Racionalisme

René Descartes va trencar en la tradició escolàstica, donant inici a la filosofia moderna en general i al racionalisme en particular.

El racionalisme és una corrent filosòfica que emfatisa el paper de la raó en l'adquisició del coneiximent. Contrasta en l'empirisme, que emfatisa el paper de l'experiència i l'evidència, sobretot el sentit de la percepció.

El racionalisme es va desenrollar en Europa continental. Tradicionalment, es considera que comença en René Descartes i la seua expressió «pens, despuix existixc». Descartes dia que la geometria representava l'ideal de totes les ciències i també de la filosofia. Descartes assegurava que solament per mig de la raó es podien descobrir certes veritats universals, contrari en la seua totalitat a l'idea que manejava el moviment empirista. A partir d'aquelles veritats és possible deduir el restant de continguts de la filosofia i de les ciències. Manifestava que estes veritats evidents en sí eren innates, no derivades de l'experiència. Este tipo de racionalisme va ser desenrollat per atres filòsofs europeus, com el neerlandés Baruch Spinoza i el pensador i matemàtic alemà Gottfried Wilhelm Leibniz. Es varen opondre ad ella els empirista britànics, com John Locke i David Hume, que creïen que totes les idees procedien dels sentits.

El racionalisme sosté que la font de coneiximent és la raó donada per Deu i rebuja l'idea dels sentits, ya que nos poden enganyar; defén les ciències exactes, en concret les matemàtiques. Descartes volia tornar a la filosofia en un coneiximent científic, per lo tant, donar-li un mètoto científic, per lo que es va basar en les matemàtiques, que es consideraven com una ciència segura, per això es va donar a la tasca de descriure el principi de la matematización, en el seu llibre Discurs del mètoto, per a realisar una investigació filosòfica. El método consistix de quatre regles:

1. Evidència: solament és verdader tot allò que no emet cap dubte al pensament.
2. Anàlisis: reduir lo complex a parts més simples per a entendre-ho correctament.
3. Deducció: permetre a l'operació racional deductiva el pes de l'investigació, per a trobar les veritats complexes a partir de la deducció de les simples.
4. Comprovació: Comprovar si lo descobert a partir de la raó va ser conseguit a través d'estes regles abans mencionades.

El racionalisme ha segut aplicat a atres camps de l'investigació filosòfica. El racionalisme en ètica és l'afirmació de que certes idees morals primàries són innates en l'espècie humana i que tals principis morals són evidents en sí a la facultat racional. El racionalisme en la filosofia de la religió afirma que els principis fonamentals de la religió són innats o evidents en sí i que la revelació no és necessària, com en el deísmo. Des de finals del XIX, el racionalisme ha jugat un paper antirreligioso en la teologia.

El terme racionalisme té un significat molt ampli: en general, cridem racionaliste a tota posició filosòfica que prima l'ús de la raó front a atres instàncies com la fe, l'autoritat, lo irracional, l'experiència empírica, etc. És racionalista tot aquell que creu que el fonament, el principi suprem, és la raó. Junt en això, caldre ser racionaliste en relació en un gènero de qüestions i no ser-ho en relació en un atre. El terme racionalisme s'usa comunament en l'història de la filosofia per a designar una certa forma de fonamentar el coneiximent: cal pensar que el coneiximent descansa en la raó, valora més la raó que els sentits, podem cridar racionalistes a Parménides, Platón i Descartes.

Un acontenyiment notable en la cronologia occidental va ser la filosofia de Tomàs d'Aquino, qui va intentar fusionar el racionalisme grec en la revelació cristiana en el sigle XIII.

Els distints graus d'émfasis en este mètoto o teoria conduïxen a una varietat de postures racionalistes, des de la posició moderada de que "la raó té precedència sobre atres formes d'adquirir coneiximent" fins a la posició més extrema de que la raó és "l'únic camí cap al coneiximent". Des d'una comprensió premoderna de la raó, el racionalisme és idèntic a la filosofia, la vida socrática d'investigació o l'interpretació clara i zetética ( escèptica ) de l'autoritat (oberta a la causa subjacent o essencial de les coses tal com es presenten al nostre sentit de certea).

Alguns racionalistes influents varen ser Christian Wolff, René Descartes, Baruch Spinoza i Gottfried Leibniz.

Antecedents<!--'Racionalisme continental' i 'Racionalisme continental' redirigixen ací-->

El racionalisme – com a apelació a la raó humana per a obtindre coneiximent – té una història filosòfica que es remonta a l'Antiguetat. L'analítica naturalea de gran part de l'investigació filosòfica, la consciència de l'aparentment a priori dominis del coneiximent com les matemàtiques, combinat en l'émfasis de l'obtenció de coneiximent a través de l'ús de les facultats racionals (comunament rebujant, per eixemple, directa revelació) han fet racionaliste temes molt freqüent en l'història de la filosofia.

Des de l'Ilustració, el racionalisme s'associa generalment en l'introducció de métodos matemàtics en la filosofia, com es veu en les obres de Descartes, Leibniz, i Spinoza. Açò es diu comunament racionalisme continental<!--boldface per WP:R#PLA-->, perque era predominant en les escoles continentals d'Europa, mentres que en Gran Bretanya dominava l'empirisme.

Inclús llavors, la distinció entre racionalistes i empirista es va traçar en un periodo posterior i no hauria segut reconeguda pels filòsofs implicats. Ademés, la distinció entre les dos filosofia no és tan clara com a voltes se sugerix; per eixemple, Descartes i Locke tenen punts de vista similars sobre la naturalea de les idees humanes.

Els defensors d'algunes varietats del racionalisme sostenen que, partint de principis bàsics fundacionals, com els axioma de la geometria, es podria deduir el restant de tots els coneiximents possibles. Els filòsofs que varen defendre més clarament este punt de vista varen ser Baruch Spinoza i Gottfried Leibniz, els intents de la qual de bregar en els problemes epistemològics i metafísics plantejats per Descartes varen conduir al desenroll de l'enfocament fonamental del racionalisme. Tant Spinoza com Leibniz afirmaven que, en principi, tot coneiximent, inclós el científic, podia obtindre's per mig del mer us de la raó, encara que abdós observaven que açò no era possible en la pràctica per als sers humans, llevat en àmbits concrets com les matemàtiques. Per una atra part, Leibniz va admetre en el seu llibre Monadología que "tots som mers empírics en tres quartes parts de les nostres accions".

Us polític

En política, el racionalisme, des de l'Ilustració, ha emfatisat històricament una "política de la raó" centrada en l'elecció racional, la deontologia, l'utilitarisme, el secularismo i l'irreligión – l'antiteísmo d'este últim aspecte es va suavisar posteriorment en l'adopció de métodos de raonament pluralista practicables en independència de l'ideologia religiosa o irreligiosa. En este sentit, el filòsof John Cottingham va senyalar cóm el racionalisme, una metodologia, va aplegar a confondre's socialment en l'ateisme, una cosmovisión:

En el pasado, sobre todo en los siglos XVII y XVIII, el término 'racionalista' se utilizaba a menudo para referirse a los librepensadores de mentalidad anticlerical y antirreligiosa, y durante un tiempo la palabra adquirió una fuerza claramente peyorativa (así, en 1670 Sanderson hablaba despectivamente de 'un mero racionalista, es decir, en lenguaje llano, un ateo de la última edición...'). El uso de la etiqueta 'racionalista' para caracterizar una visión del mundo que no da cabida a lo sobrenatural es cada vez menos popular hoy en día; términos como 'humanista' o 'materialista' parecen haber ocupado su lugar. Pero el uso antiguo aún sobrevive.

Enllaços externs

• «racionalisme». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).