Unió d'Armes

Unió d'Armes

Retrat de Gaspar de Guzmán, Comte-Duc d'Olivares, atribuït a Diego Velázquez (1624), Museu d'Art de São Paulo.

La Unió d'Armes va ser una proposta política proclamada oficialment en 1626 pel Comte-Duc d'Olivares, valgut del rei Felipe IV, per la que tots els "Regnes, Estats i Señoríos" de la Monarquia Hispànica contribuirien en hòmens i en diners al seu defensa, en proporció a la seua població i a la seua riquea. Aixina la Corona de Castella i la seua Imperi de les Índies aportarien 44 000 soldats; el Principat de Catalunya, el Regne de Portugal i el Regne de Nàpols, 16 000 cada u; els Països Baixos del sur, 12 000; el Regne d'Aragó, 10 000; el Ducado de Milà, 8000; i els regnes de Valéncia, Mallorca i Sicília, 6000 cada u, fins a totalisar un eixèrcit de 140 000 hòmens.

El Comte-Duc pretenia fer front aixina a les obligacions militars que la Monarquia de la Casa d'Àustria havia contret des de l'inici en 1618 de la guerra dels Trenta Anys i despuix del fi de la "Treua dels Dotze Anys" en 1621 que havia recomençat la que es cridaria guerra dels Huitanta Anys sostinguda en els rebels de les Províncies Unides dels Països Baixos. No obstant, el comte-duc era conscient de la dificultat del proyecte ya que tindria que conseguir l'acceptació del mateix per les institucions pròpies de cada territori —singularment dels seus Corts—, i estes eren molt celoses de les seues furs i privilegis.

Antecedents

La Monarquia Hispànica va nàixer en 1479 de l'unió dinàstica de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó pel matrimoni dels seus respectius sobirans Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó, coneguts com els Reis Catòlics. Des de llavors la Monarquia Catòlica, com era coneguda oficialment, va ser agregant diversos "Regnes, Estats i Señoríos" en Europa i en Amèrica fins a convertir-se baix els reis de la Casa d'Àustria en la Monarquia més poderosa del seu temps. En 1580 Felipe II va incorporar a la Monarquia el regne de Portugal en lo que tota Espanya —en el sentit geogràfic que tenia este terme llavors— va quedar baix la sobirania d'un únic monarca. Com va advertir Francisco de Quevedo en Espanya defesa, obra publicada en 1609, «___protected_title_2___». Sobre la seua estructura interna la Monarquia Hispànica era una monarquia composta en la que els "Regnes, Estats i Señoríos" que l'integraven estaven units segons la fòrmula aeque principaliter, "baix la qual els regnes constituents continuaven despuix de la seua unió sent tractats com a entitats distintes, de modo que conservaven les seues pròpies lleis, furs i privilegis. «Els regnes s'han de regir, i governar___protected_title_4___com si el rei que els té junts, lo fora solamanente de cada u d'ells» [...] En tots estos territoris s'esperava que el rei, i de fet se li imponia com a obligació, que mantinguera l'estatus i identitat distintius de cada u d'ells".

El rei catòlic no tenia els mateixos poders en els seus Estats. Aixina, mentres en la Corona de Castella gojava d'una àmplia llibertat d'acció per la debilitat de les Corts de Castella despuix de la derrota del tumult de les Comunitats de Castella en la tercera década de el XVI, en els estats de la Corona d'Aragó i en Portugal la seua autoritat estava considerablement llimitada per les lleis i institucions de cada u d'ells. Açò explica que Castella soportara la major càrrega de les despeses de la Monarquia", pero que també gojara del benefici de constituir el núcleu central de la mateixa —per eixemple, l'immensa majoria dels càrrecs eren ocupats per la noblea castellana i per juristes castellans— i quedar adscrita a la seua Corona l'Imperi de les Índies. Com ha senyalat John Elliot, "els castellans, en conquistar les Índies i reservar-se els beneficis per a sí mateixos, varen aumentar enormement la seua pròpia riquea i poder en relació en els atres regnes i províncies de la monarquia hispànica". La seua consolidació com el núcleu central de la Monarquia —"les responsabilitats extraordinàries comportaven privilegis extraordinaris", com ha senyalat Elliott— va avivar l'identitat distintiva i el sentiment de superioritat de Castella —especialment en acabant de que Felipe II en 1561 fixara en Madrit la sèu definitiva i permanent de la seua cort— lo que va ser criticat pels habitants dels estats no castellans peninsulars, encara que també els va caldre varen sentir l'atracció de la cultura i la llengua d'una cort dominant.

A principis de el XVII, la situació de Castella —d'a on fins a llavors havien eixit els hòmens i els imposts que varen necessitar Carlos I i Felipe II per a la seua política hegemònica en Europa— ya no era la mateixa que la del sigle anterior. Com ha senyalat Joseph Pérez, Castella "es trobava exhausta, arruïnada, agobiada despuix d'un sigle de guerres casi contínues. La seua població havia mermat en proporció alarmant; la seua economia es venia avall; les flotes d'Índies que duyen l'argent a Espanya aplegaven moltes voltes tart, quan aplegaven, i les remeses tampoc eren les d'abans. En comparació a Castella, les corones d'Aragó i Portugal havien conservat la seua autonomia interna, protegida pels seus furs i lleis, que llimitaven el poder del rei". La difícil situació de Castella i la caiguda de les remeses de metals preciosos de les Índies va tindre una repercussió immediata en els ingressos de la Facenda real. Aixina, en la primera década de el XVII, durant el regnat de Felipe III, els terços que lluitaven en els Països Baixos per a sofocar la rebelió iniciada quaranta anys abans es varen amotinar en diverses ocasions per no rebre les seues pagues, fins al punt que el rei es va vore obligat a firmar en 1609 la Treua dels Dotze Anys, lo que suponia el reconeiximent de facto de l'independència de les Províncies Unides. Pero en 1618 va començar la que seria cridada guerra dels Trenta Anys i en 1621 va expirar la treua en les Províncies Unides, una nova situació bèlica a la que va tindre que fer front el nou rei Felipe IV i el seu valgut el comte-duc d'Olivares.

El proyecte d'Olivares: el memorial secret de 1624

Artícul principal → Memorial secret del Comte-Duc d'Olivares.

Retrat de Felipe IV d'Espanya pintat per Rubens en 1628

L'esclat de la guerra dels Trenta Anys i la depressió econòmica de el XVII que va alcançar a bona part d'Europa varen fer que els governants de les monarquies compostes es plantejaren alcançar una major cohesió i uniformitat, perque consideraven que la diversitat inherent a este tipo de monarquia era un obstàcul per a un govern eficaç, en un moment en que era necessari movilisar al màxim els recursos i aumentar els ingressos de la facenda real per a fer front a la guerra. Per eixemple, els consellers de Luis XIII de França varen insistir en aplicar el sistema dels pays d'élections —a on l'autoritat del monarca era molt àmplia— als pays d'états —a on estava llimitada per les lleis i institucions pròpies—. En eixe context se situa el proyecte d'Olivares resumit en el seu aforisme Multa regna, sigau una lex, «___protected_title_1___».

No poden existir dubtes sobre la naturalea d'aquella una lex. Havia de ser inevitablement la llei de Castella, a on el poder del rei era més efectiu que en qualsevol província que mantinguera encara les seues tradicionals llibertats. De fet la castellanisació solicitada des de feya temps per alguns sectors influents, anava a ser ara la política oficial del rei d'Espanya.

Elliott (1982, pp. 179)

Lo que implicava esta política era modificar el model polític de monarquia composta dels Austrias en el sentit de uniformizar les lleis i institucions dels seus regnes i conseguir d'esta forma que l'autoritat del rei ixquera reforçada en alcançar el mateix poder que tenia en Castella. Esta política va ser plasmada en el famós memorial secret preparat per Olivares per a Felipe IV, datat el 25 de decembre de 1624, el paràgraf clau del qual dia:

Tinga La vostra Majestad pel negoci més important de la seua Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya: vullc dir, Senyor, que no s'acontente La vostra Majestad en ser Rei de Portugal, d'Aragó, de Valéncia, Comte de Barcelona, sino que treballe i pense, en consell mudat i secret, per reduir estes regnes de que es compon Espanya a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si Vostra Majestad ho alcança serà el Príncip més poderós del món.

Elliott (1982, pp. 179)

A continuació Olivares proponia tres possibles maneres d'alcançar eixe objectiu, la primera de les quals «la més dificultosa de conseguir (pero la millor, podent ser) seria que VM favorira els de aquell regne, introduint-los en Castella, casant-los en ella, i els de ací allà». Es tractaria, puix, de reduir els diversos regnes a les lleis de Castella per mig de la mescla dels seus naturals en matrimonis entre persones d'uns i uns atres i en la concessió de càrrecs als no castellans —lo que no seria ben rebut en Castella—. Que esta era la manera que Olivares preferia ho demostra el fet de que insistira en això en atres parts del memorial i de que arreplegara aixina mateix en el mateix "totes les queixes i descontents dels aragonesos, catalans i portuguesos durant les décades precedents [l'absència del rei dels seus estats i l'exclusió dels càrrecs de la Monarquia]":

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCapel MartínezCepeda Gómez2006">Capel Martínez; Cepeda Gómez, {{{nom2}}} (2006). El Sigle de les Llums. Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 84-9756-414-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCasey1988">Casey (1988). «De regne a província: de la Valéncia foral a l'absolutista (1609-1707)», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 453-472. ISBN 84-404-3763-3.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElliott1982">Elliott (1982). La rebelió dels catalans. Un estudi sobre la decadència d'Espanya (1598-1640), 2ª edició, Madrit: Sigle XXI. ISBN 8432302694.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElliott2009">Elliott (2009). «Una Europa de monarquies compostes», John H. Elliot (ed.). Espanya, Europa i el món d'ultramar (1500-1800), Madrit: Taurus. ISBN 978-84-306-0780-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez1980">Pérez (1980). «Espanya moderna (1474-1700). Aspectes polítics i socials», Jean-Paul Li Flem; Joseph Pérez; Jean-Marc Perlorson; José Mª López Piñero i Janine Fayard (ed.). La frustració d'un Imperi. Vol. V de l'Història d'Espanya, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, Barcelona: Llabor. ISBN 84-335-9425-7.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTorres2006">Torres (2006). La Guerra dels Segadors (en català), Lleida-Vic: Pagès Editors-Eumo Editorial. ISBN 84-9779-443-5.