Zenón de Citio

Archiu:Paolo Monti - Servizio fotografico (Napoli, 1969) - BEIC 6353768.jpg

Zenón de Citio

Zenón de Citio (en grec Ζήνων ὁ Κιτιεύς, Zēnōn ho Kitiéŭs, sent este últim el gentilici), el Estoico (334 a. C. - 262 a. C.), va ser un filòsof helenístico d'orige ètnic fenicio. Va nàixer en Citio, Chipre, en aquell temps colónia grega. Se li considera el fundador de l'escola filosòfica estoica, que va iniciar cap al 300 a. C. en Atenes, a on va desenrollar la seua vida intelectual. La seua base va ser la moral dels filòsofs cínics. Posava émfasis en el ben racional que s'obtenia a través d'una vida virtuosa, és dir, concorde a la naturalea. La seua filosofia va ser molt exitosa ya des de la seua época i va florir encara més durant el helenisme i durant el periodo imperial de Roma, entre el II i el II.

Vida

Zenón va ser discípul de Polemón, Crates de Tebas i d'Estilpón de Megara. Va ser comerciant, com lo fora el seu pare, fins als 45 anys, moment en el que funda la seua escola. S'ha propost que era d'orige fenicio.

El seu pensament pren elements d'Heráclito, de la escola cínica, de Platón, i alguns d'Aristóteles, i combat sobretot l'escola contrincant del seu temps: la d'Epicuro.

Acostumava a donar lliçons en públic en el pòrtic pintat d'Atenes —la stoa poikilé— d'a on va prendre el nom la seua escola (la traducció de «pòrtic» en grec és στοά, stoá). Zenón i els seus discípuls Cleantes i sobretot Crisipo varen ser els tres membres principals del primer periodo de l'estoïcisme. Zenón, de forma similar al epicureisme, subdividió la filosofia en llògica, física i ètica (i, segons pareix, va impulsar als seus seguidors a dominar la retòrica).

Es diu que no tenia reserves en donar les seues lliçons a gent de la més baixa classe social. Aixina mateix tenia relació amistosa en el rei Antígono II Gónatas de Macedònia, sent invitat als convits reals pese al seu caràcter no donat als plaers. Era admirat i emulat pel mateix rei pel seu bon caràcter. Diu Plutarco que només desijava, de la mateixa manera que Cleantes o Crisipo, una vida tranquila, encara que fora llunt de la seua pàtria, donant discursos i lliçons. Per la seua qualitat d'estranger mai va poder dedicar-se a la política en Atenes, encara que sí recomanava esta activitat.

Era de caràcter tolerant puix no es va enfurir pels insults. Agradava molt dels figues. Jurava per la taperera aixina com en la seua época juraven per un determinat llegum. Va crear moltes noves paraules i térmens en el grec que parlaven els seus contemporàneus. Ateneu va senyalar d'ell que "mai havia usat d'una dòna i sempre de chicons, segons referix Antígono Caristo en la vida del mateix."

Segons els seus contemporàneus, Zenón se sentia atret únicament pels chiquets i atres hòmens, i Diógenes Laercio menciona pel seu nom a lo manco a un del que estava enamorat, un jove cridat Cremónides (que pugues o no ser l'estadiste i general ateniense Cremónides).

Segons Numenio va tindre una forta polèmica en Arcesilao, filòsof de la seua época, fundador de la Acadèmia Mija. En esta "guerra" varen aplegar abdós a llançar-se forts insults i injúries. Arcesilao estava envidioso de l'èxit de les noves doctrines estoicas, en especial de la cridada representació comprensiva. Zenón tampoc va permanéixer digne (pese al seu bon caràcter) puix va atacar a lo escrit per Platón, i no a lo que argüía Arcesilao (supostament per a no vore's rebatut, puix Platón ya havia mort).

Dels seus escrits es conserven només fragments. Alguns sostenen que va terminar voluntàriament en la seua vida en l'any 264 a. C.

Estoïcisme

Les seues ensenyances varen donar lloc al naiximent de la doctrina del estoïcisme.

Zenón en estudiar en un filòsof cínic, Crates de Tebas, va rebre moltes influències d'esta escola. No obstant, va rebujar la "desvergüenza" d'ells, el cayado i la alforja; i va introduir, en oposició al cinisme, l'estudi de la llògica i la física. Per a este filòsof l'estudi, la llectura i l'escritura no són indiferents, ni els rebuja com feyen els seguidors de Diógenes de Sinope.

Lo que significa que la llògica i la física són necessàries per a conseguir la virtut. O són virtuts en sí mateixes: la llògica és la virtut de saber a quins representacions (percepcions que rep la ment a través dels sentits i els recorts) sí o no asentir, i la física és la virtut de saber cóm actuar conforme a la Naturalea, perque esta estudia i entén a la mateixa Naturalea com un conjunt coherent. Abdós són disciplines indispensables, junt en la ètica, per a comprendre la filosofia tota i per a saber cóm aplegar a ser sabio. És provable que Zenón, llevant-li part de la rudeza i radicalitat a la filosofia cínica, va fer que les seues ensenyances foren molt més atractives per a sectors més amplis de la societat o de la intelectualidad.

La llògica

La llògica de Zenón —contra la canònica de Epicuro i la seua escola— admet que tot el coneiximent ve a partir dels sentits —no hi ha idees innates—, pero quan l'home adquirix els seus coneiximents aplega a percebre els conceptes comuns, és dir, els conceptes morals universals. Per als estoicos, els coneiximents llògics no són innats, sino senzillament comuns a tots els hòmens. L'home percep els coneiximents universals a través dels sentits —una intuïció nos fa vore'ls a través d'un fet particular i no d'una intuïció divina com en Sócrates i Platón—.

La física

La física de Zenón és prou semblada a la de Heráclito i incorpora elements de Platón. Un principi rector (el logos), en forma de fòc, conforma totes les coses de l'univers, fins a les no materials —Deu és inherent a l'univers, no està fòra d'ell—. Aixina que, res escapa al destí universal i tot obedix inevitablement a lleis divines. Al final, l'element diví del fòc se separarà i es tornarà a unir de forma cíclica (cicle) eternament.

L'ètica

L'ètica de Zenón és, segons els mateixos estoicos, «la recompensa de la doctrina del pòrtic». D'acort en la física, el ser humà és una part sense llibertat del ser del fòc, pero els estoicos pretenen donar un sentit a la llibertat individual. Per este motiu, ells preferixen la llibertat que comprén i accepta la voluntat del ser diví en cada moment, combatent les passions. Raó, divinitat, llibertat, naturalea i felicitat són —per als estoicos— elements comuns i inseparables. La raó, aixina, depara unes conductes individuals —domini dels instints i passions, obediència a la raó—, socials —justícia i acatamiento de les lleis de la societat en que es viu— i polítiques —els últims estoicos varen aplegar a vore parcialment realisat l'ideal estoico en les costums del imperi romà de el I—.

L'ètica de l'estoïcisme és una ètica racionalista o intelectualista: la llògica nos fa comprendre les normes intrínseques, la física descriu la divinitat que forma part de la matèria i l'ètica nos fa concordes a la divinitat, oponent una resistència constant a les passions o sentiments amoladors. Pero para això fan falta armes, tècniques, una forma concreta de lluitar en elles. Les seues ensenyances se centren en dotar a les persones de recursos i ferramentes per a enfrontar-se als seus conflictes i problemes.

Zenón solia explicar que la vida és una escola i els sers humans hem vingut a ella a deprendre: d'ahí que compartira una série de directrius (Conjunt de normes) molt pràctiques per a que els seus seguidors milloraren la seua competència en l'art de viure i superaren els seus oixos. Per eixemple, fugir de l'inútil i perillós victimisme oponent resiliencia: els sers humans devem comportar-nos en enterea i responsabilitat i agrair els infortunis, puix només aixina podem desenrollar la virtut.

Zenón va otorgar la versió canònica i ortodoxa de lo que era la virtut per als estoicos. La virtut és fonamental en el sistema moral de Zenón; trobem vàries descripcions i referències de lo que era la virtut per a este filòsof, entre elles estan les següents:

• “El ben suprem [la virtut], diu, és viure de modo concorde a la naturalea”,

• “Zenón el estoico pensa que el fi és viure conforme a la virtut”,

• “Proclama Zenón i aquell Pòrtic tot sancer crida que l'home per a res ha naixcut sino per a la virtut; que ella mateixa en la seua resplandor atrau les ànimes cap a sí, sense que s'oferixca des de fòra absolutament cap profit o recompensa a modo de seducció”,

• “[...] posava tot lo necessari per a la vida feliç en la sola virtut, i no considerava com un be a cap atra cosa ni la cridava honesta, perque el ben és alguna cosa simple, solament i únic”,

• “Magníficament és expressat açò per Zenón, com per un oràcul: «La virtut, [que servix] per a viure be, a sí mateixa es basta»”,

• “[...] només crida ben a allò que té en sí una raó pròpia per a ser apetit, i vida feliç només a allò que s'ampra en la virtut”, etc.

Els estoicos no creuen que la vida estiga governada per la sòrt, el encert o les coincidències: no creuen en la casualitat, sino en la causalitat. Tots els successos de la nostra existència estan regits per la "llei de la causa i l'efecte" i arrepleguem lo que sembrem. La recompensa d'assumir dita responsabilitat i d'esforçar-nos per canviar d'actitut és la ataraxia, imperturbabilidad o pau interior front a les circumstàncies desfavorables. Esta es conseguix en entrenament i pràctica diaris, i per a això és indispensable la força de voluntat per a véncer les passions i conseguir resultats.

L'ètica de Zenón va perdurar i va aplegar a ser durant un temps la predominant en l'estoïcisme de Roma en notables modificacions, abandonant gradualment l'interés en la física i la llògica i quedant-se casi exclusivament en una ètica de l'esforç i la disciplina, que aplanaria el camí a la posterior victòria del cristianisme.

Obra

Cap de les seues obres ha sobrevixcut íntegra, i només disponem de fragments, és dir, cites en escritors posteriors, a sovint de segona o tercera mà. Sí disponem, no obstant, d'un llistat potser parcial de les seues obres en Diógenes Laercio:

Escrits ètics:

• • Πολιτεία – La República.
  • Ἠθικά – Ètica
  • Περὶ τοῦ κατὰ φύσιν βίου – Sobre la vida conforme a la naturalea
  • Περὶ ὁρμῆς ἢ περὶ ἁνθρώπου φύσεως – Sobre l'impuls o sobre la naturalea de l'home
  • Περὶ παθῶν – Sobre les passions
  • Περὶ τοῦ καθήκοντος – Sobre el deure
  • Περὶ νόμου – Sobre la llei
  • Περὶ Ἑλληνικῆς παιδείας – Sobre l'educació grega
  • Ἐρωτικὴ τέχνη – L'art de l'amor

Escrits sobre física:

• • Περὶ τοῦ ὅλου – Sobre l'univers
  • Περὶ οὐσίας – Sobre el ser
  • Περὶ σημείων – Sobre els signes
  • Περὶ ὄψεως – Sobre la vista
  • Περὶ τοῦ λόγου – Sobre el Logos

Escrits sobre llògica:

• • Διατριβαί – Discursos
  • Περὶ λέξεως – Sobre l'estil
  • Λύσεις, ἔλεγχοι – Solucions i #Refutació (provablement dos llibres distints)

Atres escrits:

• • Περὶ ποιητικῆς ἀκροάσεως – Sobre l'oïment de la poesia
  • Προβλημάτων Ὁμηρικῶν πέντε – Problemes homéricos en cinc llibres
  • Καθολικά – Temes generals
  • Ἀπομνημονεύματα Κράτητος – Recorts de Crates
  • Πυθαγορικά – Doctrina pitagórico

Obres consignades per atres escritors de la Antiguetat:

• Sobre la "Teogonía" d'Hesíodo.

• Diatribes.
• Sobre el raciocinio.
• Sobre la substància.
• Sobre la naturalea.
• Sentències.

La més antiga de les seues obres és en molta provabilitat La República. Composta quan encara estudiava en Crates. Va ser escrita en resposta a La República de Platón i otorga propostes totalment opostes a esta. Va ser molt popular La República de Zenón en l'Antiguetat, tant com la de Platón, sent elogiada per molts incloent al mateix anti-estoico Plutarco. Segons este últim autor "La República" de Zenón es pot resumir en una tesis principal: "que no devem ser ciutadans d'estats i pobles diferents, separats per lleis particulars, sino que hem de considerar a tots els hòmens com a paisans i conciutadans". Este Estat universal és un gran ideal i mostra un dels primers anhels de germandat en tot lo món aixina com de, podria dir-se, d'un comunisme mundial sense estat opresor particular; recorde's que Zenón defenia també la comunitat de bens.

En Sobre la vida conforme a la naturalea establia qué és lo que estava d'acort a la naturalea en oposició als seus predecessors com Critias, Calícles, Trasímaco, Hipias, Antifonte, etc. En Sobre l'impuls o sobre la naturalea de l'home, de tema molt semblat a l'anterior, en canvi, s'ocupava d'allò que du a tots els sers (vius i inertes) a perfeccionar el seu ser, ademés tracta de l'essència de la ètica estoica.

En Sobre el deure torna a tractar qüestions ètiques estoicas. En Sobre la llei expon les diferències entre llei natural i llei positiva, els seus successors Cleantes i Crisipo també abordaran el mateix tema seguint les seues idees. Sobre l'educació grega nos parla sobre lo necessària d'educar a les persones baixe l'idea de que som "ciutadans del món". Sobre la vista desenrolla provablement una explicació o teoria sobre el funcionament d'este sentit.

Sobre el Tot s'opon en llògica i ètica al sistema aristotèlic dels justs mijos proveint una "explicació llògica de tot el ser el món fenoménico". universals estava vinculada en l'anterior pero potser desenrollava més l'aspecte ètic en tant la "universalitat de la virtut" i la moral. És plausible que en Sobre l'estil també s'aborde l'ètica puix per als estoicos existia correspondència entre la paraula i la cosa, la qual cosa és base per a la seua teoria epistemològica-ètica.

Les Solucions tenien com a possible eix la resolució de variats problemes plantejats pels seus alumnes de tòpics igualment variats com la llògica, l'ètica, la física, etc. Les #Refutació responien a aquells que proponien atres solucions als problemes de l'obra anterior. Els Memorables de Crates tractaven en seguritat sobre la filosofia d'este renombrado cínic. La Ètica és potser un resum de la seua filosofia moral.

Diatribes sembla tindre influències cíniques, per ser un estil cultivat per esta escola. Sobre el raciocinio abordava llògica i epistemologia, en influència megárica. Sentències consistia en apotegmas i relacions morals. En Sobre la substància analisa la categoria de substància segons la teoria aristotèlica i segons els peripatéticos del seu temps. Sobre la naturalea estudiava l'ontologia i la física d'Heráclito d'Éfeso.

Sembla que existixen fragments en llengua armènia i en llengua àrap, encara que encara es debat la seua autoria.

Eponimia

• El cràter llunar Zeno du este nom en la seua memòria.

• El asteroide (6186) Zenon també commemora el seu nom.

Vore també

• Anarquisme
• Estoïcisme
• Causalitat (filosofia)
• Escola cínica
• Pòrtic

Bibliografia

• A History of Ancient Philosophy: The systems of the Hellenistic Age, by Giovanni Reale, (translated by John R. Tasten Zeno, the foundation of the Stoa, and the different fases of the Stoicism)
• Pearson, A., Fragments of Zeno and Cleanthes, (1891). Greek/Latin fragments with English commentary.
• Long, A., Sedley, D., (1987), The Hellenistic Philosophers, Volume 1. Cambridge University Press. ISBN 0-521-27556-3

Dr. Adel Beshara, Greek Philosophy: The Syrian Connection, (2017)

• Schofield, M., (1991), The Stoic Idea of the City. Cambridge University Press. ISBN 0-226-74006-4
• Hunt, H., (1976), A physical interpretation of the universe: The doctrines of Zeno the Stoic. Melbourne University Press. ISBN 0-522-84100-7
• Scaltsas T, and Mason A. S. (eds), The philosophy of Zeno. Larnaca: The Municipality of Larnaca, 2002. ISBN 9963-603-23-8
• Sandbach, F. H., The stoics, Londres, Chatto & Winds Ltd., 1975.
• Vogt, Katja Maria, Law, reason and the cosmic city. Political philosophy in the early Stoa, Nova York, Oxford University Press, 2008.
• Barth, Paul, Els estoicos, Luis Recasens, trad., Madrit, Revista d'Occident, 1930.

Enllaços externs

• Archiu:Wikiquote-logo.svg Zenón de Citio en Viquidites.

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Zenón de Citio.
• Diógenes Laercio: Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres, VII, 1 - 160 (Zenón).
  • Text espanyol en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
  • Text espanyol en la Biblioteca de Clàssics Grecolatinos.
    • Text anglés en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
      • Text grec en Wikisource.

• Eunapio: Vides dels filòsofs i dels sofistas; XVIII: Zenón.
  • Text francés, en introducció i anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle (1944 - 2011).
  • Text anglés, en anotacions en este idioma, en el lloc Tertullian Project; ed. de 1921.

• Zeno of Citium by Robin Turner in Sensible Marks of Idees

• Zeno of Cittium – founder of Stoicism by Paul Harrison.

• Early Stoic Logic: Zeno of Citium, Cleanthes of Assos, Chrysippus of Soli