Senaquerib

Sargón II (a la dreta) en el seu fill el príncip Senaquerib en un bajorrelieve de Dur-Sharrukin (Museu delouvre).

Senaquerib (Acadio: ; Ś*ïn-ahhe-eriba, «Sense ha reemplaçat als meus germans [perduts] per mi») va ser rei del Imperi neoasirio des del 12 de Av (juliol-agost) de 705 a. C. fins al seu assessinat, el 20 de Tevet (decembre-giner) de 681 a. C., aixina com de Babilonia entre 705 i 703, i novament des de 689 a. C. fins a la seua mort. Segon rei de la dinastia sargónida, Senaquerib és un dels reis assiris més famosos gràcies al paper que juga en la bíblia hebrea, que descriu la seua campanya militar en l'Alce. Atres events del seu regnat inclouen la seua destrucció de la ciutat de Babilonia en l'any 689 a. C. i la seua renovació i expansió de l'última gran capital asiria, Nínive. Fill i successor de Sargón II, de qui va heretar un imperi que s'estenia des de Babilonia fins al sur de Palestina i parts d'Àsia Menor. Abans del seu ascens en poder va servir, en una capacitat demostrada pels reportes que sobreviuen, com un important administrador i diplómata en el nort i el noroccident de l'imperi. Senaquerib va estar ocupat en incessants conflictes per tot el Creixent fèrtil durant la major part del seu regnat, guerreando en Elam, Urartu i Egipte. El principal problema del seu regne estava en Babilonia, que feya part de la part meridional del seu imperi, a on el creiximent del poder de les tribus caldeas i arameas afectava sériament als antics centres urbans, els interessos comercials dels quals i la seua necessitat de rutes comercials segures els feyen per lo general proasirios. L'inestabilitat política es va vore empijorada per l'interferència d'Elam (en el suroccidente d'Iran), de manera que entre els anys 703 i 689 Senaquerib va tindre que mamprendre sis campanyes militars en eixa regió. La seua actitut cap a la ciutat capital de Babilonia va passar de l'acceptació del seu govern per governants locals a l'hostilitat. Molts dels problemes babilonios de Senaquerib provenien del cap tribal caldeo Marduk-apla'iddina II, que havia segut rei de Babilonia fins a la seua derrota a mans del pare de Senaquerib. Poc en acabant de que Senaquerib heretara el tro en el 705 a. C., Marduk-appla-iddina reconquistó Babilonia i es va aliar en els elamitas. Encara que Senaquerib va tornar a reclamar el sur en el 700 a. C., Marduk-appla-iddina va seguir causant-li problemes, provablement instigant a vassalls assiris en ellevant a rebelar-se, lo que va dur a la guerra valenciana del 701 a. C., i a que Marduk-appla-iddina mateixa fòra a la guera contra Bel-ibni, el rei vassall de Senaquerib en Babilonia. Quan els babilonios i elamitas varen capturar i varen eixecutar al fill major de Senaquerib, Aššur-nādin-šumi, a qui Senaquerib havia proclamat com el seu nou rei vassall en Babilonia, Senaquerib va llançar una campanya militar en abdós regions, subyugando a Elam. En tant Babilonia, ben adinsada en el seu territori, havia segut l'objectiu de la majoria de les seues campanyes militars i havia causat la mort del seu fill, Senaquerib va destruir la ciutat en el 689 a. C. En la guerra valenciana, els estats en el sur dellevant, especialment el regne de Judá, governat pel rei Ezequías, no varen ser dominats tan fàcilment com els estats en el nort. En conseqüència, els assiris invadierón Judá. Si be la narrativa bíblica afirma que l'intervenció divina d'un àngel va posar fi al sitie assiri de Jerusalem en destruir al eixèrcit assiri, una derrota rotunda és improvable en tant Ezequías es va sometre a Senaquerib al final de la campanya. Els registres escrits contemporàneus, inclús aquells escrits per enemics dels assiris, no mencionen que estos hagen segut derrotats en Jerusalem.

• Senaquerib va moure la capital d'Asiria a Nínive, a on va passar la majoria del seu temps com príncip hereu. Per a transformar la ciutat en una capital digna del seu imperi, va llançar un dels proyectes de construcció més ambiciosos en l'història antiga. Va expandir el tamany de la ciutat i va construir grans muralles, numerosos temples i un jardí real. La seua obra més famosa en la ciutat és el Palau Suroccidental, al que Senaquerib cridava el seu «Palau sense parell» (Shanina-la-ishu). Despuix de la mort del seu fill major i príncip hereu Aššur-nādin-šumi, Senaquerib va designar originalment al seu segon fill, Ardixca-Mulissu, com el seu hereu. Després ho va reemplaçar per un fill menor, Asarhaddón, en el 684 a. C., per raons desconegudes. Senaquerib va ignorar les repetides solicituts d'Ardixca-Mulissu per a ser restaurat com a hereu, i en 681 a. C., Ardixca-Mulissu i el seu germà Nabu-shar-usur varen assessinar a Senaquerib, en l'esperances de fer-se ells en el poder. Babilonia i ellevant varen rebre en alegria la seua mort, a la que interpretaven com un castic diví, mentres que el centre assiri provablement va reaccionar en resentiment i horror. La coronació d'Ardixca-Mulissu va ser posposta i Asarhaddón va alçar un eixèrcit i va conquistar Nínive, instalant-se ell mateixa com a rei tal i com ho havia volgut Senaquerib. A pesar de la seua intensa activitat bèlica, els majors esforços de Senaquerib els va dedicar a l'arquitectura i les obres públiques. Va reconstruir en colossals proporcions l'antiga ciutat sagrada de Nínive, convertint-la en la gran capital d'Asiria, dotant-la de temples, palaus, jardins i muralles, i va construir l'aqüeducte de Jerwan, un jagantesc aqüeducte per a abastir-la d'aigua.

Vida

Començ del regnat (705-704 a. C.)

A la seua mort en 705 a. C., Sargón II va deixar un Imperi Assiri sólidamente assentat, dotat d'una eficaç administració i la maquinària militar més formidable del seu temps. Senaquerib, com a successor designat, havia segut ben instruït pel seu pare, i estava versat en les arts de la guerra, l'administració i la diplomàcia. No obstant, a penes havia pujat al tro quan va començar una séria crisis, habitual en cada canvi de monarca en un imperi tan despótico i odiat com va ser el seu. Les victòries militars de Sargón no havien conseguit acabar en el feroç esperit d'independència dels pobles somesos, i havia situat les seues fronteres en veïnat de les tres grans potències próximorientals de l'época: Egipte, Urartu i Elam, països que anaven a procurar garantisar la seua pròpia seguritat espolejant les dificultats internes dels assiris. Elam, en particular, experimentava una época d'auge baix el govern de l'enèrgic Shuturnakhkhunte II, que havia invadit Mesopotamia en 710 i 708 a. C., i anava a suscitar de nou molts problemes als assiris en Babilonia i la Baixa Mesopotamia. Negant-se a adoptar el títul de shakkanakku ("virrey"), a fi de satisfer al clero de Marduk i afalagar l'orgull dels babilonios, Senaquerib es va proclamar Rei de Babilonia, sense molestar-se en adoptar un segon nom real babilonio o prodigarse en obsequios al Marduk i els seus poderosos sacerdots.

La campanya de Babilonia (703 a. C.)

Senaquerib durant la campanya babilonia. Relleu del seu palau de Nínive.

Pronte es va encendre la flama de la rebelió en Babilonia. En 703 a. C., un desconegut fill d'esclaus, Marduk-zakir-shumi II, va expulsar als assiris i es va fer en el poder; no obstant, va ser destituït a penes un més despuix pel exmonarca Merodac-Baladán, derrotat per Sargón en 710 a. C., que havia permaneixcut més d'un lustre amagat en les marismas del País de la Mar, esperant el moment de la seua venjança. Merodac-Baladán es va fer proclamar de nou rei de Babilonia i va començar a recaptar respals per a combatre als assiris. Amprant en prodigalidad els immensos tesors d'or, argent i gemas sepultats en el temple Esagila, es va assegurar l'auxili del rei d'Elam, que li va enviar importants reforços al mando del seu lloctinent en cap, un tal Imbappa, el segon d'est, un tal Tannânu, i dèu generals més, junt en el temible caudillo suteo Nergal-nasir, al front d'unes forces que els Anals de Senaquerib elevaven a 80.000 hòmens. Pronte es varen fer en el control de les principals ciutats de la Baixa Mesopotamia, com Ur, Eridu, Nippur Kutha i Borsippa, aixina com del respal de les tribus propenques.

• Senaquerib, va reaccionar en el seu característic brío ("rugint com un lleó"), movilisant un immens dispositiu militar i mamprenent personalment la reconquista de la zona. Va partir de Aššur el 20 de Shabâtu (giner-febrer). Al cap d'un primer eixèrcit, va cercar, en les proximitats de Kutha, als rebels babilonios. Mentres, els seus generals varen marchar en vanguarda sobre l'antiga ciutat de Kiš, per a mantindre a ralla al gros de la coalició. Elamitas i babilonios varen eixir de la ciutat a la trobada dels assiris, i varen travar combat en la llanada de Kiš. Despuix de prendre Kutha a l'assalt i exterminar als seus defensors, Senaquerib va acodir a marches forçades en auxili dels seus generals, i va derrotar en batalla a Merodac-Baladán, que va fugir de nou al País d'el Mar. Els assiris varen prendre presoners a un fill de Merodac-Baladán, Adinu, aixina com a Baskânu, germà de Yati'i, reina dels àraps, i numerosos soldats. D'igual modo va caure en les seues mans un immens botí de carros, carretas, cavalls, mules, rucs, camellos i dromedaris, que formaven l'aparat llogístic dels vençuts, i els suministraments que transportaven. A continuació, Senaquerib va entrar vencedor en Babilonia, apoderant-se dels tesors i insígnies reals de Merodac-Baladán, aixina com de la seua esposa i filles, harem i Cort. No obstant, els assiris no varen conseguir atrapar a Merodac-Baladán, perseguint-ho en va durant cinc dies per les marismas de la Baixa Mesopotamia. En represàlia, Senaquerib va devastar el seu país d'orige, Bit-Yakin. Despuix de sometre de nou tota la Baixa Mesopotamia al domini assiri, esclavizando als rebels, Senaquerib va instalar en el tro a un nou rei-títaro, el potentado babilonio Bel-ibni, educat en la Cort asiria. Una volta restablida la seua autoritat, el monarca va mamprendre la tornada a la seua pàtria, detenint-se a sometre a distintes tribus arameas i a rebre quantiós tribut de la ciutat d'Hararati, a la vora del Éufrates. Va retornar a Asiria en un botí que els seus anals regio elevaven a la sifra de 208.000 presoners, 7.200 cavalls i mules, 11.073 rucs, 5.230 camellos, 80.050 caps de ganado i 800.100 ovelles, sense incloure el material de guerra i lo repartit entre els seus soldats.

La campanya dels Zagros (702 a. C.)

La gran rebelió de la Baixa Mesopotamia i l'intervenció elamita va provocar que el poder assiri quedara en dubte en els seus llímits nort-orientals. El rei Ishpabara d'Ellipi, país montañés situat en l'alvertent occidental dels Zagros i somés a tribut, es va alçar en armes, determinat a recuperar la seua plena independència, de la mateixa manera que els casitas i els habitants de Yasubigallai. Per això, Senaquerib va mamprendre una difícil i devastadora campanya en estes escarpades regions, en 702 a. C. Primer va prendre la ciutat de Bit-Kilamzakh, reconstruïda i convertida en capital d'un districte, que va passar a dependre del govern d'Arrapkha. Els montañeses somesos varen ser obligats a assentar-se en la nova capital, aixina com en les ciutats d'Hardishpi i Bît-Kubatti. Una estela va commemorar la conquista asiria.

A continuació, els assiris es varen dirigir contra el cor d'Ellipi. Despuix de prendre les seues capitals, Murubishti i Akkuddu, aixina com les principals ciutats i fortalees del regne, els assiris es varen dedicar a arrasar el territori i esclavizar als seus habitants, abans de sometre al seu governants a nous tributs. Una part del territori d'Ellipi, la regió anomenada Bît-Barrû, va ser anexionada per Asiria i convertida en una província en capital en Elenzash, rebatejada com Dür-Ś*ïnakheheriba ("Fortalea de Senaquerib"), i integrada en el círcul militar de Kharkhar (Kar-Sharrukín). Inclús les lluntanes tribus medas varen rendir tribut als conquistadors.

La campanya de l'Oest (701 a. C.)

Erro al crear miniatura:

Relleu d'un guerrer assiri, procedent de Dur Sharrukin (Museu delouvre).

També en Síria i ellevant mediterràneu la mort de Sargón II va provocar l'esclat d'un tumult general entre els principats tributaris dels assiris, instigats per Egipte, que en aquelavors estava governat pel beligerant Shabitko, d'orige kushita. En la ciutat-Estat filistea d'Ascalón, el rei Sharru-lu-dari, entronisat per Sargón II, va ser depost i succeït per Sidka. En les fenicias Sidón i Tir, el seu sobirà, li també es va unir al tumult. Aixina mateix, el governador assiri de Cilicia es va alçar en armes, i en ell els colon grecs assentats en la polis de Tarso. El rei Ezequías de Judá va rebre cartes de Merodac-Baladán de Babilonia, animant-li a unir-se a la rebelió, i convertint-se en el pilar entorn al com gravitaron les forces antiasirias en la Terra d'Israel. El rei pro-assiri d'Ecrón, Padi, va ser destronat pels egipcíacs i enviat encadenat a Ezequías, per a major humiliació.

Sent tala situació en ellevant, en 701 a. C., despuix de les seues victòries en els Zagros, Senaquerib va marchar cap a l'Oest per a sometre de nou als sublevats contra el jou assiri. En primer lloc, el tumult cilicia va ser esclafada i la colónia grega de Tarso destruïda. Tir es va rendir als assiris. El seu rei, li, es va vore forçat a fugir a Chipre, a on falliria, i Senaquerib va impondre un tal Itobaal com a nou príncip en la ciutat-Estat, que va perdre el control de Sidón i d'Acre, que varen formar un nou regne. Els reis de les ciutats costeres fenicias, Menachem de Samsimuruna, Abdi-liti d'Arvad i Uru-miliki de Biblos, es varen sometre novament. A continuació, l'emperador assiri es va dirigir cap al sur, rebent l'homenage de diversos reis: Mitinti d'Asdod, Budu-ilu de Beth-Ammon, Kamusu-nadbi de Moab i Malik-rammu d'Edom. Pero les coses no varen ser tan senzilles. Ascalón va haver de ser presa per la força, junt en les ciutats veïnes del mateix regne, Beth-Dagon, Joppa, Banaibarka i Asuru. Sidka va ser pres presoner junt en la seua família, tesor i deus, i Sharru-lu-dari restaurat en el tro d'Ascalón. Pero el domini assiri sobre Llevant distava molt d'haver-se restablit.

Tornant la seua atenció cap a l'interior, cap a Judá, la Bíblia indica que —en represàlia per la seua traïció— els assiris varen sitiar i varen capturar moltes de les seues ciutats i pobles fortificados. Ezequías va enviar un mensage als assiris que procedien en el sege de Laquis, reconeixent la seua traïció i oferint-se a pagar el tribut que Senaquerib li imponguera a canvi de la pau: Als catorze anys del rei Ezequías, va pujar Senaquerib, rei d'Asiria, contra totes les ciutats fortificades de Judá i les va prendre. Llavors Ezequías, rei de Judá, va enviar a dir al rei d'Asiria que estava en Laquis: Yo he pecat; aparta't de mi, i faré tot lo que m'impongues. I el rei d'Asiria va impondre a Ezequías, rei de Judá, trescents talents d'argent i trenta talents d'or. La captura asiria de Lakís es presenta en un célebre friso, a on el cruel monarca apareix assentat sobre un tro davant la ciutat vençuda, acceptant els despojos que li duyen d'aquella ciutat mentres es torturava a alguns dels captius. Senaquerib va enviar a tres dels seus capitans, Rabsaqué, Tartán i Rabsarís, en una poderosa força militar per a demanar al rei i al poble de Jerusalem que capitularen i en el temps se someteren a ser enviats a l'exili. El mensage assiri despreciava de manera particular la fe d'Ezequías en Yahvé. Alardeando sobre cóm el seu deu seria tan impotent com els deus dels països que ya havien caigut davant el poder assiri:

El relat bíblic no especifica la lliberació del rei Padi d'Ecrón, pero mostra que Ezequías va pagar el exorbitante tribut de 300 talents d'argent i 30 talents d'or que va exigir Senaquerib. L'embaixada asiria va retornar en el seu monarca, qui a l'adop estava lluitant contra Libná, i es va sentir dir respecte al príncip kushita Taharqa, futur faraó, "Mira que ha eixit a barallar contra tu". Les inscripcions de Senaquerib parlen d'una batalla en Elteqeh, uns 15 km al NNO d'Ecrón, en la que va derrotar a un eixèrcit egipcíac i les forces del rei d'Etiopia. Després, va conquistar les ciutats de Timnah i Ecrón, a on va eixecutar als líders rebels i va restaurar en el tro alliberat Padi.

La campanya de Judá i elloc de Jerusalem (701 a. C.)

Erro al crear miniatura:

La caiguda de Senaquerib, obra primerenca de Rubens.

Sobre Jerusalem, encara que Senaquerib havia enviat cartes amenazadoras advertint a Ezequías que no havia desistit de la seua determinació de prendre la capital de Judá, la Bíblia diu que els assiris ni tan sols "[varen disparar] allí una flecha", "ni [varen alçar] contra ella sege de sitiar". La Bíblia diu que "no dispararà contra ella (Jerusalem) una flecha" en una profecia del profeta Isaías, pero el fet és que, despuix de derrotar als egipcíacs. Senaquerib es va tornar contra Judá, prenent vàries ciutats amurallades i posant lloc a Jerusalem. Segons el relat bíblic Yahvé va enviar un àngel, que en una nit va derribar a "cent ochenta y cinco mil hòmens en el campament dels assiris": "es varen alçar de matí, i he ací que tots eren cadàvers". Tal desastre va obligar a Senaquerib a retornar "en rostre avergonyit al seu propi país".

L'historiador judeu d'el I, Flavio Josefo, citava al babilonio Beroso, quan escrivia:

"Senaquerib, de l'expedició d'Egipte va retornar a Jerusalem, a on va trobar a les tropes comandades per Rapsaces en gran perill per la pesta. Yahveh els va enviar una maltia que, en la primera nit en que varen sitiar a la ciutat va matar a cent huitanta mil soldats, en els seus capitans i centuriones."

Les inscripcions de Senaquerib no mencionen res respecte a este desastre, pero en vista del to jactancioso que domina habitualment les inscripcions dels sobirans assiris, difícilment caldria esperar que Senaquerib registrara tal derrota. No obstant, la versió asiria de l'assunt, inscrita en el cridat Prisma de Senaquerib, conservat en l'Institut Oriental de l'Universitat de Chicago, mostra que, si ben Senaquerib no va aplegar a prendre Jerusalem, Judá va ser somesa de nou al domini assiri:

"Sobre Ezequías el Judeu, que no es va sometre al meu jou, vaig posar lloc a 46 de les seues ciutats fortes, i innumerables aldehuelas dels seus voltants, i (les) vaig conquistar per mig d'ariets i màquines de sege. Vaig traure (d'elles) 200.150 persones, jóvens i vells, varons i femelles, [aixina com] innumerables cavalls, mules, asno, camellos i ganado major i menor, que li vaig arrebatar i vaig considerar botí. A ell mateixa (Ezequías), vaig tancar en Jerusalem, la seua residència real, com a un pardal en una gàbia. [...] Les ciutats que havia pres a sac desgajé del seu país i les vaig entregar a Mitinti, rei de Ašdod, a Padi, rei d'Ecrón, i a Sillibel, rei de Gaza. I aixina vaig disminuir el seu territori. (...) El propi Ezequías, va anar pel terrible esplendor del meu majestad, i els àraps i les tropes mercenàries que havia dut per a reforçar Jerusalem, la seua ciutat real, li varen abandonar. Em va enviar més vesprada a Nínive, la meua ciutat senyorial, ademés de 30 talents d'or, 800 talents d'argent, pedres precioses, antimoni, grans blocs de pedra roja, llits (taraceados) en marfil, cadires [taraceades] en marfil, cuiro d'elefant, fusta d'ébano, fusta de boj [i] tota classe de valiosos tesors, les seues filles, concubinas, músics i músiques. Per a entregar el tribut i rendir obediència com un esclau va enviar als seus mensagers (personals)."

Alguns comentaristes intenten explicar el desastre referint-se a un relat d'Heródoto en el que conta que sobre el campament assiri "va caure durant la nit un tropel de rates campestres que varen rosegar les seues carcajés, els seus arcs i, aixina mateix, els brazals dels seus escuts", lo que els va incapacitar per a l'invasió d'Egipte. Este relat òbviament no coincidix en el registre bíblic, ni tampoc harmonisa en les inscripcions asirias. No obstant, els relats de Beroso i Heródoto reflectixen el fet de que les forces de Senaquerib varen sofrir una repentina calamitat en esta campanya.

La segona campanya de Babilonia (700 a. C.)

A pesar de la seua victoriosa campanya en Llevant, les dificultats de Senaquerib no havien terminat. Aprofitant que el monarca assiri estava compromés junt al gros de les seues forces en l'oest, el tenaz rei babilonio Merodac-Baladán va reaparéixer i va tornar a alçar en armes al sur de Mesopotamia. Marchant sobre Babilionia en la quarta campanya del seu regnat, el monarca assiri va depondre i va prendre presoner allavors rei, Belibni, la llealtat del qual era més que sospitosa, per a alvançar a continuació sobre Bit-Yakin. Shuzubi el caldeo, senyor de Bitûtu, va fugir. A l'objecte d'acabar d'una volta en el tumult, Senaquerib va enviar a les seues tropes al cor mateix de les marismas. Merodac-Baladán va retrocedir davant l'alvanç de les huestes asirias, pero, finalment, va ser acorralat en els seus últims reductes a la vora del Golf Pèrsic. Va embarcar llavors una part de les seues tropes, les estàtues dels seus deus i inclús els ossos dels seus antepassats, i va navegar per la costa fins a la ciutat elamita de Nagitu, a on va buscar refugi. Les tropes asirias, que no varen poder impedir la seua fugida, varen batre els canyars i les seues poblacions, saquejant la regió fins a la frontera d'Elam i varen dur, entre els presoners, a varis príncips reals i als germans que el monarca fugitiu havia deixat arrere. A fi de solucionar la irritante i sempre renaciente rebelió, espolejada per la permanent traïció dels babilonios, Senaquerib va decidir esta volta posar en el tro de Babilonia al seu propi primogènit, el príncip hereu, Aššur-nādin-šumi, el qual eixerciria un férreu domini sobre la Baixa Mesopotamia a l'hora que anava deprenent l'eixercici del poder.

La campanya de Nippur (699 a. C.)

Estos acontenyiments varen tindre repentina repercussió en Elam. Un tumult palatí va derribar a Šutruk-Naḫḫunte II, en profit del seu germà més jove, Ḫallušo-Inšošinak, que va regnar en Susa des de 699 a 693 a. C. Este canvi provocaria noves guerres, pero, pel moment, la tranquilitat semblava regnar de nou en l'Imperi Assiri, si be la regio vanitat va exigir que es registrara com "quinta campanya" una expedició menor contra la ciutat d'Utku, en els monts de Nippur, a l'est del Tigris. Senaquerib va deixar que els seus generals s'encarregaren solo de reprimir la rebelió del governador de Cilicia, Kirua, en 696, la capital del qual va ser presa a l'assalt; ell mateixa va ser enviat presoner a Nínive, a on va ser desollado. A l'any següent va haver una campanya punitiva contra Til-Garimmu, prop d'el Tauro. Ell mateixa es va quedar en la pròpia Asiria, consagrant-se a la realisació d'una obra que desijava vivament: la construcció de la seua pròpia capital.

La reconstrucció de Nínive (c. 705 - 690 a. C.)

Artícul principal → Nínive.

Un bou alado o Shedu assiri, procedent de Dur Sharrukin.

En ascendir al tro Senaquerib va abandonar l'inacabada ciutat del seu pare, Dur Sharrukin, convertida en una simple capital provincial. Va centrar els seus esforços constructius en l'antiga ciutat de Nínive, un ancestral centre religiós de gran importància que mai havia segut cort real, a l'objecte de convertir-la en la més bella ciutat del regne i en capital del seu puixant imperi. El rei la va reconstruir des dels seus fonaments i va fer d'ella una fastuosa metròpolis. La primera versió dels anals del seu regnat, escrita despuix de la campanya de 703 a. C., ya comprenia un balanç prometedor de les obres de Nínive. La quinta, en 694 a. C., data en que va ser inaugurat solemnement el nou palau, oferix una descripció completa.

• Senaquerib posseïa un viu interés per l'urbanisme i l'ingenieria, passió per la bellea i refinats gusts artístics. En primer lloc, el rei assiri va ampliar el perímetro de la ciutat enormement, de 9.300 a 21.815 colzes. Va engrandir les seues places i carrers, va fer construir a la porta de la ciutat interior un pont de rajoles i calç, va dispondre una triumfal «via real», de més de trenta metros d'ampla i vorejada d'esteles que, a través de la ciutat, venia a parar a la «Porta dels Jardins», una de les quinze grans portes de la muralla exterior, de 40 rajoles de gruixa i 100 d'alta, i protegida per un fos de cinquanta metros d'esgambi. Tenia entre 15 i 18 portes impressionants, cada una d'elles dedicada a una divinitat. Es va desviar el canal Tebiltu, les aigües del qual havien minat els fonaments de l'antiga acrópolis, que no media més que 395 colzes per 95. Despuix de reblir l'antic caixer, la plataforma es va expandir a 914 colzes per 440, i alçada fins a una altura de 190 rencs de rajoles. Sobre esta superfície es va edificar un espectacular palau. Tenia a lo manco 80 habitacions, i 3 quilómetros de decoració mural sobre plaques d'alabastre adossades als murs d'atobó. Senaquerib ho va batejar com "Palau sense rival". Per a la seua construcció va fer vindre de todas partes els materials necessaris. Es varen explotar noves pedreres, varen talar boscs encara vérgens, i varen refinar les arts de l'escultura i la metalúrgia. Monstruosos bous alados en caps de reis barbudos, els Shedu, afranquien les seues principals portes.

La campanya d'Elam (693 a. C.)

En el 694 a. C. es va decidir a portar a terme una campanya a territori elamita en busca de Merodac-Baladán, per a això va construir una flota a la que va incorporar mariners fenicis i chiprans. Estos navío varen descendir el Tigris fins a Opis, i des d'ahí per mig de troncs els varen dur al Éufrates. En el varen ser fins a Caldea a on es varen embarcar les tropes i l'abastiment. Es varen retardar per una tormenta, pero finalment varen aplegar a Nagitu a on es trobava Merodac-Baladán. Allí varen saquejar vàries ciutats i en el botí varen tornar al campament situat en Bab-Salimeti. Com a resposta el rei d'Elam va invadir Babilonia pel nort, entrant en la ciutat de Sippar, capturant el fill major de Senaquerib i instaurant en el tro a un protegit seu,

Va tindre que esperar un any fins a setembre del 693 per a poder tornar el colp al regne d'Elam. Va atacar prop de Nippur a un eixèrcit elamita i babilonio als que va derrotar i va poder capturar a Nergalushezib. Mentrestant en Elam el rei va ser expulsat a causa d'esta derrota i va ser coronat el seu germà major Kurdurnakhkhunte. Senaquerib va voler aprofitar la seua ventaja i va continuar alvançant mentres els elamitas es retiraven, pero els rigors de l'hivern li varen obligar a retirar-se al seu territori. Mentrestant el nou rei d'Elam era assessinat i substituït per Menanu que va regnar fins al 687. Per un atre costat els babilonios varen recórrer a un caldeo cridat Mushezibmarduk que havia dirigit una obstinada guerrilla en el sur contra els assiris. Est comprant a tots els seus aliats, i en l'ajuda de Menanu va conseguir en el 691 alçar tots els pobles dels Zagros, Parsuash, Ançen, Ellipi i Pasheru, aixina com als nómades caldeos i arameos de les fronteres. Sent la base d'este eixèrcit les tropes elamitas. Estos es varen enfrontar a Senaquerib en les rodalies de Samarra. En esta dura batalla va morir elloctinent elamita, pero a pesar d'això la coalició va eixir victoriosa, a costa de greus pèrdues que els varen impossibilitar aprofitar la victòria.

Birreme assiri, c. 700 a. C.

La destrucció de Babilonia (689 a. C.)

Dos anys més vesprada, 689, este rehízo les seues forces i aprofitant la debilitat del rei d'Elam va marchar contra Babilonia. Per mig d'assalt per mig de breches i escalades es va fer en ella en decembre del 689 i va fer presoner al rei Mushezib-Marduk. La ciutat va ser objecte de saqueig, sent els habitants massacrats, deportats o venuts com a esclaus. Els edificis varen ser arrasats, tant els civils com els religiosos, varen furtar o varen destruir les obres d'art, i els seus fonaments varen ser tirats al riu. Esta destrucció va ser una cosa inusitada en el seu moment, ya que les ciutats religioses del moment se solien deixar exentes de saqueig. Esta destrucció acabava en el pol d'atracció dels pobles nómades i seminómades del sur, ademés de que es venjava de la derrota en la batalla, i es venjava de la captura i mort del seu fill primogènit.

La pau i el problema successori (688-681 a. C.)

Despuix de la destrucció de Babilonia, els huit anys restants del regnat de Senaquerib varen ser d'aparent pau. El rei va permanéixer en Nínive, entregat a tasques constructives, encara que els seus generals varen dirigir alguna campanya punitiva —per eixemple contra els àraps—. A penes tres mesos despuix de la caiguda de Babilonia, va morir Khumbannimena II, rei d'Elam, i li va succeir Khumbankhaltash II, que provablement fora el seu nebot. baix el seu pacífic regnat. Elam va vore créixer la seua influència: Ellipi i el País de la Mar —a on es va instalar com a governant un fill del tenaz Merodac-Baladán— es varen sacsar la tutela asiria per a tornar-se cap a Elam. En Anatolia, el país de Tabal també va recobrar la seua independència, i Urartu va ocupar de nou Musasir i algunes regions veïnes de la frontera septentrional d'Asiria. Per tant, Senaquerib no va ser capaç de mantindre intactes les fronteres del dilatat imperi forjat pel seu pare.

En l'interior del país es varen succeir els problemes, paralisant noves ofensives que permeteren el restabliment de l'hegemonia asiria en tots els fronts. La mort del seu príncip hereu va provocar una greu crisis en la cort asiria, ya de per sí donada a l'intriga. La tradició mesopotámica establia que el fill major del rei era sempre, de dret i de conformitat en els mandats divins, ellegítim hereu del tro. No obstant, si aplegava a morir abans que el seu pare, est podia designar lliurement al seu successor en el poder, sense tindre en conte l'edat o la mare. Senaquerib tenia encara cinc fills vius, el menor dels quals era Asarhaddón (Assurakhaiddina), naixcut de la seua última esposa, Naqi'a, a la que es dia en assiri Zakutu. Dòna en apariència enèrgica i ambiciosa, intrigó apassionadament en favor del seu fill, conquistant poc a poc el cor del Rei. No obstant, els germans majors d'Asarhaddón defenien no menys encarnizadamente les seues respectives candidatures, i contaven en les seues pròpies caçoles. El nacionalisme assiri es va convertir en una important qüestió en disputa, ya que denunciaven com a crims les simpaties probabilonias de la reina i el seu fill. El resultat va ser el florecimiento de les lluites i les intrigues constants en el sí de la família real.

Finalment, l'elegit va ser Asarhaddón, qui va registrar el fet en els seus propis anals regio:

"Soc el germà menor dels meus germans majors. Per orde dels deus Assur, Sense, Samas, Bel i Nabu, istar de Nínive i Istar d'Arbela, el meu pare, que em va engendrar, em va elevar davant l'assamblea dels meus germans, dient: 'Est és el fill que em succeirà'. Va interrogar als deus Samas i Adad per mig d'una consulta hepatoscópica, i li varen respondre en un 'sí' sense ambigüitats: 'és ell qui et reemplaçarà'. Atenint-se en devoció a la seua solemne sentència, va reunir llavors, tots junts, als habitants d'Asiria, chicotets i grans, als meus germans i a la descendescia masculina de la casa del meu pare, i davant d'Assur, Sense, Samas, Nabu (i) Marduk, els deus d'Asiria i els deus que habiten el cel i la terra, els va fer jurar solemnement per a que tots respectaren el meu dret a la successió. En un més favorable, en un dia propici, vaig entrar en la Casa de la Successió..."

El 20 de tevet de 681 a. C., segons l'Antic Testament, "va succeir que mentres adorava en el temple de Nisroc, el seu deu, els seus fills Adramelec i Sarezer ho varen matar a espasa i varen fugir a la terra d'Ararat". Una inscripció del seu fill, successor i vengador, Assarhadón, confirma esta declaració bíblica, encara que no menciona els verdaders noms dels assessins. El Segon Llibre dels Reis, capítul 19, versículs de l'1 al 37. diu:

Matrimonis i fills

De la seua esposa principal, la reina Tasmetusarrat, va tindre provablement els següents fills documentats:

• Asurnadinsumi, príncip hereu i rei de Babilonia (699-694 a. C.), fallit en 694 a. C. a mans dels elamitas.
• Asurilimubalisu, sacerdot en Assur.
• Asursumusabi, fallit cap a 700 a. C.
• Ardamulissi (o Urdumulissu), que va conspirar en Nergalsumuibni per a assessinar al seu pare.
• Nergalsumuibni, que va conspirar en Ardamulissi per a assessinar al seu pare. Del seu concubina favorita, Naqi'a, va tindre a lo manco un fill i una filla:

• Asarhaddón, rei d'Asiria (681-668 a. C.)
• Saditu

Vore també

• Asarhaddón
• Ezequías
• Lakís
• Ahiqar
• Bajorrelieves de Laquis

Bibliografia

• BOTTÉRO, Jean, CASIN, Elena, i VERCOUTTER, Jean (1990): Els imperis de l'Antic Oriente III. La primera mitat del primer mileni. Sigle XXI, Madrit. ISBN 84-323-0118-3
• GALLAGHER, William R. (1999): Sennacherib's campaign to Judah: New Studies. Brill Press, Boston. ISBN 90-04-11537-4
• LIVERANI, Mario (2003): L'Antic Orient. Crítica, Madrit. ISBN 84-7423-623-1
• LEICHTY, Erle (2011): The Royal Inscriptions of Esarhaddon, King of Assyria (689-669 BC). Eisenbrauns, Winona Lake. ISBN 978-1-57506-209-9
• LUCKENBILL, D. D. (1924): Annals of Sennacherib [1] archivat en Wayback Machine., Chicago, Universitat de Chicago.
• OPPENHEIM, Leo (2003): L'antiga Mesopotamia. Retrat d'una civilisació extinguida. Gredos, Madrit. ISBN 84-249-2368-5.
• ROUX, Georges (1987): Mesopotamia. Història política, econòmica i cultural. Akal, Madrit. ISBN 84-7600-174-6.
• SANMARTÍN, Joaquín (1998): Història antiga d'el Próximo Oriente. Akal, Madrit. ISBN 84-460-1032-1
• SMITH, S. (1921): The First Campaign of Sennacherib, King of Assyria, BC 705-681, Londres, Luzac.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Senaquerib.
• Ezequías i l'invasió asiria
• Senaquerib (en anglés).

Predecessor: Sargón II	Rei d'Asiria 705 a. C. - 681 a. C.	Successor: Asarhaddón
Predecessor: Sargón II	Rei de Babilonia 705 a. C. - 703 a. C.	Successor: Marduk-zakir-shumi II
Predecessor: Mušezib-Marduk	Rei de Babilonia 689 a. C. - 681 a. C.	Successor: Asarhaddón