Adolphe Thiers

Adolphe Thiers

Louis Adolphe Thiers (Marsella, 15 d'abril de 1797 - Saint-Germain-en-Laye, 3 de setembre de 1877) va ser un historiador i polític francés. Va ser repetides voltes primer ministre baixe el regnat de Luis-Felipe de França. Despuix de la caiguda del Segon Imperi, va ser nomenat president provisional de la Tercera República francesa, ordenant la supressió de la Comuna de París en 1871. Des de 1871 fins a 1873 va governar baix el títul de president provisional. Despuix de perdre una moció de confiança en la Assamblea Nacional, va presentar la seua dimissió, oferta que va ser acceptada (confiava que la dimissió no fora acceptada) i li varen obligar a deixar el seu càrrec. Va ser substituït com a President Provisional per Patrice MacMahon, duc de Magenta, qui es va convertir en President de la Tercera República, títul que Thiers havia codiciat, en 1875 quan una série de Lleis Orgàniques varen crear oficialment la Tercera República francesa.

Biografia

Thiers va nàixer en Marsella (França). Més vesprada descriuria la seua família una miqueta grandilocuentemente com "comerciants de teles arruïnats per la Revolució" pero sembla que, en nàixer, el seu pare era cerrajero. Va rebre una bona educació, primer en el Liceu de Marsella, i després en la Facultat de Dret en Aix-en-Provence, a on va començar la seua llarga amistat en el futur historiador François Mignet.

A pesar d'estudiar lleis, li tenia poc aprecie a esta disciplina; en canvi gojava en la lliteratura, obtenint un premi acadèmic en Aix per un discurs sobre el marqués de Vauvenargues. En l'autumne de 1821, Thiers es va marchar a París, a on es va convertir en redactor del diari Constitutionnel. En els anys posteriors a la seua arribada a París, va arreplegar i va publicar un volum en els seus artículs, el primer sobre la cambra parlamentària de 1822, i el segon sobre un viage als Pirineus. No va tindre grans necessitats financeres gràcies a la singular donació de Cotta, propietari de part del Constitutionnel, que li va entregar a Thiers partix dels seus dividents.

Mentrestant va començar a ser reconegut en la societat lliberal parisenca, i iniciava la seua famosa obra Histoire de la revolution française, que ho va consolidar com a lliterat i va ajudar al seu assentament en la política. Els dos primers volums varen aparéixer en 1823, i els dos últims (d'un total de dèu) en 1827.

En 1833, Thiers va ser nomenat membre de la Acadèmia francesa.

Va morir el 3 de setembre de 1877.

Trayectòria política

La monarquia de juliol

Per un moment va semblar com si Thiers haguera triat definitivament la vida d'un home de lletres. Fins a va planejar la redacció d'una Histoire generale. Pero l'accés al poder de Jules de Polignac en agost de 1829 va canviar els seus proyectes, i a principis de 1830, Thiers, junt en Armand Carrel, Mignet, Sautelet, i uns atres varen fundar El Nacional, un nou periòdic d'oposició, baixe la protecció de Talleyrand.

Despuix de la firma per Carlos X de les Ordenances de Saint-Cloud el 25 de juliol de 1830, que abolien la llibertat de prensa, la nova cambra i creaven una nova llei electoral més reaccionària, Thiers va publicar el 27 un alegat contra estes disposicions en el que exponia: “El govern pert hui tota la seua llegitimitat, i els ciutadans no tenen per qué obedir-li. Per lo que a nosatres es referix, resistirem, i França decidirà fins a a on deu aplegar la nostra resistència". Per esta rèplica a les ordenances, el govern va ocupar l'edifici de la redacció del periòdic i va confiscar el diari, pero resultaria inútil perque l'ambient creat havia llançat als carrers a tots els descontents, procedents de totes les classes socials, provocant la caiguda del rei. Thiers no era un revolucionari que buscara la república, sino el canvi de monarca per un més lliberal, sent el seu candidat Luis Felipe d'Orleans. Inclús va aplegar a anar a buscar-ho al seu palau per a insistir en la conveniència de la seua presència en París, petició compartida per molts uns atres lliberals i que es va materialisar el 30 de juliol, en el que es va inaugurar la monarquia de juliol.

Al principi del nou regnat, Thiers, encara que diputat electe per Aix, solament va obtindre un lloc subordinat en el Ministeri de Facenda.

Despuix del derrocament del seu patró, Jacques Laffitte, va donar un gir en la seua posició política cap a la dreta, i, despuix dels desórdens de juny de 1832, va ser designat ministre d'Interior. Va permanéixer en el govern durant quatre anys en els que va canviar en freqüència de cartera i va ser nomenat president del consell i primer ministre, des d'a on va començar la seua série d'enfrontaments i disputes en François Guizot.

Una rebelió d'obrers de la seda en Lió iniciada en la primavera de 1834, a pesar de ser esclafada en força, es va estendre al restant del país, aplegant a la capital, i sent ministre d'interior, va ordenar a policies i soldats disparar contra tot aquell que fera fòc, per a després dirigir en persona la repressió en companyia del prefecto de policia, situació que va aplegar al seu #clímax el 14 d'abril, quan els soldats varen aplegar a l'extrem de penetrar en una casa des d'a on es varen disparar algunes salves contra ells i matar a tots els seus inquilins. Es varen realisar processos contra els rebels que varen durar tot l'any, pero l'orde va ser restablit i els obrers varen abandonar momentàneament les seues reivindicacions.

En el moment de la seua dimissió en 1836 era ministre d'Assunts Exteriors i, com sempre, va desijar una política activa en Espanya, que no va poder portar a terme.

Va realisar un viage a Itàlia en a on va passar algun temps, i no va ser fins a 1838 en que va començar una campanya constant d'oposició parlamentària, que li va dur en març de 1840 a convertir-se en el president del consell, i ministre d'Assunts Exteriors per segona volta. La seua política de respal al governant d'Egipte, Mehmet Alí, en la crisis d'Orient d'aquell any va dur a França a la vora de la guerra en les atres potències. Açò va causar la cessació de Thiers, puix Luis Felipe no desijava embarcar-se en cap aventura bèlica. Despuix d'este fracàs, Thiers va abandonar la política durant alguns anys, per a dedicar el seu temps a la redacció de la seua Histoire du Consulat et de l'Empire, el primer volum de la qual va aparéixer en 1845.

Encara que encara era membre del parlament, varen ser poques les seues intervencions, fins a principis de 1846, quan una volta més va iniciar una campanya per a retornar al poder, esta volta liderant el grup d'oposició de centre-esquerra. No obstant, estava treballant en forces que no podia controlar, puix el grup de centre-esquerra s'uniria a l'esclat de la revolució de 1848, mentres Thiers va ser cridat pel rei Luis Felipe per a constituir un "gabinet d'emergència", pero al vore que no hi hauria salvació per a la monarquia en passar-se els soldats a la causa revolucionària, va dimitir pocs dies despuix.

La Segona República i el Segon Imperi

Baixe la Segona República francesa va canviar la seua posició a la d'un republicà conservador. Els canvis en la seua posició política, sobretot en votar per Luis Napoleón Bonaparte com a president, varen ser criticats. Una d'eixes crítiques li va conduir a un duel en un jove diputat, cridat Bixio. Va ser detingut durant el colp d'Estat, enviat a Mazas, i després escoltat fòra de França, pero a l'estiu següent va ser assessinat en París. Durant la següent década, la seua actuació pública va ser pràcticament inexistent, ocupant el seu temps principalment en el seu treball històric sobre el Consulat i l'Imperi.

No seria fins a 1863 en que va entrar de nou en l'arena política, quan va ser elegit per un districte electoral parisino. Durant els sèt anys següents es va convertir en el portaveu principal del chicotet grup d'antiimperialista en la cambra francesa, i va ser considerat com un dels enemics més formidables de l'Imperi. No obstant, protestant contra les empreses en l'estranger, també es feya eco de la pèrdua de prestigi del país, contribuint en això a la formació de l'esperit que provocaria la guerra contra Prusia en 1870.

El colapse de l'Imperi i la Comuna de París

Fins a 1870, Thiers va ser un dels impulsors de la guerra franc-prusiana, pero quan els eixèrcits francesos varen sofrir derrota despuix de derrota en solament unes poques semanes, va canviar ràpidament la seua estratègia i va escomençar a parlar en contra de la guerra, quan esta ya estava pràcticament perduda. Per la seua maniobra, es va colocar en una posició políticament victoriosa despuix de la derrota aplastant del país, a pesar de que tota la seua carrera la va dedicar a promoure agitacions per a dur a França a alguna guerra. Va conseguir açò separant-se lo més possible del Govern de Defensa Nacional, el govern que estaria obligat a rendir-se i capitular front a Alemània.

Va mamprendre a finals de setembre i en les tres primeres semanes d'octubre un viage per diferents corts d'Europa, en l'esperança d'obtindre alguna intervenció, o a lo manco alguns bons oficis. La missió va fracassar, pero el negociador va canviar de conclusió: devia obtindre's, immediatament si era possible, un armistici directament en el líder prusiano Otto von Bismarck.

Una volta firmat el tractat d'armistici (previ al definitiu Tractat de Fráncfort), Thiers va entrar triunfalmente en escena i es varen demanar eleccions nacionals: Thiers va ser elegit per vintissís departaments diferents; el 17 de febrer de 1871 va ser elegit president, nominalmente com "chef du pouvoir executif de la République en attendant qu'il soit statué sur els institutions de la France" (Cap del poder eixecutiu de la República fins que les institucions de França siguen prescrites). Va tindre èxit en convéncer a les autoritats que la pau era necessària, i esta va ser votada (l'1 de març de 1871) en una majoria de més de cinc a un.

En maig de 1871, Thiers va enviar soldats francesos, en el respal dels alemans, a París per a esclafar la Comuna #parisenc. Entre 10 000 i 30 000 treballadors varen morir en els carrers de París. Mills més varen ser detinguts i 7000 varen ser exiliats de per vida de França^{cita requerida}.

Vore també: Relacions franc-alemanes

La Tercera República

El 30 d'agost va passar a ser president provisional de la república encara no declarada.

La seua forta personalitat i les seues inflexibles opinions varen cooperar en la resurrecció de França; pero al mateix temps va convocar una oposició violenta cap a la seua persona. Era un proteccioniste de tota la vida, pero les idees de lliure comerç preconisades pel seu ministre Léon Say havien fet grans progressos durant l'Imperi; va advocar per un servici militar llarc, mentres els devots de la revanche desijaven un servici militar general pero curt. Tant el seu talent com el seu caràcter ho indispusieron a mantindre una actitut pròpia d'un president de la república, puix la seua llengua era per lo comuna indomable.

En giner de 1872 va oferir formalment la seua dimissió; i encara que va ser rebujada, casi tots els partits li varen mostrar aversió, mentres els seus principals partidaris, hòmens com Charres de Rémusat, Barthelemy Saint-Hilaire i Jules Simon, pertanyien més al passat que al present republicà.

L'any 1873, com a any d'eleccions parlamentàries en França, va estar ocupat en major part en atacs sobre Thiers i el seu govern. En la primavera, es varen propondre regulacions sobre els seus poders i, el 13 d'abril, quan varen ser votats, es desijava restringir el poder de l'eixecutiu i, sobretot, els poders parlamentaris del president. El 27 d'abril una elecció impugnada en París, va terminar en la victòria del candidat de l'oposició, Barodet, que va ser considerada com un greu desastre per al govern de Thiers, que va ser forçat a la dissolució i a la reconstitució del gabinet el 20 de maig.

Despuix d'un vot de censura del parlament, va presentar la seua dimissió, que per a la seua sorpresa, va ser acceptada, i va deixar el càrrec el 24 de maig, sent reemplaçat per Patrice MacMahon com a president provisional.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Adolphe Thiers.
• «Adolphe Thiers» (en francés). Encyclopédie Larousse. Consultat el 15 de maig de 2012.

Precedit per: Louis-Jules Trochu (President del Govern de Defensa Nacional)	Cap d'Estat de França		Succeït per: Patrice de MacMahon (President de la República)
	Cap del poder eixecutiu de la República francesa (17 de febrer de 1871 - 31 d'agost de 1871)	President de la República (31 d'agost de 1871 - 24 de maig de 1873)

Precedit per: Antoine, comte de Argout	Ministre d'Obres Públiques de França 31 de decembre de 1832 - 4 d'abril de 1834	Succeït per: Hippolyte Passy
Precedit per: Marthe Camille Bachasson, comte de Montalivet	Ministre de l'Interior de França 11 d'octubre - 31 de decembre de 1832	Succeït per: Antoine, comte de Argout
Precedit per: Antoine, comte de Argout	Ministre de l'Interior de França 4 d'abril - 10 de novembre de 1834	Succeït per: Hugues Bernard Maret, duc de Bassano
Precedit per: Hugues Bernard Maret, duc de Bassano	Ministre de l'Interior de França 18 de novembre de 1834 - 22 de febrer de 1836	Succeït per: Marthe Camille Bachasson, comte de Montalivet
Precedit per: Victor, duc de Broglie	President del Consell de Ministres de França 22 de febrer - 6 de setembre de 1836	Succeït per: Louis Mathieu, comte de Molé
Precedit per: Victor, duc de Broglie	Ministre d'Assunts Exteriors de França 22 de febrer - 6 de setembre de 1836	Succeït per: Louis Mathieu, comte de Molé
Precedit per: Nicolas Jean de Dieu Soult, Duc de Dalmacia	President del Consell de Ministres de França 1 de març - 29 d'octubre de 1840	Succeït per: Nicolas Jean de Dieu Soult, Duc de Dalmacia
Precedit per: Nicolas Jean de Dieu Soult, Duc de Dalmacia	Ministre d'Assunts Exteriors de França 1 de març - 29 d'octubre de 1840	Succeït per: Nicolas Jean de Dieu Soult, Duc de Dalmacia
Precedit per: Louis Mathieu, comte de Molé	President del Consell de Ministres de França 24 de febrer de 1848	Succeït per: ---

Predecessor: François Andrieux

Membre N°38 de l'Acadèmia Francesa 1833-1877

Successor: Henri Martin