Antón Chéjov

Antón Chéjov

Antón Pávlovich Chéjov (Plantilla:Cirílic; Taganrog, Governació de Yekaterinoslav, Imperi rus, 29 de 1 de 1860-Badenweiler, Imperi alemà, 15 de 7 de 1904) va ser un contiste, dramaturc i mege rus. Enquadrat en les corrents lliteràries del realisme i el naturalisme, va anar un mestre del relat curt, i és considerat un dels més importants autors del gènero en l'història de la lliteratura.

Com dramaturc, Chéjov es trobava en el naturalisme, encara que contava en certs tocs del simbolisme. Les seues peces teatrals més conegudes són La gavina (1896), Tio Vania (1897), Les tres germanes (1901) i El jardí dels cerezos (1904). En elles Chéjov va idear una nova tècnica dramàtica que ell va cridar «d'acció indirecta», fundada en l'insistència en els detalls de caracterisació i interacció entre els personages més que l'argument o l'acció directa, de manera que en les seues obres molts acontenyiments dramàtics importants tenen lloc fòra de l'escena i lo que es deixa sense dir moltes voltes és més important que lo que els personages diuen i expressen realment. El mal acolliment que va tindre la seua obra La gavina en l'any 1896 en el teatre Aleksandrinski de San Petersburgo casi ho va desilusionar del teatre, pero esta mateixa obra va obtindre el seu reconeiximent dos anys despuix, en 1898, gràcies a l'interpretació del Teatre de l'Art de Moscou, dirigit pel director teatral Konstantín Stanislavski, qui va repetir l'èxit per a l'autor en Tio Vania, Les tres germanes i El jardí dels cerezos.

Al principi, Chéjov escrivia simplement per raons econòmiques, pero la seua ambició artística va ser creixent en introduir innovacions que varen influir poderosament en l'evolució del relat curt. La seua originalitat consistix en l'us de la tècnica del monòlec —adoptada més tart per James Joyce i atres escritors del modernisme anglosaxó— i pel rebuig de la finalitat moral #present en l'estructura de les obres tradicionals. No li preocupaven les dificultats que açò últim plantejava al llector, perque considerava que el paper de l'artiste és realisar preguntes, no respondre-les. Chéjov va compaginar la seua carrera lliterària en la medicina; en una de les seues cartes, va escriure al respecte: «La medicina és la meua esposa llegal; la lliteratura, solament el meu amant».

Segons l'escritor nortamericà I. L. Doctorow, Chéjov posseïx la veu més natural de la ficció: «Els seus contes semblen escampar-se sobre la pàgina sense art, sense cap intenció estètica darrere d'ells. I aixina un veu la vida a través de les seues frases».

Biografia

Primers anys

Chéjov va nàixer en Taganrog, el port principal del mar de Azov. El seu yayo, Yegor Mijáilovich Chéjov, va anar un antic i molt digne siervo o muzhik que va aforrar cèntim a cèntim 875 rublos, la cantitat necessària per a poder comprar la seua llibertat i la dels seus quatre fills en 1841. El seu pare, Pável Yegórovich Chéjov, director del cor de la parròquia i devot cristià ortodox, pero violent i massa entregat a l'alcohol, va impartir als seus sis fills, dels quals Antón era el tercer, una disciplina férrea, que a voltes adquiria traces despóticos, obligant-los a assistir al cor, a treballar en el negoci familiar i a estudiar simultàneament. Eixe va ser un dels motius pels que Chéjov sempre va ser un amant de la llibertat i de l'independència. La mare de Chéjov, Yevguéniya Yákovlevna, el llinage de la qual de fadrina era Morózova, era una gran cuentacuentos, i entretenia als seus fills en històries dels seus viages junt al seu pare, un comerciant de teles, per tota Rússia.

El pare de Chéjov va escomençar a patir séries estrecheces econòmiques en 1875, el seu negoci va quebrar i es va vore forçat a fugir a Moscou per a evitar la presó. Fins que no va concloure el bachillerat en 1879, Antón no va poder reunir-se allí en la seua família; va escomençar a estudiar Medicina en l'Universitat de Moscou i, per a ajudar en casa i sufragar també els seus estudis pane lucrando, Chéjov va escomençar a escriure relats humorístics curts i caricatures de la vida en Rússia baix el seudònim de «Antosha Chejonté», sense massa veneració pel poble rus o les austeres idees tolstoianas; per això va escriure: «Alguna cosa em diu que hi ha més amor a la humanitat en l'energia elèctrica i la màquina de vapor que en la castitat i la negativa a menjar carn». No pretenia aportar un mensage nou o «encantar» afectadament, i en eixa fresca desvergonya i falta de prejuïns va ser desenrollant un gènero que aplegarà a dominar com a pocs, constituint-se en un dels referents del mateix de tota la lliteratura universal, junt en Edgar Allan Poe, Guy de Maupassant, Jorge Luis Borges i Leopoldo Ales. Els publicava baix mil seudònim i a lo llarc de tota la seua vida, de suerte que encara desconeixem quàntes històries va escriure Chéjov en total, encara que sí se sap que va guanyar en rapidea fama de bon croniste de la vida russa. Carta a un veí erudit va ser el primer, i l'últim La nóvia. Front a l'humor i brevetat dels primers, els últims són llarcs, trists i melancòlics. Cap paraula sobra en ells. Esta economia d'elements és coneguda en la tècnica del relat curt com arma de Chéjov.

Carrera

Chéjov es va fer mege en 1884 i va eixercir successivament en els pobles de Voskresensk, Zvenígorod i Bákino (governació de Tula), pero va seguir escrivint para diferents semanaris. En 1885, va escomençar a colaborar en la Peterbúrgskaya Gazeta en artículs més elaborats que els que havia redactat fins a llavors. En decembre d'eixe mateix any, va ser invitat a colaborar en un dels periòdics més respectats de San Petersburgo, el Nóvoye Vremia (Temps Nou). En 1886, Chéjov s'havia convertit ya en un escritor de renom. Eixe mateix any va publicar el seu primer llibre de relats, Contes de Melpómene. A l'any següent va estrenar el seu drama Ivánov i va guanyar el Premi Pushkin gràcies a la colecció de relats curts En anochecer; la seua nova colecció, La estepa (1888), va anar igualment ben acollida.

En 1887, a causa dels primers síntomes de la #tuberculosis que acabaria en la seua vida, Chéjov va viajar fins a Ucrània. A la seua tornada es reestrenó en Moscou la seua obra La gavina; l'obra havia segut un fracàs un any abans en el (imperial) Teatre Aleksandrinski de Sant Petersburc i el resonante èxit que va collir va ser degut en gran mida a la companyia del Teatre d'Art de Moscou que, dirigida pel genial actor i director d'escena Konstantín Stanislavski, s'hi havia vist en la necessitat, per a extraure tota la significació continguda en el text creat per Chéjov, de crear un método interpretatiu radicalment nou que trencava en el to declamatorio del teatre anterior i establia els nous principis de subtexto i quarta paret per a expressar de manera adequada les tribulaciones interiors i els sentiments íntims que caracterisaven als personages del drama sicològic i simboliste de Chéjov.

Antón Pávlovich va escriure tres obres més per a esta companyia: Tio Vania (1897), Les tres germanes (1901) i El jardí dels cerezos (1904), totes elles grans èxits, i durant els seus ensajos va conéixer a una actriu de la companyia, Olga Knipper, que serà la seua esposa a partir de 1901. En el ínterin, no obstant, i desfet pel decés del seu germà Nikolái, havia conseguit autorisació per a l'experiència més important de la seua vida, el viage en 1890 a les kátorgas de l'illa de Sajalín, la més oriental del Imperi rus, en apariència en llibertat, encara que les autoritats varen procurar llimitar hàbil i discretament el camp de les seues investigacions. Es va documentar moltíssim abans del seu «viage a l'infern», com el propi escritor va definir, al sinistre destí reservat a mils de condenats. Aquell interminable viage, equivalent a sovint a una expedició polar l'anada de la qual durava ochenta y dos dies, quan encara no existia el ferrocarril transiberiano i devia fer-se en coches de cavalls, vapors i precaris carruages, i la seua tornada a Moscou pel trayecte més llarc a través de l'oceà Índic i Ceilan (que acàs Chéjov va elegir per a curar-se de recents horrors els ulls i l'ànima) va perjudicar considerablement la seua salut quan ya es trobava afectada per la tisis i, en canvi, li va proporcionar la certea que necessitava per a afirmar-se plenament en les seues conviccions. No es va deixar enganyar pels guies: la presó, en la lluenta societat russa de l'época, no era una necessitat llamentable i llamentada com pretenien els alts funcionaris satisfets, sino la conseqüència llògica d'un règim de despotisme i el fonament d'un orde desapiadat. El llibre que va escriure sobre la seua experiència en l'illa del penal, L'illa de Sajalín, és provablement l'obra que més treball li va donar i tardaria casi cinc anys en publicar-ho, en 1895.

Fòra d'esta faceta com a autor teatral, Chéjov continuava destacant com a autor de relats, creant uns personages atribulats pels seus propis sentiments, que constituïxen una de les més encertades descripcions del palmito de variopintas persones de la Rússia zarista de finals del XIX i principis del XX. Entre ells cal destacar el relat Els llauradors, de 1897, per la seua realista descripció dels personages de la dura vida rural russa; l'inquietant La sala número sis, de 1892, i l'apassionat La dama del perrito, publicat en 1899, que va sorgir com a contraposició a Anna Karénina, de Tolstói, ya que el propi autor va afirmar que no desijava «mostrar una convenció social, sino mostrar a uns sers humans que amen, ploren, pensen i riuen. No podia censurar-los per un acte d'amor». També volia en els seus escrits fer una crítica social de la classe alta i per a això va usar personages i frases incisives que feyen als seus llectors reflexionar sobre la societat en que vivien. Per eixemple, el seu relat curt Beca (o Covart, Размазня en rus, A Nincompoop en anglés) culmina en la frase «quina fàcil és derrotar al dèbil en este món». En això demostrava que solament les persones poderoses són lliures per a controlar el destí d'els qui depenen d'ells per a sobreviure. En referència als personages de Chéjov, Léon Thoorens afirma:

Els seus anàlisis sicològics es reduïxen sempre al mateix lema: la desgràcia dels sers humans és conseqüència de la seua covardia davant ells mateixos. Cada existència està fonamentada en l'intimitat, i si algunes voltes conserva el seu secret és signe de grandea i heroísmo, pero casi sempre eixa intimitat és tan lastimosa i nimia que pretendre mantindre-la és signe de necedad. Este esquema analític es pot aplicar a La gavina, a El jardí dels cerezos i als héroes grisos i opacs de moltes de les seues narracions.

L'anarquiste Kropotkin descriu l'alcanç de l'escritura de Chéjov en:

Ningú millor que Chéjov ha representat el fracàs de la naturalea humana en la civilisació actual i, més especialment, el fracàs de l'home cult davant lo concret de la vida quotidiana.

En 1891, va fer el seu primer viage a Europa en companyia del seu editor Alekséi Suvorin, i en sis semanes varen visitar Viena, Venècia, Bolonya, Florencia, Roma, Nàpols, Niça i París; en esta última ciutat va trencar en Suvorin a causa de la postura del seu periòdic Nóvoie Vremia en l'assunt Dreyfus: Chéjov va recolzar por entero a Émile Zola, encara que a penes ho estima com a escritor. Abans, en una carta, havia expost a Suvorin en claritat quin era la seua tècnica lliterària:

No correspon als escritors el resoldre qüestions tals com Deu, el pessimisme, etcétera. El treball de l'escritor és solament descriure quí, cóm i baix quines circumstàncies s'ha parlat o pensat sobre Deu o del pessimisme... Ya és hora de que la gent que escriu, i especialment els artistes, admeten que no es pot evaluar tot en este món, com Sócrates va fer en la seua época i Voltaire en la seua. La flota pensa que ho sap i ho comprén tot, i mentres més estúpi dona és, més sembla comprendre. Si l'artiste, en qui la flota creu, s'atrevix a declarar que no comprén lo que veu, este sol fet representa un profunt coneiximent en el camp de les idees, i un bon alvanç... Està vosté en lo cert en exigir que l'artiste tinga una actitut conscient cap al seu treball, pero confon vosté dos idees: la solució del problema i una correcta presentació del problema. Solament l'última és obligatòria per a l'artiste.

En 1892, es va comprar un terreny i una casa en Mélijovo (hui en el raión de Chéjov) a xixanta quilómetros al sur de Moscou i es va traslladar a ella en els seus pares. Atenia gratuïtament als llauradors, als quals educava també en les normes elementals d'higiene, i en això va conseguir previndre una epidèmia de còlera. Des de les cinc del matí passava consulta als pacients, i despuix escrivia en el seu despaig; en ell tenia que refrescar-se en aigua per a no caure dormit per l'agotament. María Pávlovna Chéjova, la germana de l'escritor, contava: «A voltes en estiu, i també en hivern, venien tants invitats a Mélijovo que teníem que acomodar-los per a passar la nit en el passadiç i en el menjador». En 1894, va fer un segon viage a Yalta i en 1895 va tindre la seua primera trobada en #León Tolstói i va publicar com a llibre L'illa de Sajalín. En 1896, va construir la primera de tres escoles en la zona de Mélijovo; és l'any de l'estrena primera i desastrós de La gavina en el Teatre Imperial Aleksandrinski de Sant Petersburc. En 1897, va caure greument malalt i va publicar Els llauradors, la crua visió dels quals de la vida rural va causar furor; va passar l'hivern en Niça reponent-se i es va interessar pel cas Dreyfus. En 1898, va morir el seu pare, va conéixer a Olga Knipper i es va dedicar a recaptar fondos per a paliar la hambruna que havia provocat la pèrdua de les collites en Samara. Va conseguir, en l'ajuda dels mestres, clercs i membres de la Creu Roja locals, suministrar més de 412 000 menjars a 3000 chiquets de la regió. És l'any de l'èxit en el reestreno de La gavina per la companyia del Teatre d'Art de Moscou dirigida per Konstantín Stanislavski.

A fi de recuperar-se de la seua #tuberculosis, Chéjov va vendre en 1899 la casa de Mélijovo en les rodalies de Moscou i es va comprar una atra en la balnearia ciutat de Yalta, en Crimea, per a repondre's en companyia de la seua família (inclosa la seua mare, que estava tan malalta com ell i en la que havia vixcut casi tota la seua vida i a la que estava molt unit), una cuinera i el gos teckel d'Olga, Schnap, rebent ocasionalment la visita de la seua germana, del seu nou jove amic l'escritor Màxim Gorki i unes atres francament latosas a les que en massa freqüència tenia que hostajar. Va adoptar a dos gossos més, Túzik i Kashtanka, pero a este últim li'l va dur un mege amic i va ser substituït per un atre, Shárik, per a aliviar l'enorme disgust de la cuinera. Al començament de 1899, va abandonar al seu editor Suvorin, en el que estava molt descontent també pels fets ya referits, i va firmar un contracte leonino en l'editor alemà Adolf Marx per a publicar les seues Obres completes per setenta y cinco mil rublos, sifra enorme per a l'época, pero que aixina i tot es va revelar mal negoci per a Chéjov. Aixina mateix va recaptar fondos per a construir un sanatori de tuberculosos i va ser elegit membre de la Secció de Lletres de l'Acadèmia de Ciències el 17 de giner de 1900, encara que dimitirà dos anys més tarde quan es va prohibir la designació al seu amic Gorki a causa de les seues activitats subversivas. Va visitar a #León Tolstói i va viajar en Màxim Gorki pel Caucas. El 25 de maig de 1901, va contraure matrimoni en l'actriu Olga Leonárdovna Knipper, que havia actuat en les seues obres, i en febrer de 1902 va concloure el seu penúltim relat, El bisbe, en que el seu malalt protagoniste, el bisbe Piotr, és fàcil reconéixer al propi escritor. Pero, davant la crítica especialisada, va tindre que argumentar per a defendre la seua nova pràctica narrativa, i va escriure:

Em reprocha vosté la meua objectivitat i la crida indiferència davant el ben i el mal, m'acusa de falta d'ideals i d'idees, etc. Voldria que yo, en descriure els lladres de cavalls, diguera: «Furtar cavalls està mal». Pero això ya se sap des de fa molt temps, sense necessitat de que yo ho diga. Que els jugen els jurats, a mi només em competix mostrar-los com són. Escric: «Té que vore-li-les en lladres de cavalls; sàpia que no són menics, sino gent acomodada, gent d'iglésia, i que furtar cavalls no és un simple furt, sino una passió». Cert, seria agradable conciliar l'art en la predicació, pero en el meu cas és prou difícil, si no impossible, per motius tècnics. En realitat, per a descriure en setcentes llínees als lladres de cavalls, dec parlar, pensar i sentir al seu modo tot el temps; si ademés recórrec a la subjetividad, les imàgens perdran la seua nitidea i el conte no eixirà compacte, qualitat indispensable de qualsevol conte més be breu. Quan escric, confie plenament que el llector afegirà pel seu conte els elements subjectius que falten en el conte.

Els crítics (Skabichevski, Mijáilovski, la redacció de la revista Rússkaya mysl) ho cridaven "miró d'insectes", "profeta de l'objectivitat" i "indiferent". Ho acusaven d'escriure anècdotes, minucias i naderías, de distanciament, fredor i nula emoció respecte als seus personages, de falta d'un compromís social clar. Chéjov es va reafirmar, no obstant, en la seua estètica:

És cert que tinc tendència a equilibrar els més i els menys i que açò pot semblar sospitós. Pero no intente equilibrar el conservadurisme en el lliberalisme perque eixe no em sembla el problema de fondo. Tracte d'equilibrar la mentira i la veritat dels meus personages [...] L'autor no té per qué ser juge dels personages ni de lo que estos diuen; solament deu ser un testic imparcial

Decés

Chéjov havia passat gran part dels seus quarantaquatre anys greument malalt a causa de la #tuberculosis que va contraure dels seus pacients a finals de 1880. La malaltia ho obligava a passar llargues temporades en Niça (França) i posteriorment en Yalta (Crimea), ya que el clima templat d'estes zones era preferible als durs hiverns russos.

En maig de 1904, ya es trobava greument malalt, per lo que el 3 de juny es va traslladar junt en la seua dòna Olga al spa alemà de Badenweiler, en la Selva Negra. Des d'allí va escriure cartes a la seua germana María Chéjova (Masha), en les que es podia apreciar que Chéjov estava més animat. En elles descrivia els menjars que li servien i les afores, i assegurava que s'estava recuperant. En l'última carta que va aplegar a redactar, es queixava del modo de vestir de les dònes alemanes. Va fallir el 15 de juliol de 1904.

Quan Vladímir A. Tíjonov, també escritor, li va demanar una escueta autobiografia a principis de 1892 per a la revista que editava, Siéver, Antón Pávlovich Chéjov, a l'altura de les seues 32 anys recent complits, li va respondre:

¿Conque necessita vosté la meua biografia? Ací va. Vaig nàixer en Taganrog en 1860. En 1870, em vaig graduar en l'escola per a chiquets de Taganrog. En 1884, em vaig graduar en l'Escola de Medicina de l'Universitat de Moscou. En 1888, vaig rebre el premi Pushkin. En 1890, vaig viajar a l'illa de Sajalín a través de Siberia i vaig retornar per mar. En 1891, vaig realisar una gira per Europa, durant la qual vaig beure una miqueta de bon vi i vaig menjar ostres. En 1892, em vaig divertir molt acompanyant a V. A. Tíjonov al natalici (de l'escritor Iván Scheglov). Vaig escomençar a escriure en 1879, per a la revista Parot. He ací en substància les meues obres: Contes abigarrados, En el crepúscul, Relats, Gent ombrosa i una novela: El duel. També he pecat en el camp dramàtic, encara que en moderació. M'han traduït a tots els idiomes, llevat als estrangers. Fòra de broma, els alemans em varen traduir fa molt de temps. Els checs i els serbis també m'aproven. I els francesos pertanyen a la nostra societat d'admiració mútua. Als tretze anys, vaig descobrir els misteris de l'amor. Mantinc les més excelents relacions en els meus colegues, tant meges com a lliterats. Soc fadrí. M'agradaria rebre una pensió. Eixercixc encara la medicina, si aixina pot cridar-se. Durant els estius, en el camp, inclús practique una autòpsia cada dos o tres anys. Entre els escritors preferixc a Tolstói; entre els doctors, a Zajaryin. No obstant, tot açò no val res. Escriga lo que li semble. Si no hi ha fets, substituïxca'ls per algun comentari líric.

El seu cos va ser traslladat a Moscou en un vagó de tren refrigerat que s'usava per a transportar ostres, fet que va disgustar molt a Màxim Gorki. Està enterrat junt al seu pare en el cementeri Novodévichi en Moscou.

Llegat

Si ben Chéjov ya era reconegut en Rússia abans de la seua mort, no es va fer internacionalment reconegut i aclamat fins als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, quan les traduccions de Constance Garnett al anglés varen ajudar a popularisar la seua obra. Les mateixes es varen fer tremendament famoses en Anglaterra en la década de 1920 i es varen convertir en tot un clàssic de l'escena britànica. En els Estats Units, autors com Tennessee Williams, Raymond Carver o Arthur Miller varen utilisar tècniques de Chéjov per a escriure algunes de les seues obres i varen ser influïts per ell.

Per a l'escritor uruguayà Eduardo Galeano, Chéjov «va escriure com dient res. I va dir tot».

Obres

Conte

• 1884: Contes de Melpómene
• 1886: Relats abigarrados
• 1887: En el crepúscul
• 1887: Discursos inocents
• 1888: Contes
• 1889: Els chiquets
• 1890: Gent ombrosa
• 1893: La sala número sis
• 1894: Relats i contes
• 1897: Llauradors i La meua vida

Teatre

En quatre actes

• 1887: Ivánov
• 1889: L'esperit del bosc (primera versió de Tio Vania)
• 1896: La gavina
• 1899: Tio Vania
• 1901: Les tres germanes
• 1904: El jardí dels cerezos
• 1923: Platónov

En un acte

• 1884: En el camí real
• 1886: Sobre el dany que fa el tabac
• 1887: La vora del cisne
• 1888: L'orso
• 1888: Petició de mà
• 1889: Un tràgic a pesar seu
• 1889: La boda
• 1889: Tatiana Répina

• 1891: La nit abans del juí
• 1891: L'aniversari

Crònica

• 1895: L'illa de Sajalín

Miscelànea

• 1921: Quadern de notes
• 2002: Sense trama i sense final
• 2005: Unes bones sabates i un quadern de notes. Cóm fer un reportage
• 2008: Correspondència (1899-1904), en Olga Knipper
• 2019: Sobre lliteratura i vida. Cartes, opinions i pensaments

Obres sobre Chéjov

Biografies

• 1946: La vida de Chéjov, d'Irène Némirovsky
• 1968: Chéjov. El mèdic escritor, d'Enrique Salgado
• 1984: Chéjov, d'Henri Troyat
• 1986: L'atre jardí. Vida i obra d'Antón Chéjov, de Heino Zernask
• 1989: Antón Chéjov. Vida a través de les lletres, de Natalia Ginzburg
• 1997: Antón Chéjov. Una vida, de Donald Rayfield

Testimonis

• 2010: Chéjov en vida. Una biografia en documents, de Ígor Sujij

Ensajos

• 2001: Llegint a Chéjov, de Janet Malcolm

Filmografia

• 1959: Va exagerar la nota. Curtmetrage de dibuixos animats produït pels estudis Soyuzmultfilm i dirigit per Vladímir Degtiariov.

Vore també

• Vsévolod Garshin
• Arma de Chéjov
• (2369) Chekhov

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Chejov.

Antón Chéjov en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de Antón Chéjov.
• Plantilla:Domini Publique author
• Texts russos de Chéjov (rus)

• CHÉJOV, Antón: La corista (Хористка, 1886).
  • Traducció a l'espanyol.
    • Text rus, en Wikisource.
  • Representació d'una adaptació, oferida per La 2 (TVE) en l'emissió del 23 de juny de 1969 de Contes de Chejov, en guion i realisació de Francisco Abad; la funció, a partir d'1 min. i 50 seg.
    • Repartiment:
      • Una DAMA ELEGANT: Carmen Lozano.
      • La CORISTA: Sonsoles Benedicto.
      • NICOLAI PETROVICH: Pedro del Riu.

• CHÉJOV, Antón: La vora del cisne (Лебединая песня, 1886), estudi dramàtic en un acte.
  • Traducció a l'espanyol, en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
    • Text rus.
    • Text rus, en Wikisource.
  • Versió lliure, obra de Manuel Aguado, oferida per TVE, en direcció i realisació d'Aguado, i en actuació de Fernando Prim i Eduardo Calvo.