Guerra dels Huitanta Anys

La guerra dels Huitanta Anys (també coneguda com el tumult neerlandés, o en Espanya com la guerra de Flandes) va ser un conflicte que va enfrontar a algunes de les Dèsset Províncies dels Països Baixos contra el seu sobirà Felipe II d'Espanya. La rebelió va escomençar en l'any 1568, en temps de Margarita de Parma, governadora dels Països Baixos espanyols, i va finalisar en el 1648 en el reconeiximent de la independència de les sèt Províncies Unides, hui conegudes com els Països Baixos. Com a pretext, les relacions de Margarita en la noblea neerlandesa protestant mai varen ser del tot decorregudes. Este fet, sumat a la seua inoperància i a la distància existent entre abdós països, va fer que s'anaren alluntant cada volta més de la política espanyola en busca dels seus interessos econòmics i polítics en un aire d'independència que començava a gestar-se en l'ambient. Els països que hui es coneixen com Bèlgica i Luxemburc formaven part de les Dèsset Províncies, pero varen permanéixer lleals a la Corona (els territoris baix el domini del Bisbat de Lieja no formaven part de les Dèsset Províncies, sino directament estaven en el Sacre Imperi Romà Germànic). El resultat final de la guerra dels Huitanta Anys va ser l'independència oficial dels Països Baixos despuix de la Pau de Westfalia; pero no està tan clar que esta anara la causa de la guerra. Esta va ser el resultat final de les discrepàncies entre la Monarquia Hispànica i la part dels súbdits als que tenien que governar en estes províncies.

Les Províncies Unides varen emergir de la guerra com una potència mundial gràcies a la seua poderosa armada i flota mercant, i varen experimentar un important auge econòmic i cultural. Per a la Corona espanyola, l'independència de les Províncies Unides va representar una gran pèrdua de prestigi. El manteniment econòmic de la guerra durant un periodo tan prolongat va contribuir en gran part a provocar les successives bancarrota de la Corona espanyola a lo llarc dels sigles XVI i XVII, i a l'afonament de l'economia d'Espanya.

Antecedents a la guerra

Els interessos espanyols

L'emperador Carlos V va nàixer en Gante en 1500 i es crie en el Comtat de Flandes, del com era titular, per lo que era vist pels seus súbdits neerlandesos com a monarca de la seua terra. Quan va heretar la corona espanyola va acodir a la Península Ibèrica en la seua cort exclusivament flamenca i sense parlar una paraula d'espanyol, fet que li va alluntar d'alguns sectors de la noblea i el poble pla castellà, alimentant la desafecció i terminant en tumults sangrientamente reprimides com guerra de les Comunitats de Castella. Carlos V va abdicar en 1556 en favor del seu fill Felipe II, el qual, a la seua volta, criat en Espanya i en interessos sempre més en la llínea dels interessos de Castella, era vist en Flandes com un monarca lluntà. La situació de Flandes, a un pas d'Anglaterra i fronteriç en França i en el Sacre Imperi Romà Germànic (del que nominalmente formava part), tenia una gran importància estratègica per a la monarquia hispànica. Amenaçava a Anglaterra en una invasió, tancava el sege de França junt en Espanya i les possessions italianes dels Habsburgo, i era la porta d'entrada a Alemània des del nort, sacsada per les guerres de religió.

El govern

Felipe II va abandonar Brusseles en 1559 despuix de la firma de la Pau de Cateau-Cambrésis que va posar fi a la guerra italiana de 1551-1559, nomenant a la seua germanastra Margarita de Parma governadora del país. El poder d'esta es vea llimitat per una orde del rei per la que Margarita devia seguir en tot moment el consell de la moradura (des de 1561) Antonio Granvela, convertint a este en el virtual governant. L'actuació de Granvela va crear moltes enemistats entre l'aristocràcia, que va conseguir algunes rectificacions de la seua política: En 1560-1561 es varen retirar les tropes espanyoles establides en els Països Baixos, en 1562-1563 varen conseguir paralisar l'organisació dels nous bisbat i dels inquisidores. Finalment, aprofitant que el monarca estava concentrat en la lluita contra els turcs varen impondre la retirada de Granvela en 1564.

La religió

Ya durant el regnat de l'emperador Carlos V, el calvinisme havia fet acte de presència en els Països Baixos i havia segut reprimit per est, intentant inclús implantar un tribunal de la Inquisició per a lluitar contra la herejía. Esta política va ser continuada pel seu fill, que en 1565 va promulgar els decrets tridentinos, causa d'un gran malestar, ya que impedien la llibertat de cult a la que aspiraven els nobles i els calvinistas. Per un atre costat, la reorganisació dels quatre grans bisbat existents en els Països Baixos en catorze més chicotets va topar en l'oposició de la gran noblea, ya que els segundones de les famílies nobles solien aspirar al càrrec de bisbe, i no tenia el mateix prestigi (ni ingressos) una gran diòcesis, que una de les catorze chicotetes diòcesis previstes.

L'economia

L'economia va jugar un paper important en l'esclat de la rebelió en els Països Baixos. La guerra entre Suècia i Dinamarca-Noruega va tancar el comerç i les importacions de blat procedents del mar Bàltica, provocant una caiguda del comerç i dels salaris, una carestia d'aliments i la pujada del preu d'estos, lo que facilitava la tasca dels calvinistas de criticar la riquea i elux de la Iglésia quan la població escomençava a sentir la fam. Esta situació va alcançar la seua cenit en agost de 1566 en una brusca pujada del preu dels aliments. Cal fer notar la coincidència en el temps entre la pujada dels preus i l'esclat dels desórdens iconoclastas d'eixe mateix més, que varen provocar l'enviament als Països Baixos de Fernando Álvarez de Toledo, duc d'Alba. La pèrdua dels subsidis enviats per la Corona en 1568 per a pagar a l'eixèrcit, a mans de corsarios anglesos (en concret, William Hawkins, germà de John Hawkins), varen obligar al duc d'Alba a recaptar imposts per a sufragar a l'eixèrcit estacionat en Flandes (la dècima). Açò va ser massa per als neerlandesos, obligats a mantindre a un eixèrcit estranger, utilisat per a reprimir-els en época de recessió econòmica i en contra dels usos i costums de la seua terra.

Preludi: La rebelió

Entre el 17 i 20 d'octubre de 1565, Felipe II firma les Cartes del Bosc de Segòvia en resposta a les missives enviades per Margarita de Parma en juliol de 1565, en les que formulava numeroses peticions, entre elles, la relaixació d'algunes lleis contra la herejía. La resposta de Felipe II va ser tallant: les lleis contra la herejía es mantindria sense canvis, els inquisidores proseguirien en la seua llabor i tots els herejes capturats deurien ser eixecutats. Estes cartes que apleguen a Brusseles a principis de novembre no varen fer més que empijorar la situació en els Països Baixos. A finals de 1565 un grup de ciutadans va dirigir una petició oficial a Felipe II en més de 400 firmes d'aristócrates, per a demandar l'abolició de l'Inquisició i la moderació i les lleis contra la herejía.^[1]

El 5 d'abril de 1566, la chicoteta noblea presenta a Margarita de Parma, governadora dels Països Baixos i germana de Felipe II, el Compromís de Breda, una reclamació formal en la que solicita l'abolició de la Inquisició i el respecte a la llibertat religiosa. Posteriorment, el 15 d'agost, Dia de l'Asunción, un incident deriva en disturbis provocats pels calvinistas, en els que assalten les iglésies per a destruir imàgens de sants que ells consideren heréticas. Este incident va ser després conegut com Beeldenstorm («fúria iconoclasta»). Davant la clara rebelia de part de la població i la noblea, Felipe II decidix enviar a Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel, tercer duc d'Alba, al front d'un eixèrcit per a reprimir als rebels, com a primera mida d'un pla de pacificació, que preveu el viage de Felipe II als Països Baixos. Durant l'any que tarda el duc d'Alba en aplegar als Països Baixos, la princesa Margarita ha conseguit fer-se en el control de la situació dominant la insurrecció i informat al seu germà, per lo que l'arribada del duc d'Alba al front d'un eixèrcit provoca la seua dimissió en desacort en la política del rei. El duc dalt a Brusseles el 28 d'agost de 1567, i el 5 de setembre crea el Tribunal dels Tumults, conegut pels neerlandesos com el «tribunal de la sanc», que condenarà a mort a centenars de flamencs i confiscarà les seues propietats. El 8 de setembre cita als nobles neerlandesos en l'excusa d'informar-els sobre les órdens del rei. És una trampa en la que es deté als comtes d'Egmont i Horn, dos dels principals nobles flamencs que havien prestat importants servicis al rei, i que serien decapitats en la Gran Plaça de Brusseles el 5 de juny de l'any següent (1568). El príncip Guillermo d'Orange, un atre dels principals nobles flamencs i molt apreciat pel pare de Felipe II, s'havia refugiat en les propietats de la seua família materna en Alemània. Des d'allí finança als denominats «menics de la mar» i alça un eixèrcit de mercenaris alemans de la seua pròpia bojaca i ho posa al mando dels seus germans. En este eixèrcit iniciarà la rebelió en contra de Felipe II.

La guerra

El duc d'Alba

L'inici formal de les operacions bèliques es va donar en la batalla d'Heiligerlee el 23 de maig de 1568, en la victòria de les tropes de Luis de Nassau, germà de Guillermo d'Orange, sobre les forces locals de la Corona que intentaven evitar la confrontació, morint el estatúder Juan de Ligne. Les tropes de Luis serien derrotades a la seua volta pels terçs dirigits pel duc d'Alba en la batalla de Jemmingen, quedant l'eixèrcit holandés destrossat (en a penes un centenar de morts en l'eixèrcit real). Esta derrota va obligar a Guillermo d'Orange a refugiar-se de nou en Alemània. En Guillermo fòra dels Països Baixos, sense molts respals i en els principals líders decapitats semblava que el duc d'Alba havia terminat en la rebelió i urgió al rei a posar en pràctica la segona part del pla: el viage de Felipe II a Flandes eixercint el paper de sobirà clemente en els seus súbdits. El monarca no va poder, o no va voler, viajar a Flandes, deixant al duc d'Alba solament en el seu paper de repressor. La falta de diners per a pagar als seus soldats va dur al duc a impondre un impost (alcabala) del dèu per cent sobre totes les compravendes, mida que va ser vista com un castic colectiu, i que va tornar a posar en contra seua a la població. En 1572 el duc d'Alba va deure fer front a varis intents d'invasió. Els menics de la mar capturen en abrila ciutat portuària de Brielle i des d'allí els ports de Flesinga i Enkhuizen, tancant l'eixida a la mar de les ciutats de Brabante i Holanda, les províncies més riques dels Països Baixos, en la finalitat d'acabar en el seu comerç. L'èxit dels menics de la mar va ser la mecha que va tornar a encendre la rebelió per la regió. Les ciutats de les províncies d'Holanda, Zelanda, Frisia, Güeldres i Utrecht reclamaven la presència de Guillermo, el qual va tornar pel nort al front d'un eixèrcit, i el seu germà Luis va atacar des del sur al mando d'un atre. El duc d'Alba va reaccionar i pacificó el sur vencent a les tropes dels rebels que sitiaven Mons, mentres en el nort el seu fill Don Fadrique assaltava i saquejava les ciutats de Malinas, Zutphen i Naarden. Despuix del sege d'Haarlem, que va finalisar l'11 de juliol de 1573, els seus habitants varen pagar 250 000 florines per a escapar del saqueig. Posteriorment el duc va ordenar posar lloc a la ciutat d'Alkmaar, els habitants de la qual varen decidir trencar els dics que protegien els seus camps de la mar, provocant la ruïna de la ciutat, pero obligant al duc d'Alba a alçar elloc. Mentres, Felipe II havia optat per substituir al duc d'Alba com a governador per a intentar una solució negociada al conflicte.

Luis de Requesens

Luis de Requesens va ser nomenat governador dels Països Baixos en 1573 en l'objectiu de buscar una eixida negociada al conflicte en els sectors més moderats dels rebels. Va suprimir el Tribunal dels Tumults i va iniciar conversacions en els rebels en Breda sense cap resultat, ya que Felipe II pretenia el regrés a la situació anterior a l'esclat de la rebelió sense acceptar cap tipo de llibertat religiosa ni autonomia política en els seus dominis, alguna cosa inacceptable per als rebels, com demostrava la resistència de ciutats com Alkmaar i Leiden. Paralament, la falta de recursos econòmics feya inviable la victòria militar pese a alguns èxits conseguits en este camp, com la batalla de Mook en la que varen perdre la vida dos germans de Guillermo d'Orange. La falta de pagues va induir als terços a amotinar-se, impedint que despuix d'esta batalla, despuix de la qual no quedava cap eixèrcit rebel que poguera opondre's a les tropes reals, Luis de Requesens poguera aprofitar-se d'això per a ocupar el territori rebel. La mort de Luis de Requesens el 5 de maig de 1576 va ser aprofitada per Guillermo d'Orange per a que les províncies d'Holanda i Zelanda formaren un Estat federal del que va ser nomenat estatúder.

Don Juan d'Àustria

A la mort de Luis Requesens, Felipe II va nomenar al seu mig germà Don Juan d'Àustria governador dels Països Baixos en el mateix objectiu de negociar un acort. A la seua arribada, en novembre de 1576 es va produir el famós saqueig d'Amberes per part de les tropes mercenàries al servici de la Corona espanyola, les quals estaven formades per alemans, italians i espanyols (solament un 20 % d'estos formava part de l'eixèrcit amotinat durant el saqueig) (4 i 5 de novembre). Este fet va posar a totes les províncies en contra de la Corona i va fer que es comprometeren, per mig de la firma de la denominada Pacificació de Gante (8 de novembre de 1576), a lluitar unides per a expulsar als eixèrcits afins a la mateixa. A principis de 1577, Juan d'Àustria comença a negociar en els Estats Generals, els quals, a pesar de tot, es mostraven profundament dividits. Els Estats Generals reclamaven que la Corona negociara en Guillermo d'Orange i que les tropes espanyoles, especialment els «terços vells», abandonaren el territori. Juan, per la seua banda, reclamava el seu reconeiximent com a governador dels Països Baixos i la restauració del catolicisme com a religió oficial. Acceptades les condicions per abdós parts, Don Juan va poder entrar en Brusseles i va firmar el 12 de febrer de 1577 el Edicte Perpetu pel que es comprometia a retirar els terços vells dels Països Baixos en un determini de vint dies, eliminava l'Inquisició i reconeixia les llibertats flamenques a canvi del reconeiximent de la sobirania de la Corona espanyola i la restauració de la fe catòlica en el país. Guillermo d'Orange va entrar en Brusseles en el sèquit de Don Juan d'Àustria. No obstant, encara que els terços es varen retirar a Itàlia, la situació es va deteriorar ràpidament. A pesar de que es varen prendre mides que asseguraven la tolerància religiosa, s'incrementava l'autonomia política i es reconeixia a Guillermo d'Orange com a governador (estatúder) d'Holanda i Zelanda, a l'hora que els Estats Generals reconeixien a Don Juan com a governador, les províncies rebels proseguien en el seu encabotament d'alluntar-se de la monarquia hispànica. Les províncies protestants, Holanda i Zelanda, no varen acceptar la tornada del catolicisme. Els calvinistas varen oferir la sobirania dels Països Baixos a Francisco de Valois. Per un atre costat, les províncies catòliques varen oferir la sobirania dels Països Baixos a l'archiduc Matías d'Habsburgo, germà de l'emperador Rodolfo. Els Estats Generals li varen nomenar governador en juliol de 1577. Brabante acceptava a Guillermo d'Orange com ruwaard (guardià), fent est la seua entrada en Brusseles (24 de setembre de 1577).

Davant estos fets, Don Juan es va refugiar en Namur (24 de juliol de 1577), a l'hora que cridava de tornada als terços, els quals varen arribar a finals de 1577 al mando d'Alejandro Farnesio, tercer duc de Parma. Els rebels es varen vore forçats a evacuar Brusseles i Amberes. A principis d'any, les tropes realistes es varen enfrontar al nou eixèrcit rebel en la batalla de Gembloux (31 de giner de 1578), destruint-ho completament. Juan d'Àustria va morir en Namur en contraure el tifus en octubre de 1578, nomenant com a governador dels Països Baixos a Alejandro Farnesio, decisió més vesprada confirmada per Felipe II.

L'Unió d'Arras i l'Unió d'Utrecht

En la major part dels Països Baixos en mans dels rebels, els calvinistas es varen llançar a la persecució dels catòlics, assessinant a religiosos i encarcerant als catòlics partidaris del rei. L'independència dels Països Baixos s'identificava cada volta més en el calvinisme, lo que va ser aprofitat per Alejandro Farnesio. Aixina, les províncies catòliques del sur es varen reconciliar en el rei per a contar en la seua protecció contra l'intolerància que ara mostraven els protestants. El 6 de giner de 1579, Alejandro Farnesio firmava en les províncies d'Hainaut i Artois, i la ciutat de Douai, la Unió d'Arras per la que reconeixien l'autoritat del rei. En resposta, les províncies rebels d'Holanda, Zelanda, Utrecht, Güeldres i Zutphen firmaven la Unió d'Utrecht (23 de giner) per la que rebujaven qualsevol intromissió estrangera en els seus assunts i creaven l'Estat de les Províncies Unides dels Països Baixos o també cridada República dels Sèt Països Baixos Units (Frisia, Groninga, Güeldres, Holanda, Overijssel, Utrecht i Zelanda). L'Unió d'Arras va reconéixer la sobirania real sobre el seu territori i va declarar la seua confessió catòlica el 17 de maig de 1579. El 15 de març de 1580, Felipe II declarava fòra de la llei a Guillermo d'Orange i posava preu al seu cap. Est, lliure ya de tota lligaça, abjuró públicament de la seua obediència al rei i va conseguir que els Estats Generals reunits en L'Haya feren lo mateix el 26 de juliol de 1581, declarant destituït al seu sobirà. Per mig de l'acort alcançat, les províncies rebels proclamaven formalment la seua independència i nomenaven governador a Francisco d'Anjou, duc d'Alenzón i hereu del tro de França. No obstant, el duc no era ben vist per una part dels rebels i, encara que este, en ajuda de tropes franceses, va intentar prendre Amberes, va ser rebujat (Atac a Amberes en el 17 de giner de 1583). Negociacions posteriors mantingudes en la ciutat de Colónia entre els catòlics i protestants no varen obtindre resultat algun.

Alejandro Farnesio i la pren d'Amberes

Mentres, Alejandro Farnesio proseguia en la recuperació de les províncies rebels. Es conclou el sege de Maastricht en juliol de 1579, apodera de les ciutats de Tournai (1581), en 1583 reconquista els ports més importants de la costa flamenca, Dunkerque i Nieuwpoort. En 1584 se centra en les ciutats de l'interior, ocupa Bruixes i Gante, i coincidint en la mort del duc d'Anjou i l'assessinat de Guillermo d'Orange, en juliol de 1584 posa lloc a la ciutat d'Amberes. Este sege, que va mantindre en vilo a tota Europa a l'espera del vencedor, va representar un malbarat de mijos i ingeni per abdós parts durant els tretze mesos que varen ser necessaris per a forçar la rendició de la que provablement era la ciutat més rica i més populosa d'Europa i que la seua pren representava la determinació de la Corona espanyola en recuperar els territoris perduts i en el manteniment de l'Iglésia catòlica. La raó clau i actualment admesa de l'alvanç d'Alejandro Farnesio està en el nou us de «assents» que permetia enviar diners sense transportar l'or físicament, seria puix la economia una peça clau.

L'intervenció estrangera i l'intervenció en l'estranger

L'ininterrompuda série d'èxits militars del duc de Parma en els Països Baixos i la coincidència de la mort del duc d'Anjou (juny de 1584) en la de Guillermo d'Orange (juliol de 1584) va fer pensar a Anglaterra que la rebelió, falta de líders i d'ajuda, estava a punt de ser derrotada. Al mateix temps, en la formalisació d'una aliança entre elíder del partit catòlic francés —Enrique, duc de Guisa— i la Corona espanyola per a evitar la pujada al tro francés del protestant Enrique de Navarra i recolzar als catòlics en cas d'una guerra civil, Felipe II obtenia la seguritat de que no seria atacat per França i que esta no s'inmiscuir en els assunts dels Països Baixos. El rei francés, Enrique III, despuix d'aplegar, a la seua volta, a un acort en el duc de Guisa, va rebujar assumir el paper del duc d'Anjou com a sobirà dels Països Baixos i va retirar l'ajuda que els prestava.

Els èxits espanyols, tant militars com a diplomàtics, junt a la unió en Portugal en els inicis de la década de 1580, varen fer aumentar considerablement la sensació d'aïllament d'Anglaterra. Despuix de tindre notícia dels acorts de Felipe II en el duc de Guisa (en decembre de 1584) i de la caiguda d'Amberes en mans d'Alejandro Farnesio (agost de 1585), Isabel I d'Anglaterra va decidir intervindre directament en favor de la rebelió en l'objectiu de desgastar a Espanya. Isabel I va proporcionar als rebels holandesos 6000 soldats del seu eixèrcit, al mando del comte de Leicester, qui, en contra de la voluntat de la reina, va acceptar el nomenament de governador i es va comprometre a sufragar una quarta part de les despeses militars de les províncies rebels. Encara que el cos expedicionario anglés va ser totalment derrotat, l'ajuda prestada per Isabel I als rebels neerlandesos i a la pirateria, aixina com la destrucció i el saqueig de ciutats costeres, varen anar els motius que varen decidir l'intent d'invasió d'Anglaterra en la Gran Armada de 1588. Durant 1586 i 1587, el duc de Parma va dirigir els seus esforços a organisar l'eixèrcit i als preparatius necessaris per a embarcar a l'eixèrcit de Flandes en els bucs de l'armada que devien arreplegar-els en el canal de la Mancha, prenent les ciutats d'Ostende i Sluis. Despuix del fracàs de l'Armada, Espanya va intervindre en França en 1589 en apoyo de la Lliga Catòlica. Esta intervenció en les guerres de religió de França, fins a l'any 1598, data de la promulgació del Edicte de Nantes, va mantindre ocupat en França a gran part de l'eixèrcit de Flandes i va obligar a seguir una estratègia defensiva en els Països Baixos. Per la seua banda, els Estats Generals de les províncies del nort varen decidir no nomenar cap nou governador i assumir ells mateixos la sobirania, creant aixina la República de les Províncies Unides (12 d'abril de 1588).

Maurici de Nassau i la recuperació neerlandesa

A partir de 1590, despuix de la marcha del duc de Parma a França —a on morirà en 1592—, els rebels neerlandesos, lliberats de la pressió a la que els sometia el duc, varen poder prendre l'iniciativa.^[2] Per un atre costat, la crònica falta de diners de la monarquia hispànica va propiciar un periodo de contínues gresques entre els anys 1589 i 1607, que varen llimitar la capacitat de l'eixèrcit. En 1590 els holandesos conquistaven Breda per sorpresa. Entre 1591 i 1592 varen conseguir ocupar gran part de les províncies de Güeldres i Overijssel, situades al nort dels rius Rin i Mosa, i en juliol de 1594 completaven la conquista de la província de Groninga en el nort, en lo que es creava un front més curt, des de La Esclusa, en la mar, fins al Ducado de Cléveris, a l'est de Nimega. Frisia va passar a mans neerlandeses.^[2] La divisió de l'eixèrcit del Flandes en dos grups per a combatre a francesos i holandesos i la marcha a França de les millors tropes li va permetre a l'eixèrcit de Maurici de Nassau recobrar gran part de les ciutats conquistades en la década anterior per Alejandro Farnesio.^[2]

En 1595 Felipe II va nomenar governadora dels Països Baixos a la seua filla Isabel Clara Eugenia, esposa de l'archiduc Alberto d'Àustria els quals es varen convertir, a la mort del rei en 1598, en sobirans dels Països Baixos, en heretar aquella la Corona. La defensa i la política exterior del país varen quedar de totes formes en mans de la Corona espanyola. Despuix de la mort de Guillermo d'Orange, el mando de l'eixèrcit de les províncies rebels va passar al seu fill Maurici d'Orange-Nassau, que ho va reformar, fent d'ell un perillós oponent a l'eixèrcit de Flandes, com es va demostrar en la batalla de Nieuwpoort (1600), a on per primera volta les tropes neerlandeses varen véncer a l'espanyoles en camp obert. Esta victòria, no obstant, va resultar pírrica, puix l'eixèrcit holandés no va conseguir alçar a favor seu a la població de la regió com havia esperat i, donades les pèrdues que va sofrir en el combat, va haver de retirar-se.^[3] Paradòxicament, el revés de Nieuwpoort va favorir als archiducs, que varen escomençar a rebre major ajuda i respal dels seus súbdits flamencs.^[3] En 1601, varen mamprendre ellarc sege del padrasto —fortalea enemiga en territori propi— d'Ostende, que es va dilatar fins a 1604.^[3]

La forma de la guerra

L'estabilisació de la frontera va canviar la forma de fer la guerra practicada en Flandes. D'una contínua i intensiva série d'escaramuzas, colps de mà, assalts, prens de pobles i ciutats, esguitats en alguna batalla a lo llarc d'una frontera irregular, es va passar a un pols anual de resistència en que cada eixèrcit sitiava una o vàries ciutats enemigues, que usualment contaven en modernes fortificacions, durant llarcs seges en els que era necessari amprar a tot un eixèrcit per a finalment rendir per fam a la ciutat. L'intent de la part contrària per alçar elloc d'una ciutat sitiada, enviant a un eixèrcit en la seua ajuda, va dur a un aument de les batalles en camp obert. A partir de la década dels noranta i fins al final de la guerra, la major part dels enfrontaments entre espanyols i neerlandesos es varen donar pel control de les ciutats ribereñas dels rius IJssel, Mosa i Waal, a on moltes de les ciutats varen canviar de mà més d'una volta. Per a evitar els intents de l'eixèrcit de Flandes d'invadir el territori i prendre les ciutats rebels, els neerlandesos varen construir un mur defensiu a lo llarc de la vora dels rius Ijssel i Mosa que enllaçava en les fortificacions de les ciutats i que va conseguir evitar l'intent d'invasió realisat pels espanyols en 1606.

La Treua dels Dotze Anys

Artícul principal → Treua dels dotze anys.

Despuix de la derrota en França de la Lliga Catòlica i els seus aliats espanyols, el nou rei francés, Enrique IV conseguirà estendre la seua influència pel sur d'Alemània, Suïssa i el nort d'Itàlia (Tractat de Lió) del 17 de giner de 1601, podent tallar fàcilment el Camí Espanyol, posant en perilles comunicacions per terra entre la Lombardía i Flandes. La mort de la reina Isabel en 1603 obri el camí per a una pau en Anglaterra que acaba en l'ajuda que prestaven els anglesos als neerlandesos. El 29 de setembre de 1603 s'entrega a Ambrosio Spínola el mando de les tropes que duen dos anys sitiant la ciutat d'Ostende en la promesa de reconquistarla en el determini d'un any, lo que conseguix el 22 de setembre de 1604. Gràcies a la seua victòria va ser nomenat maestre de camp general i l'any següent superintendente de Facenda, en lo que es feya en tot el mando i els ingressos de l'eixèrcit. El mateix any, empero, els holandesos es varen apropiar de la Esclusa en abril,^[4] important ciutat la possessió de la qual havia permés fins a llavors als espanyols realisar incursions en el Flandes holandés.^[3] L'auxili de la plaça va resultar un fracàs.^[3]

Ya des de 1600, Felipe III volia una treua en els Països Baixos que els neerlandesos rebujaven, ya que la seua situació era molt millor que en époques anteriors, pero la pren d'Ostende en setembre^[4] va deixar lliure a l'eixèrcit per a mamprendre de nou la ofensiva. En 1604 es va dissenyar l'estratègia per a forçar als holandesos a negociar i posar fi a la guerra.^[5] En 1605, els holandesos varen tractar infructuosament de conquistar Amberes.^[6] Durant 1605 i 1606 l'eixèrcit de Flandes va flanquejar la barrera defensiva construïda pels neerlandesos i va conseguir prendre les ciutats d'Oldenzaal, Lingen, Wachtendonk, el castell de Cracau (Krefeld), Lochem, Groenlo, Bredevoort, Rheinberg i derrotar a Federico i al seu germà Maurici de Nassau en la batalla de Mülheim.^[7] Pero pese a estes victòries no pot penetrar profundament en el territori rebel.^[8] La falta de pagues per als soldats va provocar que es produïren les majors gresques de tropes ocorreguts fins a llavors i que feyen inviable continuar en la campanya. El 14 de decembre el Consell d'Estat aconsella al rei abandonar Flandes. Inesperadament els neerlandesos varen fer una oferta de cessació d'hostilitats i la lluita va finalisar el 24 d'abril de 1607. Les negociacions varen continuar fins al 9 d'abril de 1609 en que es firma la Treua de Dotze Anys.^[9]

El recomençament de la guerra

En 1622, un atac espanyol sobre la plaça de Bergen op Zoom va ser repelit. En 1625, Maurici moria mentres Espanya posava lloc a la ciutat de Breda. El seu mig germà Federico Enrique d'Orange-Nassau va prendre el mando de l'eixèrcit, pero finalment el comandant genovés al servici d'Espanya Ambrosio Spinola va tindre èxit i va ocupar Breda (episodi immortalisat per Velázquez en el seu famós quadro Les Llances). No obstant, despuix d'esta gran victòria, la partida es va ser inclinant del costat neerlandés. Federico Enrique va conquistar en 1629 la plaça de Bolduque (en el nort de Brabante), considerada inexpugnable. Esta pèrdua va constituir un sério revés per a Espanya. Tres anys despuix, en 1632, Federico Enrique va capturar Vine-ho, Roermond i Maastricht durant la famosa Marcha del Mosa. No obstant, els posteriors intents d'atacar Amberes i Brusseles varen fallar. Els neerlandesos es varen vore decepcionats per la falta de respal de la població flamenca degut fonamentalment a les diferències religioses: mentres que els neerlandesos eren calvinistas, els flamencs eren catòlics.

La guerra en ultramar

Les possessions dels Estats contendents ya no se circumscrivien a Europa, per lo que ademés la guerra es va estendre a les colónies d'estos. En el cas espanyol, la unió dinàstica en Portugal hi havia lloc baix la sobirania dels Habsburgo espanyols l'immens imperi colonial portugués. Aixina, es varen donar enfrontaments en les Índies Orientals (en Macau, en Ceilan, en Formosa i en les Filipines) i en les Índies Occidentals, sobretot en Brasil. La major part d'estos conflictes es denominaria guerra lusità-neerlandesa. En les colónies occidentals, la major part dels problemes es varen originar en les activitats de corsarios holandesos, que actuaven en les rutes mercantils del mar Carib. En este front de la guerra l'acontenyiment més resaltat va ser la captura de 16 barcos de la Flota d'Índies per part del corsario holandés Piet Hein en 1628 en la batalla de la baïa de Matances, conseguint un gran botí, el major que va perdre la Flota d'Índies.

La Moradura-Infant contra Federico Enrique i França

El Moradura-Infant Fernando, despuix d'obtindre una victòria decisiva en la batalla de Nördlingen, va aplegar a Brusseles el 13 de novembre de 1634.^[10] No obstant, la derrota dels suecs en Alemània va donar lloc a l'entrada de França en la guerra dels Trenta Anys. En 1635, França va declarar la guerra contra Espanya.^[11] Junt en Federico Enrique, en una ofensiva conjunta, l'eixèrcit franc-neerlandés va invadir els Països Baixos espanyols.^[11] El 24 de juny, varen posar lloc a Lovaina. A pesar d'enfrontar-se a un eixèrcit superior en número (50 000 soldats), la moradura-infant va derrotar a l'eixèrcit franc-neerlandés el 4 de juliol i va iniciar la seua contraofensiva.^[12] Per tant, el desastre de Lovaina va resultar en la recuperació de gran part de Flandes i inclús en la conquista de places importants, com la pren de Schenk. En 1636 no va haver moltes campanyes en Flandes, ya que la moradura-infant va invadir França. En 1637, Federico Enrique va iniciar el sege de Breda. Com a reacció, la moradura-infant va prendre Vine-ho i Roermond,^[13] lo que va separar Maastricht de les Províncies Unides i va eliminar les possibilitats d'una ofensiva des de l'est en el futur. Breda va rendir a Federico Enrique l'11 d'octubre d'eixe any. En 1638, els neerlandesos varen iniciar una nova campanya, esta volta en l'objectiu de prendre Amberes. El 20 de juny, quan part de l'eixèrcit de Federico Enrique va desembarcar al voltant de Kallo, la moradura-infant va fer alvançar al seu eixèrcit, inferior en número, cap a les posicions neerlandeses per a donar batalla. En la següent batalla de Kallo, va conseguir derrotar per complet a l'eixèrcit neerlandés.^[14] La victòria va impedir l'alvanç de Federico Enrique cap a Amberes, i l'eixèrcit neerlandés va tindre que retrocedir. A pesar d'això, Federico Enrique va decidir intentar prendre Geldern ans que terminara la campanya.^[14] El 25 d'agost, la moradura-infant va derrotar de nou als neerlandesos en la batalla de Güeldres, que va concloure la campanya de 1638 en un desastre per a les Províncies Unides.^[14]^[15] Encara que hi havia simpatisants de la pau en Holanda despuix de les derrotes, en rebre una oferta de treua de la moradura-infant, Federico Enrique la va rebujar. En 1639 una armada espanyola va aplegar a Flandes en 14 000 soldats per a contribuir a les operacions en el nort. No obstant, l'armada va ser derrotada decisivament en la batalla de les Dunes en atracar en el teòric territori amic anglés. En 1640, Federico Enrique reintentó una atra campanya en l'objectiu de prendre Amberes. Junt en Enrique Casimiro I de Nassau-Dietz, l'eixèrcit neerlandés va desembarcar en Philippine.^[16] Enrique Casimiro després va rebre órdens de prendre Bruixes, encara que va anar ràpidament derrotat per les forces de la moradura-infant. El 3 de juliol, Federico Enrique es va enfrontar de nou a la moradura-infant en la batalla d'Hulst. Despuix de varis esforços per desestajar les posicions espanyoles, les numeroses baixes sofrides pels neerlandesos els varen fer replegar del camp de batalla. Enrique Casimiro després va morir a causa de les ferides mortals que va rebre durant la batalla.^[16] En una atra campanya que va resultar en una derrota decisiva, Federico Enrique va perdre gran part del respal en les Províncies Unides, ya que varen tindre que pujar els imposts per a poder finançar l'eixèrcit ampliat. En els desastres sofrits per l'eixèrcit neerlandés contra la moradura-infant i en els recursos econòmics reduïts per Federico Enrique, lo que va seguir va ser una pausa en la guerra que va durar varis anys. La moradura-infant va morir el 9 de novembre de 1641 per problemes de salut sofrits durant vàries campanyes.^[17] A pesar d'això, la pausa en la guerra va donar lloc a les negociacions de pau. En 1643 Felipe IV va donar instruccions al secretari Francisco de Galarreta per a iniciar conversacions de pau en els neerlandesos que conduïren a la pau definitiva.^[18] No va ser fins a 1645 quan Federico Enrique va recomençar les operacions, esta volta en un atre sege d'Hulst, encara que la guerra va terminar en 1648 en poca acció.

La pau

El 30 de giner de 1648 la guerra en els Països Baixos va terminar en el Tractat de Münster. Este tractat, firmat entre Espanya i les Províncies Unides, era solament una part de la Pau de Westfalia (que posava fi a la guerra dels Trenta Anys). La República de les Províncies Unides va ser reconeguda com a estat independent i va conservar molts dels territoris que havia conquistat durant els últims compassos de la guerra.

Successos militars destacats

Vore també

Referències

↑ Schulze Schneider (2008). La llegenda negra en Espanya - Propaganda en la guerra de Flandes (1566-1584), Editorial Complutense, p. 8. ISBN 978-84-7491-928-8.
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 Taula Gallego, 2009, p. 19.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 Taula Gallego, 2009, p. 22.
↑ ^4,0 ^4,1 Taula Gallego, 2009, p. 37.
↑ Taula Gallego, 2009, p. 23.
↑ Taula Gallego, 2009, pp. 60, 62.
↑ Taula Gallego, 2009, pp. 75, 78-79, 89-90, 92, 94.
↑ Taula Gallego, 2009, p. 152.
↑ Taula Gallego, 2009, p. 177.
↑ Benavides, 2020, p. 207 (PDF).
↑ ^11,0 ^11,1 Wilson, 2020, pp. 168-169 (PDF).
↑ Guthrie, 2003, p. 167.
↑ Benavides, 2020, p. 250 (PDF).
↑ ^14,0 ^14,1 ^14,2 Albi, 2017, p. 285 (PDF).
↑ Benavides, 2020, p. 259 (PDF).
↑ ^16,0 ^16,1 Benavides, 2020, p. 283 (PDF).
↑ Benavides, 2020, p. 311 (PDF).
↑ archive. org/details/coleccindedocu59madruoft Colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya, vol. LIX, pags. 205-413.

Bibliografia

Albi (2017). De Pavía a Rocroi: Els terços espanyols, Desperta Ferro Edicions. ISBN 978-8494649967.
Benavides, José Ignacio (2020). , Unitat Editorial'Esfera dels Llibres. ISBN 978-8491648659.
Clodfelter, Micheal (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
Fernández Álvarez, Manuel. Felipe II i el seu temps. Espasa Calp. ISBN 84-239-9736-7
Gómez, Antonio. En bals d'argent. 700 combats de la Casa d'Àustria 1631-1640. Kindle Edition 2016.
Guthrie, William P. (2003). The Later Thirty Years War: From the Battle of Wittstock to the Treaty of Westphalia (en anglés), Bloomsbury Academic.
Martínez Laínez, Fernando. Una pica en Flandes. Edaf. 2007. ISBN 84-414-1947-6
(2009) , Ministeri de Defensa. ISBN 9788497814928.
Parker, Geoffrey. La revolució militar. Aliança Editorial. ISBN 84-206-6790-0
Parker, Geoffrey. La gran estratègia de Felipe II. Aliança Editorial. ISBN 84-206-2902-2
Parker, Geoffrey. L'eixèrcit de Flandes i el camí espanyol. Aliança Editorial. ISBN 84-206-2933-2
Wilson (2020). , Desperta Ferro Edicions. ISBN 978-8412207903.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre guerra dels Huitanta Anys.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra de los Ochenta Años» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Schulze Schneider (2008). La llegenda negra en Espanya - Propaganda en la guerra de Flandes (1566-1584), Editorial Complutense, p. 8. ISBN 978-84-7491-928-8.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}19-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 Taula Gallego, 2009, p. 19.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}22-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 ^3,4 Taula Gallego, 2009, p. 22.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}37-4] 4,0 ^4,1 Taula Gallego, 2009, p. 37.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}23-5] Taula Gallego, 2009, p. 23.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}60,_62-6] Taula Gallego, 2009, pp. 60, 62.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}75,_78-79,_89-90,_92,_94-7] Taula Gallego, 2009, pp. 75, 78-79, 89-90, 92, 94.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}152-8] Taula Gallego, 2009, p. 152.

[FOOTNOTETaula_Gallego2009{{{c}}}177-9] Taula Gallego, 2009, p. 177.

[FOOTNOTEBenavides2020{{{c}}}207_(PDF)-10] Benavides, 2020, p. 207 (PDF).

[FOOTNOTEWilson2020{{{c}}}168-169_(PDF)-11] 11,0 ^11,1 Wilson, 2020, pp. 168-169 (PDF).

[FOOTNOTEGuthrie2003{{{c}}}167-12] Guthrie, 2003, p. 167.

[FOOTNOTEBenavides2020{{{c}}}250_(PDF)-13] Benavides, 2020, p. 250 (PDF).

[FOOTNOTEAlbi2017{{{c}}}285_(PDF)-14] 14,0 ^14,1 ^14,2 Albi, 2017, p. 285 (PDF).

[FOOTNOTEBenavides2020{{{c}}}259_(PDF)-15] Benavides, 2020, p. 259 (PDF).

[FOOTNOTEBenavides2020{{{c}}}283_(PDF)-16] 16,0 ^16,1 Benavides, 2020, p. 283 (PDF).

[FOOTNOTEBenavides2020{{{c}}}311_(PDF)-17] Benavides, 2020, p. 311 (PDF).

[18] rchive. org/details/coleccindedocu59madruoft Colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya, vol. LIX, pags. 205-413.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]