Faula

Esopo. Ilustració en les Cròniques de Núremberg.

La faula és una composició lliterària narrativa breu, ya en prosa o en vers, en la que els personages principals solen ser animals o coses inanimadas que parlen i actuen com a sers humans. Cada faula conta, en estil pla, una sola i breu història o anècdota que alberga una conseqüència aleccionadora. Posseïx «una intenció i redacció didàctica de caràcter ètic i universal» que casi sempre apareix al final i més rarament al principi, cridada generalment moraleja o adfabulación. En el Diccionari de retòrica i poètica d'Helena Beristáin s'indica que «es tracta d'un gènero didàctic per mig del qual sol fer-se crítica de les costums i dels vicis locals o nacionals, pero també de les característiques universals de la naturalea humana en general».

Característiques

Com gènero lliterari, posseïx un caràcter mixt narratiu i didàctic, que ya apercibió La Fontaine en dividir-la, en el pròlec a el seu Faules (1667), en faula pròpiament dita o "cos" i moraleja o "ànima". A causa del seu caràcter pràctic, que l'eximix d'intencions filosòfiques o transcendentals, li l'ha aplegat a cridar «la parent pobra del mit». Ademés deu contindre estes propietats:

• Elements de la narració: Generalment en les faules existix un narrador que relata els fets ocorreguts en tercera persona, en orde cronològic. Ademés, relata lo que els succeïx als personages principals en un temps i lloc indeterminats.
• Estructura: Les faules, solen estar escrites en prosa o en vers ademés de que solen ser històries breus i didàctiques, en estil pla. La majoria d'estes comencen en la presentació d'una situació inicial en la qual, generalment es planteja una problemàtica o dilema moral que pot tindre solució o no. Finalment, esta termina en una ensenyança, moraleja o afabulación que pot ser útil per al llector. Més rarament apareix al principi o no apareix de forma explícita.
• Els personages: En la seua majoria, els personages solen ser animals o objectes inanimados als que se'ls dota en passions humanes com la codícia, la soberba o l'enveja. Estos solen estar envolts en situacions problemàtiques que deuran resoldre. Estos personages animals solen ser prototips: la noblea i la força són representats pel lleó; l'astúcia pel rabosot, etcétera.
• Temes: Generalment els temes que s'aborden en les faules són vicis humans com l'arrogància, la mentira, etcétera; ya que darrere de cada una d'estes es mostra una intenció de criticar els comportaments i actituts que es van desenrollant dins de l'història.
• La seua exposició de vicis i virtuts és maliciosa, irònica. És freqüent la contraposició entre la força i l'astúcia i l'idea, pròpia del món pagà, de que és impossible canviar la naturalea pròpia d'cada cual.

La faula clàssica reposa sobre una doble estructura; des del títul mateixa es troba una oposició entre dos personages de posicions subjectives trobades. Pero estos dos personages es troben sempre en desigualtat social: un en posició alta i un atre en posició baixa i desfavorable. Gràcies a un event narratiu i mprevisto o survenant, el que estava en posició alta es troba en posició inferior i viceversa. Este esquema és denominat per Christian Vandendorpe com "doble reenvío" en Apprendre à lire dones fables, Montreal, 1989 i es troba en decenes d'elles, sobretot en les populars, i permet fixar la comprensió i vehicular una moralitat clara. Com diu Hegel, «La faula és com un enigma que serà sempre acompanyat per la seua solució» (Estètica, II). Inclús si la faula no té ya popularitat, l'esquema que la forma es retroba en el fet divers (Christian Vandendorpe, De la fable au fait divers) i en la llegenda urbana (Jean-Bruno Renard, Rumeurs et légendes urbaines, París: Coll. Que sais-je?, 3445). Estes situacions són imprescindibles en una faula, puix sense importar l'autor, el context social o polític, estes són les que l'identifiquen i marquen un llímit entre ella i atres gèneros similars en els que podria confondre's per la forma alegórica que contenen.

Gènero lliterari

Artícul principal → Gènero lliterari.

No deu confondre's en la paràbola o relat simbòlic ni en el discurs o sermón parenético, l'intenció del qual és exhortar a seguir una conducta ètica i per això recorre en freqüència a este tipo de procediments.

Es diferencien dels apólogos en que estos són més generals i en ells poden intervindre ademés hòmens i personages tant animats com inanimados. Poden estar escrites en prosa o vers. En el Index motifs, catàlec de motius de relats folklòrics d'Antti Aarne i Stith Thompson (Aarne-Thompson), les faules apareixen classificades com a contes d'animals.

A pesar de ser un gènero lliterari subjecte a la transmissió oral de generació en generació, la faula encara conserva estes característiques que la diferencien d'atres gèneros narratius més mutables com el conte, el relat o la novela, als quals el temps ha dut numerosos canvis, nous subgèneros i tendències.

Convé distinguir clarament la faula com a gènero lliterari, de la faula argumental o argument: Aristòtil parlava d'esta última quan escriu que la faula és un dels sis elements que formen la tragèdia junt en els caràcters, la vora, la elocución, el pensament i l'espectàcul. (Poètica, cap. VI, 1450a). Aixina que, la faula tràgica és el seu argument o l'encadenament d'accions i fets exposts que forma la narració o, d'una atra forma, en el llenguage cinematogràfic, la sinopsis.

Un eixemple de faula en prosa és el "Gat i la Rata" en a on es poden identificar les característiques d'esta. <br />

El Gat i la Rata

Hi havia una volta una menuda rata que vivia en la casa d'una dòna vella. La senyora, que temia d'estes criatures, va colocar moltes trampes per a matar-ho. La rata, esglayat, li demana ajuda al gat de la dòna.

—¿Podries ajudar-me, lindo gatet? —li va dir al gat.

—Sí, ¿en qué? —va respondre est.

—Solament lleva les trampes de la casa —va dir la rata.

—Hmmm... I ¿qué em dones a canvi? —va dir el gat.

—Fingixc davant la senyora que estic mort, ya que tu m'has matat; ella creurà que eres un héroe —va respondre la rata.

—M'has convençut —va dir el gat.

El gat va traure les trampes de la casa, pero la rata mai va complir la seua part del tracte. Un dia, la senyora va descobrir que va ser el gat qui va traure les t rampes. Ella, molt enfadada, decidix deixar al gat en el carrer.

La següent és un eixemple de faula en vers, és un text de Tomás de Iriarte:

La granota i la gallina<br />

Al que treballa alguna cosa, pot dissimular-se-li que lo pregone; el que res fa, deu callar.

Des del seu toll, una parlera granota

va sentir cacarear a una gallina.

«¡Vaja! —li va dir—; no creguera, germana,

que anares tan incómoda veïna.

I en tota eixa bulla, ¿qué hi ha de nou?»

«Res, sino anunciar que pose un ou».

«¿Un ou només? ¡I alborotas tant!»

«Un ou només, sí, senyora meua.

¿T'espantes d'això, quan no m'espante

de sentir-te cóm graznas nit i dia?

Yo, perque servixc d'alguna cosa, ho publique;

tu, que de res servixes, calla el pico».<br /><br />

Història

La faula ya era cultivada en Mesopotamia, dos mil anys abans de la nostra era. Unes taules d'argila que provenen de biblioteques escolars de l'época conten breument històries de rabosots astuts, gossos desgraciats i elefants presuntuosos. Molts d'estos texts mostren una gran afinitat en els proverbis per la seua construcció antitética, pero no posseïxen una moral explícita.

En l'antiguetat grega, la primera faula, coneguda com "faula del rossinyol", la va contar Hesíodo al començament del VII en Els treballs i els dies, i ya posseïx l'intenció de fer reflexionar sobre la justícia. Encara que en Homero no hi ha faules, les seues comparacions en animals ya posseïxen in nuce el germen del gènero. En época clàssica Sócrates va entretindre els seus últims dies posant en vers les faules del llegendari Esopo. Demetrio de Falero va publicar la primera colecció de faules històricament atestada, que s'ha perdut, pero que va donar lloc a innumerables versions. Una d'elles, fusió de varis manuscrits, provablement del I, i és la cridada Augustana. És a esta colecció a la que nos referim quan parlem de les cridades Faules d'Esopo o esópicas. Era est un esclau semilegendario d'Àsia Menor de les circumstàncies biogràfiques del qual poc es pot traure en net, llevat que va ser venut com a esclau en Samos al filòsof Janto, qui li va prometre repetides voltes la llibertat i la va obtindre al fi gràcies a una intervenció popular. Nicóstrato va fer una colecció de faules en intenció educativa en el [[Sigle |]], i també uns atres sofistas. De Grècia la faula va passar a Roma; Horacio va escriure en Sàtira, II, 6, una memorable, la de la rata del camp i la rata de ciutat; Fedro, seguint eixe precedent, va transformar el gènero en prosa en un gènero poètic en vers. A fins del I Babrio també va escriure algunes, i en el pròlec al llibre segon de la seua colecció va mencionar al fabulista libio Cybissos; també va escriure el cilicio Connis. En el IV el poeta romà Flavio Aviano va escriure unes quaranta, en la seua major part adaptacion és de les de Fedro, pero unes atres no atestades per cap tradició i potser elaborades per ell mateixa; les faules de Aviano varen circular molt en l'Edat Mija, perque a diferència de les de Fedro no són mai licenciosas i el seu mètrica, en la que abunda el hexàmetro leonino, facilita el recort. Del mateix sigle és el fabulista grec Aftonio.

En l'Edat Mija la faula continua transmetent-se baix noms d'autors o de coleccions que semblen pseudónimo: Romulus, Syntipas, pseudo-Dositeo, el Isopete... Era un gènero molt útil als sacerdots que pretenien edificar moralment i en senzillea al poble iletrado quan es va permetre que els sermones es feren en llengua vulgar; esta necessitat va obligar a fer les primeres recopilacions d'este tipo de materials. La temàtica s'expandix considerablement al terreny satíric per mig de el Roman de Renart, colecció de narracions compostes per clercs anònims en el XII. En les històries de el Ysengrinus, obra llatina del poeta flamenc Nivard de Gand, la lluita del rabosot contra el llop servix de pretext per a una vigorosa crítica social de la societat feudal i les seues injustícies. La faula es transforma ací en una comèdia animal. En el XII, la poetisa María de França publica una colecció de 63 faules.

Per una atra part, varen circular per Europa numeroses coleccions d'atres faules pertanyents a una tradició autònoma distinta d'orige indi (Hitopadesa, Pancatantra), difoses a través de traduccions àraps o judaiques espanyoles o siciliano. Moltes d'elles varen ser a passar a ejemplarios o llibres d'eixemples per a sermones. El més famós i difòs va ser, sense dubte, la Disciplina clericalis del judeu converso espanyol Pedro Alfonso, entre molts atres.

Jean de la Fontaine.

Durant el Renaixença les faules varen contar en l'interés dels humanistes; Leonardo da Vinci, per eixemple, va compondre un llibre de faules. El gènero dels emblemes, que es va posar de moda en el XVI i XVII, va recórrer en freqüència a la faula en el comentari escrit i en el gravat gràfic a imitació de l'humaniste italià Alciato, com els de [[ Guillaume Guéroult]], qui sembla haver-se especialisat en este gènero en Li Blason dones Oyseaux (1551), Els Hymnes du Temps et de ses parties (1560) i Els Figures de la Bible (1564), composts baix el mateix model d'un gravat acompanyat d'una curta peça en vers. En Portugal cultiva la faula Sá de Miranda. El jesuïta François-Joseph Desbillons, professor, va produir cinccentes xixanta. Boisard va publicar una colecció en mil i una. Jean-Pons-Guillaume Viennet va publicar en 1843 faules que va escriure a lo llarc de tota la seua vida. Inclús Napoleón, abans de ser consagrat emperador, va compondre una jujada prou bona en la seua época.

No obstant casi tots estos autors han caigut en l'oblit, llevat Jean de la Fontaine, les clàssiques faules del qual, de riquíssimes fonts, varen passar inclús a ser ilustrades o a estampar-se en diversos objectes (biombos, taules) a partir de pintures i malnoms. En França varen ser també famoses les de l'escritor dieciochesco Jean-Pierre de Claris de Florian (1755-1794). Este últim va compondre una colecció d'un centenar de faules de moraleja pública o privada, moltes d'elles inspirades en les del tinerfeny Tomás de Iriarte (Faules lliteràries). Florian va inspirar a la seua volta a l'anglés John Gai i a l'espanyol Félix María Samaniego. Gotthold Ephraim Lessing va ilustrar el gènero en Alemània i Ignacy Krasicki en Polònia.

Ilustració de J. J. Grandville en 1882 per a les "Faules de Samaniego" ubicada baix el final de '‘La cigarra i la formiga’'

En el XIX la faula es va cultivar també en afany en el restant del món, encara que no en França; varen tindre èxit solament les coleccions especialisades en temes concrets; en Rússia varen cultivar el gènero Iván Krylov, en Espanya Cristóbal de Beña (Faules polítiques) i Juan Eugenio Hartzenbusch, en Chile Daniel Fancs Grez (Faules originals) i en Mèxic José Roses Moreno. Ambrose Bierce va utilisar la faula per a la sàtira política en els Estats Units (en el seu Faules fantàstiques i el seu Esopo esmenat), pero Beatrix Potter (1866-1943) va ser més convencional en Gran Bretanya.

En Espanya, i ya en el XX, ha escrit un Nou fabu lario Ramón de Basterra, qui, seguint alguns precedents de Hartzenbusch, fa protagonistes de les seues composicions a elements deshumanizados, com a màquines, cigonyals, émbolos, cables i grues, en lloc de lleons, rabosot, cuervos o llops; en això incorpora la Revolució industrial i les Vanguardes a esta milenària tradició. En 1961 el dramaturc francés Jean Anouilh va publicar una colecció de 43 faules que va ser molt venuda i va revitalisar este gènero. Jean Chollet ha escrit també en el XX prou faules inspirades en el món actual.

Les faules i els apólogos es varen utilisar des de l'Antiguetat grecorromana pels esclaus pedagogo per a ensenyar conducta ètica als chiquets que educaven. La moral deduïda d'estos eixemples era la del paganisme: és impossible canviar la condició natural de les coses, inclosa la condició humana i el caràcter de les persones. En el temps, el Cristianisme va substituir esta concepció del món per una atra que presuponia en l'home la possibilitat de canviar la seua naturalea, en un juí moral inclós. Esopo i Babrio, entre els autors d'expressió grega, i Fedro i Aviano entre els romans, han segut els autors més célebres de faules i han servit d'eixemple als demés. En la revitalisació de l'Antiguetat clàssica en el XVIII i el seu afany didàctic i educador varen començar a escriure's faules; en el XXI, la faula va ser un dels gèneros més populars, pero varen escomençar a ampliar-se els seus temes i es varen realisar coleccions especialisades. En el XX el gènero es va cultivar ya molt poc.

A principis del XXI, inesperadament, la faula patix una revolució lliterària gràcies a l'obra de l'escritor napolitano Sabatino Scia, autor de més de doscentes faules, que ell va cridar "faules de protesta occidental"; com el mateix Esopo i Fedro, ha elegit el gènero faula com gènero principal i al mateix temps gènero-portaveu de la mateixa activitat creativa. La faula, ara, pel treball de renovació de Sabatino Scia, ya no és simplement un mig per a contar la vida, un instrument per a posar en escena els vicis de l'home, els vicis de la societat i els problemes de la naturalea mateixa, sino és el teatre mateix que els vicis es manifesten de modo completament espontán eo. I se sap que en les faules, raleas a correu per a protestar, cada cosa es mou, riu, plora, s'enfada, parla, juga. Les faules de Sabatino Scia tenen la forma dialógica franca i directa i els animals parlen entre ells usant les astúcia dels hòmens i sempre tractant d'eixir de situacions enredrades. Són animals que pensen, que actuen per tant com els animals en les faules de Esopo. Hi ha una diferència: no pretenen fer una moral, accepten en una forma de saber els acontenyiments i busquen la seua vida en el bosc, que és el seu espai, el més confortable possible. Ells també, com els hòmens, deuen deprendre a procurar-se menjar i a no convertir-se ells mateixos en aliment per als hòmens. Coneixen les seues capacitats, el grau d'inteligència i tan també entre ells com entre els hòmens, els més llests tenen el millor.

Aixina mateix, en l'atre costat del món, en Llatinoamèrica, els bessons Juan i Víctor Ataucuri García han contribuït al resorgiment de la faula en el XXI en una idea nova: utilisar la faula com a element difusor l'identitat nacional fent us de la vasta lliteratura tradicional d'este continent. Per a l'efecte, en el seu llibre"Fábulas Peruanas"

• Archivat el 23 de setembre de 2015 archivat en Wayback Machine., publicat en l'any 2003, han portat a terme la seua tesis recopilant mits, llegendes, creències andinas i amazónicas del Perú, per a despuix, a partir d'açò, crear belles faules, fet que s'ha convertit en una forma molt interessant de difondre la rica lliteratura tradicional del seu país. El resultat ha segut una extraordinària obra rica en matisos regionals, en a on un descobrix la relació de l'home en el seu orige, en la naturalea, en la seua història, en les seues costums i creències que més tart es convertiran en normes i valors. Més encara quan en el món es requerix del rescat de valors, tan vingut a menys, per a la busca d'una convivència pacífica i justa, els germans Ataucuri García plantegen l'ús de la faula per a este comés.

Vore també

• Lliteratura infantil i jovenil
• Conte de fades
• Conte
• Moraleja
• Apólogo
• Jataka
• Esopo
• Locman
• Paràbola
• Alegoria
• Apotegma
• Mit
• Paremiologia
• Wellerismo

Enllaços externs

• «faula». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).