Edicte de Nantes

El edicte de Nantes, firmat en abril de 1598 en Nantes (França) pel rei Enrique IV de França, va anar un decret que autorisava la llibertat de consciència i una llibertat de cult llimitada als protestants calvinistas. La promulgació d'este edicte va posar fi a les Guerres de Religió que convulsionaron a França durant el XVI i el punt culminant de la qual va ser la Matança de Sant Bartolomé de 1572. Enrique IV, també protestant, s'havia convertit pragmaticamente al catolicisme per a poder accedir al tro. El primer artícul és un artícul d'amnistia que posava fi a la guerra civil:

Edicte de Nantes

Que la memòria de tots els acontenyiments ocorreguts entre uns i uns atres despuix del començ del més de març de 1585 i durant els convulsos precedents dels mateixos, fins al nostre advenimiento a la corona, queden dissipats i assumits com a cosa no succeïda. No serà possible ni estarà permés als nostres procuradors generals, ni a cap atra persona pública o privada, en cap temps, ni lloc, ni ocasió, siga esta la que siga, el fer menció d'això, ni processar o perseguir en cap cort o jurisdicció a ningú.

En els sigles XVI i XVII l'edicte es coneixia com a edicte de pacificació.

Precedents

L'edicte de Nantes, que tanca en França el periodo borrascoso de les guerres de religió, no és el primer text d'este tipo promulgat en eixe país. Despuix de les disensiones constatades en els últims quatre decenis, Carlos IX va firmar el edicte de Saint-Germain, també cridat edicte de giner, el 17 de giner de 1562, que contenia el mateix esperit que l'edicte de Nantes, acordant la llibertat de cult als protestants en els suburbis de les ciutats. Lo mateix pot trobar-se en el edicte d'Amboise (19 de març de 1563) que reduïa els drets als gentilhombres. Igualment, la Pau de Saint-Germain (8 d'agost de 1570) pactava la llibertat de consciència, la llibertat de cult i quatre places fortes: La Rochelle, Cognac, Montauban i La Charité-sur-Loire per als protestants. La diferència entre estos texts i l'edicte de Nantes estreba que est va ser aplicat gràcies a l'autoritat d'Enrique IV que ho va impondre.

Enrique IV de França per Frans Pourbus el Jove.

En determinades ciutats, com Bordeus, Grenoble i Castres, els protestants eren jujats per tribunals en els que la mitat dels juges eren també protestants. En unes atres, com París, Ruan, Dijon, Toulouse i Lió, el cult estava prohibit, mentres que en unes atres, com Saumur, La Rochelle, Montauban o Montpeller, es permetia el cult. Autors com Pierre Miquel conten que els catòlics que volien practicar la fe dels seus pares no podien anar a l'iglésia:Plantilla:¿On? estava destruïda, o la porta vigilada per dos piquets, per orde d'un cap protestant.^{cita requerida} No obstant, els documents de l'época demostren que en les regions de forta implantació protestant abdós religions cohabitaban en harmonia.

Característiques

L'Edicte de Nantes consta de quatre documents:

• una primera palesa (cridada brevet) promet una subvenció anual de 45.000 escuts per a cobrir les necessitats del cult protestant i la remuneració dels «ministres» (pastors).
• l'edicte pròpiament dit, format per 92 artículs públics. Declarat «perpetu i irrevocable», solament pot ser revocat per un nou edicte.
• L'edicte comprenia també 56 artículs secrets o “particulars”, firmats el 2 de maig de 1598, els quals tractaven de l'aplicació pràctica de l'edicte en casos locals concrets.
• una segona palesa assegurava als protestants 150 «llocs de refugi» concedits per a 8 anys, entre ells 51 places fortes (cridades «places de seguritat») guardades per regiments protestants. Prorrogada en 1606, 1611 i 1615, esta palesa va ser suprimida per Luis XIII en la Pau d'Alès en 1629.

Els tractats de pau anteriors varen constituir l'estructura bàsica de l'acort, puix varen servir de base a dos terços dels artículs. No obstant, a diferència dels tractats anteriors, la redacció d'este edicte va tardar prou. El seu inusitada extensió s'explica pel fet de que aclaria les dificultats en minuciositat.

L'edicte de Nantes "no va ser un acte graciós per la voluntat del Rei en la plenitut de la seua sobirania, sino un tractat en el que els artículs varen ser debatuts en beligerància". Garantisant la llibertat de consciència en tot el regne, assegurava també la llibertat de cult en aquells llocs en els que els protestants ya estaven instalats des d'abans de 1597,^{cita requerida} aixina com en els seus 3500 castells i dos localitats per bailiaje.

Una atra idea que es revela falsa per a alguns autors és el concepte de tolerància. Este concepte no figura en l'edicte i ni tan sols s'utilisa esta paraula, contràriament a lo asseverat en 1998. De fet, en eixa época, esta paraula resultava negativa, puix era sinònim d'aguantar o soportar. Lo que entenem per tolerància: acceptar el pensament de l'atre i respectar la seua opinió, era totalment impensable en el XVI. En la qüestió religiosa, cada u està convençut de ser posseïdor de la veritat. "Per tant, allò que va en contra de la creència religiosa d'un, fent-li abandonar i renunciar, es podria calificar com un dret d'ingerència per a salvar-li, impost per la força". Pero l'edicte de Nantes va ser el primer que realment va ser aplicat i respectat, fins que es revivaren els conflictes baix Luis XIII, perque 36 anys de guerra civil havien convençut a un número creixent de francesos que només la tolerància religiosa podia salvar el Regne. El concepte de tolerància era nou: inexistent abans de 1560, va adquirir poc a poc el seu sentit modern durant les guerres de religió.

L'edicte concedia llibertat de consciència als protestants francesos en el seu artícul 6, ademés d'assegurar-els la posició d'una minoria respectada en drets i privilegis. Un dels artículs secrets inclús els garantisava protecció contra l'Inquisició quan viajaren a l'estranger. Ademés, els conferia el mateix estat civil dels catòlics i el dret a eixercitar càrrecs públics.

Vore també

• Pau de Vervins
• Edicte de Turda
• Llibertat religiosa
• Michel de L'Hospital, precursor de les polítiques d'Enrique IV.
• Edicte de tolerància
• Persecució dels hugonotes baix Luis XV