Monarquia composta

Escut d'Armes de Carlos I de Habsburgo que mostren els Estats que formaven la seua monarquia composta. Les armes de Carlos I afigen a les de Castella, León, Aragó, Dos Sicilias i Granada, presents en l'escut anterior dels Reis Catòlics, les d'Àustria (de gules i una faixa d'argent), Borgoña antic (bandado d'or i de azur en bordura de gules) Borgoña modern (de azur, sembrat de flors de lis d'or i bordura camponada, cantonada d'argent i gules), Brabante (de sabre i un lleó d'or, coronat de lo mateix, palaya i armat de gules), Flandes (d'or i un lleó de sabre, palaya i armat de gules) i Tirol (partit d'argent i un àguila de gules, coronada, picada i membrada d'or, carregat el pit d'un creixent trebolado de lo mateix). Carlos I incorpora també les columnes de Hércules en la llegenda “Plus Ultra”, en representació del Imperi ultramarino, i rodeja l'escut en el collar del Toisón d'Or, com a sobirà de dita Orde. En ser coronat Emperador en 1519, timbra l'escut en la corona imperial i acola l'àguila bicéfala del Sacre Imperi Romà-Germànic. A partir de 1520 afig al quarter corresponent a Aragó i Sicília, un atre en el que s'incorporen les armes de Jerusalem, Nàpols i Navarra.

La monarquia composta (o de «___protected_title_1___») és un terme utilisat per la historiografia per a designar a la major part de les monarquias europees de l'Edat Moderna, especialment les dels sigles XVI i XVII, caracterisades pel fet de constituir un conjunt de «regnes, Estats i señoríos», com es dia en la Monarquia Hispànica, baixe un mateix monarca pero mantenint la seua identitat institucional i llegal.

El tratadista polític castellà de el XVII Juan de Solórzano Pereira les va definir com aquelles monarquies integrades per diversos regnes i Estats, units baix la fòrmula aeque principaliter («unió diferenciada»), lo que significava que «els regnes s'han de regir, i governar com si el rei que els té junts, lo fora solament de cada u d'ells».

Un dels eixemples més acabats de monarquia composta va ser la Monarquia Hispànica, que va nàixer en 1479 de l'unió dinàstica de la Corona de Castella i de la d'Aragó pel matrimoni dels seus respectius sobirans Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó, coneguts com els Reis Catòlics.

Des de llavors la Monarquia Hispànica o Catòlica, va ser agregant diversos «regnes, Estats i señoríos» en Europa i en Amèrica fins a convertir-se baix els reis de la Casa d'Àustria en la monarquia més poderosa del seu temps.

En 1580 Felipe II va incorporar a la Monarquia el Regne de Portugal, en lo que tota Espanya —en una de les accepcions que adquiria este terme llavors, encara que era també comú, des dels Reis Catòlics, l'identificació d'Espanya en les Corones d'Aragó i Castella— va quedar baix la sobirania d'un únic monarca. Com va advertir Francisco de Quevedo en Espanya defesa, obra publicada en 1609, «pròpiament Espanya es compon de tres corones: de Castella, Aragó i Portugal».

Història

La definició del terme

El primer historiador en utilisar la fòrmula «Estat compost» (composite state) per a referir-se a les monarquies dels dos primers sigles de l'Edat Moderna va ser Helmut G. Koenigsberger en 1975 en la seua lliçó d'inauguració de la càtedra de història en el King's College de Londres titulada «___protected_title_1___ or ___protected_title_2___». En ella va afirmar, segons el historiador John H. Elliott, que "la majoria dels Estats del periodo modern varen ser Estats composts [o de Dominium politicum et regale], els quals incloïen més d'un país baix el domini d'un sol sobirà", i a continuació va classificar estos Estats en dos categories: els Estats composts separats entre sí per atres Estats o per la mar, com la Monarquia dels Habsburgo espanyols, la monarquia dels Hohenzollern de Brandeburgo-Prusia, o la Corona anglesa en el seu domini sobre Irlanda; i els Estats composts continus com Anglaterra i Gales, Piemont i Saboya o Polònia i Lituània. Entre estos últims Elliott afig la França dels Valois i dels Borbones en el seu "mosaic" de pays d'élections i pays d'états —com es va poder comprovar en l'unió del principat de Béarn a França en 1620 baix Luis XIII—.

Despuix s'ha utilisat més el terme monarquia composta que el de «Estat compost» propost per Koenigsberger, encara que alguns historiadors preferixen utilisar les seues pròpies categories com la de «regnes múltiples» (multiple kingdoms) o inclús el de «conglomerat dinàstic» (dynastic agglomerate).

El historiador Xavier Torres destaca dos característiques de les monarquies compostes. La primera,que eren el resultat de "un procés d'agregació de títuls i territoris, per una via o una atra (conquista i anexió, matrimonis i successions) prou aleatòria", com en el cas de la Monarquia Hispànica dels Austrias. La segona, que incloïa una multiplicitat d'entitats polítiques "que tenien o podien tindre, cada una, no només una llengua o una idiosincracia, sino, i per damunt de tot, unes institucions pròpies i representatives, unes lleis exclusives i un règim fiscal igualment específic", lo que implicava que el rei —o l'emperador— per a governar necessitava la cooperació i l'enteniment en les èlits de cada regne o "província", "lo que solia implicar el reconeiximent corresponent dels privilegis o les llibertats locals, com també es dia llavors a les lleis exclusives d'un determinat territori". El seu fonament polític era, puix, el pactisme o constitucionalisme antic.

La realitat de les monarquies compostes no va passar desapercebuda als contemporàneus encara que no les designaren aixina. El principal tratadista sobre esta qüestió va ser el juriste castellà de el XVII Juan de Solórzano Pereira que va afirmar que hi havia dos maneres d'unir-se un nou territori als dominis d'un rei. La primera era l'unió «accessòria», segons la qual el nou regne o província quedava somés a les mateixes institucions i lleis de l'entitat política en la que s'integrava —va ser el cas de les Índies que varen ser incorporades jurídicament a la Corona de Castella o el de Gales unit a Anglaterra en 1536-1543—. La segona forma d'unió, que correspondria a lo que en l'actualitat es diuen monarquies compostes, seria coneguda com aeque principaliter, que segons el historiador John H. Elliott significava que "els regnes constituents continuaven despuix de la seua unió sent tractats com a entitats distintes, de modo que conservaven les seues pròpies lleis, furs i privilegis. [...] En tots estos territoris s'esperava que el rei, i de fet se li imponia com a obligació, mantinguera l'estatus i identitat distintius de cada u d'ells".

Les ventages que tenia la fòrmula aeque principaliter o monarquia composta ya va ser advertida a principis de el XVI per Nicolás Maquiavelo en El Príncip, quan aconsellava deixar als Estats conquistats «___protected_title_3___». D'esta forma, apunta Elliot, "en garantisar la supervivència de les institucions i lleis tradicionals, [l'unió la] feya més soportable als habitants... [i permetia] reconciliar a les èlits en el canvi de senyors". I per un atre costat "el manteniment d'un eixèrcit d'ocupació era no només un assunt costós, com varen descobrir en Irlanda els anglesos, sino que ademés podia anar en contra de la mateixa política d'integració que tractava de seguir la corona, com es varen donar conte els austríacs cap a finals del sigle XVII en els seus intents de posar Hongria baixe el control real".

Per la seua mateixa estructura, la viabilitat a llarc determini de les monarquies compostes depenia del grau de colaboració que obtingueren els monarques de les èlits "provincials". Com ha senyalat Elliott, "les monarquies compostes estaven construïdes sobre un contracte mutu entre la corona i la classe dirigent de les seues diferents províncies, que conferia inclús a les unions més artificials i arbitràries una certa estabilitat i resistència. Si a partir d'ací el monarca fomentava, especialment entre l'alta noblea dels seus diferents regnes, un sentiment de llealtat personal a la dinastia, que superara les fronteres provincials, les provabilitats d'estabilitat aumentaven encara més. Açò era que alguna cosa que Carlos V va procurar conseguir quan va obrir les portes a l'orde borgoñona del Toisón d'Or als aristócrates dels diversos regnes de la seua monarquia composta".

Teòrics de el XVII com Giovanni Botero, Tommaso Campanella i Baltasar Àlbers de Barrientos es varen ocupar de cóm conservar una monarquia composta i varen fer moltes propostes com la de fomentar els matrimonis mixts entre la noblea de l'Estat que constituïa el núcleu central de la monarquia —Castella per a la Monarquia Hispànica, Anglaterra per a Gran Bretanya— en les noblea dels atres Estats "perifèrics" o la distribució equitativa dels càrrecs entre elles, lo que faria possible «___protected_title_4___», com va afirmar Campanella en el seu llibre De monarchia hispanica discursus, una idea que seria arreplegada pel Comte-Duc d'Olivares en el seu proyecte d'Unió d'Armes, un dels fins de les quals era acabar en la «___protected_title_6___».

L'esclat de la Guerra dels Trenta Anys i la depressió econòmica de el XVII, que va alcançar a bona part d'Europa, varen fer que els governants de les monarquies compostes es plantejaren alcançar una major cohesió i uniformitat, perque consideraven que la diversitat inherent a este tipo de monarquia era un obstàcul per a un govern eficaç, en un moment en que era necessari movilisar al màxim els recursos i aumentar els ingressos de la facenda real per a fer front a la guerra. Per eixemple, els consellers de Luis XIII de França varen insistir en aplicar el sistema dels pays d'élections —a on l'autoritat del monarca era molt àmplia— als pays d'états —a on estava llimitada per les lleis i institucions pròpies—. En eixe context se situa el proyecte d'Olivares resumit en el seu aforisme Multa regna, sigau una lex, «___protected_title_1___». Per a Olivares, "la diversitat llegal i institucional dels regnes de la monarquia hispànica representava un impediment intolerable per als seus plans de potenciar al màxim els recursos i conseguir la cooperació militar entre aquells que era essencial per a la supervivència".

La transformació de les monarquies compostes

Bandera del Regne d'Escòcia.

Bandera del Regne d'Anglaterra.

Erro al crear miniatura:

Bandera del Regne Unit de Gran Bretanya.

La monarquia composta que va alcançar major grau de cohesió i uniformitat en la segona mitat de el XVII va ser la de Luis XIV, qui ho va conseguir per mig del hàbil us del patronazgo sobre les èlits de les diverses "províncies", que va estar acompanyat d'un procés d'afrancesamiento polític i cultural, com va escriure en les seues memòries: «En la finalitat d'afiançar les meues conquistes en una unió més estreta als meus territoris ya existents, vaig intentar establir en elles les costums franceses». El relatiu èxit alcançat per la Monarquia de França va pressionar als seus rivals en la lluita per el hegemonia europea, totes monarquies compostes, per a aumentar el seu grau d'unificació. El primer en intentar-ho va ser l'emperador Leopoldo I d'Àustria que, quan reconquistó el regne de Hongria a l'Imperi Otomà –una atra monarquia composta—, ho va tractar com a un regne conquistat, pero la noblea hongaresa es va opondre a la supressió de les "llibertats" hongareses, lo que va culminar en la rebelió de Rákóczi en 1703-1711.

A principis de el XVIII, més concretament entre 1707 i 1716, les tres principals monarquies compostes europees es varen reorganisar en un sentit més unitari seguint models molt diferents —que varen vindre determinats per la correlació de forces internes i per la seua situació internacional—:

• La Monarquia britànica: en 1707 el parlament del Regne d'Anglaterra i el parlament del Regne d'Escòcia —Estats que des de feya cent anys estaven units dinásticament perque compartien un mateix sobirà— varen acordar l'Acta d'Unió pel que es constituïa el Regne Unit de Gran Bretanya per mig de l'integració del parlament escocés d'Edimburc en l'anglés de Londres, pero conservant Escòcia gran part de les seues lleis i institucions i la seua identitat religiosa, al mateix temps que es prenien mides per a fomentar l'unió econòmica entre els dos països. Irlanda, pel contrari, no va tindre l'oportunitat d'integrar-se en l'unió i va seguir en la seua condició de regne conquistat.
• El Imperi dels Habsburgo: en 1711 es va alcançar un acort en la Pau de Szatmar que va posar fi a la rebelió de Rákóczi, segons el qual es garantisaven la diversitat religiosa i les constitucions hongareses, a canvi del reconeiximent dels Habsburgo com els seus sobirans. Com ha senyalat John Elliot, "quedava aixina obert el camí per a la Monarquia Dual".

• La Monarquia Hispànica: la rebelió austracista dels estats de la Corona d'Aragó contra el nou rei borbón Felipe V li va donar l'oportunitat d'abolir les seues lleis i institucions pròpies per mig dels Decrets de Nova Planta una volta varen ser somesos a la seua autoritat. "La solució més integracionista de les tres va ser l'adoptada per Madrit. La seua victòria sobre els rebels d'Aragó, Valéncia i Catalunya li havia donat carta blanca", afirma John Elliot.

Vore també

• Règim polisinodial
• Unió personal

Bibliografia

• (2009) «Una Europa de monarquies compostes», John H. Elliot (ed.). Espanya, Europa i el món d'ultramar (1500-1800), Madrit: Taurus. ISBN 978-84-306-0780-8.
• (2014).Revista Chilena d'Estudis Medievals.(6)

11-28.

• Pérez (1980). «Espanya moderna (1474-1700). Aspectes polítics i socials», Jean-Paul Li Flem; Joseph Pérez; Jean-Marc Perlorson; José Mª López Piñero i Janine Fayard (ed.). La frustració d'un Imperi. Vol. V de l'Història d'Espanya, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, Barcelona: Llabor. ISBN 84-335-9425-7.
• Pérez (2012). La llegenda negra, Madrit: Gadir. ISBN 978-84-9697-497-5.</ref>
• (2006) La Guerra dels Segadors (en català), Lleida-Vic: Pagès Editors-Eumo Editorial. ISBN 84-9779-443-5.