Anar al contingut

Crim

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
darkly shaded painting of two winged angels chasing a man who runs away from a fallen, naked man attacked and subdued for his clothing
Justícia i venjança divina en la busca del crim - 1808 oli sobre tela de Pierre Paul Prud'hon 

En llenguage ordinari, un crim[1] és una acció indeguda o reprensible, en general un delicte greu com l'acció voluntària de matar o ferir greument a algú.[2] El terme crim no té, en el dret penal modern, una definició simple i universalment acceptada,[3] encara que s'han proporcionat definicions llegals per a certs fins. L'opinió més popular és que el crim és una categoria creada per la llei; en atres paraules, alguna cosa és un delicte si aixina ho declara la llei pertinent i aplicable.[3] Una definición propuesta es que un crimen (o delito penal) es un acto perjudicial no solo para una víctima sino también para una comunidad, sociedad o Estado ("un error público"). Dichos actos están prohibidos y punibles por ley.[4]


Història

Algunes comunitats religioses consideren que el pecat és un crim; algunes poden inclús destacar el crim del pecat des de molt primerenc en els relats llegendaris o mitològics dels orígens, com el conte d'Adán i Eva i la teoria del pecat original. Lo que un grup considera un crim pot causar o encendre la guerra o el conflicte. No obstant, les primeres civilisacions conegudes tenien còdics de llei, que contenien tant normes de dret civil com a normes penals mesclades, encara que no sempre en forma registrada.


Antic Orient Pròxim

Els sumerio varen produir els primers còdics escrits que es conserven.[5] Urukagina (va regnar circa 2380-2360 a. C., cronologia curta) tenia un còdic primitiu que no ha sobrevixcut; un rei posterior, Ur-Nammu, va deixar el primer sistema de dret escrit que existix, el Còdic de Ur-Nammu (circa 2100- 2050 a. C.), que prescrivia un sistema formal de penes per a casos específics en 57 artículs. Els sumerio varen publicar posteriorment atres còdics, entre ells el "còdic de Lipit-Ishtar". Este còdic, del XX, conté uns cinquanta artículs, i els estudiosos ho han reconstruït comparant vàries fonts.

El sumerio era profundamente consciente de sus derechos personales y se resentía de cualquier intromisión en ellos, ya fuera por parte de su rey, su superior o su igual. No es de extrañar que los sumerios fueran los primeros en recopilar leyes y códigos legales.
Kramer[6]

Els successius còdics llegals de Babilonia, inclós el còdic de Hammurabi (1790 a. C.), reflectien la creència de la societat de Mesopotamian de que la llei derivava de la voluntat de la deus (vejau llei babilònica).[7][8] Molts estats d'esta época funcionaven com teocràcia, en còdics de conducta en gran part d'orige o referència religiosa. En els texts sànscrits de Dharmaśāstra (1250 a. C.), s'han tractat temes com els deures llegals i religiosos, el còdic de conducta, les penes i els remeis, etc. i constituïx una de les fonts més elaborades i primerenques de còdic llegal.[9][10]

Sir Henry Maine va estudiar els còdics antics disponibles en la seua época, i no va trobar cap dret penal en el sentit "modern" de la paraula.[11] Mentres que els sistemes moderns distinguixen entre els delictes contra el "estat" o la "comunitat", i els delictes contra el "individu", el cridat dret penal de les comunitats antigues no s'ocupava dels "crims" (crimina), sino de "delictes" (llatí: delicta). Aixina, les lleis helèniques tractaven totes les formes de robo, agressió, violació i assessinat com a delictes privats, i deixaven l'acció per al seu compliment en mans de les víctimes o dels seus supervivents. Els primers sistemes semblen haver carit de tribunals formals.[12][13]


Roma i el seu llegat en Europa

La Romana va sistematisar el dret i va aplicar el seu sistema en tot l'Imperi Romà. De nou, les normes inicials del dret romà consideraven les agressions com una qüestió de compensació privada. El concepte més significatiu del dret romà era el de domini.[14] El pater famílies era l'amo de tota la família i dels seus bens (inclosos els esclaus); el pater s'encarregava de fer complir els assunts que implicaven una intromissió en qualsevol propietat. Els Comentaris de Gayo (escrits entre 130 i 180 d. C.) sobre les Dotze Taules tractaven el furtum (en llenguage modern: "robo") com un agravi.

De la mateixa manera, l'agressió i el robo violent implicaven una invasió sobre la propietat de el pater (aixina, per eixemple, la violació d'un esclau podia ser objecte d'indemnisació a el pater per haver invadit el seu "propietat"), i l'incompliment de tals lleis creava un vinculum juris (una obligació de dret) que només el pagament d'una indemnisació monetària (els moderns "danys i perjuïns") podia lliberar. De la mateixa manera, les consolidades lleis teutónicas de les tribus germàniques,[15] incloïa un complex sistema de compensació monetàries per a lo que els tribunals considerarien al 2008 la gama completa de delictes contra la persona, des de l'assessinat cap a avall.

A pesar de que Roma va abandonar el seu Britàniques al voltant de l'any 400 d. C., els mercenaris germànics; que s'havien convertit en gran mida en un instrument per a fer complir el domini romà en Britania; varen adquirir la propietat de la terra allí i varen continuar utilisant una mescla de dret romà i teutónico, en molt escrit baix els primers reis anglosaxons.[16] P ero només quan va sorgir una monarquia anglesa més centralisada despuix de l'invasió normanda, i quan els reis d'Anglaterra varen intentar impondre el seu poder sobre la terra i les seues gents, va sorgir el concepte modern, és dir, d'un delicte no només com una ofensa contra el "individu", sino també com un agravi contra el "estat".[17]

Esta idea procedia del dret consuetudinari, i la concepció més antiga d'un acte criminal implicava fets de tan gran importància que el "estat" tenia que usurpar les funcions habituals dels tribunals civils, i dirigir una llei especial o privilegium contra l'autor. Tots els primers juïns penals anglesos contaven en tribunals totalment extraordinaris i arbitraris sense cap llei establida que aplicar, mentres que el dret civil (delictual) funcionava de forma molt desenrollada i coherent (llevat quan un rei volia recaptar diners venent una nova forma de writ). El desenroll de l'idea de que el "Estat" impartix justícia en un tribunal només sorgix en paralel o despuix de l'aparició del concepte de sobirania.

En l'Europa continental, el dret romà va persistir, pero en una major influència de l'Iglésia cristiana.[18] Junt en l'estructura política més difusa basada en unitats feudals més menudes, varen sorgir diverses tradicions jurídiques, que varen permanéixer més fortament arraïlades en la jurisprudència romana, pero modificades per a satisfer el clima polític imperant.

En Escandinavia, l'efecte del dret romà no es va fer palés fins a el XVII, i els tribunals varen sorgir de les coses, les assamblees del poble. El poble decidia els casos (normalment en el domini dels majors propietaris). Més tart, este sistema es va convertir gradualment en un sistema en el que un juge real nomenava a un número dels hòmens més estimats de la parròquia com la seua junta, complint la funció de el "poble" d'antany.

Des del sistema de l'Antiga Grècia en avant, la justificació política per a exigir el pagament d'una compensació monetària pels agravis comesos ha tingut que vore en evitar la disputa entre clans i famílies.[19] Si la compensació podia assossegar els sentiments de les famílies, açò ajudaria a mantindre la pau. Per una atra part, l'institució dels jurament també restava importància a l'amenaça de la guerra feudal. Tant en la Grècia arcaica com en la medieval Escandinavia, un acusat eixia lliure si conseguia que un número suficient de parents varons ho juraren inocent. (Compare's en el Consell de Seguritat de les Nacions Unides, en el que el poder de vet dels membres permanents garantisa que l'organisació no es veja envolta en crisis en les que no podria fer complir les seues decisions).

Estos mijos per a frenar les disputes privades no sempre varen funcionar, i a voltes varen impedir el compliment de la justícia. Pero en els primers temps el "Estat" no sempre proporcionava una força policial independent. Aixina, el dret penal va sorgir de lo que els advocats del XXI cridarien agravis; i, en térmens reals, molts actes i omissions classificats com a delictes es solapan en realitat en conceptes del dret civil.

El desenroll del pensament sociològic a partir del XIX va impulsar alguns punts de vista nous sobre la delinqüència i la criminalitat, i va fomentar els inicis de la criminologia com a estudi del delicte en la societat. En el XX, Michel Foucault en Disciplina i Castic va fer un estudi de la criminalización com a método coercitiu de control estatal.


Marque general

Quan les relacions informals resulten insuficients per a establir i mantindre un orde social desijat, un govern o un Estat pot impondre sistemes més formals o estrictes de control social. En la maquinària institucional i llegal a la seua disposició, els agents de l'Estat poden obligar a la població a ajustar-se als còdics i poden optar per castigar o intentar reformar a els qui no s'ajusten.

Les autoritats ampren diversos mecanismes per a regular (fomentant o desalentando) determinats comportaments en general. Els organismes que governen o administren poden, per eixemple, codificar les normes en lleis, vigilar als ciutadans i als visitants per a assegurar-se de que complixen eixes lleis, i aplicar atres polítiques i pràctiques que els llegisladors o administradors han prescrit en l'objectiu de desalentar o previndre el crim. Ademés, les autoritats proporcionen remeis i sancions, i en conjunt constituïxen un sistema de justícia penal. Les sancions llegals varien àmpliament en la seua severitat; poden incloure (per eixemple) l'encarcerament de caràcter temporal destinat a reformar al convicte. Algunes jurisdiccions tenen còdics penals escrits per a infligir castics durs permanents: mutilació llegal, pena capital, o vida sense llibertat condicional.

Per lo general, una persona física perpetra un delicte, pero la persones llegals també pot cometre delictes. Històricament, vàries societats premodernas creïen que els animals no humans eren capaços de cometre delictes, i els perseguien i castigaven en conseqüència.[20]

El sociòlec Richard Quinney ha escrit sobre la relació entre la societat i el crim. Quan Quinney afirma que "la delinqüència és un fenomen social" contempla tant la forma en que els individus conceben la delinqüència com la forma en que les poblacions la perceben, basant-se en la normes socials.[21]


Nivells de delinqüència

Diferents països tenen diferents idees de lo que són els crims, i quins són els pijors. Algunes coses que són crims en un país no ho són en atres països. Molts països es fan una idea de lo que són els crims de les religions o dels acontenyiments polèmics que fan que es creu ràpidament una llei. Per eixemple, una religió pot considerar que menjar un aliment en particular és un crim. Quan els automòvils es varen multiplicar, varen matar o varen ferir a moltes persones en accidents de tràfic, per lo que es varen crear noves lleis per ad ells.

En molts països, si la gent diu que va fer o va escriure un llibre, una película, una cançó o una pàgina web que realment no va fer o va escriure, és un delicte contra les lleis de dret d'autor. En molts països, ajudar a créixer, fabricar, moure o vendre drogues ilegals és un delicte. 

En la majoria dels països, la policia intenta detindre els delictes i trobar als delinqüents. Quan la policia troba a algú que creu que pot ser un criminal, generalment ho manté en la presó. Despuix, per lo general, un tribunal o un juge decidix si la persona realment va cometre un delicte. Si el tribunal o el juge decidix que la persona realment ho va fer, és possible que tinga que pagar una multa o anar a presó. Algunes voltes el juge pot decidir que el criminal deu ser eixecutat. Açò es diu pena capital (o pena de mort). Hi ha països en el món que eixecuten criminals i uns atres que no. 

En molts països, deuen donar-se dos condicions per a que un acte siga delictiu:

Abdós deuen estar presents per a que l'acte siga considerat un crim.

Els assessinats rituals o els crims rituals han existit i encara existixen hui i es cometen individualment o colectivamente contra grups minoritaris vulnerables, l'albino constituïx en Àfrica un grup particularment impactat i vulnerable.


Criminalización

Els caps en pinchos dels criminals eixecutats adornaven la porta del Pont de Londres medieval.

Es pot considerar la criminalización com un procediment desplegat per la societat com a dispositiu preventiu de reducció del dany, utilisant l'amenaça del castic com a dissuasió per a qualsevol que es proponga realisar el comportament que causa el dany. L'Estat s'involucra perque les entitats gobernant poden convéncer-se de que els costs de no criminalisar (permetent que els danys continuen sense disminuir) superen els costs de criminalisar (restringint la llibertat individual, per eixemple, per a minimisar el dany a uns atres).{

Els Estats controlen el procés d'criminalización perque:

  • Inclús si víctimes reconeixen el seu propi paper com a víctimes, és possible que no tinguen els recursos per a investigar i buscar una compensació llegal pels danys sofrits: els encarregats de fer complir la llei designats formalment per l'Estat solen tindre millor accés a l'experiència i els recursos.
  • Les víctimes poden voler només una compensació per les lesions sofrides, permaneixent indiferents a un possible desig de dissuasió.[22]
  • La por a les represàlies pot dissuadir a les víctimes o als testics de delictes de mamprendre qualsevol acció. Inclús en les societats vigilades, la por pot inhibir de denunciar incidents o de cooperar en un juí.
  • Les víctimes, per sí soles, poden carir de les economies d'escala que els permetrien administrar un sistema penal, i molt manco cobrar les multes impostes per un tribunal.[23] Garoupa i Klerman (2002) advertixen de que un govern que busca la renda té com a motivació principal maximizar els ingressos i, per tant, si els delinqüents tenen suficient riquea, un govern que busca la renda actuarà de forma més agressiva que un govern que maximizar la funció de benestar social en l'aplicació de les lleis contra els delictes menors (normalment en una sanció fixa, com les infraccions d'aparcament i de tràfic rutinàries), pero de forma més laxa en l'aplicació de les lleis contra els delictes majors.
  • Com a resultat del delicte, les víctimes poden morir o quedar incapacitades.


Teoria del dret natural

Justificar l'ús de la força per part de l'Estat per a coaccionar el compliment de les seues lleis ha resultat ser un problema teòric constant. Una de les primeres justificacions va ser la teoria del dret natural. Esta postula que la naturalea del món o dels sers humans subyacer a les normes de moralitat o les construïx. Tomàs d'Aquino va escriure en el XIII: "la regla i la mida dels actes humans és la raó, que és el primer principi dels actes humans".[24] Va considerar a les persones com a sers per naturalea racional, concloent que resulta moralment apropiat que es comporten d'una manera conforme a la seua naturalea racional. Aixina, per a ser vàlida, qualsevol llei deu ajustar-se a la llei natural i coaccionar a les persones per a que s'ajusten a eixa llei és moralment acceptable. En la década de 1760, William Blackstone va descriure la tesis:[25]

"Esta llei de la naturalea, sent co-eval en la humanitat i dictada per Deu mateix, és per supost superior en obligació a qualsevol atra. És obligatòria en tot lo món, en tots els països i en tots els temps: cap llei humana té validea, si és contrària ad ella; i les que són vàlides deriven tota la seua força i tota la seua autoritat, mediata o immediatament, d'este original."

Pero John Austin (1790-1859), un dels primers positiviste, va aplicar l'utilitarisme en acceptar la naturalea calculadora del ser humà i l'existència d'una moral objectiva. Va negar que la validea jurídica d'una norma depenga de que el seu contingut s'ajuste a la moral. Aixina, en térmens austinianos, un còdic moral pot determinar objectivament lo que les persones deuen fer, la llei pot plasmar qualsevol norma que el llegislador decrete per a conseguir l'utilitat social, pero cada individu seguix sent lliure de ele gir qué fer. De la mateixa manera, H.L.A. Hart vea la llei com un aspecte de la sobirania, podent els llegisladors adoptar qualsevol llei com a mig per a alcançar un fi moral.[26]

Aixina, les condicions necessàries i suficients per a la veritat d'una proposició de llei implicaven simplement la llògica interna i la consistència, i que els agents de l'Estat utilisaren el poder estatal en responsabilitat. Ronald Dworkin rebuja la teoria de Hart i propon que tots els individus deuen esperar el mateix respecte i preocupació d'els qui els governen com un dret polític fonamental. Oferix una teoria del compliment superposta per una teoria de la deferència (el deure del ciutadà d'obedir la llei) i una teoria de l'aplicació, que identifica els objectius llegítims de l'aplicació i el castic. La llegislació deu ajustar-se a una teoria de la llegitimitat, que descriu les circumstàncies en les que una persona o grup concret té dret a fer la llei, i a una teoria de la justícia llegislativa, que descriu la llei que té dret o obligació de fer.[27]

Hi ha teòrics del dret natural que han acceptat l'idea de fer complir la moral imperant com a funció primordial del dret.[28] Este punt de vista comporta el problema de que fa impossible qualsevol crítica moral de la llei: si la conformitat en la llei natural constituïx una condició necessària per a la validea llegal, tota llei vàlida deu, per definició, contar com moralment justa. Aixina, en esta llínea de raonament, la validea jurídica d'una norma implica necessàriament la seua justícia moral.[29]

Es pot resoldre este problema concedint cert grau de relativisme moral i acceptant que les normes poden evolucionar en el temps i, per lo tant, es pot criticar que se seguixquen aplicant lleis antigues a la llum de les normes actuals. La gent pot considerar que eixa llei és acceptable, pero l'ús del poder de l'Estat per a coaccionar als ciutadans a complir eixa llei carix de justificació moral. Concepcions més recents de la teoria caracterisen el crim com la violació de drets individuals.

Ya que la societat considera que molts drets són naturals (d'ahí el terme drets) i no creats per l'home, lo que constituïx un delicte també conta com a natural, en contrast en les lleis (vistes com creades per l'home). Adam Smith ilustra este punt de vista, dient que un contrabandista seria un excelent ciutadà, "...si les lleis del seu país no hagueren fet d'això un crim que la naturalea mai va voler que ho anara".

La teoria del dret natural distinguix, per tant, entre la "criminalitat " (que deriva de la naturalea humana) i la "ilegalitat" (que s'origina en els interessos dels que tenen el poder. Els juristes expressen a voltes els dos conceptes en les frases malum in es i malum prohibitum respectivament. Consideren que un "delicte malum in es és intrínsecament delictiu; mentres que un "delicte malum prohibitum (l'argument és que) conta com a delictiu només perque la llei ho ha decretat aixina.

D'este punt de vista es deduïx que un pot realisar un acte ilegal sense cometre un delicte, mentres que un acte criminal podria ser perfectament llegal. Molts pensadors de l'Ilustració (com Adam Smith i els Pares de la Pàtria nortamericanes) es varen adherir a este punt de vista en certa mida, i seguix sent influent entre els cridats lliberals clàssics i libertarios.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ ASALE, RAE-. «crimen | Diccionario de la lengua española» (en es). «Diccionario de la lengua española» - Edición del Tricentenario. Consultat el 14 de marzo de 2020.
  3. ↑ 3,0 3,1 Cane, Peter; Conaghan, Joanne (2008). The New Oxford Companion to Law (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-929054-3. Consultat el 14 de marzo de 2020.
  4. ↑ Martin, E. A., & Law, J. (Eds.). (2009). Oxford dictionary of law. Oxford University Press.
  5. ↑ Oppenheim (1964)
  6. ↑ Kramer (1971: 4)
  7. ↑ Driver y Mills (1952-55) y Skaist (1994)
  8. ↑ (abril 2007) The Babylonian laws, Driver, G. R. (Godfrey Rolles), 1892-1975; Miles, John C. (John Charles), Sir, 1870-1963, Eugene, Oregón: Wipf & Stock Pub. OCLC 320934300. ISBN 978-1556352294.
  9. ↑ Anuradha Jaiswal, Criminal Justice Tenets of Manusmriti - A Critique of the Ancient Hindu Code.
  10. ↑ Olivelle, Patrick. 2004. The Law Code of Manu. New York: Oxford UP.
  11. ↑ Maine, Henry Sumner, 1822-1888 (1861). [https://archive.org/details/ancientlawitscon0000main_q8v8 Ancient law : its connection with the early history of society, and its relatio n to modern idees], Tucson. OCLC 13358229. ISBN 0816510067.
  12. ↑ Gagarin, Michael. (1986). University of California Press (ed.). Early Greek law, Londres. OCLC 43477491. ISBN 9780520909168.
  13. ↑ Garner, Richard, 1953- (1987). St. Martin's Press (ed.). Law & society in classical Athens, Nueva York. OCLC 15365822. ISBN 0312008562.
  14. ↑ Daube, David. (1969). Derecho romano: aspectos lingüísticos, sociales y filosóficos., Edimburgo: Edinburgh U. P. OCLC 22054. ISBN 0852240511.
  15. ↑ Guterman, Simeon L. (Simeon Leonard), 1907- (1990). El principio de la personalidad del derecho en los reinos germánicos de Europa occidental desde el siglo V al XI, Nueva York: P. Lang. OCLC 17731409. ISBN 0820407313.
  16. ↑ Attenborough: 1963
  17. ↑ Kern: 1948; Blythe: 1992; y Pennington: 1993
  18. ↑ Vinogradoff (1909); Tierney: 1964, 1979
  19. ↑ El concepte de pater famílies actuava com a factor d'unió en els grups de parents estesos, i la pràctica posterior de wergild funcionava en este context.
  20. ↑ Girgen, Jen(2003).lclark.edu/live/files/26566-9cgirgen «The Historical and Contemporary Prosecution and Punishment of Animals».Animal Law Journal.9: 97.Consultat el 1 octubre 2017.
  21. ↑ Quinney, Richard, "Structural Characteristics, Population Areas, and Crime Rates in the United States", The Journal of Criminal Law, Criminology and Police Science, 57(1), pp. 45-52
  22. ↑ Véase Polinsky & Shavell (1997) sobre la divergencia fundamental entre la motivación privada y la social para utilizar el sistema legal.
  23. ↑ Véase Polinsky (1980) sobre la aplicación de las multas
  24. ↑ Thomas, Aquinas, Saint, 1225?-1274. (2002). On law, morality, and politics, Regan, Richard J., Baumgarth, William P., 2nd edició, Indianapolis: Hackett Pub. OCLC 50423002. ISBN 0872206637.
  25. ↑ Blackstone, William, 1723-1780. (1979). Commentaries on the laws of England, William Blackstone Collection (Library of Congress), Chicago: University of Chicago Press, p. 41. OCLC 4832359. ISBN 0226055361.
  26. ↑ Hart, H. L. A. (Herbert Lionel Adolphus), 1907-1992. (1994). El concepto de derecho, 2nd edició, Oxford: Clarendon Press. OCLC 31410701. ISBN 0198761228.
  27. ↑ Dworkin, Ronald. (1978). Tomando los derechos en serio : [con un nuevo apéndice, una respuesta a los críticos], Cambridge: Harvard University Press. OCLC 4313351. ISBN 0674867114.
  28. ↑ Finnis, John (2015). Natural Law & Natural Rights, OUP. ISBN 978-0199599141. Consultat el 2019-07-17. «Les normes morals...que Dworkin (en llínea en la teoria del dret natural) tracta com a capaços de ser moralment objectives i verdaderes, funcionen aixina com font directa del dret i. ...com a llei ya, llevat quan el seu ajust en el conjunt de fonts de fets socials i n la comunitat rellevant és tan dèbil que seria més precís (segons Dworkin) dir que els juges que les apliquen estan aplicant la moral i no el dret.»
  29. ↑ Bix, Brian H.(August 2015).«Kelsen, Hart, & legal normativity».Revus - OpenEdition Journals.34(34)doi:10.4000/revus.3984.«...era parte de la tarea de un teórico del derecho explicar la 'normatividad' o 'autoridad' del derecho, con lo que se referían a 'nuestra sensación de que las normas 'legales' proporcionan a los agentes razones especiales para actuar, razones que no tendrían si la norma no fuera 'legal. ...esto puede ser un asunto que requiera más una explicación psicológica o sociológica, que una filosófica.»

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Crim&oldid=1648872»