Iugatio-capitatio

La iugatio-capitatio és el sistema de recaptació d'imposts desenrollat per Diocleciano (r. 284-305) durant l'Imperi romà, que determina l'import recaptat sobre les terres de producció agrícola.

Context històric

Una reforma fiscal es va portar a terme potser ya en l'any 287, pretenent crear un sistema uniforme en tot l'Imperi i dotar de major seguritat al càlcul dels imposts: L'impost sobre la propietat, la Cura annonae, es basava ara en la mà d'obra i el ganado disponibles (capita), aixina com en les terres cultivades (iugera) calculades per mig d'estimacions d'imposts (censitores). En este sistema, relativament complicat, l'evaluació es basava en les categories de persones i animals (caput) i terres (iugum) combinades entre sí (lo que afectava principalment a la població rural) i també sometia a Itàlia a una imposició directa, lo que no ocorria abans. Lo ideal seria que l'estimació fiscal tinguera en conte el rendiment individual dels afectats i permetera també la diferenciació regional, lo que no sempre va ocórrer en la pràctica. No obstant, algunes queixes relacionades en les fonts (per eixemple, ya en Lactancio) no deuen considerar-se proves contundents d'una pressió fiscal opresiva, sino més be afirmacions subjectives. L'import a pagar es determinava inicialment cada cinc anys, després cada 15 anys des de 312 i era competència del prefecto pretoriano. En general, el nou sistema fiscal va permetre un fluix constant d'ingressos, especialment per a la part oriental de l'Imperi.

A voltes se supon que este sistema va ser el model per a una reforma fiscal similar en l'Imperi sasánida en el VI.

Finalitat

Este sistema combinava dos imposts preexistentes, la iugatio (que afectava a les rendes de la terra) i la capitatio (que afectava als individus). Segons esta metodologia, el conjunt de terres cultivables es dividia en les distintes regions, segons el tipo de cultiu i el seu rendiment, en unitats fiscals denominades iuga, mentres que la població es dividia en canvi en unitats fiscals denominades capita. El valor assignat a la iuga i a la capita no era fix, sino que variava en funció de cada província i de les necessitats del presupost estatal.

Precisament, per a racionalisar la massa d'imposts en un tot orgànic, Diocleciano va impondre la fusió de tots els imposts directes, territorials i personals, en un únic impost, precisament la capitatio-iugatio, que gravava tots els factors de producció: hòmens, bésties, terres, (o treball, capital, terra) despuix de haver establit la base imponible a partir d'un jagantesc catastre de la riquea de tot l'Imperi.

No obstant, la capitatio-iugatio va acabar nugant al llaurador a la terra, contribuint a la formació de siervos. En efecte, aixina com una terra sense llaurador no pot ser objecte d'impost, lo mateixa ocorre en un llaurador sense terra. D'esta manera, el govern romà va vincular a una gran massa de llauradors a la terra, mentres que per a gravar als que carien d'ella (comerciants, industrials) Constantino I va introduir un nou impost, la Collatio lustralis, especialment gravoso per als afectats.

Vore també

• Reforma monetària de Diocleciano

Bibliografia

• Arnold Hugh Martin Jones (1986). The Later Roman Empire 284-602. A social, economic and administrative survey, Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0801832857.
• Edward Luttwak (2009). La gran strategia dell'Impere bizantí, Milà: Rizzoli.
• Georg Ostrogorsky (1968). Storia dell'Impere bizantino, Torí: Einaudi.
• Giorgio Ruffolo, Quando l'Itàlia era una superpotenza, Einaudi, 2004.