Anar al contingut

Guerra italiana de 1551-1559

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra italiana de 1551-1559

Plantilla:Guerres franc-espanyoles

La guerra italiana de 1551-1559 va començar quan Enrique II de França, que havia succeït a Francisco I al tro, va declarar la guerra a l'emperador Carlos V en l'intenció de reconquistar Itàlia i assegurar el hegemonia francesa en els assunts europeus. La guerra va finalisar despuix de la firma del Tractat de Cateau-Cambrésis entre els monarques d'Espanya, Anglaterra i França en 1559. Els historiadors han destacat l'importància de la tecnologia de la pólvora, els nous estils de fortificació per a resistir el fòc de canó i la creixent professionalisació dels soldats.[1]

Enrique II va invadir els territoris de Carlos en l'ajuda de la tradicional aliança franc-otomana, del ducado de Parma i de protestants alemans, als que després es va sumar el papa Paulo IV, profundament antiespañol. Els seus territoris mediterràneus es varen vore aixina baix sege d'una armada otomana i una rebelió en Còrsega, illa pertanyent als aliats imperials de Gènova. Carlos va fracassar intentant colps d'efecte en Metz i Renty, pero va conseguir atraure a Parma i expulsar als francesos del nort d'Itàlia en la batalla de Marcià en l'ajuda del ducado de Florencia. L'agotament d'abdós bandos va conduir a una treua en febrer de 1556, despuix de la que Carlos va abdicar les seues corones en el seu fill Felipe i el seu germà Fernando.

La guerra es va reiniciar al final de la treua en setembre de 1556, esta volta baix Felipe II d'Espanya. França caria ara del respal otomà a causa de la guerra en els perses, aliats dels Habsburgo, i es va vore amenaçada el nort per un eixèrcit nutrit per aliats saboyanos i anglesos. Mentres el Duc d'Alba sometia els Estats Pontificis, l'eixèrcit de Felipe va obtindre victòries en Sant Quintín i les Gravelinas, espentant a Enrique a negociar per la pau. La guerra, i totes les guerres italianes en ella, va terminar aixina en la pau de Cateau-Cambrésis.

Antecedents

[editar | editar còdic]

A pesar de l'èxit de l'emperador Carlos V en Bolonya en 1530, Itàlia va ser escenari d'enfrontaments durant tres décades més. La reversió a l'Emperador del ducado de Milà a la mort del duc Francisco Sforza en 1535, va ser l'ocasió per a reclamar-ho el rei francés per al seu segon fill el duc de Orléans, l'invasió del ducado de Saboya i de Piemont va ser el detonant de la guerra (1536–1538).[2] L'agotament dels contendents i els desijos del papa Pablo III (1534–1549) d'opondre's als turcs va dur a la Treua de Niza en juny de 1538, les possessions del duc de Saboya es varen quedar dividides entre francesos i imperials, mentres que al duc li quedava Niça.[3][4]


El 10 d'octubre de 1540, l'emperador Carlos V va investir al seu fill Felipe en el ducado de Milà, front a les apetencias del rei de França. La mort dels embaixadors francesos davant els turcs, Racó i Fregoso, en territori milanés[5] va ser l'excusa que va provocar una nova guerra (1542–1546) que no va alterar la situació en Itàlia, mantenint l'ocupació dels territoris del duc de Saboya.

En 1545, el papa Pablo III, enajenó els territoris de Parma i Piacenza de la Santa Sèu i li'ls va otorgar al seu fill Pedro Luis Farnesio creant els ducados de Parma i Piacenza, en gran disgust de l'emperador Carlos V,[6] que va recuperar Piacenza en setembre de 1547[7] despuix de l'assessinat del duc. El seu fill Octavio Farnesio, va vore confirmada la possessió de Parma pel nou pontífex Juliol III en març de 1550,[8] i el duc tement la reacció de l'Emperador es va aliar en França reiniciant-se una atra nova guerra en Itàlia.[9]

Campanyes

[editar | editar còdic]
El rei Felipe II d'Espanya va afirmar el hegemonia espanyola en els territoris italians.

En l'àmbit continental, Enrique II es va aliar en els príncips protestants alemans en el Tractat de Chambord en 1552. En una ràpida ofensiva en Lorena, que va anar un èxit, Enrique va conquistar els tres bisbat de Metz, Toul i Verdún, i va repelir als Habsburgo en la Batalla de Renty (12 d'agost de 1554).


En Itàlia, les tropes franceses es varen moure a Piemont, mentres les imperials feyen lo mateix en Milà. Per falta de fondos, es va aplegar a una treua en abril/maig de 1552 en la que Farnesio permaneixia en Parma,[10] pero la guerra es va traslladar a Siena,[11] a on varen ser expulsades les tropes imperials que protegien a la República dels seus veïns, per a colocar-se baix protecció de França,[12] pero en abril de 1555, en l'ajuda de Florencia, Siena va ser somesa de nou a l'Imperi.[13] Entretant, l'emperador va cedir els territoris italians en el seu fill el príncip Felipe d'Espanya: en 1554 li va cedir Nàpols i Milà, i li va nomenar vicari imperial en Siena,[14] i en 1556 li va cedir els regnes castellans, aragonesos i el de Sicília,[15] aixina com el vicariato general sobre Itàlia,[16] que li otorgava l'autoritat perpètua sobre els territoris del Sacre Imperi en Itàlia, pero per consell de Granvela es va mantindre en secret.[17]


El nou papa Paulo IV va entrar en tractes en França garantisant l'investidura de Nàpols i Milà als fills segundones del rei de França i aixina sacsar-se la preponderancia espanyola.[18][19] El duc d'Alba, virrey de Nàpols va invadir el territori pontifici en setembre de 1556,[20] iniciant una victoriosa campanya, pero la resposta francesa va vindre en decembre de 1556[21] en respal del duc Hércules II de Ferrara.[22] Per la seua banda, Felipe II contava en la neutralitat de Venècia, el respal de Gènova, i havia acostat a la seua posició al duc Cosme de Médici de Florencia i al duc Octavio Farnesio de Parma.[23] En Octavio Farnesio havia pactat un acort en Gante, pel que Farnesio rebria els feus de Parma i Piacenza, aixina com l'aliança en el monarca espanyol (tal acort es va incorporar al tractat de Pau de Cateau-Cambrésis[24]) i en el duc de Florencia, al que el 19 de juliol de 1557 se li va transferir Siena com una subinfeudizaació,[25] en l'excepció d'uns punts costers denominats Estat dels Presidis de Toscana (Porte Ércole, Talamone, Mont Argentario, Orbetello, Porte Sant Stefano i Porte Longone).[26][27][28]

A pesar dels seus esforços militars, el pontifique es va vore obligat a firmar la pau en els espanyols en setembre de 1557, mentres que Enrique va continuar la guerra. En decembre, Enrique va solicitar al sultà Solimán que tornara a enviar a l'armada otomana contra l'Itàlia espanyola, pero els francesos no varen ser capaços de reunir-se en ella, per lo que la flota es va acontentar en saquejar les Balears. En estiu de 1558, Enrique va tractar de que els otomans li assistiren en el sur de França i Còrsega, que va ser desoido.[29]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Reader's Guide to Military History, Routledge, pp. 635–636. ISBN 978-1-135-95970-8.
  2. ↑ Knecht, Robert Jean (2001). The rise and fall of Renaissance France, 1483-1610. Wiley-Blackwell. pp.147-150. ISBN 9780631227298.
  3. ↑ Crowe, Eyre Evans (1860). The history of France. 2. Longman, Brown, Green, Longmans, and Roberts. p.542.
  4. ↑ Robertson, William (2004). History of the Reign of Charles the Fifth. Kessinger Publishing p.280. ISBN 9781417940004.
  5. ↑ Setton, Kenneth M. (1984). The Papacy and the Levant (1204-1571). 3. DIANE Publishing. p.457. ISBN 9780871691613.
  6. ↑ Gamrath, Helge (2007). Farnese: pomp, power and politics in Renaissance Italy. L'ERMA vaig donar Bretschneider. p.54. ISBN 9788882654269.
  7. ↑ Gamrath, Helge (2007). Farnese: pomp, power and politics in Renaissance Italy. L'ERMA vaig donar Bretschneider. p.65. ISBN 9788882654269.
  8. ↑ Gamrath, Helge (2007). Farnese: pomp, power and politics in Renaissance Italy. L'ERMA vaig donar Bretschneider. p.68. ISBN 9788882654269.
  9. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1999). Camins i rumbs que va recórrer l'emperador Carlos V: notícies fonamentals per a la seua història. Hidalguía. p.92. ISBN 9788489851191.
  10. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1978). El herència imperial de Carlos V en Itàlia: el milanesado. Edicions Hidalguía. p.412. ISBN 9788400037284.
  11. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1999). Camins i rumbs que va recórrer l'emperador Carlos V: notícies fonamentals per a la seua història. Hidalguía. p.96. ISBN 9788489851191.
  12. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1999). Camins i rumbs que va recórrer l'emperador Carlos V: notícies fonamentals per a la seua història. Hidalguía. p.98. ISBN 9788489851191.
  13. ↑ Setton, Kenneth M. (1984). The Papacy and the Levant (1204-1571). 4. American Philosophical Society. pp.605-606. ISBN 9780871691620.
  14. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1989). 1000 efemérides de l'emperador Carlos V: llibretes de la vida i fets de l'emperador Carlos V. Hidalguía, p.87. ISBN 9788487204036.
  15. ↑ de Sales Maig, Francisco (1866). Misèries imperials, o, La Glòria en un ataud: cronica novelesca dels últims temps de Carlos V. Març i Fernandez. p.296.
  16. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1999). Camins i rumbs que va recórrer l'emperador Carlos V: notícies fonamentals per a la seua història. Hidalguía. p.103. ISBN 9788489851191.
  17. ↑ Kamen, Henry (1997). Felipe d'Espanya. Sigle XXI d'Espanya Editors. ppp.242-243 ISBN 9788432309625.
  18. ↑ Setton, Kenneth M. (1984). The Papacy and the Levant (1204-1571). 4. American Philosophical Society. p.647. ISBN 9780871691620.
  19. ↑ Prescott, William Hikling (1857). History of The Reign of Philip The Second, King Of Spain. 1. G. Routledge & Co. p.83.
  20. ↑ Prescott, William Hikling (1857). History of The Reign of Philip The Second, King Of Spain. 1. G. Routledge & Co. p.87.
  21. ↑ Braudel, Fernand (1995). The Mediterranean and the Mediterranean world in the age of Philip II. 2, University of Califòrnia Press. p.941. ISBN 9780520203303.
  22. ↑ Fawcett, Millicent Garrett (2009). Five Famous French Women. BiblioBazaar, LLC. p.272. ISBN 9781110293445.
  23. ↑ Prescott, William Hikling (1857). History of The Reign of Philip The Second, King Of Spain. 1. G. Routledge & Co. p.93.
  24. ↑ Gamrath, Helge (2007). Farnese: pomp, power and politics in Renaissance Italy. L'ERMA vaig donar Bretschneider. p.71. ISBN 9788882654269.
  25. ↑ De Sismondi, J. C. L. (2008). A History of the Italian Republics. Wildside Press LLC. p.319. ISBN 9781434460646.
  26. ↑ Elton, G.R. (1990). The New Cambridge modern history. 2. Cambridge University Press. p.311. ISBN 9780521345361.
  27. ↑ Booth, Cecily (1921). Cosimo I, Duke of Florence. Cambridge University Press. p.162.
  28. ↑ de Cadenes i Vicent, Vicente (1985). [http://books.google.es/books?aneu=bHxh_I8V4CUC&lpg=PA169&pg=PA152#v=onepage&q&f=false La República de Siena i la seua anexió a la corona d'Espanya]. Edicions Hidalguía. p.152. ISBN 9788400059132.
  29. ↑ Isom-Verhaaren (2011). Allies with the Infidel: The Ottoman and French Alliance in the Sixteenth Century, Bloomsbury Publishing, p. 45. ISBN 9780857719737.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_italiana_de_1551-1559&oldid=900301»