Curiales

Els curiales (llatí, derivat de la cúria, per co + viria, 'reunió de hòmens') varen ser inicialment, en l'Antiga Roma, els membres principals d'un gens (clan) de la ciutat de Roma. Els seus papers eren civils i sagrats. Cada gens curialis tenia un líder, cridat curio. Les assamblees eren presidides pel curio maximus.

Història

L'estructura cívica romana es va repetir en els pobles i ciutats de l'Imperi quan varen quedar baix el control romà. En l'Imperi tardà, els curiales eren els comerciants, empresaris i terratinents de nivell mig que servien en els seus cúrias locals com magistrats i decuriones (com a membres del consell d'una ciutat). Lo mateix que les famílies d'orde senatorial, també la classe dels curiales devia ser propietària de terres, puix era un requisit per a pertànyer a esta orde, a no ser que es tinguera riquea per atres mijos. Encara que solien dependre de les rendes de les seues terres per a viure, podien acréixer els seus ingressos, per mig de l'eixercici de l'abogacía o el comerç, entre uns atres.

L'administració municipal estava governada per les "órdens romanes" i la cúria. Curiales o decuriones denoten un mateix grup social d'èlit urbana. Els decuriones són els curiales que estan en la cúria. Per a alcançar la categoria de curial, es tenia que haver eixercit prèviament una magistratura urbana o trobar-se inscrit en la categoria dels pedanii, un ranc inferior a la cuestura.

S'esperava que els curiales proporcionaren fondos per a proyectes de construcció pública, temples, festes, jocs i sistemes locals d'assistència social. Estes despeses, freqüentment, els pagarien de la seua pròpia bojaca (sense dubte, mencionant la seua generositat) com un mig per a aumentar el seu prestigi personal. Des de mediats de el III, es va convertir en una obligació cada volta major, ya que Constantino I va confiscar les dotacions de les ciutats, els imposts locals o el lloguer de terrenys i edificis de la ciutat. Juliano els va tornar, pero Valentiniano I (363-375) i Valente (364-378) varen confiscar de nou els recursos. Varen tornar un terç a les ciutats sent pagats per les propietats de l'Estat, que separava els actius de la ciutat com a partides separades en el presupost.

Finalment, la gestió va ser tornada a les ciutats. Pero no solament es va esprémer als curiales a partir de el IV, sino que també les ciutats varen tindre dificultats per a mantindre la seua infraestructura i servicis públics inclús en l'ajuda del govern imperial. Els curiales també eren responsables de la recaptació dels imposts imperials, proporcionar aliments i menjar per a l'eixèrcit (les assignació estaven baix el control de l'administració civil) i recolzar el càrrec imperial (cursus publicus) les despeses del qual i manteniment estaven nugats als terratinents provincials a través del territori dels quals es movia el càrrec.

En el transcurs dels sigles IV i V, els membres de la classe curial es va tornar financerament ruïnosa per a tots, llevat para els més rics (els qui en molts casos varen poder comprar exencions per a les seues obligacions), especialment en Occident, que estava sent acossat per assentaments de tribus que varen interrompre l'administració de l'Imperi i varen precipitar un descens en el nivell de vida a la mitat des del 400 al 600. Molts curiales varen tractar d'escapar, allistant-se en l'eixèrcit, el govern imperial o l'Iglésia, o be, obtenint el ranc senatorial, que els eximia del servici en els consells. El govern imperial va tractar d'evitar tot açò, els curiales i/o els seus fills pronte varen descobrir que quan havien escapat abans de complir en les seues obligacions, varen ser tornats als consells.

L'emperador Juliano va intentar combatre-ho, aumentant el tamany dels consells curiales, estenent els gravàmens de manera més uniformes per a que el càrrec fora menys costós. Este intent no va tindre èxit, i el propi Juliano va morir ans que tinguera temps de complir esta política. Atres esforços per a remediar la situació varen fracassar també, i els consells varen disminuir en importància durant el periodo romà tardà. En el transcurs de el V, el govern de les ciutats va caure en mans d'un grup extern de 'Notables' compost per persones que no tenien que pertànyer als consells: senadors, magnats, exoficiales militars en propietats, els antics curiales més rics, bisbes, exfuncionarios imperials d'alt ranc i certes classes professionals exentes.

Vore també

• Decurio
• Decurión

Bibliografia

• Luis García Moreno, Fernando Gascó del Carrer, Jaime Alvar Ezquerra, Francisco Javier Lomas Salmonte (2014). Història del món clàssic a través dels seus texts, Madrit: Aliança, pp. 352. ISBN 978-84-206-8785-8.