Guerra dels llauradors alemans

La parcialmente: (en alemán: Deutscher Bauernkrieg), també cridada la revolució del home comú (en alemán: Erhebung dones gemeinen Mannes) va ser un alçament o tumult dels llauradors en el Sacre Imperi Romà Germànic entre 1524 i 1525. Va consistir, com el moviment inicial Bundschuh i les guerres husitas, en una série de tumults, tant econòmiques com a religioses, per part de llauradors de religió catòlica i nobles que s'havien passat al protestantisme de Lutero. El moviment no tenia un programa comú.

Guerra dels llauradors alemans

El conflicte, que va ser més profunt en el sur, oest i centre d'Alemània, pero que també va afectar a àrees d'Àustria i Suïssa, va contar durant la primavera i l'estiu de 1525 en un total estimat de 300 000 llauradors insurgents i va deixar un saldo de 130 000 víctimes entre els sublevats (100 000 segons atres estimacions). El tumult popular va ser la més massiva i generalisada en Europa fins a la Revolució francesa en 1789.

Causes i context

Al començ de el XVI, la disgregació del Sacre Imperi Romà Germànic s'accelerava. Els poders i prerrogatives dels príncips regionals s'havien acreixcut en el curs dels anys en desmedro de l'emperador, qui a la seua volta estava ocupat en la defensa externa de l'imperi en les seues lluites contra França i l'Imperi otomà. La partix sur de l'imperi, Suabia en especial, estava dividida en una multiplicitat de menuts feus relativament autònoms.

A la seua volta, els distints estaments socials d'estos feus formaven un complex mosaic d'estrats socials, en interessos i objectius a voltes contraposts, a voltes coincidentes, que favorien, inclús en el sí d'un mateix grup, intrincados jocs d'aliances i querelles.

Les raons que varen conduir a l'alçament de l'any 1525 eren múltiples, pero radicaven principalment en la desfavorable evolució de la situació econòmica i llegal dels llauradors, evolució esta que no diferia majorment entre una i una atra regió.

Situació del campesinado

El campesinado constituïa el gros de la població de l'Imperi i totes les qüestions relatives a est eren tractades i resoltes a nivell local pels príncips territorials.

Els llauradors no tenien, a diferència dels atres estaments socials, cap participació ni dret polític en la vida de l'imperi. Pero sobre ells pesava la major càrrega del manteniment de la societat feudal: príncips, nobles, funcionaris, patricios i el clero es beneficiaven de la força de treball d'aquells. El número de beneficiaris s'havia acreixcut en successives generacions, no aixina els recursos dels llauradors. Pel contrari, varen ser les càrregues que pesaven sobre els mateixos les que varen aumentar en el transcurs del temps: en el XVI, al «diezmo gros» i al «diezmo quin» se sumaven taxes de tot tipo, imposts de guerra, aduana, interessos i numerosos i variats tipos de servicis personals als que varen ser obligats en benefici dels nobles.

Per una atra part, en l'Alta Suabia, Wurtemberg, Franconia, Alta Sajonia i Turingia era habitual la partició de les herències sobre una base real, és dir, dividint efectivament el territori cultivable entre els hereus, raó per la qual, la mateixa superfície global de producció es fraccionava cada volta més. Moltes d'estes chicotetes explotacions no eren econòmicament viables, en part per les càrregues que pesaven sobre les mateixes.

La multiplicació de chicotetes unitats productives favoria l'establiment de fronteres i aduana internes, aixina com el desenroll d'una mentalitat localista que frenava l'expansió de l'economia.

Els problemes econòmics, les guerres, les males collites i la pressió eixercida pels senyors acreixien la situació de dependència i la servitut del campesinado.

Les propietats comunals s'havien expropiat. Els drets d'utilisació de terrenys comuns de pastoreig, de tala de boscs, de peixca i de caça, abans comunitaris, havien segut llimitats o suprimits.

La noblea

L'alta noblea (príncips) no actuava per a millorar les condicions de vida dels llauradors, el manteniment del statu quo li garantisava —en el respal de la coerció— la supervivència dels seus privilegis i ventages.

La chicoteta noblea tenia els seus propis problemes i devia enfrontar, en les albors del Renaixença, la desaparició del seu rol i significació històrica. Això la va dur a organisar les seues pròpies gresques, com el frustrat «Tumult dels cavallers palatinos» de 1523 liderada per Franz von Sickingen.

Alguns menuts nobles es dedicaven al saqueig, lo que no contribuïa precisament a millorar la llamentable situació en la que ya es trobaven els llauradors.

El clero

En el clero existien a la seua volta estrats clarament diferenciats.

Per una part, alguns jerarcas eclesiàstics com a arquebisbes, bisbes, abad i atres prelats s'oponien a qualsevol canvi de la situació existent. El catolicisme era en alguns casos pilar central del sistema feudal: les institucions eclesiàstiques, el model feudal estava calcat sobre certs punts del model eclesiàstic. Alguns dels seus alts dignataris eren al mateix temps príncips en grans territoris i siervo al seu càrrec, als que explotaven ocasionalment com els senyors seculars.

Per una atra part, es trobava el clero popular (cures de pobles i de campiñas), la situació econòmica dels quals s'assemblava més a la de les classes desfavorides que a la de l'aristocràcia eclesiàstica. Pese a la seua condició d'eclesiàstics, no varen ser per això aliens a la simpatia de burguesos i de les classes desfavorides. Alguns varen participar i inclús varen perir en els moviments populars acusats de herejes.

La Reforma protestant

Artícul principal → Reforma protestant.

Caricatura representant a un eclesiàstic de vida licenciosa.

En el sí de l'Iglésia tenien lloc fets criticats (que posteriorment es varen donar també en la naixent iglésia protestant). Molts prelats, cridats despectiva o jocosament Pfaffen (clerizontes) pels seus contemporàneus, duyen un tren de vida ostensiblement licencioso, aprofitant-se, per un costat, de les fundacions i herències a favor seu provinents dels sectors més pudientes i, per un atre, dels cànons imposts i de les donacions dels més pobres.

Pero alguns sectors de l'Iglésia no solament obtenien els seus ingressos de diezmos i donacions, sino també de la fe popular, en mijos tals com relíquies a les que s'atribuïen poders miraculosos i, sobretot, la pedra de l'escàndal, i a voltes a través de la lucrativa venda d'indulgèncias, segons els punts que varen constituir el gros de les denúncies de Martín Lutero contra el papat. Posteriorment, el no pagar lo que s'enviava a Roma va induir a alguns príncips a sumar-se als luteranos, i en les desigualtats en la protecció de distintes confessions en la pau d'Augsburc, va contribuir al desencadenamiento de la guerra dels Trenta Anys, que anava contra el poder central, més que de religió.

En Roma, el centre de l'autoritat espiritual, certs papes actuaven tant com a mecenes de les belles arts (que estaven obligats a finançar d'una o una atra forma), com a intrigants príncips territorials i guerrers. Entre alguns métodos per a l'accés als alts càrrecs eclesiàstics figuraven el nepotisme, el clientelisme i la corrupció.

Tal estat de coses ya havia segut objecte de vives crítiques entre clercs i llauradors, originant en el passat fallancs tumults, tals com els casos d'Hans Böhm en la Baixa Franconia, de Girolamo Savonarola en Florencia o de Jan Hus en Bohemio.

Pero quan (segons es creu) el flare dominico Johann Tetzel, per encàrrec d'Alberto de Brandeburgo (l'endeutat arquebisbe de Magúncia) i del papa León X, recorria Alemània en 1517 en una exitosa gira de venda d'indulgències en el lema:

Tan pronte la moneda en el cofre resona, l'ànima al cel brincar sense pena

el agustino Martín Lutero, protegit per alguns nobles, i al que Carlos V no hi havia lloc baix arrest com li demanava l'Iglésia catòlica, va estimar que la gota havia desbordat el got. El moment havia aplegat: va elaborar els seus 95 tesis i el 31 d'octubre de 1517 les va clavar en les portes de l'Iglésia del Castell de Wittenberg, posant en marcha la Reforma protestant i conseguint la Contrarreforma catòlica.

L'argumentació de Martín Lutero en el seu escrit La llibertat cristiana (1520), en el sentit de que «un cristià està subjecte sobretot al Senyor i a ningú més que a ell, inclós qui escriu», aixina com la traducció en 1522 del Nou Testament a l'alemà, varen constituir verdaders detonants: a partir d'eixe moment era possible, Bíblia en mà, qüestionar els privilegis dels nobles que estaven basats, pretendidament, en la voluntat divina.

Per la seua banda, Ulrico Zuinglio en Zuric i Thomas Müntzer en Allstedt varen difondre les tesis de que tots els hòmens podien trobar, sense necessitat d'intermediaris, el camí cap a Deu i conseguir la salvació de les seues ànimes. En això es contradien les ensenyances de l'Iglésia catòlica (i de pas dels reformistes que l'emeten, ya que també serien intermediaris en l'interpretació bíblica). Aixina es tractava d'incentivar en el home comú l'idea de que el clero, ademés de haver-se alluntat de la seua pròpia doctrina, era en gran mida superfluo.

El campesinado i molts clercs tampoc trobaven raó bíblica alguna que justificara la situació calamitosa que els tocava viure. Més encara, les llimitacions efectuades pels senyors al dret antic contradien el dret diví: si Deu havia creat animals i plantes sense l'intervenció del home i per al profit de tots els hòmens per igual, ¿per qué no haurien d'aspirar als mateixos drets que els nobles i que el clero?

Precedents històrics

La llarga deterioració de la situació dels llauradors havia segut ya font de numerosos conflictes i alçament regionals. Disparadores d'estos havien segut generalment problemes locals.

Entre estos poden citar-se:

Descontent i protestes no eren aliens als habitants de les ciutats. Aixina, ya en 1448 poden citar-se les manifestacions de Berlín. En els anys immediatament precedents a les guerres llauradores, varen tindre lloc acontenyiments i manifestacions en el curs de les quals els habitants de les ciutats es varen solidarisar en els llauradors, entre atres en 1509 en Erfurt, en 1511 en Ratisbona, Brunswick, Espira, Colónia, Schweinfurt, Worms, Aquisgrà, Osnabrück i en unes atres.

Casi tots estos alçament varen ser violentament reprimits. Solament la llarga protesta dels llauradors montañeses suïssos va ser coronada en èxit. Pero pel restant, la situació dels llauradors no va millorar en absolut; en la majoria dels casos els alçament solament varen dur com a conseqüències el acrecentamiento de polítiques i mides repressives.

Vore també

• Història econòmica d'Alemània