Guerra gòtica (395-398)
La guerra gòtica succeïda entre els anys 395 i 398 va ser un conflicte lliurat en la península dels Balcans i que va enfrontar als godos dirigits per Alarico contra les parts oriental i occidental de l'Imperi romà. Va començar en la rebelió dels godos assentats en Mesia els qui havien segut foederati dins de l'Imperi romà des de la finalisació de l'anterior guerra ocorreguda entre els anys 376 i 382. Estos, buscant unes millors condicions, varen proclamar a Alarico —qui també aspirava a un lloc important dins de l'eixèrcit romà— com el seu rei.
Els godos es varen dirigir primer cap a Constantinopla mentres sembraven la destrucció al seu pas. Davant la dificultat de prendre la capital i despuix d'un acort en Rufino, es varen dirigir cap a l'oest i varen continuar en el seu saqueig. Degut a que les tropes orientals es trobaven en Àsia Menor, el general occidental Estilicón es va traslladar des d'Itàlia en un eixèrcit per a fer-los front trobant-los en l'Epiro.
Va cobrar, llavors, rellevància una qüestió que enfrontava a abdós mitats de l'Imperi: el control de la prefectura de Ilírico. La cort oriental va tindre por de que una victòria de Estilicón sobre els godos duguera als occidentals a controlar esta prefectura per lo que li varen ordenar que es retirara a Itàlia sense atacar-los. Alguna cosa similar va tornar a succeir quan els godos varen saquejar el sur de Grècia. El general romà va tornar en l'eixèrcit occidental i va conseguir rodejar el seu campament. Novament, els orientals li varen ordenar retirar-se i varen aplegar, inclús, a declarar-ho «enemic públic». Davant esta perspectiva i degut a que es va produir un intent d'usurpació en Àfrica, el general romà va retornar a Itàlia.
Sense forces per a véncer als godos, la cort oriental va aplegar a un acort en ells en l'any 398. Varen accedir al seu assentament en Iliria i al nomenament de Alarico com magister militum d'eixa prefectura. Este acort de pau resultaria, al poc, negatiu per a la mitat occidental ya que els godos varen obtindre una base des d'a on llançarien els seus atacs contra ella a partir de l'any 401.
Antencedentes
[editar | editar còdic]El tractat de foedus del 382
[editar | editar còdic]El 3 de octubre del 382, l'Imperi romà va aplegar a un acort de pau en els godos per a finalisar la guerra que havien lliurat des de l'entrada d'este poble en el territori imperial sis anys abans, en el 376. Els térmens més importants de l'acort varen ser que els godos varen poder establir-se en la província de Mesia i governar-se ells mateixos; per un atre costat, oferirien assistència militar a l'Imperi quan esta anara requerida.[1] Es va produir llavors, per primera volta en el història de l'Imperi, que un poble bàrbar es va assentar dins de les seues fronteres i no va quedar subjecte a les lleis imperials.
L'ocasió més important que els godos varen tindre que proporcionar forces militars a l'Imperi va sorgir en motiu de l'usurpació d'Eugenio en l'any 392. Teodosio va semblar acceptar, en un principi, les pretensions del usurpador pero, en el 393, va reunir un eixèrcit i es va dirigir a Itàlia per a enfrontar-se a ell. El control de l'Imperi es va decidir en la batalla del Frígido en el 394.[1] En este choc, Teodosio va ordenar als godos ocupar una de les posicions més difícils del seu eixèrcit per lo que varen sofrir importants pèrdues.[1]
La disputa per Ilirico
[editar | editar còdic].svg)
Teodosio I va fallir a l'any següent de la batalla —en el 395—.[2] Abans de morir va dispondre que l'Imperi quedara dividit entre els seus dos fills: Honorio, de dèu anys, governaria la mitat occidental i Arcadio, de díhuit, l'oriental.[3] La curta edat i escasses aptituts d'abdós germans varen fer que quedaren baix l'influència d'atres personalitats destacades. En el cas de Honorio va ser el magister militum Estilicón i en el de Arcadio, el prefecto del pretori Rufino.[3]
Va sorgir, llavors, una qüestió que tensaria les relacions entre abdós mitats: la possessió de la prefectura de Ilírico. Esta, estava inclosa dins de l'occidental quan es va dividir l'imperi entre els germans Valentiniano i Valente en el 364. Havia segut cedida, posteriorment, per Graciano a Teodosio per a facilitar la seua lluita contra els godos.[4] Despuix de la nova partició de l'Imperi a la mort d'est, la mitat occidental reclamava tornar a controlar-la completament, alguna cosa que rebujava l'oriental.[4] El trasfondo d'esta disputa superava el mer interés territorial ya que la regió era el principal àrea de reclutament de soldats en la que contava l'Imperi.[4]
Fases de la lluita
[editar | editar còdic]Inicie del tumult i atac a Constantinopla
[editar | editar còdic]Despuix de la tornada dels godos a Mesia despuix de la batalla del Frigido, el descontent es va estendre entre ells per les enormes pèrdues sofrides.[1] Alarico, qui havia segut el seu comandant durant la batalla, els va conduir a rebelar-se contra l'Imperi i va ser proclamat com el seu rei coincidint en la mort de Teodosio.[1]
Baixe el seu liderat, els godos varen eixir de Mesia i es varen dirigir al sur mentres saquejaven les províncies de Tracia i Macedònia.[5] Varen intentar, llavors, atacar la capital Constantinopla i estant acampats en les seues rodalies, varen rebre la visita de Rufino. Est va negociar en ells despuix de lo que va conseguir que abandonaren el seu objectiu i es dirigiren cap a l'oest.[5]
Saqueig de Grècia
[editar | editar còdic]
La península balcànica es trobava, en eixe moment, sense tropes romanes degut a que estes estaven rebujant una invasió dels hunos en Àsia Menor i Síria.[5] Estilicón va organisar, llavors, un eixèrcit en legions occidentals i aquelles de l'eixèrcit oriental que havien permaneixcut en Itàlia despuix de la batalla del Frígido.[6] Es va dirigir per la costa dálmata fins a aplegar prop d'a on es trobaven els godos.[6]
En la cort oriental es va alçar el temor de que, si Estilicón vencia als godos, aprofitara l'ocasió per a controlar Ilírico i ho unira a l'Imperi occidental.[7] Rufino va aconsellar a Arcadio que ordenara al general tornar les legions orientals a Constantinopla i retornar en les occidentals a Itàlia.[7] El mandat imperial va aplegar al campament romà quan estaven preparant un atac contra els godos en la vall de Peneius, atac que tenia bones perspectives d'acabar definitivament en ells.[7] Estilicón —l'esposa de la qual i fill es trobaven en eixe moment en Constantinopla— va obedir l'orde i va dispondre que les legions orientals es dirigiren a Constantinopla al mando del godo Gainas, no sense abans acordar en ell que donaren mort a Rufino.[7] Quan Arcadio va eixir de la ciutat, junt a la seua cort, per a rebre a les tropes, Rufino li acompanyava i es va alvançar a saludar als soldats. Llavors, un grup d'estos li varen rodejar i li varen donar mort.[8]
Les tropes de Alarico, mentrestant, en quedar lliures de l'atac de Estilicón, varen continuar el seu saqueig de Grècia.[9] Varen creuar el pas de les Termópilas sense que les tropes romanes estacionades allí intentaren impedir-ho i varen entrar en la província d'Acaya.[9] Varen saquejar les ciutats de Beòcia despuix de lo que varen passar a El Pireo a on Atenes es va rendir i va permetre que Alarico anara rebut i agasajado dins de la ciutat.[9] Despuix varen continuar estenent la destrucció a Mégara, Corinto, Argos i Esparta.[9]
Varen permanéixer en el sur de Grècia durant més d'un any sense que el govern de Arcadio fera res per a enfrontar-se a ells.[10] Davant esta situació, Estilicón va organisar un nou eixèrcit i en la primavera del 397 va creuar la mar Adriático i desembarc en Corinto.[10] Despuix d'un primer enfrontament victoriós, els romans varen conseguir rodejar el campament godo i els varen tindre a la seua mercé.[10] En la cort oriental es va tornar a alçar, llavors, el temor a un èxit de Estilicón per lo que Eutropio va convéncer a Arcadio per a que ordenara al general abandonar Grècia i retornar a Itàlia.[10] Igualment, el senat de Constantinopla li va declarar «enemic públic».[10] Al mateix temps, es va produir una rebelió en la província d'Àfrica que era el principal graner de Roma. Esta suma de factors va fer que Estilicón aplegara a algun tipo d'acort en Alarico i tornara a Itàlia en les seues tropes permetent que els godos es retiraren al Epiro.[10]
La rebelió de Gildo
[editar | editar còdic]Gildo era un militar africà que havia ajudat a Teodosio el Vell a suprimir l'intent d'usurpació de Firme (qui, a la seua volta, era germà de Gildo).[11] Havia segut nomenat menges Africae i lloc al càrrec de la província.[11] Quan va morir l'emperador Teodosio i veent que les relacions entre abdós corts romanes es deterioraven, va planejar rebelar-se i crear un regne africà que posaria baix l'obediència de Constantinopla.[11] Degut a que la seua proposta va tindre bo acolliment en la cort oriental, en l'estiu del 397 —quan Estilicón es trobava en Grècia— va decidir tallar el suministrament de cereal a Roma.[12] La cort occidental va buscar, llavors, alternatives de suministrament en Hispania i la Galia.[12] Estilicón, ya en Itàlia, va organisar un eixèrcit per a suprimir la rebelió que, en la primavera del 398, va enviar al mando de Mascezel.[12] L'expedició va ser un èxit ya que les tropes de Gildo varen refusar lluitar degut, sembla ser, a lo impopular del seu mando i a que Mascezel va poder sobornar a algun dels seus líders.[12] El rebel va intentar fugir pero finalment va ser capturat i eixecutat.[12]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Bury, 1923, p. 109.
- ↑ Bury, 1923, pp. 106.
- ↑ 3,0 3,1 Bury, 1923, pp. 107.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Bury, 1923, pp. 110-111.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Bury, 1923, p. 110.
- ↑ 6,0 6,1 Bury, 1923, p. 111.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Bury, 1923, p. 112.
- ↑ Bury, 1923, p. 113.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Bury, 1923, p. 119.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Bury, 1923, p. 120.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Bury, 1923, p. 121.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Bury, 1923, p. 122.
Bibliografia utilisada en l'artícul
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlockley1998">Blockley (1998). «The Dynasty of Theodosius», The Cambridge Ancient History (en anglés), Cambridge Univesity Press, pp. 111-135. ISBN 978-0-521-30200-5.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBury1923">Bury (1923). History of the Later Roman Empire. (en anglés), McMillan and Co..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra gótica (395-398)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.