Guerra de les Comunitats de Castella

Guerra de les Comunitats de Castella

   

La guerra de les Comunitats de Castella va ser l'alçament armat dels cridats comuneros, ocorregut en la Corona de Castella des de l'any 1520 fins a 1522, és dir, al començament del regnat de Carlos I. Les ciutats protagonistes varen ser les de l'interior de la Replanell Central, situant-se al cap de l'alçament les de Segòvia, Toledo i Valladolit. El seu caràcter ha segut objecte d'agitat debat historiográfico, en postures i enfocaments contradictoris. Aixina, alguns estudiosos califiquen les Comunitats com un tumult antiseñorial; uns atres, com una de les primeres revolucions burgueses de l'Era Moderna, i una atra postura defén que es va tractar més be d'un moviment antifiscal i particularista, d'índole medievalizante.

L'alçament es va produir en un moment d'inestabilitat política de la Corona, que s'arrastrava des de la mort d'Isabel la Catòlica en 1504. En octubre de 1517, el rei Carlos I va aplegar a Astúries provinent de Flandes, a on s'hi havia autoproclamado rei de les seues possessions hispàniques en 1516. A les Corts de Valladolit de 1518 va aplegar sense saber parlar a penes castellà i duent en si un gran número de nobles i clercs flamencs com a tall, lo que va produir recels entre les èlits socials castellanes, que varen sentir que la seua adveniment els carrejaria una pèrdua de poder i estatus social. Este descontent va ser transmetent-se a les capes populars i, com a primera protesta pública, varen aparéixer pasquines en les iglésies a on podia llegir-se:

Tu, terra de Castella, molt desgraciada i malaïda eres en sofrir que un tan noble regne com eres, siga governat per els qui no et tenen amor.

Les demandes fiscals, coincidentes en l'eixida del rei per a l'elecció imperial en Alemània despuix de les Corts de Santiago i La Corunya de 1520, varen produir una série de tumults urbans que es varen coordinar i varen institucionalisar, trobant un candidat alternatiu a la corona en la «reina propietària de Castella», la mare de Carlos, Juana, l'incapacitat de la qual o locada podia ser objecte de revisió, encara que la pròpia Juana, de fet, no colaborara. Despuix de pràcticament un any de rebelió, s'havien reorganisat els partidaris de l'emperador —particularment l'alta noblea i els territoris perifèrics castellans, com els regnes andalusos i Granada— i les tropes imperials varen assestar un colp casi definitiu a les comuneras en Villalar el 23 d'abril de 1521. Allí mateixa, al sendemà, es va decapitar als líders comuneros: Padilla, Bravo i Maldonado. L'eixèrcit comunero quedava, aixina, descompost. Solament Toledo va mantindre vixca la seua rebelia, fins a la seua rendició definitiva casi un any despuix, el 3 de febrer de 1522.

Les Comunitats han segut sempre motiu d'atent estudi històric en Espanya, i el seu significat a voltes ha segut mitificado i utilisat políticament, en particular a partir de la visita del Empecinado a Villalar el 23 d'abril de 1821, en motiu del tercer centenari de la derrota, tal com era sentida pels lliberals. Pintors com Antonio Gisbert varen retratar als comuneros en algunes de les seues obres, i es varen firmar documents com el Pacte Federal Castellà, en clares referències a les Comunitats. Els intelectuals conservadors o reaccionaris varen adoptar interpretacions molt més favorables a la postura imperial i crítiques cap als comuneros. A partir de la segona mitat del sigle xx, es varen revitalisar els estudis històrics utilisant una metodologia renovada.

Més recentment, en el pla polític, des de principis de la transició a la democràcia, es va començar a commemorar la derrota cada 23 d'abril, alcançant finalment, en la conformació de Castella i Lleó com a autonomia, l'estatus de Dia de la Comunitat. Aixina mateix, la seua utilisació com a element simbòlic està molt present en els moviments castellanistas i regionalistes castellanoleoneses. Ha tingut una notable difusió popular per mig del poema épico Els comuneros, de Luis López Álvarez, musicalizado pel Nou Mester de Juglaría.

Situació prèvia

Artícul principal → Corts de Valladolit de 1518.

Artícul principal → Corts de Santiago i La Corunya.

Iglésia conventual de Sant Pablo, en Valladolit, sèu de les Corts de 1518

Erro al crear miniatura:

Carlos I en 1516, retratat per Bernard van Orley

La situació que va dur en 1520 a la guerra de les Comunitats s'havia anat gestant en els anys previs al seu esclat. El XV, en la seua segona mitat, havia supost una etapa de profunts canvis polítics, socials i econòmics. L'equilibri alcançat en el regnat dels Reis Catòlics es trenca en aplegar el XVI. Est va començar en una série de males collites i epidèmies, que junt a la pressió fiscal va provocar el descontent entre la població, colocant-se la situació a la vora del tumult. La zona que més sofrix en este context és la zona central, en contrapeso en la perifèrica, que assossegava els seus mals en els beneficis del comerç. Burgos i Andalusia representaven eixa zona perifèrica i comercial respecte a la Replanell Central, en Valladolit i Toledo al cap.

No solament les males collites varen provocar el descontent, sino que a este es varen unir les protestes dels comerciants de l'interior davant el monopoli eixercit pels mercaders burgalesos en el comerç de la llana. Esta situació caldeó l'ambient en els núcleus gremials de ciutats com Segòvia i Conca. Davant esta situació, totes les parts implicades es varen tornar cap a l'Estat per a que eixercira el paper d'àrbit, pero també este es trobava sumit en una greu crisis, que es va fer cada volta més gran en els successius governs de Felipe el Bell, Cisneros i Fernando el Catòlic. La teòrica hereua, Juana, es trobava en estat d'incapacitat, per lo que la llínea dinàstica va dur fins a Carlos de Habsburgo, fill de Juana, i que mai abans havia chafat Castella. Educat en Flandes, no coneixia el castellà i ignorava la situació de les seues possessions hispanes, per lo que la població va acollir en escepticisme l'arribada del nou rei, pero al mateix temps en ànsia d'estabilitat i continuïtat, cosa de la que Castella no gojava des de la mort d'Isabel la Catòlica en 1504. Despuix de l'arribada del nou rei a finals de 1517, la seua cort flamenca va començar a ocupar els llocs de poder castellans. El nomenament més escandalós va ser el de Guillermo de Croy, un jove de tan sol vint anys, com arquebisbe de Toledo succeint a la Moradura Cisneros. Sis mesos més vesprada, en les Corts de Valladolit, el descontent ya estava present en tots els sectors, aplegant inclús alguns flares a predicar denunciant obertament a la Cort, als flamencs i la passivitat de la noblea. En estes circumstàncies, en 1519 es va obrir el procés d'elecció per al càrrec d'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, que finalment i per unanimitat va recaure en favor de Carlos I, net del difunt Maximiliano. Este nomenament va ser acceptat pel monarca castellà, que va decidir partir rumbo a Alemània per a prendre possessió com a emperador. El concejo de Toledo es va situar al front de les ciutats que protestaven contra l'elecció imperial, qüestionant el paper que Castella deuria eixercitar en este nou marc polític i les despeses que carrejaria a curt determini, donada la possibilitat de que la Corona es convertira en una mera dependència imperial.

El 12 de febrer de 1520 Carlos I va decidir convocar les Talles en Santiago de Compostela en l'objectiu d'obtindre un nou servici que li permetera sufragar les despeses del seu viage a Alemània. A pesar de les pressions dels corregidores i de la Cort real, la majoria de les ciutats es varen atindre al programa reivindicatiu dels flares de Salamanca, que defenia l'independència nacional en contra de l'Imperi, i varen decidir enviar als seus procuradors en poders per a no votar el servici. Davant esta corrent de hostilitat, el rei va decidir suspendre les Corts el 4 d'abril i convocar-les de nou el 22 d'abril, pero en La Corunya. Allí va obtindre l'impost extraordinari i el 20 de maig es va embarcar en rumbo al Sacre Imperi, deixant com regente de les possessions hispàniques al flamenc Adriano de Utrecht.

Esclat de la regirada

Rebelia de Toledo

Toledo, breçol de la primera Comunitat

Juan de Padilla, líder de la Comunitat elegida per Toledo

Ya des d'abril de 1520, Toledo es negava a acatar el poder real i la situació va esclatar de forma definitiva quan el rei va convocar als regidors de la ciutat per a que es presentaren en Santiago de Compostela. L'orde va aplegar a Toledo el 15 d'abril, i un dia despuix, quan els regidors en Juan de Padilla al cap es disponien a partir, una gran multitut es va opondre a la seua partida i es va apoderar del govern local. Va començar llavors a denominar-se a l'insurrecció com a Comunitat i els predicadores arengaban als toledans a unir-se contra el poder flamenc. D'esta forma, els toledans varen començar a ocupar tots els poders locals, i varen expulsar al corregidor del Alcázar el 31 de maig. Despuix de la marcha del monarca cap a Alemània, els disturbis es varen multiplicar per les ciutats del Replanell, especialment despuix de l'arribada dels procuradors que varen votar afirmativament al servici que reclamava el rei. Els primers incidents i els més violents es varen produir en Segòvia, a on el 29 i el 30 de maig els segovianos ajusticiaron a dos funcionaris i al procurador Rodrigo de Tordesillas que va concedir el servici en nom de la ciutat. Varen destacar també per incidents de similar magnitut ciutats com Burgos i Guadalajara, mentres que unes atres com León, Zamora i Àvila varen sofrir altercats menors. Pel contrari, no es varen registrar incidents en Valladolit, principalment per la presència en la ciutat de la moradura Adriano i del Consell Real.

Propostes al restant de ciutats

Davant el descontent generalisat, el 8 de juny Toledo va propondre a les ciutats en veu i vot en Corts la celebració d'una reunió urgent en cinc objectius:

1. Anular el servici votat en La Corunya.

2. Tornar al sistema dels encapçalaments per a cobrar els imposts.

3. Reservar els càrrecs públics i els beneficis eclesiàstics als castellans.

4. Prohibir l'eixida de diners del regne.

5. Designar a un castellà per a dirigir el regne en absència del rei.

Reaccions a les propostes

Mapa que arreplega les localitats de la Corona de Castella que varen prendre part en la guerra de les Comunitats, ya fòra en el bando comunero o en el realiste.

Estes reivindicacions varen calar en la societat castellana, especialment les dos primeres, que s'unien a les denúncies per la manera en que el rei havia obtingut el tro de l'Imperi, per mig de soborns als príncips electors. Davant esta situació, el regne va començar a alimentar l'idea de substituir la figura del rei, prenent l'iniciativa Toledo, que defenia metes majors, com convertir a les ciutats castellanes en ciutats lliures, similar a lo que ya ocorria en Gènova i atres territoris italianos. Pel regne ya circulava l'idea de destronar a Carlos I i l'acodir a Tordesillas per a tornar a la reina Juana tots els seus privilegis i importància. En estes idees, la situació passava de ser una protesta contra la pressió fiscal a prendre el perfil d'una autèntica revolució. Castella tenia perfecte coneiximent de la situació i va acollir en prou reserves les propostes que va realisar Toledo.

Aixina que, els comuneros es varen fer forts en el centre del Replanell i en atres núcleus més alluntats com Múrcia. No obstant, no va haver intents de rebelió en atres llocs, com Galícia o el País Vasc. Els rebels varen buscar expandir les idees revolucionàries al restant del regne, pero la seua ràdio d'acció es debilitava a mida que s'alluntava de les dos Castillas. Aixina, va haver intents de dur el tumult a Andalusia i el País Vasc, pero no varen fructificar. Els màxims guanys conseguits pels rebels varen ser l'instauració d'una Comunitat en Plasencia, pero esta es vea mermada per la rodalia de núcleus realistes propencs, com Ciutat Rodrigo o Càceres; en Jaén, Úbeda i Baeza, úniques presents en Andalusia, pero que en el temps varen passar al bando realiste; i Múrcia, que es trobava baix constant amenaça per part de les ciutats realistes i influïda per les Germanías presents en el veí regne de Valéncia.

Vore també

• Rebelió dels comuneros (alçament armat en el Virreinato de la Nova Granada en els anys 1780)
• Revolució comunera (insurrecció en Paraguay en el sigle XVI i XVIII)
• Santa Junta
• Germanías

Bibliografia

• (2016).«La batalla de Villalar: els comuneros».Història National Geographic.RBA Revistes.(154)ISSN 1696-7755.