Anar al contingut

Babilònia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Babilònia[1] (en acadio: 𒆍𒀭𒊏𒆠 «Bābilim», en sumerio: 𒆍𒀭𒊏𒆠 «KÁ.DINGIR.RA<sub>KI</sub>» o 𒌓𒆠 «BAR.BAR<sub>KI</sub>»)[2] va ser un antic Estat localisat en la regió central-sur de Mesopotamia, tenint el seu epicentre en la ciutat homònima i que va aplegar a estendre's per Acad i Sumerio, arrebatant l'hegemonia a les dinasties amorritas d'Isin i Larsa del cridat Renaixença sumerio. La seua història es dividix en dos etapes principals; l'imperi paleobabilónico (1792–1595 a. C.) i l'imperi neobabilónico (612–539 a. C.), durant les quals Babilonia va dominar tota Mesopotamia. Babilonia i els seus dominis varen ser anexats a l'Imperi persa aqueménida despuix de les conquistes de Ciro el Gran.

En Babilonia es parlava l'acadio (llengua semítica) i va mantindre el llenguage escrit acadio per a us oficial (l'idioma de la seua població nativa), a pesar dels seus fundadors, els amorreos i els seus successors els casitas, que no tenien el acadio com a idioma natiu. No obstant, va conservar la llengua sumerio per a un us religiós, a pesar de que en el moment en que va ser fundada Babilonia, provablement ya no era una llengua parlada. Les antigues tradicions acadias i sumerio varen jugar un paper important en la cultura babilonia (i asiria), i la regió seguirà sent un important centre cultural, inclús en periodos prolongats i llarcs de governs externs.


Etimologia i referències històriques

La forma castellana de "Babilonia" prové del grec Babylon. Abdós reflectixen el terme acadio Bab-ilim; «La Porta de Deu», originalment escrit com 𒆍𒀭𒊏𒆠 (KA₂.DIG̃ANAR.RA) en cuneïforme.[3][4] En el llibre bíblic del Génesis se li crida "Babel".

Entre les fonts clàssiques sobre Babilonia destaquen:

  • Heródoto (V) la menciona en Els nou llibres d'història. Entre unes atres, narra el matrimoni sagrat d'una sacerdot en un deu, celebrades en un zigurat, per mig d'un ritual per a assegurar la prosperitat del lloc. Sobre les seues muralles, dia que eren tan amples en la seua superfície, que un carro tirat per huit cavalls podia donar-se el regrés
  • Beroso el Caldeo (iii), sacerdot babilònic que relata la seua història en la seua crònica grega Babiloniaka, encara que solament s'han conservat cites.
  • Plini el Vell (I) la menciona en la seua obra Naturalis Història, cridant-la la ager totius orientis fertilissimus («la terra més fèrtil de tot l'Orient»).


Història

L'Imperi amorreo o paleobabilónico

Artícul principal → Imperi paleobabilónico.

Despuix del colapse de la dinastia sumerio Ur III a mans dels elamitas, els amorreos, un poble estranger de parla semítica del noroest, varen començar a migrar al sur de Mesopotamia des del nort d'Alce. Estos varen establir una série de menuts Estats mentres que els assiris varen reafirmar la seua independència en el nort.[5] Uno de estos fue Babilonia, fundada por Sumu-Abum hacia el año 1894 a. C. (según la cronología media). Los amorreos, al igual que los semites, se adaptaron fácilmente a la lengua acadia, propiciando el declive del sumerio. También se amoldaron con facilidad al panteón mixto sumerio-acadio, rindiendo culto a Marduk, deïtat protectora de la ciudad.[5]

Bajo sus primeros gobernantes —Sumu-la-El, Sabium, Apil-Sin, Sîn-Muballit—, Babilonia era una nación pequeña y simple en comparación a sus otros vecinos —Isin, Larsa, Asiria al norte y Elam al este—. Situada a ambas orillas de l'Eufrates, la ciudad se mantuvo en margen de la cercana y más poderosa Kiš.[5] Esta situación cambió durante el reinado de Hammurabi (1792–1750 a. C.), quien expandió significativamente las fronteras de su reino y conquistó los reinos d'Ešnunna, Larsa y Mari.[6] Hammurabi va constituir un regne molt poderós que el seu fill Samsu-iluna (1749–1712 a. C.) va conseguir preservar a pesar de varis tumults.[7] No obstant, una greu crisis va afectar al sur del país, a on l'influència de Babilonia va disminuir i va ser suplantada per la I Dinastia del País de la Mar. Els reis babilònics posteriors es varen enfrontar a la llenta desintegració del seu regne i a l'aparició de nous rivals en el nort i este (elamitas, hurritas, casitas). Finalment va ser l'intervenció d'un poder estranger —el regne hitita liderat per Mursili I— lo que va posar fi a este primer regne babilònic, la capital del qual va ser saquejada i conquistada cap al 1595 a. C.[8]

Una de les obres més importants d'esta primera dinastia va ser la compilació d'un còdic de lleis. Açò es va fer per orde de Hammurabi despuix de l'expulsió dels elamitas i l'assentament del seu regne. Una còpia del Còdic de Hammurabi està preservada en el Museu del Louvre.[9]

El Còdic de Hammurabi és la primera llei escrita de la que es té constància. La figura superior mostra al propi Hammurabi en posició humil davant Šamaš, deu del Sol. Baixe ella estan escrites casi 282 lleis a l'objecte de regir les decisions dels juges. Erigida originalment en el temple de la ciutat de Sippar, a la vora de l'Eufrates, va ser traslladada a Susa per Shutruk-Nakhunte en 1200 a. C. Actualment es troba en el Museu del Louvre de París.[5][10]


La Babilonia dels casitas

Artícul principal → Casitas.
Artícul principal → Dinastia Casita.
Babilonia durant la dinastia casitas, XIII
La pedra Michaux és un kudurru pertanyent al periodo de la dominació casita de Babilonia. Està escrit en llengua acadia per mig de símbols cuneïformes. Descoberta en 1782 pel botànic francés Michaux, va anar el primer testimoni de la civilisació mesopotàmica que va aplegar a l'Europa moderna.[11][12]

Els casitas, com els governants amorreos que els varen precedir, no eren originaris de Mesopotamia. Més be eren originaris de les montanyes Zagros de lo que hui és el noroest d'Iran. El seu idioma no era semítico o indoeuropeo, encara que els restants de la seua cultura són escassos per l'escassea de texts existents.

Babilonia va experimentar breus periodos de poder relatiu, pero en general va resultar ser relativament dèbil baixe el llarc govern dels casitas, i va passar llarcs periodos baix la dominació i interferència asiria i elamita. Culturalment no sembla haver hagut massa canvis, encara que destaca la desaparició dels atributs divins atribuïts al rei. Babilonia, no obstant, va seguir sent una important ciutat sagrada a on els sacerdots posseïen gran poder.[9]

Mentrestant, els antics invasores nómades varen seguir sent expulsats del restant dels territoris de la regió. Aixina, cap al 1550 a. C. els natius egipcíacs varen derrotar als hicsos del baix Egipte i varen continuar el seu alvanç més allà del Sinaí, derrotant durant el regnat de Tutmosis III a una confederació de ciutats [[Ca naán|cananeas]] en la batalla de Megido (1479). Posteriorment varen seguir cap al nort, derrotant al regne de Mitanni, al com varen obligar a rendir tribut. Despuix de la mort de Tutmosis III, Egipte va perdre força en el nort, a on varen resorgir els hititas. En Asiria, Ashur-uballit I va aplegar al tro cap al 1365 a. C. i va mamprendre una série de reformes fins a constituir el cridat Primer imperi assiri. El seu successor va atacar Mitani, saquejant la seua capital i conquistant el restant del territori en els anys següents.

En 1274 a. C. (o 1265) va pujar al tro assiri Salmanasar I, qui va mamprendre una série de conquistes cap a l'oest, aplegant fins a la frontera del regne hitita. El seu successor Tukulti-Ninurta I va ampliar les fronteres pel nort, penetrant en el Caucas i per l'est, cap als monts Zagros. Finalment, el monarca assiri es va dirigir cap al sur, cap als territoris administrats pels casitas, entre els que es trobava Babilonia. Els casitas varen ser vençuts, sent obligats a pagar tributs al rei de Asiria.

Cap a 1200 a. C. varen començar a aplegar onades d'uns nous invasores provinents del Mediterràneu. Varen ser coneguts com Pobles de la Mar i la seua presència es va sentir pràcticament en totes les regions del Mediterràneu oriental. El poble que més afectat es va vore per estes invasions varen ser els hititas, l'imperi de les quals, prèviament debilitat per l'expansió asiria, va anar completament destruït per elles. Els Pobles de la Mar també varen danyar tant a Egipte com a Asiria, per lo que Babilonia i especialment el regne d'Elam –en l'extrem oriental de Mesopotamia– es varen vore beneficiats.

Els elamitas varen aprofitar la situació marchant cap a l'oest, atacant Babilonia i les ciutats veïnes. Cap al 1155 a. C. varen derrotar a Enlil-nadin-ahi i varen prendre la capital del regne. No obstant, l'ocupació va ser breu. Cap al 1125 a. C. va sorgir el rei natiu Nabucodonosor I, que va derrotar als elamitas i va iniciar un breu periodo d'independència per a la regió.


El domini assiri

Artícul principal → Asiria.

Cap al 1300 a. C. en les montanyes del Caucas es va desenrollar un nou tipo de metalúrgia, la del ferro. Durant eixe periodo la regió havia segut controlada pels hititas, pero en la seua caiguda, el maneig del nou metal passa als assiris. És possible que el domini d'esta nova tècnica contribuïra a les posteriors victòries militars dels assiris, en dotar-los d'armes més resistents que els seus pobles veïns i proporcionar-los un ben valiós en el que comerciar.[13] Sent o no aixina, en 1115 a. C. va aplegar al tro assiri Teglatfalasar I, qui va mamprendre una campanya de conquistes fins a recuperar el territori posseït durant el regnat de Tukulti-Ninurta I. En 1103 a. C. va atacar i va véncer a Nabucodonosor I de Babilonia.

Cap a el XII un nou poble semita va emergir del desert d'Aràbia, varen anar els arameos. Durant el regnat de Teglatfalasar I, Asiria va conseguir mantindre'ls fòra de les seues fronteres, pero despuix de la seua mort, els arameos comencen a penetrar en el país, debilitant-ho durant el sigle i mig següent. Esta situació va ser aprofitada pels pobles propencs per a enfortir-se. És el periodo d'auge dels regnes d'Israel –regnat del rei David– i del regne de Damasc.[13] Est va ser un periodo d'estancament per a Asiria i de reforçament per als regnes que la rodejaven. Aixina, Urartu va alcançar el seu apogeu en el regnat d'Argishti I (778 a. C. - 750 a. C.) i el regne d'Israel va viure un nou periodo de prosperitat en el regnat de Jeroboam II.[13]

El domini assiri es va consolidar en Tiglath-Pileser III,[13] qui va derrotar als medos en l'est, obligant-los a rendir tribut a Asiria. En l'oest, va terminar en el periodo d'independència dels regnes locals, fent vassall a Israel i conquistant el regne arameo de Damasc. En el nort va conquistar la mitat meridional d'Urartu. I en el Sur, en Babilonia, aprofitant una disputa dinàstica de la dinastia caldea, es va fer en el títul de rei.[14]

A Tiglath-Pileser III li va succeir Salmanasar V, qui aparte del tro de Asiria va heretar també el de Babilonia. El nou rei va durar cinc anys puix en 722 a. C. va ser depost en un tumult que va terminar en la jove dinastia.[13] El nou rei, tal volta un general, es va donar el nom de Sargón II (en acadio rei llegítim) per lo que ell i els seus successors varen ser nomenats Sargónidas. En els Sargónidas Asiria va viure una etapa d'esplendor militar, pero les contínues guerres i rebelions, pese a ser sofocades, anaven socavant l'economia de la regió.[13]

Este periodo va correspondre en l'entrada dels cimerios en la regió, provinents de Escitia, al nort del mar Negra. Varen atacar lo que quedava d'Urartu, lo que va ser aprofitat per Sargón II per a invadir el país. Davant açò, Urartu va tindre que acceptar rendir vassallage a Asiria, junt a la qual va conseguir derrotar als nómades.[13]

En Babilonia, un noble local va aprofitar la guerra en el nort per a autoproclamarse rei, fent-se cridar Marduk-apal-iddina II (cridat en la Bíblia Merodac-Baladán). Va conservar el títul durant dèu anys, fins que els assiris varen poder marchar cap al sur i depondre-ho, sent enviat a l'exili en 711 a. C. i recuperant Sargón II el títul.[13]

Despuix de la mort d'est, el seu successor, Senaquerib, va tindre que enfrontar-se a una nova rebelió en Babilonia, esta volta favorida pels elamitas.[13] Per a derrotar-los va idear una ingeniosa campanya. En lloc de travessar Babilonia fins a aplegar a Elam, va manar construir una flota en la part superior del Eufrates, i la va dirigir riu avall, cap a la seua desembocadura en el golf Pèrsic. Una volta allí, va navegar i va desembarcar directament en Elam. Pero els elamitas varen idear un contraatac igual d'ingeniós. En lloc de combatre contra l'eixèrcit assiri es varen dirigir cap al territori d'estos, passant per Babilonia, i deixant les seues terres defeses per uns pocs hòmens. Davant esta situació, l'eixèrcit assiri no podia més que tornar-se.[13] Senaquerib llavors es va dirigir a Babilonia, la va conquistar i la va destruir en 689 a. C. La destrucció va ser pràcticament completa i solament els esforços del seu successor, Asarhaddón, varen permetre el seu reconstrucció n.[13] Durant el regnat d'est l'Imperi assiri es va mantindre i va aplegar a la seua màxima extensió. Es varen mamprendre una série de campanyes, principalment cap a Egipte, conseguint els assiris saquejar la ciutat de Memphis.[13] Despuix de la mort d'Asarhaddón li va succeir el seu fill menor, Asurbanipal i el seu regnat va estar marcat tant per les guerres contra cimerios i elamitas –a els qui va derrotar completament destruint Susa en 639 a. C.[13]–, com per la construcció de la biblioteca de Nínive.[13] Durant el final del seu regnat, va aplegar al tro de Babilonia Nabopolasar, encara com a vassall, pero despuix de la mort del rei, Babilonia va declarar la seua independència.[13]


L'Imperi caldeo o neobabilónico

Artícul principal → Caldea.
Artícul principal → Imperi neobabilónico.

L'independència de Babilonia va supondre de colp i repent la guerra entre esta i Asiria. Coincidint en la rebelió en el sur, al noroest, un cap medo cridat Ciáxares va conseguir unificar baix el seu mando un grup de tribus medas i escitas.[15] Ciáxares va firmar una aliança en Nabopolasar, sagellant-la en el matrimoni entre la seua filla i el fill del rei babilonio en el 616 a. C. D'esta forma, medos des del nort i caldeos des del sur, varen atacar conjuntament Asiria, qui, veent-se rodejada, va firmar una aliança en els seus antics enemics d'Egipte.[15] La ayuda egipcia no llegó a tiempo. En 614 a. C. cayó la ciudad d'Assur y, finalmente, en 612 a. C. medos y caldeos tomaron la capital asiria, Nínive, la cual fue saqueada de tal forma que no quedaron más que ruinas. La caída asiria fue celebrada por los reinos anteriormente sometidos. Así la Biblia lo relata:

Se han abierto las puertas de los ríos, y el templo ha sido arrasado. Ha sido llevada cautiva su reina y las mujeres conducidas a la esclavitud [...] Y Nínive con las aguas ha quedado hecha una laguna [...] Devastada ha quedado ella, y desgarrada y despedazada [...] ¡Ay de ti, ciudad sanguinaria, llena toda de fraudes y extorsiones, y de continuas rapiñas!
Mapa de l'Orient Mig cap a l'any 600 a. C. Esta data va estar marcada per la recent desaparició de l'Imperi neoasirio i el seu repartiment entre caldeos i medos aixina com la victòria del monarca caldeo, Nabucodonosor II davant els egipcíacs, conseguint aixina el control de tota la regió de Canaán.

Despuix de la caiguda de Nínive, l'eixèrcit assiri va resistir uns anys més en la ciutat de Harrán. L'eixèrcit egipcíac, entretingut en una campanya contra els judeus, no va aplegar a temps de rescatar la ciutat, que va caure finalment en 605 a. C.[18] Despuix de la derrota asiria, l'eixèrcit babilonio, va marchar a per l'egipcíac. Al mando ya no estava Nabopolasar, qui havia emmalaltit, si no el seu fill, que seria conegut com Nabucodonosor II. Es va enfrontar als egipcíacs en la Batalla de Karkemiš, derrotant-los completament. Esta batalla va supondre que tota la regió de Canaán quedara baix control caldeo.[19] A partir de este momento nace el llamado Imperio babilónico o caldeo, que dominará una extensión de terreno tan importante como su predecesor, el Imperio asirio.

El dominio de Canaán no estuvo exento de problemas. Los egipcios alentaron las revueltas locales y se sucedieron los levantamientos de los reinos y ciudades-estado de la región. Así, en el 598 a. C. el reino de Judá se rebela. Es derrotado y algunos líderes de la rebelión son enviados al exilio, llegando al trono un nuevo rey, Sedecías. Esto no impidió que se produjeran nuevas rebeliones, y en 587 a. C. el pueblo de Judá, cuyo rey estaba siendo alentado por los egipcios, vuelve a levantarse en armas. Este periodo coincide con la actividad del profeta Jeremías, que según dice la Biblia pidió al rey judío la rendición ante los caldeos, profetizando en caso contrario la destrucción de Jerusalén:

Dijo, pues, Jeremías a Sedecías: Esto dice el señor de los ejércitos, el Dios de Israel: Si te sales y te pones en manos de los oficiales del rey de Babilonia, salvarás tu vida, y esta ciudad no será entregada a las llamas, y te pondrás en salvo tú y tu familia. Pero si no vas a encontrar a los oficiales del rey de Babilonia, será entregada la ciudad en poder de los caldeos, los cuales la abrasarán y tú no escaparás de sus manos

Varen ser de nou derrotats, i en esta ocasió la repressió va ser més dura: segons el mateix Jeremías, els babilonios, a la seua entrada a la ciutat, varen matar a la família de Sedecías i ad ell li varen traure els ulls i li varen conduir a l'exili a la ciutat de Babilonia. També a l'exili va ser enviada el restant de la població, tan to nobles com a plebeus. No obstant als pobres se'ls va mantindre en llibertat, concedint-los terres.[21] La ciutat de Jerusalem va ser arrasada i el palau real, les vivendes i les muralles destruïdes.[19][21]

Otro foco de insurrección en el oeste fue la ciudad de Tiro, situada entonces en una isla –hoy península– a orillas del Mediterráneo, en el actual Líbano. Nabucodonosor II envió allí su ejército, que se situó en la costa, frente a la isla, y levantó un asedio. Sin embargo, la superioridad naval tiria hizo inútil el sitio, que duró trece años, tiempo tras el cual se firmó una paz, consistente en el vasallaje de la ciudad.[19]

Durante la segunda mitad de su reinado, Nabucodonosor II se dedicó a embellecer la ciudad de Babilonia, convirtiéndola en la mayor metrópoli de su época.[19] Así la describió Heródoto un siglo después:

La Asiria tiene muchas y grandes ciudades, pero de todas ellas la más famosa y fuerte era Babilonia, donde existía la corte y los palacios reales después que Nino [Nínive] fue destruida. Situada en una gran llanura, viene a formar un cuadro, cuyos lados tienen cada uno de frente ciento veinte estadios, de suerte que el ámbito de toda ella es de cuatrocientos ochenta. Sus obras de fortificación y ornato son las más perfectas de cuantas ciudades conocemos. Primeramente la rodea un foso profundo, ancho y lleno de agua. Después la ciñen unas murallas que tienen de ancho cincuenta codos reales, y de alto hasta doscientos, siendo el codo real tres dedos mayor del codo común y ordinario.

D'esta etapa daten alguns dels monuments més célebres de la ciutat mesopotàmica. És el cas de la Porta de Istar, o dels Jardins colgantes de Babilonia.

Nabucodonosor mor en el 562 a. C., sent succeït pel seu fill Evilmerodac (Amel-Marduk) qui als dos anys va ser víctima d'una conspiració sent depost pel seu cunyat, que es va fer cridar Neriglisar (Nergal-sharusur). Quatre anys despuix moria el nou rei, sent succeït pel seu fill Labashi-Marduk, el regnat del qual va acabar eixe mateix any en ser víctima d'una conspiració, acabant aixina la dinastia iniciada per Nabopolasar.[19]

Despuix d'açò va ser posat el tro a Nabu-naid, més conegut com Nabónido, qui va relegar les tasques militars en el seu fill Balâtsu-usur (en acadio: Baal protegix al rei), més conegut com Baltasar o Belsasar. Mentrestant, el monarca es va dedicar a tasques culturals, recopilant i estudiant antigues escritures.[19]


El fi de l'Imperi babilònic: la conquista persa

Artícul principal → Imperi aqueménida.

Durant el regnat de Nabónido, en la veïna Mija es va succeir l'inestabilitat. Un nou cap va aplegar al principat d'Anshan, vassall del regne medo. Es va fer cridar Ciro II de Anshan, més conegut com Ciro el Gran.[23] En 559 a. C. el nou rei es va declarar independent de Mija, lo que va supondre la guerra. No solament va conseguir mantindre l'independència del principat, sino que en 550 a. C. va prendre la capital meda, Ecbatana, convertint-se aixina en el nou monarca de tota la regió. A continuació Ciro es va llançar a la conquista del regne de Lídia, en Àsia menor, la conquista del qual va completar en el 547 a. C.[23]

Durant estes campanyes Nabónido de Babilonia es va mantindre inactiu. No obstant, despuix de la caiguda de Lidia, va buscar l'aliança d'Egipte contra el possible invasor. Esta va resultar inútil i en 539 a. C. Ciro es trobava atacant la capital babilonia. La caiguda de la ciutat va ser narrada posteriorment per l'historiador grec Heródoto:

En mig de la seua corruixa, ya anara que algun li l'aconsellara, o que ell mateixa ho discorreguera, [Ciro] va prendre esta resolució.

Dividint les seues tropes, va formar les unes prop del riu en la part per a on entra en la ciutat, i les atres en la part oposta, donant-los orde de que luego que veren disminuir-se la corrent en térmens de permetre el pas, entraren pel riu en la ciutat. Despuix d'estes disposicions, es va marchar en la gent menys útil del seu eixèrcit al famós estany, i en ella va fer en el riu lo mateix que havia fet la reina Nitocris. Va obrir una séquia o va introduir per ella l'aigua en l'estany, que a l'adop estava convertida en un pantà, conseguint d'esta manera desviar la corrent del riu i fer vadeable la mare. Quan els perses, apostats a les vores del Eufrates, li varen vore minvat de manera que l'aigua no els aplegava més que la mitat de la cuixa, es varen ser entrant per ell en Babilonia. Si en aquella ocasió els babilonios hagueren presentir lo que Ciro anava a practicar o no hagueren estat nimiamente confia

dos de que els perses no podrien entrar en la ciutat, hagueren acabat malamente en ells. Perque només en tancar totes les portes que miren al riu, i pujar-se sobre les cerques que corren pels seus màrgens, els hagueren pogut atrapar com als peixos en la nasa. Pero llavors varen ser sorpresos pels perses; i segons diuen els habitants d'aquella ciutat, estaven ya presoners els que moraven en els extrems d'ella, i els que vivien en el centre ignoraven absolutament lo que passava, en motiu de la gran extensió del poble, i perque sent ademés un dia de festa, es trobaven ballant i divertint en el seu convites i festins, en els quals varen continuar fins que del tot es varen vore en poder de l'enemic. D'esta manera va ser presa Babilonia la primera volta.

En la conquista persa va terminar l'història de Babilonia com a regne independent. Posteriors monarques (i alguns rebels) posteriors varen prendre el títul de Rei de Babilonia, pero açò es va tractar més d'un acte ceremonial sense valor polític.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Beaulieu, Paul-Alain. “What’s in a Name? Babylon and its Designations throughout History”, in Journal of the Canadian Society for Mesopotamian Studies 14 (2019) 29-37. Consultat el 2024-06-12.
  3. ↑ George, A. R. (1992). Babylonian topographical texts, Leuven/Louvain: Peeters Publishers, pp. 253-255. ISBN 90-6831-410-6.
  4. ↑ «Babylon». Encyclopædia Britannica (1911).
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Asimov, Isaac (1986). «Los amorreos: el pilar de la ley», El Cercano Oriente, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 978-84-206-3745-7 camila.
  6. ↑ Francis Joannès (2001) «Hammurabi». Dictionnaire de la civilisation mésopotamienne. p. 365. ISBN 978-2-221-09207-1
  7. ↑ Joannès 2001, p. 752-754
  8. ↑ Joannès 2001, <abbr>p .</abbr> 622-624.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Babylonia and Assyria». Encyclopædia Britannica (1911).
  10. ↑ Rivero, Pilar. «El Código de Hammurabi». Clío. History and history teaching, núm. 7 (año 1999). Archivat des de l'original, el 7 de abril de 2007. Consultat el 19 de marzo de 2007.
  11. ↑ Prieto González, Isabel. «Mesopotamia: historia de una investigación». http://www.dearqueologia.com/. Archivat des de l'original, el 8 de abril de 2007. Consultat el 21 de marzo de 2007.
  12. ↑ Margueron, Jean-Claude (1996). «El tiempo reencontrado o la constitución de fuentes mediante la exploración arqueológica», Los mesopotámicos, Madrid: Cátedra. ISBN 84-376-1477-5.
  13. ↑ 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 Asimov, Isaac (1986). «Los asirios», El Cercano Oriente, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 978-84-206-3745-7.
  14. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada asm ovasur
  15. ↑ 15,0 15,1 Asimov, Isaac (2020). «Los caldeos», El Cercano Oriente, Madrid: Alianza Editorial. ISBN ISBN 978-84-206-3745-7.
  16. ↑ Nahum (2:6-10)
  17. ↑ Nahum (3:1)
  18. ↑ Asimov, Isaac (2020). «Los caldeos», El Cercano Oriente, Madrid: Alianza Editorial. ISBN ISBN 978-84-206-3745-7.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada asmovcaldeos
  20. ↑ Jeremías (38:17-18)
  21. ↑ 21,0 21,1 Jeremías (39)
  22. ↑ 22,0 22,1 Heródoto (siglo IV a. C.). «Los nueve libros de la Historia: Libro I». Mesopotamia:. Consultat el 21 de marzo de 2007.
  23. ↑ 23,0 23,1 Asimov, Isaac (1986). «Los persas», El Cercano Oriente, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 978-84-206-3745-7.

Enllaços externs