Decimatio

Diezmación. Gravat de William Hogarth en Castics Militars Romans de Beaver (1725)

La decimatio era un dels màxims castics aplicats en l'eixèrcit romà. La paraula prové del diezmado de tropes. Es tractava d'una mida excepcional que se solia aplicar en casos d'extrema covardia o amotinament.

El castic consistia en aïllar a la cohorte o cohortes seleccionades de la legió amotinada i dividir-l'en grups de dèu soldats. Dins de cada grup es tirava a sòrts quí devia ser castigat (independentment del seu ranc dins de la cohorte) i era elegit un, el qual devia ser eixecutat pels nou restants, generalment per lapidació o per colps de vara.

Els supervivents eren obligats a dormir fòra del campament del seu legió, fet de gran perill en época de guerra.

Supostament, el castic devia aleccionar als soldats supervivents i a les demés cohortes, puix la mort podia aplegar aleatoriament, a mans dels propis companyers, sense tindre en conte rancs ni mèrits anteriors. No obstant, més habitualment, la decimatio trencava l'esperit de cos i l'unió entre companyers d'armes (ejecutores per sorteig dels seus propis germans d'armes), minant la confiança cap als comandants de les legions que ordenaven tal castic: l'emperador bizantí Maurici advertia contra els castics arbitraris en la seua obra sobre ciència militar Strategikon, indicant que feyen més dany que beneficie a la moral de la tropa.

Actualment el terme «, indicando que hacían más daño que beneficio a la moral de la tropa.

Actualmente el término «» es referix a castigar un grup aleatori quan els delinqüents són molts o desconeguts; o també a la mortantat dràstica d'una població causada per una epidèmia, un desastre, una guerra, l'hambruna, etc.