Anar al contingut

Guerra de la Valtelina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sacro Macello.jpg
Guerra de la Valtelina

Plantilla:Guerres franc-espanyoles

La guerra de la Valtelina va ser un episodi de la guerra dels Trenta Anys. La Valtelina, situada en els Alps, en l'Itàlia septentrional, i poblada per catòlics, va passar al començament del sigle Plantilla:SIGLO a sobirania de les Tres Lligues suïsses, majoritàriament protestants. La Valtelina estava situada estratègicament entre els territoris dels Habsburgo austríacs i els de els espanyols, les possessions italianes dels quals lindaban en la vall.

En juliol de 1620 els catòlics de Valtelina, en el nort d'Itàlia, es varen alçar contra els senyors protestants de les Tres Lligues.[1] Espanya va manar les seues tropes per a recolzar als catòlics i es va fer en un conjunt de fortalees en els Alps que li servien per a assegurar el Camí Espanyol usat per les seues tropes d'Itàlia fins a Flandes.[2] França es va opondre i l'embaixador francés en Madrit, el mariscal François de Bassompierre, va conseguir que Espanya firmara el Tractat de Madrit del 25 d'abril de 1621, pel qual Valtelina es tornava a les tres Lligues a canvi de que el territori anara catòlic. Este tractat va quedar en lletra morta i no va acontentar ni als de les Tres Lligues ni als valtelinos.[3] El ministre espanyol Baltasar de Zúñiga i Velasco es va mostrar a favor d'aplegar a un nou acort en els francesos i es va firmar el Tractat d'Aranjuez de maig de 1622, segons el qual estes fortalees quedaven en mans del papat fins que s'alcançara un acort definitiu.[4]

En novembre de 1624 un eixèrcit franc-suís (seguint lo acordat per França, Saboya i Venècia) va ser a arrebatar les fortalees al papa i a tornar el territori als protestants. El papa va demanar ajuda al duc de Fira i est va conseguir acantonar-se en la fortalea de Riva, encara que el restant de les fortalees varen ser arrebatades.[5]

El ministre espanyol comte-duc d'Olivares i el diplomàtic francés Du Fargis varen firmar el Tractat de Monsó el 5 de març de 1626. Espanya feya una concessió reconeixent la sobirania de les Tres Lligues sobre la Valtelina a canvi de garanties d'autonomia, del lliure eixercici del catolicisme i la retirada de les tropes franceses d'aquella vall.[6]


El 19 de maig de 1635 França va declarar la guerra als Austrias. El moradura Richelieu va entaular relacions en el duc de Rohan, que va aplegar a Coira, va obligar als cantones suïssos a deixar passar als seus 5000 soldats i va ocupar la Valtelina. La moradura Richelieu recolzava que la Valtelina anara catòlica i l'Imperi els dia que en el seu respal podrien governar sense les restriccions que els imponia França, lo que va disminuir el respal de les Tres Lligues als francesos. El 24 de setembre de 1636 les Tres Lligues varen trencar la seua relació en França i es varen aliar en el Milanesado i l'Imperi. El duc de Rohan va tindre que aplegar a un acort en 1637 i abandonar el lloc. El 3 de setembre de 1639 es va firmar el Tractat de Milà, en el que els espanyols varen reconéixer la sobirania de les Tres Lligues sobre la Valtelina, s'establia la religió catòlica en la regió, es permetia als protestants quedar-se solament temporalment, s'impedia qualsevol relació de les Tres Lligues en el rei de França i les tropes espanyoles conseguien el dret exclusiu a transitar per eixa vall. A canvi, Espanya devia donar retribucions i pensions, aixina com ventages econòmiques i comercials.[7]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Les Tres Lligues grisonas i els seus territoris somesos. S'observa l'estratègica situació del territori entre el Milanesado, el Tirol, la condeferaació suïssa i la república veneciano. Plantilla:Legend-line Plantilla:Legend-line Tres lligues:      Lliga Gris (1424-)      Lliga de les Dèu Jurisdiccions (1436-)      Lliga de la Casa de Deu (1367-)      Zones someses a les tres Lligues (1512-1620, 1639-1797) Zones perdudes abans de 1797: * Untercalven: perduda de 1616 * Tre Pievi: 1512-1524
Les Tres Lligues grisonas i els seus territoris somesos. S'observa l'estratègica situació del territori entre el Milanesado, el Tirol, la condeferaació suïssa i la república veneciano. Plantilla:Legend-line Plantilla:Legend-line Tres lligues:      Lliga Gris (1424-)      Lliga de les Dèu Jurisdiccions (1436-)      Lliga de la Casa de Deu (1367-)      Zones someses a les tres Lligues (1512-1620, 1639-1797)
Zones perdudes abans de 1797: * Untercalven: perduda de 1616 * Tre Pievi: 1512-1524

La Valtelina ocupa la part alta de la conca del Adda, des del seu naiximent fins a la seua desembocadura en el llac de Com.[8] Pertanyia des del sigle Plantilla:SIGLO al Ducado de Milà, pero en 1512 va quedar somesa a l'autoritat de les Tres Lligues,[9][10][nota 1] aliades en alguns dels cantones de la confederació suïssa.[11] En ella es troben varis ports que permeten creuar els Alps, entre ells el Splügen i el Stelvio, i que en el sigle Plantilla:SIGLO permetien comunicar territoris de les dos branques de la casa de Habsburgo: el Tirol i el Vorarlberg austríacs i el Milanesado espanyol.[12][13] L'adquisició del Milanesado pels Habsburgo havia otorgat una importància estratègica a la regió, el control de la qual els haguera servit de pas directe entre l'Itàlia septentrional i les valls del Eno i del Rin i en general en els territoris alemans del Sacre Imperi Romà Germànic.[9] La sobirania que les Tres Lligues ostentaven sobre la vall feya necessari, empero, el consentiment d'esta per a que els eixèrcits dels Habsburgo espanyols passaren a defendre l'Imperi en Alemània o per a que els de est creuaren al sur a colaborar en el manteniment de l'hegemonia espanyola en Itàlia.[9]

Per a França també la regió era important: li permetia mantindre les comunicacions en Venècia, tradicional aliada, que també temia que la Valtelina caiguera en poder dels seus enemics els Austrias, ben espanyols o alemans.[9] Açò li haguera impedit rebre mercenaris holandesos, alemans o suïssos, ademés de tallar el llaç en França.[9] En conseqüència, Venècia va tractar en tot moment de que França, aliada a suïssos i grisones, intervinguera en els Habsburgo en la zona.[13]


El Tractat de Lió de 1601 que va posar fi a la guerra franc-saboyana va supondre la cessió a França de Bresse, lo que va tallar en la pràctica les comunicacions espanyoles entre el nort d'Itàlia i Flandes a l'oest de Suïssa. Açò va accentuar l'importància de la Valtelina, única via practicable i segura entre el Milanesado, el Franc Comtat i els Països Baixos espanyols. El valor de la zona va créixer encara més en la finalitat de la Treua dels Dotze Anys, que exigia l'enviament d'eixèrcits des d'Itàlia a Flandes.[9] En conseqüència, Espanya va tractar repetidament d'apoderar-se de la regió.

Els grisones dominaven la Valtelina, la població de la qual va seguir sent majoritàriament catòlica[11] mentres que ells, particularment en l'Engadina, varen adoptar el protestantisme.[10] Els Habsburgo varen tractar d'aprofitar la diferència de confessions, que efectivament va desencadenar diferències i inclús disputes cruentes.[10] La casa d'Àustria, defensora declarada del catolicisme, va sostindre als habitants de la Valtelina, postura que concordava ademés en els seus interessos polítics.[10] Al seu intent de conseguir pas franc pels ports de montanya de la regió es va opondre una aliança que va agrupar a les lligues grisonas i França.[10][nota 2]

Disputa pel control de la Valtelina

[editar | editar còdic]

Alçament

[editar | editar còdic]
Archiu:Robustelli.jpg
Giacomo Robustelli, cabecilla de l'alçament catòlic en la Valtelina contra el domini de les Tres Lligues.

Els habitants de la Valtelina havien permaneixcut llarc temps somesos a l'autoritat dels grisones.[10][11] La fertilitat de la zona que produïa blat i vi feyen d'ella el graner dels grisones, les valls dels quals d'asproses montanyes a penes produïen fenaç, manteca i formage.[10] Els emissaris espanyols atizaron als habitants de la vall contra els seus senyors; els de la Vatelina varen començar a vore en mals ulls als magistrats que se'ls enviava de dellà les montanyes, que ignoren les seues lleis i costums i els tractaven en autoritarisme.[10] Varen acabar per considerar que s'infringien els seus drets i es profanava la seua religió, i varen acabar per rebelar-se, sostinguts obertament pel duc de Fira, governador espanyol del Milanesado.[14][10] Un fidalc de la vall, Robustelli, va entrar en la Valtelina el 19 de juliol de 1620 al front de tropes catòliques i de proscrits vinguts del Tirol; es va apoderar de diverses poblacions i va fer passar a gavinet als protestants de la zona, entre siscents i setcents.[15][11] Les tropes grisonas, a les que es varen sumar les dels seus aliats de Berna i Zuric, varen acodir en enterar-se de la matança, pese a la gran reticència dels cantones catòlics; varen recuperar la vall en huit dies, pero els rebels varen solicitar el recobre del governador espanyol de Milà, el duc de Fira, que a la seua volta va despachar soldats que els varen tornar el domini de la vall sense combatre, a el hora que ho ocupaven.[16][17] L'alçament va permetre que estes valls pogueren governar-se autónomament, si be en estrets llaços en la Lombardía espanyola.[9][11] Els grisones, sentint-se massa dèbils per a fer front al de Fira, varen demanar per la seua banda l'auxili de França.[16][17] L'intervenció francesa va ser llenta, be per la joventut del sobirà francés o per la diferència de religions entre els frisones i Luis XIII.[16] Al principi es va llimitar a la diplomàcia.[17] El Tractat de Madrit, conclós el 25 d'abril de 1621 —un més despuix de la mort de Felipe III— entre França i Espanya en la mediació del papa Gregorio XV, va dispondre que la Valtelina tornara a sobirania grisona i que els forts construïts pels espanyols anaren arrasats a condición de que en la vall no es permetera una atra religió que la catòlica; el tractat devia ser ratificat pels grisones i garantisat pels tretze cantones suïssos.[16][13][18]

Llarga disputa pel domini de la regió

[editar | editar còdic]

El tractat de Madrit mai es va aplicar.[16] Fira i els seus representants s'havien opost a l'acort i els suïssos es varen negar a concedir la garantia que exigia el tractat, accessòria per als francesos pero necessària per als espanyols.[13][19] La cort madrilenya va afirmar que Fira actuava pel seu conte, desobedint instruccions, i els ministres francesos es varen acontentar en proseguir les estèrils negociacions.[20]


Els grisones, farts de l'estancament de les conversacions en Lucerna, varen decidir tornar a intentar sometre la Valtelina per la força, pero varen ser derrotats.[21] L'archiduc Leopoldo, germà de l'emperador, els va arrebatar Chiavenna, va ocupar l'Engadina i el Prettigau i va entrar inclús en Coira.[21] Venècia va reclamar l'intervenció de França, que es va negar; els grisones abandonats inclús pels seus aliats suïssos, es avinieron a parlamentar en Leopoldo.[21] Est va impondre noves condicions a Tres Lligues en giner de 1622 en Milà: la ruptura de l'aliança en França, la cessió d'algunes terres (La Baixa Engadina i la vall de Münster), l'ocupació durant dotze anys de Coira i Mayenfeld la restauració del bisbe de Coira en les seues antigues prerrogatives, la renúncia a la Valtelina i la rúbrica d'una nova associació en Milà i en ell mateixa.[20][21] La falta de reacció de França va disgustar als protestants suïssos.[20][21] No obstant, la firma de la pau en els hugonotes va permetre que en novembre d'eixe any Luis XIII i els seus ministres es reuniren en Aviñón en el duc de Saboya i l'embaixador de Venècia i pactaren tornar la Valtelina als grisones, arrebatant-li-l'als espanyols.[22] Les llargues negociacions varen dur a la firma el 7 de febrer de 1623 del Tractat de París en Venècia i Saboya —temeroses del veïnat en els Habsburgo— que devia tornar la Valtelina als grisones.[16][23][24] Els cantones, no obstant, es varen negar a sumar-se a l'aliança, tant per l'influència dels catòlics favorables als Habsburgo com per la falta de confiança en França i, en especial, en Saboya, que tenia conegudes pretensions sobre alguns territoris de la confederació.[24]

La guerra semblava imminent i Espanya va tractar de seguir negociant, adoptant una postura intermija: va cedir els forts de la vall a les tropes de Gregorio XV,[24] que devien ocupar-los fins as resolguera la controvèrsia.[16][23] Luis XIII ho va acceptar,[24] lo que va disgustar a l'oposició al Govern en França i als seus recents aliats.[23] El traspàs no va eliminar la possibilitat de pas dels eixèrcits espanyols per la vall.[24] El canvi de l'actitut francesa es va deure a un relleu en el Govern a principis de 1624, en la caiguda en desgràcia de Sillery i del seu fill.[25][26]

El successor de Gregorio XV, Urbà VIII, va continuar la política del seu predecessor: va propondre un tractat que la seua clau, com el de Madrit seria la restauració de l'autoritat grisona en la Valtelina.[16] Espanya no podia renunciar als ports alpins i va argumentar que els interessos de la religió catòlica li impedien deixar-los en mans de herejes, aixina com la promesa que havia fet als habitants de la Valtelina de que no tornarien a quedar somesos al «jou protestant».[27] Les negociacions es dilataven i Urbà VIII va fer un últim esforç per impedir la guerra entre els dos bandos: en febrer de 1624 va propondre a l'embaixador francés en Roma, Nicolas Brulart de Sillery, un acort segons el qual els espanyols conservarien els ports de montanya, es llimitarien els drets dels grisones i els reis de França i d'Espanya assumirien la protecció de la Valtelina.[28][25] Sillery no contava en potestat per a respondre a la proposta papal, per lo que es va llimitar a enviar-la a França.[28][25]


Richelieu va convéncer fàcilment a Luis XIII de que cedir els ports de la Valtelina a Espanya, lo que haguera permés comunicar directament les possessions de les dos branques de la casa d'Àustria, suponia reforçar el poder d'esta, facilitar el seu domini d'Europa i excloure a França dels assunts d'Itàlia.[28] La proposta pontifícia va ser rebujada i Sillery substituït per Philippe de Béthune; est va insistir davant el papa que la disputa devia resoldre's según lo dispuesto en el Tractat de Madrit, i que la Valtelina devia tornar a poder dels grisones.[28][29] Sobre la qüestió religiosa, França se sometia a la decisió del pontífex.[28] La falta d'acort va fer inevitable la guerra.[28]

Intervenció francesa

[editar | editar còdic]

França va acometre una maniobra de distracció en Itàlia per a facilitar la conquista de la Valtelina.[28][30] Gènova era per llavors el port de desembarc dels espanyols en el nort d'Itàlia i els seus banquers finançaven a la cort de Madrit.[28] Apoderar-se de la república haguera permés a França aïllar el Milanesado d'Espanya i privar a l'enemic de diners.[28] El pretext per a declarar-li la guerra va provindre del duc de Saboya, Carlos Manuel, que disputava a Gènova la possessió d'un feu imperial, Zuccarello; es va decidir que el duc atacaria en la primavera de 1625 en ajuda francesa.[28][30] Venècia es va negar a participar en l'empresa, que considerava aliena al problema recio.[30]

Despuix de preparar la campanya, Richelieu va solicitar al papa que tornara els forts de la Valtelina als espanyols, per a no tindre que enfrontar-se a les tropes papals quan invadira la regió.[28] Urbà VIII, que esperava encara que les parts pactaren i s'alcançara la pau, es va negar despuix de vacilar.[28] El Govern francés va encomanar llavors a François-Annibal de Estrées, futur mariscal, que mamprenguera l'atac a la Valtelina, que va resultar veloç. Els francesos varen gojar de les simpaties dels suïssos protestants,[31] lloc que es presentaven com a defensors dels seus correligionaris grisones.[32] Estos es varen alçar contra l'archiduc Leopoldo, en el respal de De Estrées, durant el hivern.[30][31] De Estrées va partir de Coira el 26 de novembre de 1624 al front de cinc o sis mil hòmens, tant grisones com a francesos, i va penetrar en la Valtelina per Poschiavo.[32][30] Les tropes del papa no varen oferir a penes resistència, llevat en Chiavenna;[30] De Estrées els va tractar en tota consideració: els va tornar les banderes que els havia arrebatat i va lliberar als presoners, despuix de haver cuidat dels ferits i de vestir a la seua costa als que havien desvalijado.[32] El marqués de Bagno, cap de les tropes papals, va solicitar tardíament l'auxili del duc de Fira, que a penes va poder despachar tropes per a conservar Riva.[30][31] De Estrées va quedar detingut davant esta des de la primavera de 1625 i la situació militar no va canviar en el restant de l'any.[30] La falta de cooperació veneciano va fer que De Estrées tinguera que preocupar-se per mantindre la colaboració suïssa per a rebre reforços i diners i per a no quedar aïllat de França.[33]


L'alçament hugonote de giner de 1625 va impedir que l'expedició a Itàlia alcançara el mateix èxit que la de la Valtelina.[32] Lesdiguières, que acompanyava al duc de Saboya, va véncer a genoveses i espanyols i va conquistar algunes places entre març i juny de 1625, pero no va voler arriscar-se a posar lloc a Gènova, pese a l'insistència del duc.[32] Els invasores varen perdre després la zona costera i no varen conseguir ni bloquejar Gènova ni tallar les comunicacions entre esta i Milà, objectiu primordial de l'ofensiva.[30] Venècia i Saboya desijaven atacar el Milanesado, orige dels reforços que acodien tant a la Valtelina com a Gènova, pero el Govern francés, que no desijava precipitar una guerra oberta en la Monarquia Hispànica en eixe moment, es va opondre.[34] Fira, per la seua banda, va conseguir que passaren pels cantones catòlics reforços vinguts d'Alemània per als combats que lliurava tant en la Valtelina com en l'oest.[35] La campanya contra Gènova va ser, en conjunt, un fracàs.[35]

El papa no va acceptar perdre la custòdia dels forts de la Valtelina: va enviar al seu nebot Barberini a França en maig[34] de 1625 per a reclamar la seua devolució; els francesos varen acollir en grans honors al llegat, pero es varen negar.[32] Barberini va propondre una treua, que va ser rebujada perque es va creure que solament favoriria als espanyols.[32] Va demanar luego que la Valtelina s'independisara de l'autoritat grisona a causa de la diferència de religió, pero els francesos li varen respondre que açò mai seria motiu suficient per a que un súbdit es rebelara contra el seu sobirà i que el rei d'Espanya defenia supostes exigències dels habitants de la Valtelina que no eren tals.[32] Va demanar per fi la devolució dels forts, que li va ser refusada posat que el Govern francés creïa que el papa no podria conservar-los.[32] L'actitut versàtil de Richelieu, que canviava al ritme de la sòrt de la guerra, va complicar la tasca de Barberini.[32] Est finalment va partir sense haver conseguit res.[32][34][36]

França semblava contar ya en el respal dels cantones suïssos, gràcies a el hàbil actuació del seu embaixador en la dieta de Soleura en giner de 1626: tots varen aprovar la devolució de la Valtelina als grisones, sempre que s'assegurara la protecció del catolicisme en la vall.[37] Açò, la necessitat de comunicació entre el Milanesado i l'Imperi, que possiblement requeriria l'obertura forçosa del port de Sant Gotardo o d'algun port recio per Fira o l'archiduc Leopoldo, l'insistència del papa en recobrar el control de la Valtelina i la negativa suïssa a permetre el pas de tropes a aquells que s'oponien a que els grisones recuperaren la Valtelina auguraven la continuació del conflicte.[38] S'esperava que despuix del paró a les operacions militars que duria el hivern, es recomençarien les hostilitats.[39]


Les noves negociacions varen conduir finalment a la firma del Tractat de Monsó (5 de març-10 de maig de 1626) entre França i Espanya, sense participació dels grisones, ni de Venècia o Saboya, que sí havien segut firmants del Tractat de París de 1623.[40][39][41] En virtut d'este nou pacte, a penes corregit en maig per les protestes de suïssos i grisones, la sobirania grisona sobre la Valtelina quedava reduïda a rebre un tribut anual de vinticinc mil escuts i al dret de confirmar als magistrats que elegiren els habitants de la vall.[40][42][43] El cult catòlic era l'únic autorisat en la zona; els protestants estrangers no podien tindre domicili fix en la vall.[40] Els ports permaneixien tancats als espanyols.[40] Per a calmar a Venècia, Luis XIII li va prometre secretament que tindria l'us exclusiu dels ports de la Valtelina, dret que havia recuperat el rei francés en el tractat.[42]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Laínez, Fernando Martínez (2007-05-31). Un pica en Flandes: L'epopeya del Camí Espanyol (en és), EDAF. ISBN 978-84-414-1947-6.
  2. ↑ Elliot, 1998, p. 91.
  3. ↑ (2008) Espanya i Europa en el sigle XVII: correspondència de Saavedra Fajardo. Tom III. Volum I. La moradura infant en l'impossible camí de Flandes. 1633-1634, Consell Superior d'Investigacions Científiques i Real Acadèmia de l'Història, p. 229. ISBN 978-84-00-08695-4.
  4. ↑ Elliot, 1998, p. 112.
  5. ↑ Elliot, 1998, p. 259.
  6. ↑ Elliot, 1998, pp. 294-295.
  7. ↑ Lombardi, 2020, pp. 39-40.
  8. ↑ Charvériat, 1878, p. 350.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Pithon, 1960, p. 305.
  10. ↑ 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 Charvériat, 1878, p. 351.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Pithon, 1963, p. 35.
  12. ↑ Charvériat, 1878, pp. 350-351.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Pithon, 1960, p. 306.
  14. ↑ Pithon, 1960, pp. 304-305.
  15. ↑ Charvériat, 1878, pp. 351-352.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 Charvériat, 1878, p. 352.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Pithon, 1963, p. 36.
  18. ↑ Pithon, 1963, pp. 36-37.
  19. ↑ Pithon, 1963, pp. 37-38.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Pithon, 1960, p. 307.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Pithon, 1963, p. 38.
  22. ↑ Pithon, 1960, pp. 307-308.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Pithon, 1960, p. 308.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 Pithon, 1963, p. 39.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Pithon, 1960, p. 309.
  26. ↑ Pithon, 1963, p. 41.
  27. ↑ Charvériat, 1878, pp. 352-353.
  28. ↑ 28,00 28,01 28,02 28,03 28,04 28,05 28,06 28,07 28,08 28,09 28,10 28,11 Charvériat, 1878, p. 353.
  29. ↑ Pithon, 1960, p. 310.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 30,6 30,7 30,8 Pithon, 1960, p. 312.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Pithon, 1963, p. 44.
  32. ↑ 32,00 32,01 32,02 32,03 32,04 32,05 32,06 32,07 32,08 32,09 32,10 Charvériat, 1878, p. 354.
  33. ↑ Pithon, 1963, pp. 44-45.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Pithon, 1960, p. 313.
  35. ↑ 35,0 35,1 Pithon, 1963, p. 45.
  36. ↑ Pithon, 1963, p. 47.
  37. ↑ Pithon, 1963, p. 49.
  38. ↑ Pithon, 1963, p. 50.
  39. ↑ 39,0 39,1 Pithon, 1960, p. 314.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Charvériat, 1878, p. 355.
  41. ↑ Pithon, 1963, pp. 50-51.
  42. ↑ 42,0 42,1 Pithon, 1960, p. 315.
  43. ↑ Pithon, 1963, p. 51.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
298-322.
  • (1963).13(1)
33-53.
  • V (2018). La Guerra dels Trenta Anys, volum I. Una tragèdia europea 1618-1630, Madrit: Desperta Ferro Edicions. ISBN 978-84-946275-7-6.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_de_la_Valtelina&oldid=865683»