Guàrdia Nacional de França
La Guàrdia Nacional de França, (en francés: Garde nationale) creada en la seua forma actual en 2016 a raïl dels atentats de París de novembre de 2015 i del atentat contra la revista Charlie Hebdo de giner de 2015, és un dispositiu compost de reservistas dels eixèrcits, de la Gendarmería Nacional i de la Policia Nacional francesa. Depén del Ministeri de Defensa i del Ministeri de l'Interior.[1]
Té el seu orige en la milícia ciutadana creada en París el 13 de juliol de 1789, a l'inici de la Revolució francesa, el model de la qual va ser estés a tot el territori francés. La Guàrdia Nacional va existir sense interrupció de 1789 a 1871, i va ser dissolta definitivament a conseqüència del seu protagonisme revolucionari durant la Comuna de París.
Creació
baix l'Antic Règim, en distintes localitats urbanes de França existia una Milícia Burguesa, o Guàrdia Burguesa, la missió de la qual era protegir les persones i els seus bens. La Milícia Burguesa no era un cos permanent i els seus membres eren designats i renovats periòdicament. Es convocaven en ocasions excepcionals de desorde públic, i servien també per a la defensa de les ciutats i pobles, i per a reforçar els efectius de l'eixèrcit en temps de guerra.
En 1789 la població parisenca, de la mateixa manera que en el restant del país, sofrix una greu hambruna des de l'any anterior per les mals collites i a la pujada del preu dels cereals. El 13 de juliol de 1789, els parisino famolencs escomencen a saquejar tendes i almagasens i ataquen els llocs aduanero que controlaven l'entrada de les mercaderies en la ciutat (barrières d'octroi). Des de la primavera de 1789, s'havien multiplicat les regirades de subsistència en tot el país, i es temia que els saquejos derivaren en un alçament popular.
El 13 de juliol de 1789, l'ajuntament de París va decidir llavors crear una guàrdia parisenca popular per a controlar el tumult. Molts voluntaris procedents dels mijos burguesos i artesanals es varen presentar espontàneament, pero les autoritats no disponien encara d'armament per a dotar als guàrdies i garantisar la seua eficàcia. Esta nova guàrdia va jugar un paper important al sendemà, data de la pren de la Bastilla. El 15 de juliol, el rei Luis XVI va nomenar al marqués de Lafayette comandant cap de la guàrdia parisenca. El gran por que es va apoderar del camp i de moltes ciutats franceses en els dies següents va conduir a la creació de milícies populars en tot el país segons el model de la nova guàrdia parisenca.
Organisació interna
La creació i l'organisació de la Guàrdia Nacional varen ser el resultat d'un llarc debat en l'Assamblea Constituent. El 27 de juliol de 1789, el comité va propondre que les forces d'orde públic seguiren depenent formalment del rei Luis XVI. Pero molts diputats consideraven perillós que el rei mantinguera una posició de força sense que l'assamblea ho controlara. També es considerava necessari establir unes estrictes normes de funcionament per a impedir que les forces d'orde de l'Estat seguiren oprimint al poble i que l'eixèrcit intervinguera en la resolució dels conflictes interns del país. Finalment, l'Assamblea va adoptar el 24 d'agost de 1789 un text inspirat per l'arquebisbe de Bordeus, Jérôme Champion de Cicé.
La constitució de la Guàrdia Nacional va ser introduïda en l'artícul 12 de la Constitució Francesa el 5 de setembre, en la següent declaració: "La garantia dels drets de l'home i del ciutadà necessita una força d'orde pública; esta força és per lo tant instituïda per a ventaja de tots i no per al benefici particular d'aquells als que és confiada." Esta declaració no contemplava cap organisació de la Guàrdia Nacional, en una época en la que els municipis de tota França ya havien constituït milícies que no estaven someses a regulació alguna. El 7 de giner de 1790, els diputats varen decidir que els guàrdies nacionals devien jurar fidelitat a la Constitució, lo que confirmava el seu paper de guardians de la Constitució. Al més següent es va impondre el mateix jurament als soldats i oficials de l'eixèrcit, que quedaven encarregats exclusivament de la defensa de l'Estat contra els enemics exteriors. En estes condicions, el rei es mantenia com a cap suprem de l'eixèrcit, mentres que les guàrdies nacionals de tota França solament podien ser requerides pels poders municipals i administratius, escapant aixina al mando directe del rei.
De 1789 a 1791, no existix cap llei que regule les Guàrdies Nacionals. El 24 de juny de 1791, un decret va permetre als generals de l'eixèrcit dispondre puntualment de l'ajuda dels guàrdies nacionals dels pobles i ciutats, lo que en un principi contravenia la definició de les guàrdies nacionals, l'ocupació de les quals se circumscrivia exclusivament a l'àmbit del municipi del que depenien. La Guàrdia Nacional es va convertir a partir d'eixe moment en una espècie d'eixèrcit paralel.
Llei del 14 d'octubre de 1791
El 29 de setembre de 1791, l'Assamblea va votar la llei sobre la Guàrdia Nacional, i el Rei la va aprovar el 14 d'octubre de 1791. S'estructurava en 5 seccions:
1. Composició de les llistes de ciutadans
Solament els ciutadans actius -els que podien votar i que eren residents permanents de més d'un any- podien servir en la Guàrdia Nacional (I.1). Els seus fills tenien que estar inscrits en els registres a partir dels 18 anys (I.5). Els ciutadans passius que havien pertanygut a la Guàrdia Nacional sense interrupció des de 1789, i el comportament de la qual era considerat "ben intencionat", podien també inscriure's (I.3). El servici era un privilegi, pero representava una obligació sense contrapartida financera. Un ciutadà no inscrit en els registres perdia l'eixercici dels seus drets com a ciutadà (I.2). Faltar al servici es castigava en el pagament d'una taxa equivalent a dos jornades de treball (I.15). Els que no es presentaven al servici tres voltes en un any eren suspesos del servici, del dret a votar i a ser elegit durant un any (I.15).
2. Organisació dels ciutadans per al servici de la Guàrdia Nacional
En les ciutats, la Guàrdia Nacional s'organisava per districtes o per seccions electorals (I. 2). En el camp, es constituïa sobre la base del cantó o del districte, i no per municipis (II. 1). Cada cantó, secció o districte aportava efectius equivalents a un o varis batallons de quatre companyies cada u (II. 3-4). En els districtes, els batallons es reunien en una legió o en una reunió de legions, segons el número d'habitants (II. 10-11), sent la companyia l'element base. Estes es componien en les ciutats dels habitants d'un mateix barri, i en el camp dels habitants de les comunitats més pròximes (II. 13).
A partir del 14 de juliol de 1792, l'uniforme blau, blanc i roig va ser adoptat en tot el territori nacional (II. 25-26). Cada any, els ciutadans actius inscrits en les companyies es reunien sense uniforme el segon dumenge de maig, en el cap de partit de cantó (chef-lieu de cantó) per a elegir al seu capità, aixina com als oficials i suboficials fins al ranc de caporal. Una volta elegits, estos elegien per majoria absoluta al comandant cap del batalló i als seus adjunts (II. 19). Els oficials de les companyies es reunien llavors en el cap de partit de districte per a elegir a l'estat major de les legions (II. 20). Tots estos caps eren elegits solament per un any (II. 23). Les insígnies de cada ranc eren les mateixes que per a la tropa (infanteria) de llínea (II. 24). Les banderes duyen els colors de França (blau, blanc i roig) i el lema "El poble francés, la llibertat o la mort" (II. 27).
3. Funcions dels ciutadans servint en calitat de Guàrdia Nacional
La funció dels guàrdies nacionals era la de mantindre l'orde i de garantisar l'obediència a les lleis (III. 1). Podien dissoldre "qualsevol tumult popular i agrupamiento sedicioso", arrestar i entregar a la justícia "els culpables d'excessos i de violències", i amprar "la força de les armes" en el marc de la llei marcial o de la llei sobre "l'acció de la força pública" (III. 10). Les demés clàusules llimitaven estrictament el paper dels guàrdies nacionals, demostrant aixina la desconfiança dels diputats constituents cap als ciutadans armats.
En excepció de les patrulles, del servici ordinari quotidià i dels eixercicis d'entrenament, els caps de la Guàrdia Nacional no podien prendre cap iniciativa (III. 6). Solament intervenien quan els seus servicis eren requerits oficialment, i solament es podia demanar la seua intervenció quan els efectius disponibles de gendarmes, guàrdies a sòu i infanteria de llínea eren insuficients (III.3). Els comandants tenien que eixecutar les órdens d'intervenció sense discussió, pero podien solicitar que se'ls entregara per escrit (III. 2). Sense petició llegal, els oficials no podien reunir a les seues tropes, i sense órdens dels seus superiors, els ciutadans no podien prendre les armes (III. 5). Se'ls prohibia assistir en armes a qualsevol reunió electoral o política (III. 17). Cada any, el dia 14 de juliol, es reunien en el cap de partit de districte per a prestar jurament de fidelitat (III. 20).
Qualsevol organisació federativa era considerada com un atentat contra "l'unitat del regne i la federació constitucional de tots els francesos" (III. 21). L'artícul 12 estipulava que en cas d'invasió del territori nacional per tropes estrangeres, el Rei requeriria el número de guàrdies nacionals que li semblara necessari. En cas d'acció militar realisada per guàrdies nacionals, el seu comandant tenia que ser sempre un gendarme o un oficial d'infanteria de llínea (III. 11).
4. Orde del servici i disciplina
La secció quarta definia l'orde i el ranc de les companyies nomenades a servir, els quals eren fixats anualment per sorteig. Es demanava als oficials elegits que es comportaren com "ciutadans que manen a ciutadans" (IV. 1). No es podia recórrer a la força contra els recalcitrantes que es negaven a complir en les seues obligacions. La desobediència, l'abandó del lloc, la falta de respecte i la rebelia es castigaven en arrest menor o encarcerament d'una duració màxima de 8 dies, sense distinció de ranc (IV. 6-13). Era possible eludir la pena, pero açò comportava la pèrdua dels drets com a ciutadà i el pagament d'una taxa de substitució (IV. 14).
La llei del 14 d'octubre de 1791 no prevea cap organisació central encarregada de coordinar, controlar i dirigir a estos ciutadans armats. El rei solament intervenia per mig del seu Ministre d'Interior, i corresponia a les administracions dels departaments i districtes velar pel compliment de la llei i denunciar les infraccions a l'Assamblea Llegislativa.
Com els diputats constituents desconfiaven de la Guàrdia Nacional, els ciutadans armats es veen relegats tasques de segon orde i estaven somesos a un control molt estricte. El servici era una càrrega molt pesada per als menys adinerats que necessitaven dispondre del seu temps per a treballar. Esta desigualtat es vea agravada pel fet de que els oficials municipals i els magistrats estaven exents del servici per mig del pagament d'una chicoteta taxa. La llei sobre la Guàrdia Nacional volia canalisar una força potencialment revolucionària i evitar aixina qualsevol desbordament.
Notes i referències
- ↑ «La « garde nationale », un vivier de 72 000 réservistes en 2017 En savoir plus sur http://www.lemonde.fr/societe/article/2016/10/12/la-garde-nationale-nouveau-label-des-reserves-operationnelles_5012062_3224.html#kB85VSfW8qjwjjIH.99» (en francés). Le Monde. Consultat el 25 de març de 2018.
Bibliografia
- Serge Bianchi i Roger Dupuy (dir.), La Garde nationale entre nation et peuple en armes. Mythes et réalités. 1789-1871, Presses Universitaires de Rennes, 2006
- Georges Carrot, La Garde nationale (1789-1871). Unix force publique ambiguë, pròlec de J. L Loubet del Bayle, L'Harmattan, colecció « Sécurité et société», 2001
- Claire Després, Approche de la garde nationale dans li district de Laval (1791-1795), Université du Maine, Li Mans, 1996
- Jean Tulard, Jean-François Fayard, Alfred Fierro, "Histoire et dictionnaire de la Révolution française 1789-1799", París, Robert Laffont, 1987, p. 846
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guardia Nacional de Francia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.