Neurosis

El terme neurosis va ser propost pel mege escocés William Cullen en 1769 en referència als trastorns sensorials i motors causats per malalties del sistema nerviós. En psicologia clínica, s'usa per a designar trastorns mentals que distorsionen el pensament racional i el funcionament social, familiar i laboral adequat de les persones. Existix una confusió generalisada sobre l'utilisació del terme: per un costat, s'aplica, com síntoma, a un conjunt heterogéneu de trastorns mentals que participen de mecanismes inadaptativos lligats a l'ansietat. Per una atra part, el seu us popular (com a sinònim d'obsessió, excentricitat o nerviosisme) ha provocat la seua extensió a terrenys no estrictament lligats a la malaltia mental. El terme “neurosis” va ser abandonat per la psicologia científica i la siquiatria, substituint-se pel de “trastorn” o “trastorn d'ansietat”.

El terme clàssic fa referència a un trastorn mental sense evidència de lesió orgànica que es caracterisa per la presència d'un nivell elevat d'oix i una hipertròfia disruptiva dels mecanismes compensadors de la mateixa. El subjecte manté un adequat nivell d'introspecció i conexió en la realitat, pero presenta la necessitat de desenrollar conductes repetitives i en molts casos inadaptativas a l'objecte de disminuir el nivell d'estrés. Es tracta, en realitat, d'una traça caracterial que acompanya al subjecte durant tota la seua vida, de gravetat molt variable, des de graus lleus i controlables fins a situacions greument incapacitantes que poden aplegar a precisar hospitalisació.

La teoria psicoanalítica afirma que la neurosis és una afecció psicógena que els seus síntomes complixen una funció simbòlica que pretén tornar a posar en escena un vell conflicte infantil, sent la manifestació neurótica el resultat del compromís possible entre el desig i la defensa.

Per a protegir-se de l'oix, les persones recorren a mecanismes de defensa com la repressió, la proyecció, la negació, l'intelectualisació i el desplaçament, entre uns atres.

Orige del terme

L'orige del terme neurosis es troba a finals del XVIII, encara que el seu màxim us se circumscriu al XIX, en plena eclosió de l'especialitat psiquiàtrica, sent amprat originalment per a descriure qualsevol trastorn del sistema nerviós. El mege escocés William Cullen publica en 1769 la seua obra Synopsis nosologiae methodicae, referint-se en el terme neurosis a un trastorn general del sistema nerviós, sense febra ni atres lesions orgàniques demostradores, i capaç d'alterar les capacitats sensitivas i motores de l'individu, mesclant-se en este concepte patologies tan dispars com a marejos i desmais, el tétanos, la ràbia, les crisis histéricas, la melancolia (posteriorment denominada depressió) o la mania. Aixina mateix, Cullen, va incloure en el grup de les neurosis atres malalties tan dispars com la apoplejía, l'epilèpsia o la somnolència.

Concepcions psicoanalíticas

La teoria psicoanalítica afirma que la neurosis és una afecció psicógena que els seus síntomes complixen una funció simbòlica que pretén tornar a posar en escena un vell conflicte infantil, sent la manifestació neurótica el resultat del compromís possible entre el desig i la defensa.

Sigmund Freud

En el seu escrit 'La moral sexual "cultural" i la nerviosidad moderna', el neurólogo i psicoanalista austríac Sigmund Freud definix aixina a la persona neurótica:

Els neuróticos són aquella classe de sers humans que en virtut d'una organisació refractaria només han conseguit, baixe l'influix dels reclams culturals, una sofocació aparent, i en progressiu fracàs, de el seu pulsins, i que per això només en una gran despesa de forces, en un empobriment interior, poden costejar el seu treball de colaboració en les obres de la cultura, o encara de temps en temps es veuen precisats a suspendre-ho en calitat de malalts.

El yo neurótico es revelaria incapaç de dur a bon terme les obligacions impostes per la societat en particular i el món exterior en el seu conjunt. Una considerable porció de les seues pròpies vivències no es troba dins dels seus dominis per obra de la repressió. La seua activitat es veu cercenada per les restriccions superyoicas i els seus esforços es dilapiden en interminables lluites contra l'això, les constants intrusions de les quals menyscaben la seua organisació i lo escindixen intestinamente, escissió que va ser objecte d'el seu propi artícul per part de Freud. Està impossibilitat per a produir síntesis alguna i es troba “esgarrat per aspiracions que es contrarían unes a unes atres, per conflictes no tramitats, dubtes no resolts”. Per a Freud, no molt llunt dels psicóticos se situen els neuróticos greus. Lo que diferenciaria a uns i a uns atres seria la major resistència a la desorganisació per part del yo neurótico, el qual, en molts casos i a pesar de la multiplicitat dels seus síntomes, conseguiria fer peu en la realitat objectiva, contribuint açò potser a que l'individu estiga millor predispost a rebre tractament.

Neurosis i normalitat

En Esquema del psicoanálisis (1940 [1938]), Freud afirma que les neurosis i les psicosis són manifestacions de les alteracions funcionals de l'aparat anímic i que, si es va decantar per les primeres com a objecte de treball, va ser perque únicament elles eren permeables a l'influix de la teràpia que havia desenrollat. Els destorbament neuróticas no tindrien causes patógenas específiques, lo que les distinguiria de patologies somàtiques tals com les infeccions. Formen un continuum terso en els estats definits com a “normals”, trobant-se difuminados els llímits entre unes i uns atres, al punt que sembla improvable que es puga trobar un d'estos últims en el que no es descobrixca ni la més mínima traça de neurosis.

Hemos discernido que el deslinde de la norma psíquica respecto de la anormalidad no se puede trazar científicamente, de suerte que a ese distingo debe adjudicársele sólo un valor convencional, a despecho de su importancia práctica. Con ello hemos fundado el derecho a comprender la vida anímica normal desde sus perturbacins, lo cual no sería lícito si esos estados patológicos, neurosis y psicosis, tuvieran causas específicas que obraran al modo de unos cuerpos extraños.

Freud es pregunta per qué la vida dels neuróticos és més penosa, més sufriente que la del restant si ni la seua constitució congènita ni les experiències que travessen es distinguixen en gran mida de les d'atres persones, i respon que això ha de carregar-se en el conte de “unes disarmonía quantitatives”. Cada particular configuració de la vida humana trobaria la seua causa en la conjugació entre clims innats i impressions de caràcter contingent. Aixina, pot existir certa predisposició a que determinat component pulsional es desenrolle en excessiu vigor o a que no tinga la força necessària; i, a la seua volta, les vivències accidentals impondran requeriments particulars a cada individu i inclús pot donar-se el cas de que, quan imponguen els mateixos reclams a dos persones distintes, la constitució d'una d'elles li permeta sobrellevar molt millor lo que la de l'atra a penes pot afrontar.

No obstant, tal etiologia, que Freud tilda d'insatisfactòria i de massa general, és tan vàlida per als estats neurót icos com para qualsevol atre destorbament anímic. Per un atre costat, ell confia que, si l'organisació neurótica del yo es distinguix tan escassament de “la “normal”, les indagacions sobre la primera podrien tirar llum sobre la constitució i les feblees de la segona. En la neurosis es constataria tant l'existència d'un reclam de l'això que el yo és incapaç de subyugar per complet, com la d'una fase en el curs del desenroll individual d'importància incomparablemente major a la del restant per lo que referix al seu pes en la causacó d'aquell destorbament.

L'importància de la feblea del yo infantil

Wilhelm Roux, pare de l'embriologia experimental. Freud homologa l'impacte diferencial que tindria determinada excitació en un o un atre moment del desenroll del yo al que, segons els treballs de Roux, podria provocar cert estímul potencialment patògen si li'l deixara influir sobre cèlules germinals o sobre un animal ya desenrollat.

Segons Freud, aparentment solament fins a l'edat dels sis anys podria instalar-se una neurosis, per més que els seus síntomes es tornaren evidents molt més avant. La neurosis infantil ben pot passar completament desapercebuda o exteriorisar-se durant un curt periodo. La que es desenrolla en la adultez ―en la possible excepció de la neurosis traumàtica― seria en realitat continuació d'aquella. Freud és de l'opinió de que no és digne de sorpresa el fet de que el yo, en tant siga fràgil i no s'haja desenrollat encara cabalmente, no tinga èxit en el seu intent de domeñar exigències que més avant el joc li permetrà elaborar. Tant els reclams de l'això com les excitació procedents de l'exterior poden provocar un efecte traumàtic. El yo inerme procura protegir-se d'abdós a través d'uns intents de fugida ―precisament en això radiquen les repressions― que més avant seran desventajosos i terminaran restringint el desenroll duraderamente. Per a donar conte de per qué les primeres experiències traumàtiques provoquen en el yo decadència que donen l'impressió de ser desmesuradamente profunts, Freud es val d'una analogia i recorda els treballs de Wilhelm Roux, embriólogo alemà que havia demostrat experimentalment que introduir un alfiler en el cos d'un animal ya desenrollat no tenia les mateixes conseqüències que fer-ho en un grup de cèlules germinals en el transcurs de la mitosis.

Les repressions que mamprén el yo tal volta resulten imprescindibles per al compliment d'atres propòsits en aquells moments inaugurals. Freud sosté que, en la seua tasca de convertir-se en un individu civilisat en pocs anys, el chiquet recorrerà, de manera sumament compendiada, un vast trecho del desenroll cultural de la hum anidad. Per a això, no pot privar-se-li de la guia de l'educació ya que els pares oficiaran de precursors del superyó i, en la seua calitat de tals, orientaran al yo de l'infantil subjecte per mig de restriccions i sancions, induint-ho aixina a reprimir determinats impulsos. Els requeriments culturals han de contar-se, puix, entre els factors predisponentes a la neurosis. Freud aplega a afirmar inclús que “l'enyor d'un yo fort, desinhibido […] és enemiga de la cultura en el més profunt sentit”. La prolongada etapa de dependència infantil, traça biològica de la nostra espècie, ve a sumar-se entre les condicions propícies a la causacó de la neurosis en tant l'educació familiar, eixercida primàriament en eixe periodo, pren al seu càrrec la transmissió de les imposicions culturals.

El psicoanálisis sosté l'idea de que les primerenques experiències infantils tindran un impacte incomparable en l'ulterior desenroll de l'individu. Cobren llavors gran significatividad contingències tals com l'abús sexual perpetrat en eixos anys per adults, una seducció per un chiquet alguna cosa major, com poguera ser un germà, i el prendre coneiximent, siga visual o auditivamente, de relacions sexuals entre els pares. Estes experiències a sovint atizan la sensibilitat sexual del chiquet, de que les seues pròpies apetencias concupiscentes ya no podrà sostraure's. Tals vivències s'entreguen a la repressió i contribuïxen aixina a la causacó d'una compulsó neurótica que més avant obstaculisarà al yo el govern sobre la funció sexual, induint-ho inclús a una perdurable alienació respecte d'ella. L'oblit en el que cau la vasta majoria dels acontenyiments corresponents al primer florecimiento de la vida sexual (amnèsia infantil) guarda, puix, estreta relació en les hipòtesis psicoanalíticas sobre l'etiologia de les neurosis, aixina com també en aspectes tècnics del treball terapèutic. Mentres que este extrañament de la sexualitat donaria ocasió a una neurosis, l'absència d'ell propendería a les perversions i al trastocament no solament de la vida sexual, sino també d'atres aspectes de l'existència.

El paper de les pulsins parcials

Encara que la teoria psicoanalítica poguera admetre que aspiracions pulsionales de qualsevol índole incitaren les mateixes repressions, la clínica havia demostrat que els influixos patògens provenen regularment de les pulsins sexuals parcials. Els síntomes neuróticos constituïxen, per a Freud, “una satisfacció substitutiva d'algun voler-alcançar sexual o be unes mides per a torbar-les, per lo general uns compromisos entre abdós coses”. Si ben Freud troba en les pulsins sexuals els més destacats agents etiológicos de les neurosis, concedix que encara no ha quedat resolta la qüestió de si és eixa una prerrogativa que els correspon exclusivament ad elles. Per lo pronte, la sexual és la funció que ha segut més decidida i àmpliament censurada darrere del progrés cultural. Freud sugerix que el punt dèbil de l'organisació yoica tal volta es trobe en la forma en que l'individu es conduïx davant la sexualitat, com si el psiquisme tinguera registre de la discordança entre autoconservacó i perpetuació de l'espècie.

Enllaços externs

• «neurosis». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).