Cogito ergo sum

Cogito ergo sum

René Descartes (1596-1650).

La locució llatina cogito ergo sum és un plantejament filosòfic de René Descartes, el qual es va convertir en l'element fonamental del racionalisme occidental. En castellà es traduïx freqüentment com a «pens, despuix existixc» o «pens, per lo tant existixc», sent més exacta la traducció lliteral del llatí «pense, per tant soc» o «perque pens, soc» o «soc perque pens» , ya que normalment la primera traducció s'malentender per «pens, despuix existixc», quan, pel contrari, Descartes aplega a la conclusió de que pensar és una prova de la preexistencia del ser (no es pot pensar sense abans existir) i no que l'existència és una conseqüència del pensament.

Cogito ergo sum és una traducció del plantejament original de Descartes en francés: Je pense, donc je suis (yo pens, llavors soc), trobat en el seu famós Discurs del método (1637). La frase completa en el seu context és:

Mais, aussitôt après, je pris garde que, pendant que je voulais ainsi penser que tout était faux, il fallait nécessairement que moi qui li pensais fusse quelque chose. Et remarquant que cette vérité: je pense, donc je suis, était si ferme et si assurée, que toutes els plus extravagants suppositions dones sceptiques n'étaient pas capables de l'ébranler, je jugeai que je pouvais la recevoir sans scrupule pour li premier principe de la philosophie que je cherchais.

Mes, en seguida, vaig advertir que, encara que volia pensar que tot era fals, calia que yo, qui ho pensava, anara alguna cosa. I notant que esta veritat: yo pens, per lo tant soc, era tan ferm i certa, que no podien quebrantarla ni les més extravagants suposicions dels escèptics, vaig jujar que podia admetre-la, sense escrúpul, com el primer principi de la filosofia que procurava.

La frase de Descartes expressa un dels principis filosòfics fonamentals de la filosofia moderna: que el meu pensament, i per lo tant la meua pròpia existència, és indubtable, alguna cosa absolutament cert i a partir de lo que puc establir noves certees.

Antecedents

Encara que l'idea expressada en cogito ergo sum s'atribuïx àmpliament a Descartes, Aristóteles va explicar esta idea en tota la seua extensió:

La vida, per la seua banda, pertany a les coses en sí mateixes bones i agradables, perque és alguna cosa definit i lo definit és en la naturalea del ben. Si, puix, la vida és per sí mateixa bona i agradable (la qual cosa es comprova pel fet de tots la desigen, i sobretot els justs i feliços, per a els qui la vida és lo més apreciable, i la seua existència la més feliç); si el que veu sent que veu, i el que sent que sent, el que va que va, i en els demés actes per semblant manera hi ha una facultat per la que som conscients dels nostres actes, de suerte que quan percebem, percebem que percebem, i quan pensem, que pensem; si pel fet que percebem o pensem sabem que som (com vullga que l'existir els hem definit com a sensació o pensament).

Ètica Nicomaquea, Llibre IX, 1170a

Una formulació anterior a Descartes en 1554 per Gómez Pereira és tan exacta com la seua:

Conec que yo conec alguna cosa. Tot lo que coneix és; després yo soc

Nosco em aliquid noscere: at quidquid noscit, est: ergo ego sum

També existixen antecedents en Agustín de Hipona,

¿I si t'enganyes? Puix, si m'enganye, existixc. El que no existix no pot enganyar-se, i per això, si m'enganye, existixc.

Quid si falleris? Si enim fallor, sum. Nam qui senar est, utique nec falli potest, ac per hoc sum, si fallor.

De Civitate Dei, Llibre XI, 26

L'argument de cogito ergo sum pot considerar-se també un desenroll ulterior de l'argument de l'home volant d'Avicena.

... Si t'imagines que el teu mateix ser ha segut creat des del començ en un intelecte i una disposició sans, i si se supon que, en resumides contes, forma part de tal posició i disposició que les seues parts no siguen vistes ni els seus membres es toquen, sino que, al contrari, estiguen separats i suspesos durant un cert instant en l'aire lliure, tu ho trobaries no donant-te conte de res llevat de la certea de la seua ser ...

Descartes va ser acusat de plagi, especialment per la coincidència en el text de Gómez Pereira i el plantejament del discurs del método que ya apareix en Francisco Sánchez, Vore per eixemple la crítica de Pierre Daniel Huet.

Context de significació

L'enunciat en francés Je pense, donc je suis (Yo -yo deíctico- pens per això yo soc), transcrito al llatí com cogito ergo sum i a l'espanyol castellà com "pens, despuix existixc" moltes voltes ha segut i s'entén mal, com "a partir del pensar s'és", en rigor la frase és base per al racionalisme ya que en el seu Discurs del método Descartes busca alguna cosa concret en lo que és base la raó (i per açò el racionalisme), llavors, tal com ho expressa molt clarament Descartes en el seu llibre. Descartes part de no prendre cap premissa abans rebuda com a verdadera, açò ya que afirmar supostes expressions debilitarien el seu argument. Posteriorment va escomençar a posar en dubte tot el coneiximent i matèria que coneguera (això es diu dubte metòdic), dubte fins a dels dogmes (que eren la "veritat" inapelable abans del cogito cartesiano) pero casi com seguint el método aporético preconisat per Sócrates aplega a un punt indubitable: aquell en el qual reconeix que el seu pensament ix d'un punt cridat yo, siga lo que siga eixe yo és indiscutible que existix puix ell mateixa ho demostra pensant, quan pensa el seu yo immaterial existix i si existix alguna cosa que és el yo llavors també pot existir la realitat de la qual el yo és un subconjunt i certament lo verdader és lo que fa concret al yo, és per açò que sorgix el dubte de l'existència i de l'objectivitat de l'univers. Tal plantejament cartesiano servix de pedra de toc per a que la filosofia i inclús la ciència abandonaren la metafísica Aristotèlica pel racionalisme.

Aixina llavors el «yo pens llavors soc» (que s'entén com «yo pens, per lo tant soc») ha resultat bàsic per al desenroll del pensar racional a partir del XVII. Pero en la segona mitat del XIX Nietzsche considera que Descartes ha plantejat el seu célebre enunciat com un silogisme en el qual la premissa major no estaria demostrada, i per això la proposició cartesiana no compliria en tots els passos d'un silogisme, al no dependre de premisses majors. Especialment, en tal proposició, es posa explícitament de bestreta allò a lo que tot coneiximent i tota proposició apelarien com a fonament essencial. En tot case el cuestionamiento de Nietzsche té el seu biaix nihiliste i una possible recaiguda en l'irracionalisme. En el XX el primer Sartre defenent pese i des del seu existencialisme al racionalisme ha sostingut moltes de les seues elaboració intelectuals en l'apotegma cartesiano, pero casi al mateix temps que Sartre, Heidegger plantejava que hi havia un defecte en l'enunciat cartesiano i feya renàixer les objeccions nietzscheanas, poc temps despuix Lacan utilisant l'especial nuance (matís) que en idioma francés distinguix dos formes de yo: el je (yo deíctico) i el Moi (yo pronominal) distinguix al "yo (deíctico) pens llavors (yo pronominal) soc", sent el Moi (com para Sartre) el verdader equivalent al ego (afegint-li una develació Lacan al yo pronominal: «l'ego és principalment inconscient: l'existència del yo ocorre llavors inclús abans del pensar del yo»).

Vore també

• Autoconocimiento
• Cartesianismo
• Descartes
• Dubte
• Dubte metòdic
• Falàcia cartesiana
• Metafísica
• Racionalisme