Anar al contingut

Decurión

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.

Un decurión era un membre del senat d'una ciutat en l'Imperi romà.[1] Els decuriones s'extreen normalment de la classe curiales, que estava composta per ciutadans rics de la societat ciutadana. El sorgiment del càrrec de decurión es pot trobar en la decisió de Roma de permetre que els titulars de càrrecs en les colónies llatines en Itàlia es convertiren en ciutadans romans en un intent de fidelizarlos en 125 a. C.[2]

Característiques i funcions

[editar | editar còdic]

Els decuriones varen ser les figures polítiques més poderoses a nivell local. La ciutat era governada pels magistrats i per la cúria. La classe dels curiales i la dels decuriones pertanyien a un mateix grup social, sent els decuriones, els curiales que prenien assent en la cúria. Eren l'èlit de la ciutat.

Eren individus que tenien baix la seua propietat grans propietats de terra i reconegut prestigi dins de la seua comunitat. El va eixercitar de magistratura i sacerdoci els otorgava major estatus, enfortint aixina la seua posició social[3]

Els decuriones ostentaven el ranc d'honestiores pel mer fet de ser part del ordo decurional, obtenint privilegis davant la llei que els diferencia dels humiliores en sofrir penes menys dures, puix no podien rebre ni castics corporals, com la tortura, ni castics relacionats en el treball pesat, com el de les mines. Estos privilegis s'estenen al pla de l'oci, destacant la seua participació en els convits reservats per als decuriones pagades per l'erari de la seua comunitat local o la reserva dels primers assents dels teatres, amfiteatres i circs. Tots estos privilegis estaven reflectits en les lleis, com per eixemple en la Lex Irnitana, per lo que no es tractaven de privilegis que cariren d'una base llegal o que simplement estaven acceptats socialment.[4]

No obstant, no tots tenien el mateix poder o importància, puix existien qüestions com l'antiguetat, el honor o inclús la riquea, que aporten més prestigi a uns decuriones que a uns atres, donant lloc a una diferència d'estatus entre els integrants de l'orde decurional.[3]

L'assamblea dels decuriones o concejo municipal (en llatí Senados municipales y decuriones en el Occidente romano) era una assamblea de 100 membres vitalicis, antics magistrats que havien terminat el periodo del seu càrrec i que s'elegien per cooptación.[5] Posteriorment es va denominar també decurión en les ciutats romanes als individus de la cúria que, en algun magistrat superior i agents subalternos, constituïen el cos municipal de l'orde decurional (ordo decurionum) en les següents funcions:

Representar a la ciutat en totes les seues funcions públiques

  • Cuidar de l'orde públic en el cos de policia
  • Administrar els bens comunals
  • Ser els agents del poder eixecutiu
  • Conservar els camins
  • Inspeccionar les mines
  • Responsables de l'entreteniment
  • Recaptar els imposts[6]

Es podia entrar al ordo decurionum de forma ordinària o extraordinària, ya fòra per mig de les eleccions portades a terme cada cinc anys per a la renovació dels integrants del ordo, per mig de la cooptatio portada a terme de manera anual per a ocupar els llocs que quedaran lliures despuix de la mort o pèrdua de l'estatus socioeconòmic i per mig de l'adlectio, procés que permetia que els llocs lliures del ordo decurional anaren ocupats per persones que cariren dels requisits demanats per a ser decurión si les circumstàncies ho necessitaven,[7] inclús a voltes eren posats ocupats per menors d'edat (calia ser major de 25 anys per a poder entrar) o fills i descendents de libertos.[8]

Diferències dels decuriones front a senadors i ecuestres:

  • Eren els que tenien menys estabilitat econòmica.
  • A diferència dels senadors i cavallers, que els nomenava l'emperador, per a ser un decurión calia pagar un monte específic, que s'estima que era molt car, ya que en Roma ser polític era costós.
  • No tenien assamblees per a prendre decisions.
  • Eren més homogéneus que en els atres rancs.
  • Els decuriones estaven relacionats en el comerç.
  • Podien ser plebeus i patricios els que ocuparen este càrrec, a diferència dels senadors i de la mateixa manera que els Ecuestres.
  • Governaven solament la seua ciutat, i cada ciutat tenia el seu orde decurional propi.

No obstant, encara que durant l'Alt Imperi Romà ser decurión era vist com un honor i que per això portaren a terme de forma voluntària obres públiques, com la construcció de teatres,[9] durant l'Imperi Romà Tardà o Dominat el càrrec de decurión va deixar de ser un símbol d'estatus i es va convertir en un lloc administratiu en una càrrega fiscal obligatòria, és dir, no ocupaven el lloc per prestigi sino per obligació, ya que se'ls va encarregar la recaptació dels imposts estatals com el iugatio-capitatio. I la principal causa que reste prestigi al càrrec de decurión va ser la càrrega fiscal a la que se'ls va sometre, puix si la ciutat no podia pagar tot lo que Roma els demanava, devia ser pagat per ells mateixos en el seu propi patrimoni. Per això, l'Estat va impedir que pogueren vendre les seues possessions, puix era la garantia de que l'Estat rebria els imposts[10]


Llavors molts de decuriones varen buscar l'exenció de la seua nova obligació fiscal, per ad açò molts decuriones varen ingressar en el sacerdoci cristià, puix estos càrrecs contaven en el privilegi de l'exenció fiscal. Per això l'Estat va portar a terme distintes formes de llimitar les vies de descàrrec fiscal. Es va dictaminar que els decuriones sol podien ocupar càrrecs relacionats en la religió persones en situació de pobrea, obligant aixina als decuriones a seguir sent la garantia de l'Estat. Inclús anant més allà, es va dictaminar que els decuriones no podien siquiera accedir a senadors sense deixar abans la seua fortuna a l'Estat, norma que es va aplicar també a atres càrrecs.[10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ History of the Later Roman Empire, Bury, J. B., capítul 1.
  2. ↑ Salmon, E. T., Roman Colonization, 1969, Thames & Hudson, Londres, p. 118.
  3. ↑ 3,0 3,1 Ruiz Montiel, J. P. (2020). El ordo decurionum en l'occident romà: administració municipal i funcionament dels senats locals. Anahgramas: Anàlisis històrics de Grau i Màster,  VII, pp. 48-84. https://doi.org/10.21071/ahgm.vaig vore.15337
  4. ↑ M. G. Enrique (2013). Formes d'ingrés de nous decuriones en els senats municipals. M. G (coord), P. Z. (coord) i R. N. (coord). Senats municipals i decuriones en l'Occident romà (pp. 215-236) Universitat de Sevilla
  5. ↑ Odile WATTEL (2002). Atles històric de la Roma Clàssica, Madrit: Accent, pp. 149. ISBN 84-483-0680-5.
  6. ↑ (en anglés.) «Was St Patrick a slave-trading Roman official who fled to Ireland?» 2012. Publicat originalment en Studies in Medieval History and Law in Honour of Thomas Charles-Edwards, editat per F. Edmonds i P. Russell (Woodbridge: Boydell, 2011). University of Cambridge. Consultat el 23 de novembre de 2017.
  7. ↑ Pérez Zurita , A. D. (2013). Ranc polític i estatus social dels membres pertanyents als ordines decurionum . Enrique Melchor Gil, Senats municipals i decuriones en l'Occident romà (pp 303-331). Editorial Universitat de Sevilla
  8. ↑ Melchos Gil, E. (2013). Entre el desig de perpetuitat i la necessitat de renovació: sobre el reclutament de decuriones i l'estabilitat de les aristocràcia locals en els sigles II i III L'Antiquité Classique, 82, pp 217-238. https://www.jstor.org/stable/90004375
  9. ↑ Navarro Gonzales, L. I. (2009) El municipi en Roma. Revista de la Facultat de Ciències Jurídiques i Polítiques Volum 5. 129-163
  10. ↑ 10,0 10,1 Bo Ortuño, J. (1970) La societat romana en el sigle IV. La caiguda de l'Imperi Romà. Edicions Martínez Roca, S. A.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Luis García Moreno, Fernando Gascó del Carrer, Jaime Alvar Ezquerra, Francisco Javier Lomas Salmonte (2014). Història del món clàssic a través dels seus texts, Madrit: Aliança. ISBN 978-84-206-8785-8.
  • Bernhard Kübler, "Decurio", RE, vol. IV-2, Stuttgart, 1901, cols. 2319–2352.
  • Herwig Stiegler, "Decurio 1)", Der Kleine Pauly (KlP), vol. 1, Stuttgart, 1964, cols. 1417–1419.
  • Christian Gizewski, "Decurio 1)", Der Neue Pauly (DNP), vol. 3, Metzler, Stuttgart 1997, cols. 357-359. ISBN 3-476-01473-8
  • Ruiz Montiel, Juan Pablo. 2020. "El ordo decurionum en l'Occident romà. Administració municipal i funcionament dels senats locals". Anahgramas: Anàlisis històrics de Grau i Màster, ISSN: 2444-3123, nº 7, 2020, págs. 48-84


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Decurión&oldid=897065»