Delicte

Antijuridicidad (del alemà Rechtswidrigkeit, que significa "contrari al Dret") és, en Dret penal, un dels elements considerats per la teoria del delicte per a la configuració d'un delicte. Se li definix com aquell desvalor que posseïx un fet típic que és contrari a les normes del Dret en general, és dir, no solament a l'ordenament penal. La antijuridicidad supon que l'acció que s'ha realisat està prohibida pel ordenament jurídic; en atres paraules, que dit comportament és contrari a Dret.

Antecedents

El terme antijuridicidad és un neologisme que representa l'intent de traduir l'expressió alemana Rechtswidrigkeit, que significa "contrari al Dret". (Enrique Cury Urzúa)

Encara que s'ha sostingut que podria haver segut utilisat en espanyol el terme "ilícit" ("ilicitud" o "contrari a la llei"), s'ha estimat que este últim podia resultar un concepte massa ampli o vago, por cuanto sol transcendir l'àmbit merament jurídic (incloent, per eixemple, paràmetros ètics). Ademés, en este terme es buscava reflectir alguna cosa que va més allà de lo purament contrari a la llei. Es tracta d'un concepte creat pel civilista alemà Rudolf von Ihering, que ho invocava per a descriure qualsevol acte contrari a dret. Despuix de la seua adopció per la doctrina penalista, particularment per l'Escola Penal Alemana, seguidors de la teories causalistas i neocausalistas del delicte, com per eixemple Franz von Liszt, Ernest von Beling, Gustav Radbruch, Graf zu Dhona, Edmund Mezger, es comença a definir el delicte com una acció típica, antijurídica i culpable.

Caracterisació

Superant la discussió llingüística entorn al concepte "antijuridicidad", se li ha fet una important crítica de fondo. S'ha indicat que el delicte en realitat no és un fet antijurídico, sino tot lo opost, en ser precisament un fet jurídic. En resposta a lo anterior, s'ha senyalat que el delicte és un fet antijurídico en quant és contrari a les normes de l'ordenament i, al mateix temps, és un fet jurídic, en quant produïx efectes jurídics. És dir, el terme tindria dos accepcions: la primera en referència a la calificació del fet i la segona als seus efectes o conseqüències jurídiques. Per un atre costat, autors, especialment italianos, han negat que la antijuridicidad constituïxca un element de l'estructura del delicte. Per eixemple, Antolisei dia que ya que "el delicte és infracció de la norma penal i en tal relació s'agota la seua essència, la ilicitud no pot considerar-se un element que concórrega a formar el delicte, sino ha d'entendre's com una de les seues característiques: més áun, característica essencial".

En doctrina, dita posició és relativament aïllada i se li considera errònea, puix la ilicitud és una sola, en tots les àrees de l'ordenament jurídic, o siga, no existix una "ilicitud penal". Ademés, la antijuridicidad no és la nota característica del delicte, ya que existix un enorme número de conductes que, estant prohibides (és dir, són antijurídicas), no constituïxen delictes. La antijuridicidad supon un disvalor. Això por cuanto el llegislador, en dictar la llei, realisa una selecció dels bens o interessos que desija protegir o resguardar, efectuant una valoració que plasma en la norma llegal, en declarar jurídicament valiós un ben o interés i, a la seua volta, disvalorando les conductes que atenten contra est. Degut a que la valoració llegislativa, abans mencionada, és general i abstracta, puix el mandat de respecte al ben jurídic i la prohibició d'atentats contra ell està dirigida a tota persona, el juí per a determinar la antijuridicidad d'una conducta és merament objectiu; sense perjuí que l'objecte del juí es compon d'elements físics i síquicos (objectius i subjectius). Ara be, hi ha els qui qüestionen la antijuridicidad com a element dins de la estructura del delicte donat el juí de valor que comporta el seu contingut, promovent el seu abandó i el trasllat de les causes de justificació a la culpabilitat (per a considerar-les ara com a causa d'inculpabilidad), puix s'afirma que elles no conseguixen desvanir la tipicidad del fet imputat. Per tant, hi ha els qui baix tal òptica plantegen redefinir el delicte com l'acció típica, culpable i punible. Senzillament perque la pena és la conseqüència jurídica o conclusió final, després de culminats els juïns de valor que comporten cada u dels elements que componen l'estructura del delicte.

Classificació

Tradicionalment dins de la antijuridicidad s'ha distinguit dos classes: la antijuridicidad formal i la antijuridicidad material. Esta distinció prové de la discussió filosòfica entorn a si el llegislador pot valorar arbitràriament les conductes (ordenant o prohibint-les sense llimitacions) o està somés a restriccions derivades de la naturalea o estat de les cosas. Els partidaris de la primera posició solament reconeixen l'existència d'una antijuridicidad formal, concebuda com a simple infracció de la llei positiva; mentres els segons reconeixen, junt a esta, una antijuridicidad material, declarant antijurídica solament a les conductes que contrarían la llei positiva, ajustant-se a paràmetros transcendentals de l'ordenament, especialment, de danysidad social. Esta polèmica s'expressa de manera particularment interessant entre iusnaturalistas i iuspositivistas.

• Antijuridicidad formal: s'afirma que una conducta és formalment antijurídico, quan és merament contraria al ordenament jurídic. Per tant, la antijuridicidad formal no és més que l'oposició entre un fet i la norma jurídica positiva.

• Antijuridicidad material: es diu que una conducta és materialmente antijurídica quan, havent transgredido l'ordenament jurídic té, ademés, un component de dañosidad social, és dir, ha lesionat o lloc en perill un ben jurídic protegit. En efecte, si be és cert en la seua concepció tant la antijuridicidad formal com la antijuridicidad material diferixen una de l'atra; no obstant, abdós tenen en comú la valoració de l'acció o omissió típica. En el primer cas en desvalorar per la seua contrarietat al dret i la segona, per lesionar o posar en perill de lesió a un determinat ben jurídic protegit, està clar, sempre i quan no trobe l'ampar d'alguna causa de justificació penal, situació en la que s'està front a un injust penal. Queda en evidència, per tant, que la antijuridicidad formal comporta un juí de valor caracterisat per l'encaix llegal d'aquella acció o omissió dins de la descripció típica del tipo penal. Mentres que la antijuridicidad material per la seua banda, comporta un juí de valor con miras a determinar si en l'eixecució d'aquelles conductes incidix alguna causa de justificació penal. En fi, com podrà observar-se, la antijuridicidad com a element essencial dins de l'estructura del delicte, per sí mateixa carix d'un juí de valor propi o original. Senzillament, perque el que ocupa a la antijuridicidad formal és més afí al de la tipicidad i el que competix a la antijuridicidad material, és similar al de la culpabilitat; motiu pel quals corrents que propugnen el seu abandó com a element i part de l'anàlisis dogmàtic del delicte, cada dia cobren més reconeiximent en la doctrina penal moderna. Ara be, els qui critiquen tal corrent podrien plantejar. Bo, lo cert és que l'abandó de la antijuridicidad com a part o un dels elements essencials dins de l'estructura del delicte, aixina com també el trasllat de cada u dels juïns de valor que comporta; solament és possible baix aquell esquema clàssic del delicte ya obsolet i per cert, superat per uns atres com el finalisme i el funcionalisme. Vist en llaugerea semblant cuestionamiento, semblara no admetre contrarietat senzillament; puix, si recordem part dels postulats del sistema causalista, ve a la memòria la seua gran divisió del delicte, classificant tots els elements objectius del delicte com a complements de l'acció i la tipicidad, i com a integradors de la culpabilitat tots els de caràcter subjectius. Puix be, la proposta d'abandonar la antijuridicidad i traslladar els seus juïns de valor, també és possible en el finalisme de Welzel en el que si be és cert, la culpabilitat és buidada en traslladar-se el dolo i la culpa al tipo, afirmant-se que a l'hora que existix un tipo objectiu hi ha un atre subjectiu; no obstant, ella és nutrida per un juí de reproche basat en la no exigibilidad d'una atra conducta o pel coneiximent del dret per part del subjecte. Val recordar com Mezger en el seu rescat del causalisme començava a acceptar l'existència de certs elements subjectiu dins del tipo, aixina com també que gràcies al finalisme l'acció s'entén orientada i animada per la consecució de fin; abandonant-se aquella concepció clàssica de l'acció tan defesa per Liszt, identificada per la innervación o moviment muscular transformador del món senzillament. El juí de culpabilitat propost pels finaliste s'explica en abdós supòsits baix la figura de l'error de prohibició. El primer basat en la inexigibilidad d'una atra conducta, quan s'invoque alguna causa de justificació penal i es parla llavors d'un error de prohibició indirecte. El segon basat en la seua contrarietat en el dret, si l'actuar del subjecte obedix a una percepció o interpretació equivocada del dret, situació en la que s'aludix a un error de prohibició directe. Observe's que es tracta de juïns anàlecs als d'antijuridicidad material i antijuridicidad formal; motiu pel qual els còdics penals de cort finalista hui per hui, assimilen les causes de justificació penal indistintament baix el capítul de les causes d'inculpabilidad o eximentes de responsabilitat penal, a diferències d'aquells matisats pel causalisme que dediquen un a banda i previ, tant al concernent a la imputabilidad com a la culpabilitat. És precisament per aquell coneiximent que del dret demanda l'esquema finaliste, que alguns advertim imperfeccions en alguns dels seus postulats; senzillament perque dins del juí culpabilístico presupon un subjecte actiu del delicte “inteligent” en esperar que conega el dret, a pesar de que en lo criminal s'espera un subjecte ordinari i d'escàs nivell acadèmic, llevat certes figures delictives en que és d'esperar-se per la seua pròpia complexitat i suposts de punibilidad.

Tipicidad i antijuridicidad

La antijuridicidad és un atribut d'un determinat comportament humà i que indica que eixa conducta és contrària a les exigències de l'ordenament jurídic. Per a que la conducta d'un ser humà siga delictiva, es requerix que esta enquadrament en el tipo penal i, ademés, siga antijurídica. La tipicidad, segons la doctrina majoritària, és un indici que el comportament pot ser antijurídico (ràtio cognoscendi). Per a esta, el tipo i la antijuridicidad són dos categories distintes de la teoria del delicte. El tipo eixercita una funció indiciaria de la antijuridicidad, pero no s'identifica en ella. En canvi, d'acort a la teoria dels elements negatius del tipo, existiria una certa identificació entre tipo i antijuridicidad, és dir, l'afirmació de l'existència de tipicidad supon la de la antijuridicidad (ràtio essendi), puix les causals de justificació s'entenen incorporades al tipo, sent elements negatius del mateix. S'ha criticat l'última posició, puix no distinguix valorativamente entre conductes que no s'enquadren en la descripció del tipo penal i aquelles que, ajustant-se a est, es troben justificades, ya que per a ella abdós són igualment atípiques. Per això, s'afirma que per a esta teoria és lo mateix matar a un insecte (conducta no típica), que matar en llegítima defensa (conducta típica, pero justificada).

Absència d'antijuridicidad

Les causes de justificació són situacions reconegudes pel Dret en les que l'eixecució d'un fet típic es troba permés, és dir, suponen normes permissives que autorisen, baix certs requisits, la realisació d'actes generalment prohibits. Són situacions concretes que exclouen la antijuridicidad d'un determinat comportament típic que, a priori, podria considerar-se antijurídico. Per això, s'afirma comunament que la teoria de la antijuridicidad es resol en una teoria de les causes de justificació. Entre les causes de justificació més habituals, reconegudes pels diversos ordenaments, es troben les següents:

• Consentiment del titular o interessat: conducta realisada en el consentiment del titular del ben jurídic afectat, sempre que es complixquen certs requisits (ben jurídic disponible, capacitat jurídica del titular i consentiment expresse, tácito o presunt).
• Llegítima defensa: eixecució d'un conducta típica per a repelir o impedir una agressió real, actual o imminent, i illegítima, en protecció de bens jurídics propis o aliens, existint necessitat racional de defensa i dels mijos empleats.
• Estat de necessitat justificant: dany o posada en perill un ben jurídic determinat en l'objectiu de salvar un atre ben jurídic d'igual o major entitat o valoració jurídica.
• Eixercici d'un dret.
• Compliment d'un deure.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
• Culpa
• Dolo
• Tipicidad
• Teoria del delicte