Treua dels dotze anys

Treua dels dotze anys

La Treua dels Dotze Anys, també cridada Treua de Amberes, va anar un tractat de pau firmat en 1609 entre Espanya(la monarquia hispànica) i les Províncies Unides dels Països Baixos; va supondre una recessió pacífica en la guerra dels Huitanta Anys que els neerlandesos mantenien contra l'Imperi espanyol des de 1568 per a conseguir el seu independència.

Situació

Des de 1568, les províncies del nort dels Països Baixos (cridades genèricament "Holanda") mantenien contra Espanya la cridada guerra dels Huitanta Anys o guerra de Flandes, en la que els primers intentaven conseguir la seua independència de la Corona espanyola en el respal de França i Anglaterra.

Despuix de la firma de la Pau de Vervins en 1598 i del tractat de Londres en 1604, pels que Espanya sagellava la pau en França i Anglaterra, respectivament, els Països Baixos perdien els respals militars d'estos dos països i quedava sola en la guerra; l'embargament que Espanya havia mantingut sobre les Províncies Unides, dificultant el comerç d'estes, i la despesa militar que suponien més de trenta anys de guerra tenien als Països Baixos econòmicament molt maltrechos.

El recobre de Grol, el sege del qual va abandonar Maurici de Nassau per no enfrontar-se a les forces de Spínola que acodien a participar en la defensa de la plaça, presa als holandesos l'any anterior, 1605.

Per la part espanyola, el manteniment en Flandes dels terçs espanyols suponia una despesa excessiva en diners i en vides humanes; les amenaces dels berberiscos en el Mediterràneu i d'una França beligerant feyen necessari pacificar els Països Baixos per a desviar esta força militar cap a atres conflictes, reals o potencials. Pese a això, la cort va decidir acometre una série de campanyes per a millorar la posició espanyola i impeler als holandesos a solicitar una treua. En mijos molt més sustanciosos que els que en mija havien rebut els Països Baixos Espanyols durant la década anterior, Spínola es aprestó a desbaratar les conquistes que Maurici de Nassau havia realisat la década anterior. En agost de 1605, les forces de Spínola es varen apoderar d'Oldenzaal i varen marchar seguidament contra Lingen. El 18 del més d'agost va caure la ciutat despuix de varis dies de sege. Maurici de Nassau va reunir un eixèrcit per a impedir que l'eixèrcit espanyol proseguira el seu alvanç cap al nort. Va acometre per sorpresa a les forces de Spínola, pero el seu embat va ser repelit per estes en la batalla de Mülheim (Mülheim an der Ruhr) el 9 d'octubre, que va restar prestigi a la cavalleria holandesa, la qual s'havia granjear fama d'invencible des de la seua victòria en batalla de Tournhout de 1597. Mentres els espanyols sitiaven Wachtendonck, el de Nassau va tractar d'apropiar-se de la ciutat de Geldern el 22 d'octubre per mig de la sorpresa. La ciutat, no obstant, va resistir els assalts, lo que va permetre a les tropes de Spínola no tindre que acodir en el seu recobre i poder continuar el sege de Wachtendonck. Est va concloure en la claudicació de la plaça el 29 d'octubre. A continuació l'eixèrcit catòlic va marchar a Cracau en Krefeld a principis de novembre i va conquistar la fortalea el dia 5 del més.

En la campanya de l'any següent, els hispans es varen apoderar de Lochum el 23 de juliol. El 14 d'agost es varen fer en Grol, pero no varen poder fer lo mateix en Nimega, molt difícil de cercar pese als seus dèbils defenses. Després expugnaron, a pesar del pèssim temps i la denodada resistència de la guarnició, Rheinberg, una de les principals places del baix Rin. Es va destacar en els combats un nou terç d'irlandesos. Per la seua banda, Maurici de Nassau, passiu durant casi tota la campanya, solament va conseguir recobrar Lochum el 29 d'octubre de 1606. L'intent de recuperar Grol va fracassar, pese a que els holandesos contaven en ventaja numèrica i estaven més descansats que l'enemic; Maurici de Nassau va ordenar abandonar l'empresa en lloc de travar combat en els defensors de la plaça i les forces que acodien a auxiliar-la. En decembre va concloure la campanya i en ella els principals combats de la primera part de la guerra. El restant de chocs, fins a la firma definitiva de la treua el 9 d'abril de 1609, varen anar fonamentalment escaramuzas de cavalleria, en l'excepció de la pren d'Erkelenz l'11 de febrer de 1607 per part dels neerlandesos i de Mülheim en febrer de 1609.

Les victòries espanyoles de les dos campanyes, els dubtes sobre el habilitat militar de Maurici de Nassau despuix dels seus continus revessos, la mala situació de la facenda holandesa i la notícia de que l'emperador havia firmat la pau en els otomans l'11 de novembre, impelieron al Govern holandés a entaular negociacions en els espanyols, en l'objectiu de firmar la pau o, a lo manco, una treua. L'alternativa era sometre's a la sobirania francesa. L'oferta holandesa va sorprendre, empero, al Govern espanyol, que per llavors sospesava també la cessació de les ofensives contra les Províncies Unides per la falta de mijos per a proseguir-les. En efecte, en 1607 la Corona va haver de promulgar una bancarrota. La falta de fondos va estendre de nou les gresques entre les tropes catòliques.

Tant el rei d'Espanya Felipe III, com el seu valgut el duc de Lerma, el Consell d'Estat d'Espanya, els sobirans dels Països Baixos Alberto d'Àustria i Isabel Clara Eugenia, i Ambrosio Spínola, capità general de l'eixèrcit en Flandes, varen vore en satisfacció la possibilitat d'una treua. L'aposta, molt onerosa, d'apretar als holandesos per a atraure'ls a la taula de negociacions, havia funcionat. Els espanyols havien conseguit ademés recuperar posicions en el Baix Rin i Westfalia, si ben no penetrar profundament en territori enemic.

Johan van Oldenbarnevelt, gran pensionario dels Països Baixos, partidari de la treua, s'enfrontava en l'oposició de Maurici de Nassau, estatúder i cap de l'eixèrcit neerlandés, i dels líders religiosos calvinistas, partidaris de continuar la guerra; finalment les parts contràries a la treua haurien d'acceptar les condicions conseguides per la diplomàcia de Oldenbarnevelt.

El tractat

A conveniència de les dos parts en conflicte, en 1607 es varen iniciar conversacions entre abdós bandos en la presència d'intermediaris francesos, anglesos i venecians, que varen fructificar en la firma del tractat el 9 d'abril de 1609 en la ciutat d'Amberes.

Segons els térmens de l'acort, abdós parts es comprometien a:

• mantindre una cessació en les hostilitats durant un determini de dotze anys;
• alçar l'embargament que prohibia a les Províncies Unides el comerç en Europa;
• concedir llibertat comercial a les Províncies Unides en les Índies.

Els calvinistas holandesos no varen acceptar garantisar la llibertat religiosa per als catòlics.

A excepció de conflictes puntuals d'escassa importància, com durant la Crisis de la successió de Juliers-Cléveris, terminada en 1614 per mig del Tractat de Xanten, i conflictes en les colónies, com la batalla del Port de Santiago en 1615 o la batalla de Plaja Fonda en 1617, la treua seria respectada per abdós parts.