Tractat de Oñate
El tractat de Oñate o acort de Oñate del 29 de juliol de 1617 va ser un tractat secret entre les branques espanyola i austríaca de la Casa de Habsburgo. El rei espanyol Felipe III va acordar que l'austríac Fernando II deuria convertir-se en rei de Bohemio i Hongria, dos títuls disputables[1] el títul del qual havia heretat Matías com Emperador. A la seua volta, Fernando II, li va garantisar a Felipe III drets en els territoris propencs a el "Camí Espanyol", una cadena de territoris dels Habsburgo espanyols llaugerament conectada que comprenia des del nort d'Itàlia, a on un virrey espanyol governava el ducado de Milà, passant pel Comtat de Borgoña i aplegant finalment als Països Baixos espanyols, assegurant aixina la principal ruta de suministrament espanyola durant la guerra dels Huitanta Anys contra els insurgents protestants. L'acort va ser batejat en honor a Íñigo Vélez de Guevara i Tassis, VII Comte de Oñate i embaixador espanyol en Viena entre 1617 i 1625, qui va negociar la seua versió final.
Context
[editar | editar còdic]
En 1612, Rodolfo II va morir i va ser succeït pel seu germà Matías.[2] Com Matías i el restant d'archiducs de la branca principal dels Habsburgos no tenien fills, varen acordar nomenar successora a la branca estiria dels Habsburgo, nomenant successor efectiu a Fernando II. L'acort es va realisar sense tindre en conte l'oposició del conseller cap de Matías, el moradura Melchior Khlesl,[3] i sense tindre en conte a Felipe III, figura principal dels Habsburgo espanyols, qui va començar a reclamar els seus drets per als seus fills.[4] Com a moradura, arquebisbe de Viena, el "reformador papal general del Archiducado d'Àustria" i cap del consell secret de Matías, Khlesl va treballar entorn a una reconciliació entre catòlics i protestants en Àustria.[5] El seu argument principal per a recolzar la política d'acostament era que les disputes entre les religions podrien paralisar el funcionament de les institucions del Sacre Imperi Romà Germànic: ya havien tingut que evitar l'assamblea del Reichstag en 1608 i 1613, aixina com la Türkenhilfe, una defensa comuna contra de "l'amenaça otomana". No obstant, Fernando II va ser conegut com a protagoniste de la Contrarreforma i com una béstia negra per als estats protestants.[6]
Felipe III estava llest per a acceptar a Fernando II com a successor de Matías, pero va impondre certes condicions per a la seua aprovació. La branca espanyola era més poderosa que la branca austríaca dels Habsburgo i ell mateixa va fer valdre els seus drets a la corona imperial, ya que era net de Maximiliano II.[6] No obstant la prioritat de Felipe III era assegurar el Camí Espanyol, una ruta terrestre que conectava les possessions espanyoles en el nort d'Itàlia, assegurades durant la Guerra Italiana de 1521-1526, en els Països Baixos espanyols[6] a través dels passos alpins de Valtelina i Alsàcia.[7] La ruta marítima cap als Països Baixos espanyols era insegura des de la derrota de l'Armada Invencible i el riu Escalda estava bloquejat per les Províncies Unides.[7] Des de l'últim terç de el XVI, Espanya es trobava immersa en una llarga guerra i encara que les hostilitats solament s'estaven produint en Europa i no en les colónies, Espanya havia accedit a firmar la Treua dels dotze anys, pero tractava de recomençar la guerra, ya que les condicions propostes per les Províncies Unides per a la pau eren inacceptables per a Espanya.[7] Els enviats de Felipe III a la cort del Sacre Imperi Romà Germànic varen ser Baltasar de Zúñiga i Íñigo Vélez de Guevara i Tassis, VII comte de Oñate, favorint abdós el recomençament de la Guerra dels Huitanta Anys.[8] En Itàlia, l'objectiu de la política espanyola era enfortir la seua posició en el ducado de Milà per mig de l'adquisició dels principats de les afores i guanyant l'accés directe al mar Mediterrànea a través de pobles com Finale Ligure per a accedir per Alessandria a Milà.[9]
Térmens
[editar | editar còdic]L'acort va ser firmat el 29 de juliol de 1617[10] i nomenat en honor del comte de Oñate a causa del seu important paper en les negociacions. Felipe III va cessar les seues reclamacions als trons de Bohemio i Hongria,[11] els quals varen anar explícitament reconeguts en l'acort[2] en el cas de l'elecció de Fernando II.[6] De la mateixa manera, les reclamacions de patrilinealitat varen cessar.[6] Per la seua banda, Fernando II li va prometre a Felipe III la cessió de Finale Ligure i del Principat de Piombino, abdós territoris ya ocupats per Espanya, aixina com una cessió dels drets austríacs en Ortenau i Alsàcia.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Les disputes es varen deure essencialment a que els dos regnes eren hereditaris, com reclamaven els Habsburgo, o electius, com afirmaven els magnats territorials.
- ↑ 2,0 2,1 Schormann (2004), p. 23
- ↑ Schormann (2004), p. 23; Altmann (1992), col. 42-45
- ↑ Les distintes motivacions enfrontades de Felipe i les opinions contràries dels seus ministres s'estudien en Magdalena S. Sánchez, "A House Divided: Spain, Àustria, and the Bohemian and Hungarian Successions" The Sixteenth Century Journal 25.4 (Winter 1994:887-903).
- ↑ Altmann (1992), col. 42-45
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Press (1991), p. 189
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Kampmann (2008), p. 8
- ↑ Kampmann (2008), pp. 8, 10
- ↑ Kohler (1990), p. 23
- ↑ Els térmens preliminars acordats entre Felipe III i Fernando II en giner de 1617 advocaven per la cessió de numeroses places imperials en Itàlia, pero no incloïa Alsàcia; es varen firmar més acorts vinculants el 20 de març de 1617 (Sánchez 1994).
- ↑ Kampmann (2008), p. 10; Kohler (1990), p. 23
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Altmann, Hugo (1992). «Klesl», Biographisch-bibliographisches Kirchenlexikon (en alemà), Bautz.
- Kampmann, Christoph (2008). Europa und dones Reich im Dreißigjährigen Krieg. Geschichte eines europäischen Konflikts (en alemà), Kohlhammer. ISBN 3170185500.
- Kohler, Alfred (1990). Dones Reich im Kampf um die Hegemonie in Europa 1521-1648 (en alemà), Oldenbourg. ISBN 3486554611.
- Press (1991). Kriege und Krisen. Deutschland 1600-1715 (en alemà), C.H.Beck. ISBN 3406308171.
- Schormann, Gerhard (2004). Der Dreißigjährige Krieg, 3 edició (en alemà), Vandenhoeck & Ruprecht. ISBN 3525335067.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tratado de Oñate» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.