Anar al contingut

Libido

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Libido (desambiguació).

Libido (del llatí libīdo ‘desige, pulsión’ i en sentit estricte ‘lascivia’) és un terme que s'usa en medicina i psicoanálisis de manera general per a denominar al desig sexual d'una persona.[1] Com a comportament sexual, la libido ocuparia la fase apetitiva en la qual un individu tracta d'accedir a una parella potencial per mig del desenroll de certes pautes etológicas.[2] No obstant, existixen definicions més tècniques del concepte, com les trobades en les obres de Sigmund Freud i Carl Gustav Jung que fan referència a la força o «Libido». Estos autors vinculen l'energia libidinal, respectivament, a les pulsiones i al seu caràcter eminentment sexual com a meta primària (Freud) o a una energia mental indeterminada que mou el desenroll personal general d'un individu (Jung). Sigmund Freud, a la seua volta, hauria pres el terme d'Albert Moll, qui ho va utilisar en 1898 en l'obra Diccionario Latino de Andrología, Ginecología y Embriología desde la Antigüedad hasta el siglo XVI (DILAGE) [«libido»].[3]

En medicina

[editar | editar còdic]

En medicina, el terme libido s'aplica per a designar específicament el desig sexual. La majoria dels meges, sicòlecs i psiquiatres consideren que un nivell de libido inferior a lo «normal» representa una patologia. El criteri que més comunament s'aplica és el d'atribuir la disminució de la libido a algun trastorn emocional, considerant-l'en freqüència un síntoma de quadros o trastorns afectius de cort depressiu.[4]

En psicoanálisis i psicologia analítica

[editar | editar còdic]

Segons Freud

[editar | editar còdic]

Untersuchungen über die libido sexualis és també un concepte descrit en la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud.[5] Es referix a l'energia de la pulsión, o més pròpiament, a l'afecte lligat a la transformació energètica de les pulsiones, la meta original de les quals seria sempre sexual (si be pot ser libido secundariamente, lo que implicaria inexorablemente renúncia o compromís i un esforç per a canalisar-la de manera diversa). La ment és un sistema l'equilibri del qual resulta del conflicte entre tendències o instàncies opostes: es tracta de forces o deseo sexual (‘energia psíquica profunda que orienta el comportament cap a un fi i es descarrega en conseguir-ho’). Esta energia que opera en la dialèctica interna de la psique li la crida «normal».[6]


Des de l'òptica freudiana (del psicoanálisis clàssic), la Libido és l'afecte que es troba lligat a determinada pulsión: en el primer marc teòric que regia fins a 1914, l'energia de les pulsiones sexuals; despuix de 1915, pero encara en el marc de la Diccionario Latino de Andrología, Ginecología y Embriología desde la Antigüedad hasta el siglo XVI (DILAGE) (fins a 1920), és l'energia tant de les pulsiones sexuals com de les pulsiones yoicas; i en el tercer marc teòric (la segona tòpica, a partir de 1920), este terme és transformat en Eros.[7] cita requerida

En Esquema del psicoanálisis (1940 [1938]), Freud sosté que la libido, que el seu monte íntegre es concentra al principi sobre el yo, és després utilisada para investir o catectizar representacions d'objecte, la qual cosa supon una superació de l'etapa narcissista i la trasposició de libido narcissista en libido d'objecte. No obstant, el yo seguirà complint la funció d'almagasenar-la: d'ell partiran les noves investidura objetales i a ell retornaran quan un objecte siga resignat o desinvestido. Es requerirà del més profunt enamoramiento per a que el component objetal s'granjear per a sí la major part d'esta energia en perjuí del yo. Freud destaca la naturalea mòvil de la libido, que és cedida d'un objecte a un atre i inclús al propi yo, considerat pel psicoanálisis com un objecte més. Tal movilitat, no obstant, dista de ser absoluta ya que la libido mostra una tendència contraposta a permanéixer fixada a certs objectes, constatant-se fixació que poden durar tota la vida.[8]

Per a Freud, la libido té orige somàtic i és reconduïda al yo des de numeroses parts del cos, la qual cosa pot apreciar-se en major facilitat en el cas d'aquella porció de la libido que s'exteriorisa com excitació sexual. Si ben l'autor reconeix l'existència de regions somàtiques la contribució de les quals libidinal és més important ―i que són cridades zones erógenas―, cap part d'aquell es troba exclosa de la propietat de l'erogeneitat: “en veritat el cos íntegre és una zona erógena tal.” La funció sexual ―que en psicoanálisis no coincidix en Eros, sino que es subsume a ell com un dels seus elements― hauria permés realisar els principals descobriments sobre els que es va desenrollar la teoria de la libido, que establix que una pulsió sexual més o menys integrada tindria per antecessor en l'ontogènia individual cert número de tendències pulsionales fragmentarias, adscrita cada una d'elles a una o una atra zona erógena.[9]

Segons Jung

[editar | editar còdic]

Per al psiquiatra i sicòlec Carl Gustav Jung la naturalea de la libido va representar un dels primers punts de les seues discrepàncies en Freud. En desacort en el caràcter eminentment sexual va emfatisar una energia vital àmplia i indiferenciada, es tractaria d'una «Libido», el Diccionario Latino de Andrología, Ginecología y Embriología desde la Antigüedad hasta el siglo XVI (DILAGE), no nugada a un substrat biologicista (Freud).[10]

A el hora d'explicar el funcionament de l'energia psíquica propondrà tres idees bàsiques derivades de la física:[11][12]

  • Principi dels oposts. Principi omnipresent en tot el sistema junguiano, de la mateixa manera que existixen oposts o polaridades en l'energia física (calor/freda, altura/profunditat, creació/deteriore), lo mateixa ocorre en l'energia psíquica. És precisament este conflicte entre polaridades el principal motivador del comportament i generador d'energia. Dit d'un atre modo, a major conflicte entre oposts major energia psíquica, no hi ha energia sense oposició.
  • Principi d'equivalència. Jung aplicarà a tot ocórrer psíquic el principi físic de la conservació de l'energia, és dir, l'energia no pot crear-se ni destruir-se, solament es pot canviar d'una forma a una atra. Tal i com ho descriu citant a Ludwig Busse,[13]
La suma total de l'energia no varia i no pot aumentar ni disminuir.

En la qual cosa, sempre es produïx una contínua redistribució de l'energia dins de la personalitat. Si l'energia gastada o invertida en originar alguna condició es debilita o desapareix, esta no es pert, sino que és transferida a una atra part de la psique.

Tota energia invertida o consumida per a conseguir un efecte determinat provoca l'aparició de la mateixa cantitat d'eixa o d'una atra forma d'energia en un atre punt.[14]

Aixina, la pèrdua d'interés en una persona genera que l'energia psíquica abans invertida en eixa àrea canvie a una nova, o que es produïxca un intercanvi energètic entre l'activitat conscient de vigília i l'onírica inconscient en dormir. Dita nova àrea ha de tindre un valor psíquic equivalent, sino l'excés d'energia fluirà a l'inconscient.

  • Principi d'entropía. En física el principi d'entropía aludix a l'igualació de les diferències d'energia. Per eixemple, tendència a l'equilibri tèrmic en unir dos cossos a diferent temperatura. Aplicant idèntica llei a l'energia psíquica Jung va propondre l'existència d'una tendència al balanç o equilibri dins de la personalitat. Aixina, si existixen dos desijos de diferent intensitat o valor psíquic, l'energia fluirà del més intens al més dèbil.


Segons la llei física de l'entropía, l'energia fluïx de nivells més alts a nivells més baixos cap a estats més provables d'intensitat.[15]

La distribució equitativa d'energia psíquica en tota la personalitat mai s'alcança, ya que si fora aixina, este tercer principi, el principi d'entropía, entraria en contradicció en el primer principi, o principi dels oposts. Un equilibri excessiu evitaria el conflicte entre oposts, font de l'energia.

Són aixina mateix de vital importància els térmens regressió i progressió de la libido, fent referència a la direcció del moviment de l'energia,[16] aixina com la funció del símbol, emergit de la base arquetípica de la personalitat, és dir, lo inconscient colectiu, com a gran organisador i transformador de la libido, a diferència del concepte psicoanalítico de sublimació substitutiva.[17]

Perspectives biològiques

[editar | editar còdic]

Composts endógenos

[editar | editar còdic]

La libido es rig principalment per l'activitat en la via mesolímbica de la dopamina (àrea tegmental ventral i núcleu accumbens).[18] En conseqüència, la dopamina i les amina traça relacionades (principalment la fenetilamina)[19] que modulen la neurotransmisió dopaminérgica eixerciten un paper fonamental en la regulació de la libido.[18]

Atres neurotransmisores, neuropéptidos i hormones sexuals que afecten al desig sexual modulant l'activitat en esta via o actuant sobre ella són:

Errors comuns sobre el terme libido

[editar | editar còdic]

Segons el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, la paraula deu pronunciar-se com a plana (li bi do) i no com esdrújula (lí bido) perque deriva del llatí libído, en i: llarga. La pronunciació estesa, encara que incorrecta líbido, provablement es dega a l'influència de la paraula lívido (que no té relació semàntica en el concepte i que significa «amoratado» o «pàlit»).[34]

Igualment erròneu és l'artícul singular masculí el («el libido»), ya que es tracta d'un sustantiu de gènero femení, lo correcte és «la libido».

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Santamaría Hernández, María Teresa (2018).  Libido, en Diccionari Llatí d'Andrología, Ginecologia i Embriologia des de l'Antiguetat fins al sigle XVI (DILAGE). Roma - Turnhout: Brepols. pp. 512-513.
  2. ↑ Nelson (2005). An Introduction to Behavioral Endocrinology (en en), Sunderland: Sinauer Associates. ISBN 0-87893-617-3.
  3. ↑ Untersuchungen über die Libido sexualis
  4. ↑ Investigació Universitària "Destins de la libido en musicoterapia en pacients en trastorns de la subjetivitat", elaborat per l'Universitat Peruana de Ciències Aplicades (UPC) https://repositorioacademico.upc.edu.pe/
  5. ↑ Jean Laplanche & Jean-Bertrand Pontalis, baix la direcció de Daniel Lagache. Diccionari de psicoanálisis, Barcelona: Paidós, pp. 210. ISBN 978-84-493-0256-5. «Energia postulada per Freud com a substrat de les transformacions de la pulsión sexual sobre l'objecte (desplaçament de les catexis), sobre el fi (per eixemple, sublimació) i sobre la font de l'excitació sexual (diversitat de les zones erógenas). En Jung, el concepte «tendencia a» s'amplia fins a designar la «desexualizada» en general present en tot lo que és pulsiones, appetitus.»
  6. ↑ «Libido».
  7. ↑ Freud, Sigmund (1921). Psicologia de les masses i anàlisis del yo, Amorrortu, pp. 87. ISBN 950-518-594-4. «Pel seu orige, la seua operació i el seu víncul en la vida sexual, l'Eros del filòsof Platón es correspon totalment en la força amorosa (Liebeskraft), la libido del psicoanálisis... i quan l'apòstol Pablo, en la seua famosa epístola als Corintios, apreciava l'amor per sobretot lo demés, ho entenia sense dubte en eixe mateix sentit "ampliat".»
  8. ↑ Freud, 2013, pp. 148-149.
  9. ↑ Freud, 2013, p. 149.
  10. ↑ C. G. Jung. O.C. 4. Freud i el psicoanálisis, Madrit: Trotta, pp. 233, § 568. ISBN 978-84-8164-395-4. «Des d'un punt de vista més ampli pot entendre's la libido com a energia vital en general o com l'élan vital de Bergson.»
  11. ↑ C. G. Jung. «1. Sobre l'energètica de l'ànima (1928)», O.C. 8. La dinàmica de lo inconscient, Madrit: Trotta. ISBN 978-84-8164-587-3.
  12. ↑ Duane P. Schultz, Sydney Ellen Schultz (2002). Teories de la personalitat, Cengage Learning Editors. ISBN 9789706861122.
  13. ↑ Gregg M. Furth (1992, 2005). El secret món dels dibuixos, Barcelona: Luciérnaga, pp. 31. ISBN 9788487232329.
  14. ↑ Ibíd.
  15. ↑ Murray Stein (2004). El mapa de l'ànima segons Jung, Barcelona: Luciérnaga, pp. 103. ISBN 9788489957640.
  16. ↑ Ibíd. 112.
  17. ↑ Ibíd. 117-118.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Fisher HE, Aron A, Brown LL. “Romantic love: a mammalian brain system for mat choice”. Philos. Trans. R. Soc. Lond. B Biol. Sci. 361 (1476): 2173–86. doi:10.1098/rstb.2006.1938. PMID 17118931.
  19. ↑ Miller GM. “The emerging role of trace amine-associated receptor 1 in the functional regulation of monoamine transporters and dopaminergic activity”. J. Neurochem. 116 (2): 164–176. doi:10.1111/j.1471-4159.2010.07109.x. PMID 21073468.
  20. ↑ Lichterman, Gabrielle. 28 Days: What Your Cycle Reveals about Your Love Life, Moods, and Potential. ISBN 978-1-59337-345-0.
  21. ↑ Harding SM, Velotta JP. “Comparing the relative amount of testosterone required to restore sexual arousal, motivation, and performance in male rats”. Horm Behav 59 (5): 666–73. doi:10.1016/j.yhbeh.2010.09.009. PMID 20920505.
  22. ↑ Davis SR, Moreau M, Kroll R, Bouchard C, Panay N, Gass M, Braunstein GD, Hirschberg AL, Rodenberg C, Pack S, Koch H, Moufarege A, Studd J. “Testosterone for low libido in postmenopausal women not taking estrogen”. N. Engl. J. Med. 359 (19): 2005–17. doi:10.1056/NEJMoa0707302. PMID 18987368.
  23. ↑ Renneboog B (2012). “[Andropause and testosterone deficiency: how to treat in 2012?]”. Revue Médicale de Bruxelles 33 (4): 443–9. PMID 23091954.
  24. ↑ “Sexual Desire in Later Life” (2005). The Journal of Sex Research 42 (2): 138–149. doi:10.1080/00224490509552267. PMID 16123844.
  25. ↑ Heiman JR, Rupp H, Janssen I, Newhouse SK, Brauer M, Laan I. “Sexual desire, sexual arousal and hormonal differences in premenopausal US and Dutch women with and without low sexual desire”. Horm. Behav. 59 (5): 772–779. doi:10.1016/j.yhbeh.2011.03.013. PMID 21514299.
  26. ↑ Warnock JK, Swanson SG, Borel RW, Zipfel LM, Brennan JJ (2005). “Combined esterified estrogens and methyltestosterone versus esterified estrogens alone in the treatment of loss of sexual interest in surgically menopausal women”. Menopause 12 (4): 359–60. doi:10.1097/01.GME.0000153933.50860.FD. PMID 16037752.
  27. ↑ 27,0 27,1 Ziegler, T. E. (2007). Female sexual motivation during senar-fertile periods: a primat phenomenon. Hormones and Behavior, 51(1), 1–2
  28. ↑ Simerly, Richard B.. “Wired for reproduction: organization and development of sexually dimorphic circuits in the mammalian forebrain”. Annu. Rev. Neurosci. 25: 507–536. doi:10.1146/annurev.neuro.25.112701.142745. PMID 12052919.
  29. ↑ McGregor IS, Callaghan PD, Hunt GE. “From ultrasocial to antisocial: a role for oxytocin in the acute reinforcing effects and long-term adverse consequences of drug use?”. Br. J. Pharmacol. 154 (2): 358–368. doi:10.1038/bjp.2008.132. PMID 18475254. “Recent evidence suggests that popular party drugs such as MDMA and gamma-hydroxybutyrate (GHB) may preferentially activate brain oxytocin systems to produïx their characteristic prosocial and prosexual effects. Oxytocin interacts with the mesolimbic dopamine system to facilitate sexual and social behaviour, and this oxytocin-dopamine interaction may also influence the acquisition and expressió of drug-seeking behaviour.”
  30. ↑ 30,0 30,1 Clayton AH. “The pathophysiology of hypoactive sexual desire disorder in women”. Int J Gynaecol Obstet 110 (1): 7–11. doi:10.1016/j.ijgo.2010.02.014. PMID 20434725.
  31. ↑ Hu XH, Bull SA, Hunkeler EM, etal. “Incidence and duration of side effects and those rated as bothersome with selective serotonin reuptake inhibitor treatment for depressió: patient report versus physician estimate”. The Journal of Clinical Psychiatry 65 (7): 959–65. doi:10.4088/JCP.v65n0712. PMID 15291685.
  32. ↑ Landén M, Högberg P, Thase ME. “Incidence of sexual side effects in refractory depressió during treatment with citalopram or paroxetine”. The Journal of Clinical Psychiatry 66 (1): 100–6. doi:10.4088/JCP.v66n0114. PMID 15669895.
  33. ↑ Int J Impot Res. 2000 Oct;12 Suppl 4:S26-33.
  34. ↑ Real Acadèmia Espanyola. «Lema: Libido». Diccionari panhispánico de dubtes. Consultat el 28 de novembre de 2010.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Libido en el Viccionari.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Libido&oldid=919136»