Nihilisme

La nihilista pel pintor franc-polac Paul Merwart (1882).

El nihilisme (del llatí nihil, ‘res’) és una doctrina filosòfica que considera que al final tot es reduïx a res, i per lo tant res té sentit. Rebuja tots els principis religiosos, morals i gnoseológicos, a sovint fonamentant-se en la creència de que la vida no té sentit, de que no existix una deidad, ya que la naturalea i l'univers són indiferents en el ser humà, els seus valors i el seu sofriment, de que no existix un fi últim teleológico en presència d'un orde diví toda vez que Deu ha mort, de que no hi ha una veritat absoluta i de que la realitat és aparent. El nihilisme sol presentar-se com a nihilisme existencial, forma en la que se sosté que la vida carix de significat objectiu, propòsit, o valor intrínsec (a diferència dels conceptes filosòfics orientals del no res, expressats en els conceptes de Wuji o Shuniata). El nihilisme es pot considerar crítica social, política i cultural als valors, costums i creències d'una societat, en la mida en que estes participen del sentit de la vida, negat per dita corrent filosòfica.

El terme «nihiliste» va ser creat pel noveliste rus Iván Turguénev en la seua novela Pares i fills (1862): «Nihiliste és la persona que no s'inclina davant cap autoritat, que no accepta cap principi com a artícul de fe» i es va estendre de manera extraordinària en la societat russa de la segona mitat de el XIX en distint significat: per als conservadors era ofensiu, per als revolucionaris demócrates era una senyal d'identitat.

Friedrich Nietzsche va estructurar la conceptualización del terme, pero este ya existia com a corrent en l'antiga Grècia representat per l'escola cínica i en l'escepticisme.

El nihilisme nega allò que pretenga un sentit superior, objectiu o determinista de l'existència posat que dits elements no tenen una explicació verificable. En canvi, és favorable a la perspectiva d'un devindre constant o concèntric de l'història objectiva, sense cap finalitat superior o llineal. És partidari de les idees vitalistas i lúdiques, de desfer-se de totes les idees preconcebudes per a donar pas a una vida en opcions obertes de realisació, una existència que no gire entorn a coses inexistents.

En este sentit el nihilisme no significa creure "en res", ni pessimisme ni molt manco "terrorisme" com sol pensar-se, si be estes accepcions se li han anat donant en el temps a la paraula. De totes formes hi ha autors que al nihilisme, entés com a negació de tot dogma per a donar obertura a opcions infinites no determinades, ho criden nihilisme positiu, mentres que al sentit de negació de tot principi ètic que comporte la negligència o l'autodestrucció ho criden nihilisme negatiu, encara que també li'ls coneix com a nihilisme actiu i nihilisme passiu.

Una de les referències més lluntanes es troba en el filòsof sofista Gorgias qui afirmava: «Res existix, si alguna cosa existix no és cognoscible per l'home; si fora cognoscible, no seria comunicable» o en l'actitut vital del discípul de Antístenes, Diógenes de Sinope.

Concepte filosòfic

Friedich Nietzsche, cap a 1882.

El nihilisme té antecedents molt antics i es troba ya en alguns texts filosòfics hebreus, com el Eclesiastés. Entre atres filòsofs que han escrit sobre esta matèria s'inclou a Friedrich Nietzsche, Jean Paul Sartre i a Martin Heidegger. Nietzsche va descriure al cristianisme com una religió nihilista perque evadia el desafiu de trobar sentit a la vida terrenal, i que en lloc d'això crea una proyecció espiritual a on la mortalitat i el sofriment són suprimits en lloc de transcendits. Nietzsche creïa que el nihilisme era resultat de la «mort de Deu», i va insistir que devia ser superat, donant-li de nou significat a una realitat monista. Va buscar un idealisme pragmàtic en lloc de l'idealisme còsmic de Schopenhauer.

Heidegger va descriure el nihilisme com l'estat en el que «no queda res del ser en sí», i va argumentar que el nihilisme es recolza en el reduccionismo del Ser a un mer valor. El nihilisme és el procés que seguix la consciència de l'home occidental i que quedaria expressat en estos tres moments:

1. El nihilisme com a resultat de la negació de tots els valors vigents: és el resultat del dubte i la desorientación.
2. El nihilisme com autoafirmación d'eixa negació inicial: és el moment de la reflexió de la raó.
3. El nihilisme com a punt de partida d'una nova valoració: és el moment de l'intuïció, que queda expressada en la voluntat de poder, en qui s'expressa a la seua volta el valor de la voluntat.

Al respecte Heidegger afirma l'existència de dos tipos de veres; aquella efectuada per Deu en la que tot té una correspondència a l'idea en la que va ser creat, i la veritat entesa per l'humà en la que tot s'adapta a la comprensió d'est, negant l'idea d'una veritat absoluta. Més important encara, per a Heidegger «Solament hi ha veritat en tant el Dasein existix»; considera aixina que la veritat es troba intrínsecament relacionada en l'existència del propi ser, i que en perdre-se este, els conceptes de la veritat que sintetisa, es perden en ell. De modo que res té una essència o veritat pròpia, sino que pren significat en la forma en que el Dasein ho concep, per a tornar a perdre-ho una volta que est deixa d'existir.

Esta és la base sobre la que ha de construir-se, segons Nietzsche, la nova filosofia. L'home provoca, en primer lloc, la mort de Deu o la destrucció dels valors caducs. En segon lloc, l'home pren consciència plena del fi d'estos valors o de la mort de Deu i es reafirma en ella. En tercer lloc, i com a conseqüència de tot lo anterior, l'home es descobrix a sí mateixa com a responsable de la destrucció dels valors o de la mort de Deu, descobrint, al mateix temps, la voluntat de poder, i intuint la voluntat com a màxim valor; aixina s'obri el camí a uns nous valors.

Para Sartre el ser (home) aplega a generar la nihilización, puix este és negador. «Perque la negació és rebuig de l'existència. Per ella, un ser (o una forma de ser) és posat i despuix rebujat al no res».

Popularisació del terme

Encara que el terme va ser popularisat pel noveliste rus Iván Turguénev en la seua novela Pares i fills (1862) per a descriure les visions dels emergents intelectuals radicals russos, la paraula nihilisme va ser introduïda en el discurs filosòfic per primera volta per Friedrich Heinrich Jacobi en una carta enviada a Johann Gottlieb Fichte en 1799.^{cita requerida}

Jacobi va usar el terme per a caracterisar el racionalisme, i en particular a la filosofia crítica d'Immanuel Kant en la finalitat de portar a terme una reductio ad absurdum segons la qual tot el racionalisme (la filosofia com a crítica) es reduïx a nihilisme, i per lo tant deu ser evitat i reemplaçat en una tornada a algun tipo de revelació o coneiximent transcendent.^{cita requerida}

Els intelectuals que va descriure Turguénev en la seua novela eren principalment estudiants de classe alta que estaven desilusionats en el llent alvanç del reformisme. En Pares i Fills Turguénev va escriure: «Nihiliste és la persona que no s'inclina davant cap autoritat, que no accepta cap principi com a artícul de fe», en el sentit de persona crítica en tot lo que li rodeja. El portaveu principal d'esta nova filosofia va ser Dmitri Písarev.^{cita requerida}

La paraula pronte es va convertir en un terme de burla per a les generacions jóvens radicals. S'utilisa a sovint per a indicar un grup o filosofia caracterisats per la falta de sensibilitat moral, creència en la veritat, bellea, amor o qualsevol un atre valor i cap respecte per les convencions socials anteriors.^{cita requerida}

L'escola cínica

Els antecedents històrics del nihilisme estan en l'escola cínica, fundada en Grècia per Antístenes durant la segona mitat de el IV i el major representant de la qual va ser Diógenes de Sinope. De la mateixa manera que els nihilistes russos de mitan de el XIX, els cínics criticaven l'orde i la moral de la seua época per mig de sàtira contra la corrupció de les costums i els vicis de la societat grega del seu temps, i practicant una actitut moltes voltes irreverent: la cridada «anaideia».

Antístenes va ser discípul de Gorgias fins que va decidir fundar la seua pròpia escola filosòfica. Ho va fer en un gimnasi en les afores d'Atenes cridat Cinosargo, que vol dir «gos blanc». Als seus seguidors els varen escomençar a cridar kínicos («gossos», en grec) ya que els seus comportaments s'assemblaven al dels gossos. Antístenes vivia segons la seua pròpia llei, la que ell mateixa va elegir per a sí. Les lleis establides, les convencions socials no eren per a este sabio que, com tots els cínics, despreciava les normes, les institucions, les costums i tot lo que representa una lligaça per a l'home.

Diógenes, pintura de Jean-Léon Gérôme (1860)

Diógenes de Sinope va ser discípul d'Antístenes. Va optar per dur una vida austera i va adoptar l'indumentària cínica, com el seu mestre. Des dels seus començos en Atenes va mostrar un caràcter apassionat. Posa en pràctica d'una manera radical les teories del seu mestre Antístenes. Du a l'extrem la llibertat de paraula, la seua dedicació és criticar i denunciar tot allò que llimita a l'home, en particular les institucions. Propon una nova valoració front a la valoració tradicional i s'enfronta constantment a les normes socials. Es considera cosmopolita, és dir, ciutadà del món, en qualsevol part es troba el cínic com en la seua casa i reconeix açò mateixa en els demés, per tant el món és de tots. La llegenda conta que es va desfer de tot lo que no era indispensable, inclús va abandonar el seu escudilla quan va vore que un chicon bevia aigua en el buit de les mans.

Crates de Tebas era un ciutadà adinerat i de bona posició social, que va renunciar a tota la seua fortuna per a fer-se filòsof cínic. Va ser discípul de Diógenes i mestre de Zenón de Citio. Crates, a diferència del seu mestre, era un home amable i tranquil, lo que li va valdre el sobrenom de «el filántropo», aixina com el de «abrepuertas» perque la gent li cridava a les seues cases per a demanar-li consell i charrar en ell. Per a Crates la filosofia li llibera de la seua esclavitut externa, sobre la família, la propietat o les costums socials i li llibera també de l'esclavitut interna, de les seues opinions, mantenint la seua radical llibertat individual.

El nihilisme rus

Archiu:Alejandro IIde Rusia.jpg

Alejandro II de Rússia, pintura de Konstantín Makovski (1860)

Desenrolle

El fenomen cultural rus conegut com a nihilisme es va desenrollar durant el regnat d'Alejandro II (1855-1881), sar de caràcter lliberal i reformiste. La década dels xixanta és considerada com la década del nihilisme. La pèrdua de la Guerra de Crimea (1854-1856), l'obertura del règim a l'exterior (obertura no solament econòmica, sino també cultural i ideològica) i les relatives llibertats concedides pel sar —per eixemple, en prensa— varen servir de caldo de cultiu per a esta nova subcultura. De caràcter fonamentalment intelectual, el nihilisme va representar una reacció contra les antigues concepcions religioses, metafísiques i idealistes. Els jóvens nihilistes, retratats com rudos i cínics, varen combatre i varen ridiculisar les idees dels seus pares. La seua sinceritat rayaba l'ofensa i el mal gust, i esta actitut va ser lo que més va semblar definir a este moviment. L'actitut despectiva i negativa va quedar perfectament retratada en el personage Bazárov de la novela Pares i fills d'Iván Turguénev.

En l'extrem sentimentalisme dels pares, estos jóvens solament veen una forma d'hipocresia. Observaven cóm els seus romàntics pares explotaven als seus siervos, maltractaven a les seues esposes i imponien una disciplina estricta en les seues llars i, paradòxicament, després es dedicaven a fer poemes i exhibir un comportament ridícul, com va ilustrar posteriorment el conegut anarquiste Piotr Kropotkin en els seus Memòries d'un revolucionari (1899): «Els nihilistes rebujaven i abandonaven, en nom del progrés, tot lo que no podia ser justificat científicament, com superstició, prejuís i costums».

Criticaven les posiciones esteticista en l'art per recrear-se en la bellea en abstracte i carir d'una utilitat social real. Varen adoptar també una postura ètica utilitarista denominada «egoisme racional» per la qual varen buscar redefinir les relacions socials en àmbits com l'amistat, l'amor o el treball.

El Rússkoe Slovo: primera etapa (1859-1862)

La tendència nihilista va ser una part del radicalisme rus de l'época. Va tindre el seu mig d'expressió en una publicació anomenada Rússkoe Slovo (en cirílico, Русское слово), creada l'any 1859. Pero no va ser sino fins a l'incorporació del jove Dmitri Písarev l'any 1860 quan la publicació es va convertir en representativa d'esta tendència. Písarev —a pesar de tindre una formació de lletres— es va dedicar a popularisar els últims alvanços en ciències naturals, i en especial en fisiologia. Els majors referents ideològics varen ser els materialistes alemans, denominats vulgars pel seu reduccionisme i extrem determinisme. Va destacar el triumvirat format per Ludwig Büchner, Jacob Moleschott i Karl Vogt. Písarev interpretava les relacions personals, afectives o laborals, i inclús el desenroll històric, des d'un alvertent fisiològic. En un dels seus artículs sobre Moleschott, va aplegar a afirmar que l'hostilitat entorn al progrés era conseqüència d'una dieta poc nutritiva i que, al contrari, una dieta equilibrada conduiria a un desenroll complet del potencial intelectual. Contrari al idealisme, Písarev calificava els ideals d'alucinacions, per no poder ser experimentats per mig dels sentits. Una atra de les bases del moviment va ser el positivisme, en el que estos jóvens varen compartir el seu afany ilustrador i la seua apologia del modo de pensar científic. Autors positivistes com Auguste Comte o Henry Thomas Buckle varen ser un clar referent de Písarev i atres jóvens nihilistes.

En el seu artícul Bazárov (febrer de 1862) Písarev es va identificar en el personage de Pares i fills, en el que simpatizaba en gran mida, tant pel seu extrem individualisme com pel seu procedir científic. En este artícul Písarev defenia que cap tipo de coneiximent o convicció devia ser acceptat com a artícul de fe. Solament els sentits podien constituir la base per a la construcció del coneiximent, deixant de costat tota especulació i teorización buida. El método científic, en l'observació i l'experimentació, nutria perfectament eixa necessitat d'assimilar el coneiximent fisiológicament. La concepció sensualista l'amprava també Písarev per a justificar la conducta dels individus. Estos devien guiar-se per impulsos naturals i per un calculat egoisme, despreciant convencions i tradicions de tot tipo. Els prejuïns i obligacions religiosos, familiars o socials devien també ser rebujats. Bazárov es convertia aixina en el referent de la publicació. «Si el bazarovismo és una malaltia, és la malaltia del nostre temps», sentenciava Písarev. El bazarovismo o nihilisme s'estenia com el còlera, i ningú podia parar-ho, expressava est.

Una onada repressiva contra les institucions i publicacions radicals va terminar eixe mateix any en l'arrest de Písarev i el tancament del Rússkoe Slovo; l'intelectual Nikolái Chernyshevski i “la seua” publicació Sovreménnik (El contemporàneu) varen córrer la mateixa sòrt. Písarev va protestar des de l'anonimat contra la campanya repressiva i va defendre a l'intelectual Herzen de les calúmnia abocades per un agent zarista cridat Shedo-Ferroti. Va adoptar en esta ocasió un to excessivament violent, terminant el panflet en una invitació —als jóvens “vius i fresca”– a l'aniquilació completa de la casa real —“corrupta i podrida”—. No obstant, l'imprenta illegal va ser detectada i les pistes obtingudes varen donar en l'identitat de Písarev. L'episodi va terminar en la encarcelación d'est en la Fortalea de Sant Pedro i Sant Pablo, a on permaneixeria quatre anys (1862-1866).

A pesar d'este capítul, pocs mesos despuix es va permetre la reobertura del Rússkoe Slovo i va ser concedit a Písarev un permís per a continuar publicant des del presidi.

El Rússkoe Slovo: segona etapa (1863-1866)

La segona etapa de Rússkoe Slovo la marca l'incorporació del jove Varfoloméi Záitsev (1842-1882) l'any 1862 i la ruptura ideològica definitiva d'esta publicació en l'atra publicació radical de l'época, Sovreménnik (El contemporàneu). Varfoloméi Záitsev va seguir una orientació similar a la de Písarev, compartint les mateixes bases ideològiques que est. Va destacar pel to agressiu dels seus escrits. La divergència es va iniciar en l'identificació de Písarev en Bazárov, qui era vist per Maksim Antonóvich —un dels redactors del Sovreménnik— com un personage fret i carent de sentiments, i una caricatura grossera de la joventut de l'época. Pero va anar l'enfrontament entre Mijaíl Saltykov-Shchedrín i Záitsev el que va determinar finalment la divisió. Els jóvens nihilistes apareixien a ulls del populiste Saltykov com una banda de charradors carregats de pessimisme i negatividad. I per a Záitsev i Písarev les postures populistes, és dir, la fe en el llaurador analfabet i ignorant com a motor de tot progrés en Rússia, eren una sobirana estupidea. Chocaven igualment en alguns referents ideològics. En el Sovreménnik es va impondre la filosofia hegeliana (concretament el hegelianismo d'esquerres representat per Feuerbach i la seua religió humanista) i en el Rússkoe Slovo el materialisme vulgar i el cientifismo radical. Per a Písarev i Záitsev la filosofia d'Hegel i la dialèctica en general constituïen un cúmul de abstracció carents de sentit.

Els jóvens de Rússkoe Slovo es varen caracterisar pel seu «egoisme racional», que es va contrapondre al altruisme i sacrifici personal que varen predicar els integrants del Sovreménnik i posteriorment els populistes de la década dels setanta. En els seus escrits sobre l'obra de Charles Darwin, L'orige de les espècies (la traducció russa eixia a la llum l'any 1864), Písarev vea justificat científicament este egoisme, puix cada espècie actuava únicament en funció del propi interés. Záitsev va adoptar una postura lligada al darwinismo social, sostenint l'inferioritat de les races de color —inspirat, sobretot, per Karl Vogt— i negant que tingueren una funció important en l'història. Un atre dels punts de discussió entre les dos publicacions radicals va ser el referent a l'art. Per a Antonóvich, per eixemple, el plaer estètic era una necessitat natural; Písarev i Záitsev varen criticar, en contraposició, les postures esteticista en l'art (el cridat «art per l'art») per carir d'utilitat social.

Písarev va desenrollar tota una teoria del egoisme racional que, sobretot en artículs com a Realistes (1864) o Proletariat pensante (1865), es va convertir en variant del utilitarisme. Per una part la «lliberació de la personalitat», que en els seus primers artículs representava la depuració del propi ego de tot allò que és artificial o impost per agents externs, com a deures i obligacions. I per l'atra, esta nova concepció de l'egoisme racional, que va ser adquirint progressivament un to utilitarista, abandonant les concepcions inicials més hedonistes. Písarev proclamava en Proletariat pensante que l'egoisme, concebut de forma racional, no tenia per qué estar bregat en l'amor per la humanitat, que l'interés individual podia coincidir en el ben comú. Si els hòmens i dònes nous es dedicaven a llabors d'utilitat social —i Písarev vea els científics com una nova vanguarda— les contradiccions quedaven eliminades. En Realistes Písarev tractava temes com la lliberació de la dòna, la necessària industrialisació en Rússia, la necessitat de divulgadores de ciències naturals i —en oposició a la tendència populista— lo inútil de mamprendre la «anada cap al poble» en tan gran número de llauradors analfabets. No era encara l'época d'una «ilustració massiva» i lo únic que podia dur el progrés a Rússia eren científics, tècnics i atres «proletarios pensantes».

Les postures sensualistas, positivistes, darwinistas i extremadament egoistes dels jóvens del Rússkoe Slovo els varen diferenciar i varen enfrontar, aixina, als integrants del Sovreménnik, publicació en la qual es predicava l'altruisme i es mitificaba al poble, continuant la tradició moralista del publiciste Nikolái Dobroliúbov, que va integrar també eixa publicació i que va morir prematurament l'any 1861.

A pesar de que Písarev i Záitsev compartien molts punts en comú en Chernyshevski, es varen diferenciar d'est en les seues posicions. Posteriorment Chernyshevski va criticar les posicions positivistes i darwinistas d'eixos jóvens, encara que publicara la seua novela ¿Qué fer? (1863) inspirat per la nova tendència i el seu caràcter moral. Chernyshevski és conegut per ser un partidari del socialisme agrari basat en el mir o comuna rural russa. Písarev, en canvi, va rebre gran influència de Saint-Simon i va adoptar una postura industrialista. Sempre des d'una dimensió apolítica, va defendre el desenroll econòmic i social pacífic a través de la llabor educativa i modernizadora (indústria, tecnologia, etc.). Záitsev es llamentava del baix nivell intelectual i educacional del campesinado rus i, a diferència dels posteriors populistes, era escèptic respecte a esta classe social, veent en l'obrer occidental una classe social molt més alvançada. Záitsev, de la mateixa manera que el seu companyer de publicació Nikolái Sokolov, redactor econòmic del Rússkoe Slovo, es va identificar en el pensament del anarquiste francés Pierre Joseph Proudhon.

El tancament de Rússkoe Slovo i influències posteriors

En l'atentat del membre de Naródnaya Volia, Dmitri Karakózov (abril de 1866), les publicacions radicals de l'época, el Rússkoe Slovo i el Sovreménnik, varen ser clausurades per alimentar tendències subversivas. A pesar d'açò, Grigori Blagosvétlov, antic editor del Rússkoe Slovo, estava autorisat a publicar en Delo (El fet), a on varen participar atres components del Rússkoe Slovo com Piotr Tkachov o Nikolái Shelgunov que, a diferència de Písarev i Záitsev, no eren representatius de la tendència nihilista. Písarev va participar en esta publicació, pero despuix d'unes disputes en Blagosvétlov, va trencar en la mateixa. Moriria, supostament ofegat, en l'any 1868. Es hipotetiza en el suïcidi (diversos intents en el passat per part de Písarev fan creible esta hipòtesis). Záitsev, que tenia prohibit publicar, fugia a l'exili en 1869, vinculant-se a grups anarquistes suïssos. També s'uniria a grups anarquistes suïssos Sokolov, antic redactor econòmic del Rússkoe Slovo, que escapava en l'any 1872 al seu captiveri.

La subcultura nihilista perdia aixina el seu mig d'expressió i els seus principals representants. Aixina i tot les obres de Pisarev varen continuar eixercint una fascinació important en la joventut russa fins a principis de el XX. Es va aplegar a calificar el nihilisme com una etapa de la primera joventut per la que molts passaven. Els seguidors de Písarev (o písarevtsy) varen ser criticats pels membres de Naródnaya Volia de la década dels setanta. Nikolái Mijailovski, conegut poeta radical, vea en esta corrent un egoisme i un solipsismo contraris a l'esperit populiste. El terroriste de Naródnaya Volia Lev Tijomírov criticava als seguidors de Písarev per basar-ho tot en impulsos personals, ignorant al poble, i calificava el nihilisme de pretensió aristocràtica, sorgida a l'ombra d'una noblea decadent. Més que una adaptació de l'utilitarisme anglés a la realitat russa, Tijomírov considerava que el nihilisme rus era una caricaturización del mateix i que el seu pretés utilitarisme sol era una excusa per a l'immoralitat i una crida a la vida disoluta.

En la cultura popular

En la lliteratura

El terme «nihilisme» va ser popularisat per Iván Turguénev en la seua novela Pares i fills, en la qual l'héroe, Bazárov, és un nihiliste que conseguix convéncer a uns atres per a que s'adherixquen com a seguidors a esta filosofia. Solament l'amor li fa dubtar dels seus principis basats en el nihilisme.

Antón Chéjov va representar el nihilisme en la seua obra Les tres germanes. La frase «¿Qué importa?» i les seues variacions eren amprades pels personages en numeroses ocasions com a resposta als events en la novela. El significat d'alguns d'estos events sugerix que els personages utilisaven el nihilisme com a método per a soportar la seua realitat. En adició a lo anterior, Chéjov és conegut per ser el principal representant del gènero lliterari conegut com a «peça» que es caracterisa per ser històries els protagonistes de les quals tenen un desig, adquirixen l'oportunitat d'alcançar-ho i per algun motiu són incapaços de fer-ho realitat, per lo que estes històries terminen com escomencen, donant l'apariència de que «no va passar res» durant l'història. Alguna cosa que per sí mateixa pot ser interpretat com un adició de l'obra Chéjov al nihilisme, puix la vida dels seus personages no té significat en tant no hi ha canvis aparents en les seues vides despuix del desenroll dels events.

Ayn Rand va denunciar vehement el nihilisme com una abdicació de la raó i de la busca de la felicitat, lo que ella vea com el propòsit moral de la vida. Per això, la major part dels vilans en les seues obres són nihilistes consumats. Eixemples d'això són Ellsworth Mockton Toohey en El manantial qui és auto-definida com una nihilista i el govern corrupte en La rebelió d'Atles els membres del qual estan inconscientment motivats pel nihilisme, açò es mostra en la representació que fa el llibre de la societat americana en la falsa frase popular «¿Quí és John Galt?» sent usat com una forma desafiant de dir «¿Quí sap?» o «¿A quí li importa?» que els personages que s'han rendit en la vida pronuncien constantment. Les idees filosòfiques del Marqués de Sade són comunament senyalades com a principis nihilistes.

El mànega Monster retrata el nihilisme absolut a través de Johan Liebert. Despuix dels successos de la seua infància, rebuja qualsevol sentit d'existència o moral, causant una série d'assessinats en tal de conseguir els seus objectius. Determinats diàlecs reflectixen esta filosofia, per eixemple: "Lo únic que és igual per a tots, és la mort."

En la televisió

La série animada Rick and Morty presenta vàries idees nihilistes, com els meeseeks (en el capítul «Meessek and Destroy»), sers que solament desigen terminar la seua vida ya que per a ells és una tortura. O com el protagoniste Rick, que múltiples voltes tracta de matar a Deu metafòricament i mai presenta una creència en alguna cosa.

Una atra série animada, Daria, mostra a una adolescent cínica i nihilista, en poca motivació per l'entorn que la rodeja i les persones en general; si ben no aplega a ser suïcida, la seua falta de motivació i de sentit per les coses parlen per sí soles. La série estava molt arraïlada al nihilisme propi dit de la Generació X en els anys 90.

En el cine

Tres dels antagonistas de la película El gran Lebowski de 1997 són explícitament descrits com a «nihilistes», no obstant no se'ls pot vore exhibint cap comportament o comentaris nihilistes durant el film. En referència als nihilistes, el personage Walter Sobchak comenta: «Diran lo que vullguen sobre els principis del nacionalsocialismo pero a lo manco és una doctrina».

En la película de 1999 Matrix el protagoniste Thomas A. Anderson almagasena archius furtats en una còpia buida de l'obra de Jean Baudrillard Simulacre i simulació, específicament baix el capítul «Sobre el nihilisme». Aixina mateix, el antagonista principal, l'agent Smith, també és freqüentment presentat com un nihiliste, lo que és més evident en The Matrix Revolutions quan es queixa sobre la pau, l'amor i la justícia, descrivint-los com a insignificants.

Logotip del film Joker (2019).

La película El club de la lluita (1999) també explota els conceptes característics del nihilisme per mig de l'exploració dels contrasts entre els valors artificials imposts pel consumismo i la busca de la felicitat espiritual.

A la seua volta, la representació del Joker feta per Heath Ledger mostra una mescla d'idees anarquistes i principis de nihilisme en descriure's com «un agent de caos» i cremant un cerro de diners mentres enuncia que el crim «no es tracta dels diners. Es tracta d'enviar un mensage: tot ardix». Al respecte, Alfred Pennyworth declara: «Hi ha hòmens que no busquen res llògic, com els diners —ells no poden ser comprats, intimidats ni convençuts— hi ha hòmens que només volen vore el món ardir».

Videojocs

El videojoc Nier: Autómata conté alusions a Nietzsche i al nihilisme en el seu conjunt. Un dels finals del joc, conegut com a «Final I», ha segut interpretat numeroses voltes com el rebujat del nihilisme existencial, fent que el jugador repudie la noció d'un món sense significat per a poder salvar als protagonistes del joc.

En el videojoc Revelations: Persona el cap final és la representació dels pensaments nihilistes d'un dels personages principals.

Música

La cançó Nihilist Blues de la banda britànica Bring em the horizon, fa referència en la seua lletra directament al nihilisme.

La cançó «Nihilisme» de la banda viguesa Sinistre Total del seu disc De hui no passa i també el conegut raper Ghostemane, el qual s'ha referit vàries voltes al nihilisme en les seues cançons, una de cuales té el propi nom «Nihil».

Bibliografia

• Rossano Pecoraro, O Niilismo, Riu de Janeiro, Zahar, 2007, ISBN 9788537800171
• Franco Volpi, El Nihilisme, Buenos Aires, Ed. Biblios, 2005, ISBN 9788498410686.
• Rossano Pecoraro, Niilismo i (Pós)Modernidade, Riu de Janeiro-São Paulo, Loyola, 2005, ISBN 8515031345

Enllaços externs

Nihilisme en el Viccionari.

En espanyol

• "Revista NADA" Revista en llínea i en paper sobre nihilisme, cinisme i epicureismo.
• Friedrich Nietzsche. Nihilisme: Escrits pòstums de G. Maig (UB).
• Els deus han canviat (de modo que tot lo demés ya podria canviar), un artícul de Miguel Ángel Quintana Pau sobre la filosofia nihilista de Gianni Vattimo en qüestions religioses.
• Terror còsmic, ciència moderna i nihilisme existencial

• Nietzsche i el Nihilisme de Maurizio Ferraris

En anglés

• "Counterorder"
• Internet Encyclopedia of Philosophy: Nihilism [3] archivat en Wayback Machine.
• "Fathers and Sons" per Ivan Turgenev
• Stanford Encyclopedia of Philosophy: Moral Skepticism, "Skeptical Hypotheses"
• Plantilla:Cita NIE