Mort de Deu
La frase «Deu ha mort» (en alemà Archivo de audio "De-Gott_ist_tot.ogg" no encontrado), també referida com la mort de Deu, és usualment atribuïda al filòsof alemà Friedrich Nietzsche, aixina com al filòsof també alemà Georg Hegel (Fenomenologia de l'esperit<o>),</o>[1] i inclús a l'escritor rus Fiódor Dostoievski (Els germans Karamazov). Aquell es referix al colapse de les ciutats estat i el seu orde autònom. És un moment que s'expressa plásticamente en el panteón romà, recint circular que reunia totes les deidades de les províncies sense concedir preeminència a cap. «Deu ha mort» és una frase dolorosa, que servix com a expressió d'una de les figures de l'Esperit, denominada «consciència desventurada»: «és el destí tràgic que reunix tots aquells deus individuals i tots aquells atributs de la substància en un panteón, en l'esperit autoconsciente com a esperit».[1] És una figura o moment espiritual, incomprensible al marge del seu contrari dialèctic, la «consciència còsmica», que simbolisa la lliberació de l'esperit de les formes anquilosadas en les que estava pres pels diversos órdens mitològics i teocràtics, que va aglutinar l'Imperi romà: «l'absència total de terror, l'absència d'essència de quant és estrany, i un benestar i un sentir-se be de la consciència, tals com no es trobaran mai ya fòra d'esta comèdia».[1]
Nietzsche repren/reprén la frase en La gaya ciència (Die fröhliche Wissenschaft), en la secció 108 («Noves lluites»), en la secció 125 («El loco»), i per tercera volta en la secció 343 («Lo que passa en la nostra alegre serenitat»). També es troba en Aixina va parlar Zarathustra, llibre responsable de popularisar la frase. L'idea indicada en «El loco» és la següent:
Explicació
[editar | editar còdic]«Deu ha mort» no vol dir lliteralment que «Deu està efectivament mort»; és la manera de Nietzsche de dir que l'idea de Deu no és capaç d'actuar com a font del còdic moral o teleológico (teleologia). Nietzsche reconeix la crisis que la mort de Deu representa per a les consideracions morals existents, perque «quan un rebuja la fe cristiana, s'oblida de la moralitat cristiana. Esta moralitat de cap manera és evident en sí mateixa. Trencant un concepte principal del cristianisme, la fe en Deu, un trenca l'esquema: res necessari es manté en les mans d'un».[2] Esta és la raó per la qual en «El loco», el loco es dirigix als ateus — el problema és conservar qualsevol sistema de valors en absència d'un orde diví.
La mort de Deu és la forma de dir que els humans ya no són capaços de creure en qualsevol orde còsmic des de que ells mateixos no ho reconeixen. La mort de Deu conduirà, diu Nietzsche, no només al rebuig de la creència en un orde còsmic o físic, sino també al rebuig dels valors absoluts — al rebuig de la creència en una objectivitat i una llei moral universal, que s'eixercix sobre tots els individus. D'esta manera, la pèrdua d'una base absoluta de moralitat conduïx al nihilisme. Este nihilisme és el que va treballar Nietzsche per a trobar una solució a la revaluación dels fonaments dels valors humans. Açò significa, per a Nietzsche, la busca dels fonaments més profunts dels valors cristians, més allà dels que ell sentia, com la majoria dels cristians.
Aforisme 125
[editar | editar còdic]l'aforisme nietzscheano es troba de modo específic i fonamental en la secció número 125. La traducció del seu títul podria correspondre a «El frenètic» o «L'home loco».
Diuen que el loco eixe dia va penetrar en vàries iglésies i va entonar un requiem æternam deo. I quan era tirat esgrimia reiteradament el seu argument: «¿Qué són estes iglésies, sino tombes i monuments fúnebres de Deu?».
cal preguntar-se si el buit deixat per la mort de Deu no deu ser omplit d'alguna manera. I llavors, l'ideal de l'home superior, del Übermensch (superhombre o suprahombre), en els seus propis valors establits, que impliquen una reconversió de la valoració cultural d'Occident, és l'element que ha d'omplir este buit. Tal és el endiosamiento de l'home, de «l'últim home», el que ya no va a reconéixer cap poder per damunt d'ell mateixa.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Hegel, Georg Wilhelm Friedrich. Fenomenologia de l'esperit, FCE, pp. 435, 436 i 433.
- ↑ L'ocàs dels ídols, «Incursions d'un intempestivo», secció 5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Muerte de Dios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.