Guerra italiana de 1536-1538

Archiu:Truce of Nice 1538.jpg

Guerra italiana de 1536-1538

La guerra italiana de 1536-1538 va ser un conflicte bèlic que va enfrontar als monarques Francisco I de França i Carlos I d'Espanya pel Ducado de Milà, que Carlos havia concedit al seu fill Felipe. Francisco va tractar de prendre Milà, ajudat per una flota otomana enviada pel seu aliat el sultà Solimán el Magnífic.

L'eixèrcit francés va fracassar a el hora de capturar Milà, encara que igualment, els hispanoimperiales tampoc varen tindre èxit en una contrainvasió del territori francés de la Provença. Una jagantesca invasió naval franc-otomana igualment va fallar a el hora de conquistar el virreinato imperial de Nàpols. La guerra va terminar en la Treua de Niza, deixant el desijat Milà en mans imperials pero permetent als francesos retindre part del Piemont.

Trasfondo

La guerra va començar en la mort sense hereus de Francisco II Sforza, duc de Milà. Quan el fill de Carlos I d'Espanya, el futur Felipe II, va heretar el ducado per designació de Carlos, Francisco I de França va invadir Saboya, capturant Torí pero no conseguint fer lo mateix en Milà.

Guerra

Com a resposta, el rei Carlos I d'Espanya va invadir Provença en juny de 1536, portant a terme un ràpit alvanç saquejant Antibes, Grasse, Castellane i ocupant Aix-en-Provence, en cooperació en els seus almirants Andrea Doria i Álvaro de Bazán el Vell. No obstant, no varen poder conquistar Marsella, en la que els francesos havien concentrat les seues forces i que el seu hinterland havien devastat en terra cremada. Carlos va decretar llavors retirar-se a Milà abans que atacar Aviñón, també fortament fortificado. Hi ha fonts que parlen de que algunes tropes franceses varen deixar a propòsit fruta massa madura en els arbres, en un intent de causar disenteria als seus enemics.

Mentrestant, els eixèrcits francesos varen rebre grans reforços de l'imperi otomà, liderats per Jeireddín Barbarroja, i varen marchar contra Gènova, la sèu d'Andrea Doria. No obstant, com ya era habitual en esta guerra, la varen trobar massa ben guarnida. Canviant de rumbo, varen invadir Piemont, a on varen prendre vàries ciutats. En hivern del mateix any, Bazán el Vell va aüixar a part de la flota franc-otomana prop de la costa de Colliure.

En 1537, Barbarroja va assolar la costa d'Apulia com a preparació per a una invasió franc-otomana de Nàpols, dotat d'una enorme flota de fins a 300 veles, pero es varen vore estancats per la defensa del virrey Pedro de Toledo. Per la seua banda, Andrea Doria va acodir en premura i va anotar una victòria naval contra la retaguàrdia otomana en la batalla de Paxos. Al final, Francisco I va perdre interés en Nàpols i va decidir atacar pel seu conte els Països Baixos, mentres que els otomans, possiblement enganyats per una carta falsa manada per Doria, es varen desentender d'Espanya i varen fer la guerra a la república de Venècia, sitiant Corfú sense èxit. En Carlos V i Francis I igualment agotats i no conseguint cap alvanç, varen mamprendre negociacions en juny de 1538.