico situada junt al Imperi occidental.[2] Alarico va ser nomenat magister militum per Illyricum i baix la seua direcció, els godos varen procedir al saqueig de les principals ciutats i sobretot, de les seues atarassanes.[2] D'esta manera, en l'any 401 formaven un eixèrcit més formidable que lo que havien segut a l'inici de la seua rebelió en el 395.

Per a l'èxit godo va ser determinant la disputa que mantenien abdós mitats de l'Imperi pel control de la citada prefectura de Ilírico que estava en possessió de l'oriental.[2] Açò va impedir que Estilicón actuara eficaçment contra ells ya que, tement que el seu èxit duguera al control de la prefectura per la cort de Milà, la de Constantinopla li va ordenar retirar-se en les dos ocasions que el general occidental va tindre als godos a la seua mercé.[2] En un sentit contrari, esta qüestió sembla que va ser el motiu de que, en posteriors enfrontaments, Estilicón deixara anar a Alarico en la previsió d'utilisar les seues forces contra la mitat oriental.

Causa de la guerra

S'estima que la decisió de Alarico d'invadir Itàlia va ser conseqüència de la reacció anti-goda dins en Constantinopla.[3] A finals de l'any 399, el líder godo Gainas havia alcançat el cim de la seua carrera en ser nomenat magister militum de l'eixèrcit imperial oriental i semblava que seria la personalitat dominant del govern d'Arcadio.[4]


No obstant, l'emperatriu Elia Eudoxia va poder maniobrar hábilment i va conseguir ser nomenada Augusta.[4] Va aglutinar, llavors, a varis personages importants de la cort en lo que es podria cridar un «partit anti-bàrbar». Mentrestant, Gainas, va demostrar ser un governant terramaner ya que en seguida es va enfrontar al senat i a Juan, el patriarca de Constantinopla.[4] Al vore que el sentiment anti-godo dins de la ciutat es feya cada volta més forta, va decidir —en juliol del 400— abandonar-la discretament junt als seus seguidors godos encara que la població va tancar les portes i va massacrar als que no varen poder eixir.[4] Gainas —declarat enemic públic pel senat— va conseguir aplegar al Danubi i travessar-ho encara que va ser capturat pels hunos d'Uldin els qui li varen donar mort i varen enviar el seu cap a Arcadio.[5]

Sembla ser que, al vore el destí de Gainas i els seus godos que servien en l'eixèrcit oriental aixina com la colaboració dels hunos per a acabar en ells, Alarico va decidir abandonar l'Imperi oriental i entrar en la mitat occidental per a obligar a Honorio a que els assignara un territori a on assentar al seu poble.[6] El moment oportú se li va presentar en el següent any 401 quan Estilicón va tindre partir en el gros de l'eixèrcit d'Itàlia a Nórico i Recia per a rebujar una invasió de vàndals i alanos dirigits per Radagaiso.[7]

Desenroll

Entrada en Itàlia i persecució a Honorio

El sistema de forts que protegia el pas dels Alps julianos es trobava abandonat quan Alarico va iniciar la seua invasió d'Itàlia en 401.

Despuix de finalisar l'estiu del 401 i arreplegar-se les collites, Alarico va partir en els seus hòmens cap al nort, a Sirmio, a on va girar a l'oest i va seguir el curs del riu Sava per a aplegar als Alps julianos els passos dels quals es trobaven sense defensa.[8]

El primer enfrontament en l'eixèrcit romà va tindre lloc el 18 de novembre d'eixe any en l'àrea de Duino, junt al riu Timavo.[9] En ell, els godos varen obtindre una fàcil victòria i varen poder alvançar sense oposició fins a Aquilea.[9] Sembla ser que la ciutat es va rendir despuix de lo que, durant el hivern, varen continuar per la província de Venetia i Istria a on les ciutats al seu pas els varen obrir les portes.[3] Es varen dirigir, llavors, cap a Milà a on residia Honorio en la seua cort.[3] En el seu camí, varen travessar el riu Adda en el que Alarico va deixar a part de les seues tropes per a impedir que les de Estilicón ho creuaren en la seua tornada des del nort.[10]

Els godos es varen aproximar a la ciutat i davant esta situació, l'emperador va fugir en part de la seua cort cap a Arlés, en el sur de la Galia.[10] Alarico va iniciar el sege mentres que va enviar a part de la seua cavalleria per a interceptar a Honorio.[10] Est, davant el perill de ser capturat, va decidir refugiar-se en Asti per lo que Alarico va deixar en pau a la capital i es va dirigir en el restant de l'eixèrcit a sitiar a l'emperador.[10] Asti era una chicoteta ciutat pero estava ben fortificada i va poder soportar el sege godo durant unes valioses semanes que varen permetre la tornada de Estilicón en l'eixèrcit italià en la primavera del 402.[10]

Tornada de Estilicón a Itàlia

Estilicón va dirigir l'eixèrcit romà durant esta guerra.

Estilicón va poder rebujar be l'invasió de Radagaiso en Nórico i Recia. Davant les notícies de l'arribada de Alarico a Itàlia, va decidir integrar, com foederati, a un contingent dels vençuts vàndals aixina com reclutar un cos de cavalleria alana comandada per Saúl.[9] També va enviar mensagers a Britania i Gàlia per a que alguna de les legions estacionades allí es dirigiren a Itàlia.[9]


Les tropes romanes varen creuar els passos alpins en ple hivern i en aplegar al riu Adda, Estilicón va decidir no perdre temps en un enfrontament contra els godos que protegien el seu pont per lo que el seu eixèrcit els va vorejar i va travessar el riu a nade.[10] A marches forçades, es va alvançar en part de les seues tropes i va escomençar a rodejar als sitiadores godos.[11] Estos, davant el perill de vore's bloquejats, varen decidir abandonar el sege.[9] Se'ls varen presentar dos opcions: continuar cap a la Gàlia o retirar-se cap al sur.[9] Degut a que l'arribada de les legions del Rín i Britania podia obligar-los a una guerra en dos fronts, varen decidir seguir el curs del riu Tanaro cap al sur.[9]

Enfrontaments en Pollenzo i Verona

Pollentia estava situada en una calçada que, vorejant la montanya, es dirigia a Vau Ligure, en la costa ligur. Les tropes de Alarico varen establir el seu campament prop de la ciutat davant l'alvanç del gros de l'eixèrcit romà.[9] Estilicón va aprofitar el dia de Pasqua i mentres que els godos estaven immersos en la seua celebració, va ordenar a la cavalleria alana comandada per Saúl que atacara per sorpresa.[9] L'èxit inicial va obligar als godos a abandonar el campament en greus pèrdues encara que varen poder reagrupar-se ràpidament, contraatacar i rebujar als alanos ademés de matar al seu comandant.[12] Davant el fracàs de la cavalleria, Estilicón va atacar en l'infanteria i va obligar a Alarico a retirar-se dins de la montanya a on varen montar un lloc fortificado.[12] Varen escomençar, llavors, negociacions entre abdós bandos. Alarico era partidari de seguir en la campanya encara que partix dels seus generals veen millor aplegar un acort en els romans i retornar a Iliria.[12] Al final, es va adoptar esta posició i es varen dirigir a l'oest mentres que tropes romanes els seguien a distància per a comprovar que complien lo acordat i abandonaven Itàlia.[12]

En la seua marcha, Alarico va detindre a l'eixèrcit a l'altura de Verona, una ciutat des d'a on partia la ruta cap al pas alpí del Brennero. No estan clars els seus motius encara que sembla ser que planejava passar a Gàlia a través dels Alps.[13] Era el més de juliol o agost quan, avisat de les seues intencions, Estilicón va decidir atacar-los.[12] Va ordenar que partix de les seues tropes els vorejaren per la montanya i bloquejaren la ruta que entrava en els Alps.[13] Quan havien ocupat les seues posicions, va llançar un atac en la cavalleria alana que els godos varen conseguir rebujar encara que, en intentar retrocedir pel camí de la montanya, es varen trobar en les tropes romanes que ho protegien. Alarico va decidir, llavors prendre un tossal i fortificarse.[12]

Encara que el líder godo va pretendre resistir, el seu eixèrcit va escomençar pronte a sofrir fam, malalties i desercions entre les que es varen contar les d'Ulfilas i Saro. En esta situació, va iniciar conversacions en Estilicón que varen dur a que este li permetera abandonar Itàlia encara que en la condició de que assentara al seu poble més allà de les fronteres imperials de Dalmacia i Panonia.[14] D'esta manera, els godos varen abandonar el territori imperial en l'any 403.

Vore també

Referències

  1. ↑ Bury, 1923, p. 109.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Bury, 1923, pp. 110-120.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Bury, 1923, p. 160.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Blockley, 1998, p. 116.
  5. ↑ Blockley, 1998, p. 117.
  6. ↑ Wolfram, 1990, p. 150.
  7. ↑ Bury, 1923, p. 161.
  8. ↑ Wolfram, 1990, pp. 150-151.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Wolfram, 1990, p. 151.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Gibbon, 1984, p. 306.
  11. ↑ Gibbon, 1984, p. 307.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Wolfram, 1990, p. 152.
  13. ↑ 13,0 13,1 Gibbon, 1984, p. 309.
  14. ↑ Wolfram, 1990, pp. 152-153.

Bibliografia utilisada en l'artícul

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlockley1998">Blockley (1998). «The Dynasty of Theodosius», The Cambridge Ancient History (en anglés), Cambridge Univesity Press, pp. 111-135. ISBN 978-0-521-30200-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGibbon1984">Gibbon, Edward (1984). Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà, Turner. ISBN 978-84-7506-752-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFWolfram1990">Wolfram, Herwig (1990). History of the Goths (en anglés), University of Califòrnia Press. ISBN 9780520069831.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_gòtica_(401-403)&oldid=1468656»