Anar al contingut

Explicació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una explicació[1] (del llatí explicatio, acció de desplegar o desenvolver) és un procés cognitiu per mig del qual es fa comprensible un concepte, comportament, discurs, o un succés o cosa del món. Implica "desplegar" allò que estava implícit, amagat o no evident, proporcionant una justificació o raó de ser. L'explicació respon a preguntes com "¿qué és açò?", "¿per qué és aixina?", "¿per qué succeïx?", "¿cóm succeïx?" i "¿per a qué servix?".

Explicació del nom del DDT


Introducció

L'explicació està estretament lligada a la comprensió. Comprendre alguna cosa implica poder explicar-ho, i l'explicació busca fer que un fet o idea siga inteligible. No obstant, l'explicació no es llimita a la mera comprensió subjectiva; busca proporcionar una justificació que puga ser comunicada i evaluada racionalmente.

Una bona explicació, per lo tant, idealment deuria:

  • Ser clara i precisa: Utilisar un llenguage comprensible i evitar ambigüitats.
  • Ser rellevant: Estar directament relacionada en l'objecte o fenomen que es busca explicar.
  • Ser completa: Comprendre els aspectes essencials de l'objecte o fenomen.
  • Ser coherent: No contradir atres explicacions o coneiximents acceptats.
  • Ser justificada: Estar respalada per evidència, raonament llògic o principis teòrics.


Estructura general de l'explicació

L'estructura d'una seqüència explicativa completa té quatre parts:[2]

  • Presentació del tema
  • Pregunta o problema
  • Resposta o solució
  • Tanque o conclusió

Clar que no en tots els gèneros explicatius apareixen diferenciades estes cuatros parts. Sí solen presentar estructura completa els gèneros més complexos i formals. En atres gèneros acadèmics com el parcial, per eixemple, lo que apareix és una pregunta del docent a la que seguix la resposta construïda de l'estudiant.[3]


Tipos d'explicació

Existixen diverses formes d'explicar, depenent de l'objecte o fenomen a explicar, i del context en el que es busca l'explicació:

  • Explicació causal: Busca identificar les causes que produïxen un fenomen. És comú en les ciències naturals (ej: "¿Per qué es produïx un eclipse?").
  • Explicació descriptiva: Detalla les característiques o propietats d'un objecte, concepte o fenomen (ej: "¿Cóm és un àtom?").
  • Explicació teleológica o funcional: Explica alguna cosa en térmens del seu propòsit, funció o finalitat (ej: "¿Per a qué servix el cor?").
  • Explicació genètica: Descriu l'orige o desenroll històric d'un fenomen (ej: "¿Cóm va sorgir la vida en la Terra?").
  • Explicació interpretativa o hermenéutica: Busca comprendre el significat d'un text, una obra d'art, un comportament humà o un event històric.
  • Explicació deductiva: Part de lleis generals o principis teòrics per a explicar casos particulars (ej: Deduir la trayectòria d'un proyectil a partir de les lleis de la física).
  • Explicació inductiva o provabilística: Part de casos, senyes o observacions per a aplegar a generalisacions, les quals presenten un grau de probabilitat.
  • Explicació per analogia: Explica alguna cosa comparant-ho en una atra cosa similar (ej: Explicar el funcionament d'un circuit elèctric per mig d'una analogia en el fluix d'aigua).


Explicació científica

Artícul principal → Explicació científica.


L'explicació científica busca proporcionar una comprensió racional i objectiva dels fenomens naturals i socials. Es caracterisa per:

  • Basar-se en l'evidència empírica: Observacions i experiments.
  • Utilisar el raonament llògic: Deducció, inducció, abducció.
  • Formular lleis i teories: Generalisacions que descriuen regularitat i permeten fer prediccions.
  • Ser falsable: Les teories científiques deuen ser susceptibles de ser refutadas per l'evidència.
  • Ser provisional: El coneiximent científic està sempre obert a revisió i millora.


Models d'explicació científica

A lo llarc de l'història de la filosofia de la ciència, s'han propost diferents models d'explicació científica:

  • Model nomológico-deductivo (Hempel-Oppenheim): L'explicació consistix en deduir el fenomen a explicar (explanandum) a partir de lleis generals i condicions inicials (explanans). Este model emfatisa la predicció i el control.
  • Model inductivo-estadístic: Explica un fenomen mostrant que és altament provable que ocórrega donades certes lleis estadístiques i condicions inicials.
  • Model causal: Identifica les causes que produïxen el fenomen.
  • Model d'unificació (Friedman-Kitcher): L'explicació consistix en unificar fenomens diversos baix un mateix marc teòric.
  • Model pragmàtic (van Fraassen): L'explicació és una resposta a una pregunta "¿per qué?", i la seua adequació depén del context i dels interessos d'els qui pregunten.


Explicació i predicció

Un aspecte important de l'explicació científica és la seua capacitat per a predir fenomens futurs. Si una teoria o model pot explicar un fenomen passat, i ademés pot predir en èxit fenomens similars en el futur, es considera que la teoria té un bon poder explicatiu.


Explicació en atres àmbits

Ademés de la ciència, l'explicació juga un paper crucial en atres àmbits del coneiximent i la vida humana:

  • Filosofia: Busca explicacions racionals sobre qüestions fonamentals com l'existència, el coneiximent, la moral, etc.
  • Història: Busca explicar els events passats, identificant causes, motivacions i conseqüències.
  • Dret: Busca explicar i justificar les decisions judicials i les normes llegals.
  • Vida quotidiana: Constantment busquem i donem explicacions sobre els comportaments de les persones, els events que nos rodegen, etc.


Explicacionisme

S'entén per explicacionisme la doctrina que considera que lo que justifica una explicació, entesa com a inferència ampliativa o nova creència fundada en l'evidència, ve dau per un moviment doxástico que amplia la coherència explicativa del conjunt de les creències que, com a evidències, un té.

Els iniciadores d'esta forma d'entendre l'explicació són Charles Sanders Peirce, John Dewey, Willard van Orman Quine i Wilfrid Sellars. Pero és Gilbert H. Harman en L'inferència a la millor explicació, 1965 qui instaura la teoria com a tal.

S'entén com a inferència el pas d'unes senyes a una hipòtesis; i per millor al conjunt de l'eixercici de certes virtuts pragmàtiques com: la simplicitat, poder explicatiu i fecunditat.

En este sentit solen distinguir-se tres formes d'explicació:

  • Dèbil: l'inferència explicativa pretén justificar epistèmicament una conclusió concreta i particular.
  • Fort: considera que l'inferència explicativa pot justificar-se intrínsecament, sense tindre que derivar-la d'una atra inferència ampliativa presa com a bàsica.
  • Feroç: Afig a lo anterior que cap atra forma d'inferència ampliativa és bàsica; totes són derivades de l'inferència explicativa considerada. És l'idea de «explicació perfecta» com a sistema perfecte.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Basado en Adam, J. M. (1992). Textos: Tipos y prototipos. Narrativa, descripción, argumentación, explicación y diálogo. París: Nathan.
  3. ↑ Cervantes, CVC Centro Virtual. «CVC. Diccionario de términos clave de ELE. Texto explicativo.» (en es). cvc.cervantes.es. Instituto Cervantes. Consultat el 2026-10-07.


Bibliografia

  • Achinstein, P. (1989). La naturalea de l'explicació. Mèxic. Fondo de Cultura Econòmica.
  • Bohm, D. (1988). La totalitat i l'orde implicat. ISBN 84-7245-178-X. Barcelona. Ed. Paidós.
  • Bunge, M. (1975). Teoria i realitat. ISBN 84-344-0725-6. Barcelona. Ariel.
  • Ferrater Mora, J. (1984). Diccionari de filosofia (4 toms). ISBN 84-206-5299-7. Madrit Aliança Editorial.
  • Hanson, N. R. (1977). Observació i explicació: guia de la filosofia de la ciència: Patrons del descobriment. Investigació de les bases conceptuals de la ciència. Madrit. Aliança.
  • Hempel, C. G. (1979). L'explicació científica: estudis sobre la filosofia de la ciència. B. Aires. Paidós.
  • Honderich, T. (editor). (2001). Enciclopèdia Oxford de Filosofia. ISBN 84-309-3699-8. Madrit. Anaya.
  • Lakatos, I. (1983). La metodologia dels programes d'investigació científica. Madrit. Aliança. ISBN 84-206-2349-0.
  • Lyotard, J. F. (1984). La condició posmoderna. ISBN 84-376-0466-4. Madrit. Càtedra.
  • Nagel, I. (2006). L'estructura de la ciència. ISBN 84-493-1870-X. Barcelona. Paidós.
  • Popper, K. (1977). La llògica de l'investigació científica. Tecnos.
  • Rubert de Ventós, X. (1980). De la modernitat. ISBN 84-297-1669-6. Barcelona. Edicions 62.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Explicació&oldid=1657420»