Anar al contingut

Criminologia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fotografia d'any 1875 en a on és mostra un castic a tres dònes en l'Imperi chinenc durant la Dinastia Qing.

La criminologia[1] és una ciència social interdisciplinària[2] i de caràcter autònom,[3] que té quatre objectes d'estudi,[4] a saber: el crim, el criminal, la víctima i el control social de la criminalitat.

Sobre la seua etimologia, el terme de criminologia deriva del llatí: crim-criminis, i del grec logos, considerant el concepte de crim com a conducta antisocial i no com a delicte.[5]

Se centra en l'estudi del fenomen criminal, aixina com en el procés de definició i sanció de la conducta desviada. Ademés, s'enfoca en la prevenció i el tractament d'estes conductes.

Basa els seus fonaments en coneiximents diversos de disciplines i ciències tals com lo són la sociologia, psicologia, treball social, medicina, antropologia, matemàtica, física i química, recolzant-se de manera indirecta del dret penal i d'atres ciències de caràcter forense. cal destacar que és freqüent confondre la criminologia en la criminalística, que ho fa en el procés d'investigació.

El nom d'esta ciència va ser utilisat per primera volta per l'antropòlec francés Paul Topinard. En 1885, el professor italià de dret Raffaele Garófalo va acunyar este terme de manera formal. Molt lligat a la criminologia es troben els guanys i teories de Cesare Lombroso, a qui se li considera el pare de la criminologia, ya que en els seus estudis sobre l'antropologia criminal, va cimentar bases i teories que fins als nostres dies perduren, ya siga com a antecedents o com a directrius mateixes de la ciència.

A pesar de ser una ciència relativament recent i haver segut qüestionada sobre la seua vinculació i dependència del dret penal, la criminologia ha alcançat un caràcter autònom, en ser partícip de l'utilisació del mètoto científic per a la formulació de les distintes teories que la componen.


Història

Cesare Lombroso és considerat el pare de la criminologia.

La lluita contra el delicte i l'estudi dels delinqüents i del castic data de l'antiguetat. Filòsofs com Sócrates, Plató o Aristòtil ya varen parlar sobre este tema, atribuint els delictes a deficiències físiques o mentals i inclús a l'herència.

A mitan del XIII, Tomàs d'Aquino va intentar també assentar les bases de la filosofia del dret penal en la seua obra Escolàstica, i en l'Edat Mija es varen realisar alguns estudis mèdics per a investigar crims aïllats.


Escola clàssica

L'Escola Clàssica té un desenroll basat en la filosofia de l'Ilustració, que considera a tots els hòmens i dònes com a sers lliures, iguals i racionals, per la qual cosa podien actuar responsablement com a individus. Per tant, no considera diferències entre l'individu que viola la llei i qui la respecta. L'interés de l'estudi no recau sobre l'actor, sino en l'acte delictiu o criminal. Concep al delicte com una creació jurídica i la violació de la norma com un rompimiento del pacte social.

Postulats de l'Escola Clàssica:

  • Part del lliure albir dels individus.
  • Tot individu pot tindre un comportament desviat.
  • El centre de la reflexió gira al voltant de l'acte delictiu.
  • És reactiva, ya que no busca investigar les causes de la desviació.[6]

Propon que la proporció dels castics deu guardar relació directa al perjuí social del fet; esta Escola estava en contra de la crueltat dels castics i, de l'arbitrarietat de la justícia aplicada pels juges.[7]

Els seus postulats, respecte a les penes i el delicte, constituïxen les bases per al Dret penal modern, derivant els següents principis:

  • Llegalitat: solament les lleis poden decretar les penes dels delictes, és tasca del llegislador definir-les en representació de la societat unida pel pacte social.
  • Jurisdiccional: un tercer (juge) deu jujar la veritat dels fets, sense tindre que interpretar les lleis, per la qual cosa, la llei deu ser clara i coneguda per tots.
  • Proporcionalitat: deu existir proporció directa entre la pena i el delicte comés, i relacionat en el dany realisat.
  • Prontitud: per a que la pena siga útil, deu impondre's lo més propenca possible al temps de la comissió del delicte, per lo que el procés deu ser breu.
  • Necessitat: no és la crueltat de les penes la que impedix la comissió de delictes, el fre més gran del delicte és la inexorabilidad i infalibilidad de la pena.[6]


Escola biològic-positivista

Artícul principal → Escola positivista (criminologia).

Esta escola partix del determinisme biològic de la conducta humana, considerant que els hòmens són impulsats per característiques innates cap al delicte. El centre de l'anàlisis ya no és el delicte, és el criminal, i la societat es veu compelida a defendre's de tot acte antisocial ya siga relegant-ho o eliminant-ho.

Para Cesare Lombroso, el criminal és nat, és un ser atávico, açò és perque té una regressió biològica que es manifesta en certes característiques físiques tals com l'asimetria del rostre o del cos, polidactilia, orelles grans, etc.[8] Per la seua banda Enrico Ferri considera al delincuent com un home anormal, ya siga per les seues anormalitats físiques, psíquiques, hereditàries o be siguen adquirides. Ferri entén per delicte les accions determinades per motius individuals i antisocials que alteren les condicions d'existència elecció a la moralitat per mig d'un poble en un moment determinat.[9] Raffaele Garofalo definix a «el «delicte natural» com l'ofensa a la pietat i la probidad, sentiments que integren el consens moral existent.

En esta corrent de pensament, el delicte en sí mateixa constituïx solament una manifestació del caràcter perillós de l'autor que ho comet; és dir, la perillositat del subjecte que infringix la norma és el pilar per a determinar la sanció, per lo que, es justifica aplicar a estos subjectes medides de seguritat o penes sense llímit de temps, ya que, en ser un malalt social no pot determinar-se quan superarà l'estat perillós en el que es troba.

Els postulats de l'escola biològic-positiva:

  • Part d'un determinisme de la conducta delictiva.
  • El centre de l'anàlisis és l'actor del delicte o crim i el seu comportament, en tant s'intenta explicar les causes d'est.
  • Entre criminals i no criminals existixen diferències fonamentals biològiques-antropològiques, que determinen el comportament individual d'cada cual.
  • L'Escola biològica- positiva, està orientada empírica i positivament.
  • És una teòrica etimològica en tant busca les causes de la conducta desviada.[6]


Criminologia moderna

En el XX, els criminólogo s'esforcen en fer una síntesis dels descobriments precedents. En diferents països comença a manifestar-se una tendència a ampliar el camp de l'activitat criminológica: uns inclouen en ella la criminalística (Alemània); uns atres, la penologia; hi ha uns atres que preconisen l'estudi conjunt de la ciència del crim i de la ciència de la reacció social suscitada per ell (Estats Units). En este sigle, la criminologia ha influït notablement en l'evolució del dret penal.

En els posteriors alvanços en el camp de la psicologia i sociologia alguns investigadors han propost nous enfocaments, entre ells es troben: Jean Pinatel, Edwin Sutherland, Robert Merton, David Matza, Travis Hirschi, Gary LaFree, David Farrington, Michael Gottfredson, Charles Tittle, Jock Young, entre uns atres.

A partir de mediats del XX, es presenta un canvi de paradigma en la ciència criminológica fixant la seua atenció en els processos d'criminalisació, en l'ambient social, pero estudia també a la víctima. Segons la definició d'Antonio García-Pablos de Molina<blockquote>És una ciència empírica i interdisciplinària, que s'ocupa de l'estudi del crim, de la persona de l'infractor, la víctima i el control social del comportament delictiu, i tracta de suministrar una informació vàlida, contrastada, sobre la génesis, dinàmica i variables principals del crim —contemplat este com a problema individual i com a problema social— aixina com sobre els programes de prevenció eficaç del mateix, les tècniques d'intervenció positiva en l'home delincuent i els diversos models o sistemes de resposta al delicte.[10]</blockquote>


Escola de Chicago

L'escola de Chicago va sorgir a principis del XX, a través de l'obra de Robert I. Park, Ernest Burgess, i atres sociòlecs urbans en l'Universitat de Chicago. En la década de 1920, Park i Burgess varen identificar cinc zones concèntriques que existixen a sovint en créixer les ciutats, incloent la «zona en transició», que va ser identificada com més volàtil i subjecta al desorde. En la década de 1940, Henry McKay i Clifford R. Shaw es varen centrar en els delinqüents jovenils, trobant que estaven concentrats en la zona de transició.

Els sociòlecs de l'Escola de Chicago varen adoptar un enfocament d'ecologia social a les ciutats que estudiaven i varen postular que els barris urbans en alts nivells de pobrea a sovint experimenten una ruptura de l'estructura social i institucions com la família i l'escola. Açò dona com resultat la desorganisació social, lo que reduïx la capacitat d'estes institucions per a controlar el comportament i crea un ambient propici per a la conducta desviada.

Atres investigadors sugerixen un víncul sicològic-social afegitó. Edwin Sutherland va sugerir que les persones deprenen el comportament criminal dels delinqüents majors, més experimentats en els que es poden associar.[11]

Seguint l'escola de Chicago, la teoria de la anomia de Robert Merton i l'idea d'associació diferencial de Edwin Sutherland, els teòrics subculturales es varen centrar en menuts grups culturals que s'allunten de la corrent principal per a formar els seus propis valors i significats sobre la vida. Teòrics com David Matza i Sykes Gresham varen argumentar en contra d'esta teoria, en sostindre que els criminals no són diferents del restant de la societat. Posseïxen els mateixos principis morals, i és per això que deuen recórrer a tècniques de neutralisació que els permeten actuar de manera repudiable. Afirmen, ademés, que les incursions en el món delictiu es donen gradualment i no de modo irreversible.

Totes estes corrents, durant la década dels anys setanta del XX, seran posades en dubte per les teories del control, influenciats principalment per Travis Hirschi i Gottfredson.


Teories individualistes

La teoria de l'elecció racional es basa en l'escola clàssica de filosofia utilitarista de Cesare Beccaria, que va ser popularisada per Jeremy Bentham. Ells varen argumentar que el castic, si és certer, ràpit, i proporcionat al delicte, és un element disuasivo per al criminal, ya que els riscs sobrepassen els possibles beneficis per a l'infractor. En Dei delitti i delle pene (Dels delictes i les penes, 1763-1764), Beccaria va advocar per una ciència penal racional. Beccaria concep el castic com la necessària aplicació de la llei front a un delicte. El juge, per lo tant, simplement devia ajustar la seua condena al compliment de la llei. També distinguix entre el delicte i el pecat, i va advocar en contra de la pena de mort, la tortura i tractaments inhumans, ya que els considerava elements de dissuasió irracionals.

Esta filosofia va ser substituïda per les Escoles positivista i la de Chicago. No reapareix fins a la década de 1970 en els escrits de James Q. Wilson, l'artícul de 1965 de Gary Becker titulat "Crim i castic",[12] i "L'òptima aplicació de lleis" de George Stigler, en 1970.[13] La teoria de l'elecció racional sosté que els delinqüents, de la mateixa manera que atres persones, sospesen els costs/beneficis i riscs a l'hora de decidir si cometre un delicte i pensen en térmens econòmics.[14] Des d'esta perspectiva, les mides de prevenció es pensen al modo d'una contra-motivació, és dir, incrementant les conseqüències de cometre un delicte, per eixemple, a través de l'enduriment de les penes. Les teories de l'elecció racional també sugerixen que l'aument de la probabilitat de ser atrapat, a través de l'aument de la vigilància, la policia o la presència de guàrdia de seguritat, el major allumenat públic i atres mides, són eficaces en la reducció de la delinqüència.[15]


Criminologia crítica

Plantilla:Extracto La Conferència Nacional de la Desviació en 1968 va ser un moment fundacional per a la criminologia crítica. Esta opon un enfocament macrosociológico a un biopsicológico del comportament desviat, evidenciant la seua relació funcional o disfuncional en l'estructura social, superant el paradigma etiológico de la criminologia clàssica.[16] Algunes de les seues tendències principals són:

  • El realisme d'esquerra propon la reducció del control penal i extensió a atres àrees, reinserció del delincuent (en lloc de marginar en la presó deuen buscar-se alternatives a la reclusió), dissuasió preventiva (organisació de “els “grups de cooperació ciutadana”), defensa de la presó (esta deu donar-se solament per a casos en el que l'infractor represente un perill per a la societat).[16]
  • El minimalisme es va desenrollar en Europa del Sur i Amèrica Llatina, busca que es complixquen els principis del pensament penal lliberal: en el sentit original del iluminisme, la transformació radical del sistema penal en “un “dret penal humanitari",[17] o com a reducció progressiva del dret penal en la perspectiva d'una reorganisació general de la resposta institucional als problemes i conflictes socials, de manera que se supere l'actual sistema de justícia penal.[16]
  • El abolicionisme efectua una crítica radical a tot el sistema de justícia penal i planteja la seua tongada. Existix poc consens entre els autors considerats abolicionistes, ya que alguns veuen el sistema penal com superfluo o innecessari que podria abolir-se sense generar una crisis del sistema,[18] uns atres pensen que el sistema penal és la pedra angular de la repressió i l'abolició de la qual implicaria necessàriament la transformació de la societat com un tot.[19]


Criminologia feminista

Plantilla:Extracto


Referències

  1. ↑
  2. ↑ NICOLESCU, BASARAB (2002). Manifest of Transdisciplinarity (en inglés), State University of New York Press. Consultat el 24-03-2021.
  3. ↑ SARMIENTO - MARÍN DE LÉON, JUAN (2015). EIPC S.L. (ed.). Manual básico de criminología científica - Propedéutica y metodología teórica y prospectiva (en castellano), Gran Canaria, p. 83. ISBN 978-84-943688-0-6.
  4. ↑ GARCÍA-PABLOS DE MOLINA, ANTONIO (1988). «II», Manual de criminología - Introducción y teorías de la criminalidad (en castellano), Madrid: Espasa Calpe, S.A., p. 61. ISBN 84-239-6541-4.
  5. ↑ Selita Morán Godoy, Bany(diciembre 2011).«Fenómenos derivados de la Pena de Privación de Libertad.».Fenómenos derivados de la Pena de Privación de Libertad.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Martínez Peña, Adriana y Rodríguez Tinajero, Jesús. "Sociología y Derecho", UNAM. México, 2012. Páginas 109-112
  7. ↑ Baratta, Alessandro (1986). Criminología crítica y crítica del derecho penal: introducción a la sociología jurídico-penal (en es), Siglo XXI. ISBN 9682312221. Consultat el 1 de noviembre de 2017.
  8. ↑ Lombroso, Cesare (1876). L'uomo delinquente (en it).
  9. ↑ Marchiori, Hilda. Criminología teorías y pensamientos, Editorial Porrúa. ISBN 970-07-4713-1.
  10. ↑ Molina, Antonio García-Pablos de (1 de enero de 1988). Manual de criminología: introducción y teorías de la criminalidad, Espasa-Calpe. ISBN 9788423965410. Consultat el 9 de septiembre de 2016.
  11. ↑ Shaw, Clifford R.; McKay, Henry D. (1942): Juvenil delincuency and urban Areas. A Study of Delincuency in Relation to Differential Characteristics of Local Communities in American Cities, 2ª ed. Revisada 1969, Chicago, University of Chicago Press.
  12. ↑ Gary_Becker, "Crime and Punishment", in Journal_of_Political_Economy, vol. 76 (2), March–April 1968, p.196-217
  13. ↑ George_Stigler, "The Optimum Enforcement of Laws", in Journal_of_Political_Economy, vol.78 (3), May–June 1970, p. 526–536
  14. ↑ (1986) The Reasoning Criminal, Springer-Verlag. ISBN 0-387-96272-7.
  15. ↑ Clarke, Ronald V. (1992). Situational Crime Prevention, Harrow and Heston. ISBN 1-881798-68-2.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 «La Criminología Crítica | eGov UFSC». www.egov.ufsc.br. Consultat el 9 de septiembre de 2016.
  17. ↑ Ferrajoli, Luigi (1 de enero de 2000). Democracia, derechos humanos, derecho internacional humanitario, Universidad Libre de Colombia, Facultad de Filosofía, Cátedra Gerardo Molina. ISBN 9789589649725. Consultat el 9 de septiembre de 2016.
  18. ↑ Bergalli, Roberto (1 de giner de 2012). Louk Hulsman: qué queda dels abolicionismes?, Anthropos. ISBN 9788415260295. Consultat el 9 de setembre de 2016.
  19. ↑ Pavarini, Massimo (1 de enero de 2009). Castigar al enemigo: criminalidad, exclusión e inseguridad, Flacso-Sede Ecuador. ISBN 9789978672150. Consultat el 9 de septiembre de 2016.

Enllaços externs