Milacre

El sepeli del comte de Orgaz (1586-1588) obra d'El Greco que representa el milacre en el que, segons la tradició popular, Sant Esteban i Sant Agustín varen baixar dels cels per a donar sepultura personalment a Gonzalo Ruiz de Toledo, comte d'Orgaz.

Un milacre és el concepte donat a un fet molt inusual que es creu que és sobrenatural i s'atribuïx a l'intervenció divina.

1. m. Fet no explicable per les lleis naturals i que s'atribuïx a intervenció sobrenatural d'orige diví.

Diccionari de la Llengua Espanyola (Vigesimosegunda edició)

Un milacre és un succés que no seria explicable per lleis naturals o científiques. Tal acontenyiment pot atribuir-se a un ser sobrenatural (especialment una deidad), màgia, un hacedor de milacres, un sant o un líder religiós. Els teòlecs indiquen que estos fets són prova de la divina providència.

De manera informal, la paraula milacre s'utilisa a sovint per a descriure qualsevol acontenyiment beneficiós que siga estadísticament poc provable, pero que no contradiga a les lleis de la naturalea, com sobreviure a un desastre natural, També pot amprar-se per a referir-se a una simple casualitat, independentment de la seua provabilitat, ya que algunes coincidències poden considerar-se milacres.

Etimologia

La paraula milacre, antigament miraglo, troba el seu orige en ellatí miraculum, paraula derivada del verp mirari, que significa «admirar-se» o «contemplar en admiració, en sorpresa o en estupefacció». Els llatins cridaven miraculum a aquelles coses prodigioses que escapaven al seu enteniment, com els eclipses, les estacions de l'any i les tempestats.. Esta forma llatina es manté en anglés i francés com miracle, i en italià com miracolo, entre atres llengües neolatinas. És aixina com, des del punt de vista etimològic, la paraula milacre no diu relació necessàriament en una certa intervenció divina, sino que es lliga a la sorpresa davant lo inefable, tal com ho plantejaren els llatins. A raïl d'açò, milacre també pot referir-se a un "Succés o cosa rara, extraordinària i maravellosa", sense implicar forces divines.

Història

Des de l'Antiguetat es ve creent en el poder de realisar milacres. Al deu grec de la medicina, personificado en Asclepio (Salvador del Món), s'atribuïa el poder d'obrar curació prodigioses, inclús resucitar morts. Des d'el VI es va crear una ret de temples en el seu nom en els que els fidels feyen vots per a demanar o agrair curació; l'eixemple més conegut és el santuari d'Epidauro. Els seguidors del filòsof i matemàtic Pitágoras de Samos —aixina mateix divinizado per estos— otorgaven al seu mestre dons portentosos, per lo que la seua figura va ser associada a múltiples llegendes de tipo miraculós.

També en l'Antiga Grècia, a lo manco des de l'época arcaica, es considerava normal el que els deus i els antepassats divinizados intervingueren per a protegir a les distintes ciutats o estats i decidir els seus destins en sentit favorable per a estos. Aixina, ha quedat constància de l'opinió dels grecs respecte a l'autoria efectiva de la seua victòria en les guerres mèdiques front als perses: «No vàrem ser nosatres, sino els deus i els héroes els qui la varen conseguir».

Segons testimonis de texts i fragments de l'Antiguetat, s'ha atribuït al hiperbóreo Abaris i a filòsofs com Epiménides i Empédocles d'Agrigent capacitats extraordinàries i miraculoses, tals com la de «marchar pels aires» en el cas del primer. Per la seua banda, Empédocles (V) —també adorat com un deu— era cridat «domador dels vents» per la seua capacitat d'aplacar l'aire huracanat; aixina mateix, va conseguir canviar el curs de dos rius —segons una atra versió, taponó el desfiladero d'una montanya— per a contindre un episodi de pesta en Selinunte, i va practicar curació miraculoses, inclosa la resurrecció d'una dòna que duya, segons el relat d'Heráclides arreplegat per Diógenes Laercio, trenta dies sense pols ni respiració.

Un atre famós hacedor de milacres, ya en época més tardana, va ser Apolonio de Tiana (I), al que també s'atribuïen resurreccions de morts. Contemporàneu seu va ser l'emperador Vespasiano, del que l'historiador romà Tácito narra dos curació miraculoses que hauria realisat en l'any 69 en Aleixandria: «Cert alejandrino li va demanar quejumbroso la curació de la seua ceguera, en conformidad con l'indicació del deu Serapis, al que el poble supersticiós venera més que als restants. I va suplicar al sobirà que tinguera a ben tirar-li saliva en les galtes i en les cavitats oculars. Un atre home en una mà malta va suplicar conforme al consell del mateix deu que el sobirà tinguera a be posar la planta del peu sobre la seua mà. [...] I la mà es va tornar utilisable en l'acte, i el cego va recobrar la llum ocular» (Històries 4, 81).

Afirmacions de milacres

Cristianisme

Artícul principal → Milacre (teologia cristiana).

Resurrecció de Lázaro, (c. 1410) foli 171r de Très Riches Heures du Duc de Berry. Musée Condé, França.

Segons el cristianisme, un milacre és en sí un fet sobrenatural en el qual es manifesta l'amor de Deu cap als sers humans.

En el cas del Nou Testament es troba una gran cantitat de milacres, principalment aquells realisats per Jesús. A Jesucristo se li atribuïxen, d'acort a texts neotestamentarios i apócrifos, els milacres de resucitar morts, control de la naturalea, curació de cegos, leprosos i malts, entre uns atres. Quan s'analisa un relat de milacre des de la perspectiva lliterària, no es fa cap juí sobre el seu valor històric. L'investigació històrica tenen les seues pròpies regles, que són diferents de les lliteràries.

En el catolicisme, la branca del cristianisme més estesa, és comú que es presenten diversos testimonis de persones que asseguren haver rebut milacres per intercesiones de sants i santes canònics (eixemple: Sant Martín de Porres, Sant Benito, Sant Francisco d'Assís), àngels (com l'Arcàngel Miguel) , de la Verge María, sacerdots (Pare Pío, Cura de Ars), monges (Teresa de Calcuta), profetes, apòstols de Jesús (Judas Tadeo, Pablo de Tarso, etc) i sants no canònics (Juan Soldat, Jesús Malverde)

Pablo de Tarso va presentar el carisma d'obrar curació i el poder d'obrar milacres com a procedents de l'esperit de Deu i destinats al ben comú:

Sobre els dons espirituals, no vullc, germans, que estigau en l'ignorança. (...) A cada cual se li otorga la manifestació de l'Esperit per a profit comú. Perque a un se li dona per l'Esperit paraula de saber; a un atre, paraula de ciència segons el mateix Esperit; a un atre fe, en el mateix Esperit; a un atre carisma de curació, en l'únic Esperit; a un atre, poder de milacres; a un atre, profecia; a un atre, discernimiento d'esperits; a un atre, diversitat de llengües; a un atre, el dò d'interpretar-les. Pero totes estes coses les obra un mateix i únic Esperit, distribuint-les a cada u en particular segons la seua voluntat.

(I Corintios 12, 1.7-11; Bíblia de Jerusalem)

Per al cristianisme en general, el milacre seria un fet sense explicació científica raonable.

Agustín de Hipona va oferir la següent definició de milacre: «Milacre cride a lo que, sent ardu i insòlit, sembla reglotar les esperances possibles i la capacitat del que ho contempla» (De utilitate credendi, 16,34). Pero el mateix autor no posa tant émfasis en els milacres com a «desafius a les lleis naturals». Agustín de Hipona marca que tots els fets (ordinaris o extraordinaris) tenen una significació religiosa: vist des del punt de vista de la fe, «tant el creiximent de la mies com la multiplicació dels pans tenen el sagell de l'amor i del poder del Deu».

Iglésia catòlica

Tomás d'Aquino, en el XIII, va definir milacre com alguna cosa fet per Deu més allà de les causes conegudes pels hòmens (cf. Suma teològica, I part, q. 105, a. 7). En l'actualitat, la fe i la ciència no es consideren excloents en l'Iglésia catòlica, segons senyala el Concilie Vaticà II:

«[...] per la pròpia naturalea de la creació, totes les coses estan dotades de consistència, veritat i bondat pròpies i d'un propi orde regulat, que l'home deu respectar en el reconeiximent de la metodologia particular de cada ciència o art. Per això, l'investigació metòdica en tots els camps del saber, si està realisada d'una forma autènticament científica i conforme a les normes morals, mai serà en realitat contrària a la fe, perque les realitats profanes i les de la fe tenen el seu orige en un mateix Deu. Més encara, qui en perseverança i humiltat s'esforça per penetrar en els secrets de la realitat, està dut, encara sense saber-ho, com per la mà de Deu, qui, sostenint totes les coses, dona a totes elles el ser. Són, a este respecto, de deplorar certes actituts que, per no comprendre be el sentit de la llegítima autonomia de la ciència, s'han donat algunes voltes entre els propis cristians; actituts que, seguides d'agres polèmiques, varen induir a molts a establir una oposició entre la ciència i la fe.

Gaudium et Spes 36, 2 – Concilie Vaticà II

Com a conseqüència de lo anterior, la posició actual de l'Iglésia catòlica no és oposta a la ciència. El milacre no és considerat hui un "succés màgic" que controla les forces còsmiques, sino -en la postura dels creents- un succés que dependria de Deu (de qui, per una atra part, també dependrien totes les lleis naturals). Per als creents, científics o no, l'atenció no se centra en lo sorprenent o extraordinari del fet ocorregut, sino en l'autoritat de qui supostament ho va realisar (Deu). Ademés, el milacre, en el pensar dels creents, solament es concedix per motius que escapen a l'intelecte del ser humà, i que se situen en el mateix misteri de Deu. Hi ha, puix, fets que resulten per a la ciència "inexplicables" per les lleis naturals, a lo manco fins al dia d'hui. La forma d'interpretació d'eixos fets depén de la creència o del pensament de cada cual, i no definixen al fet en sí, sino a l'individu que ho interpreta.

Cristianisme evangèlic

Per a la majoria dels cristians evangèlics, el biblicisme assegura que els milacres descrits en la Bíblia seguixen sent rellevants i poden estar presents en la vida del creent. Les curació, els èxits acadèmics o professionals, el naiximent d'un chiquet despuix de varis intents, el final d'una adicció, etc., serien eixemples tangibles de l'intervenció de Deu en el fe i oració, pel Esperit Sant. En la década de 1980, el moviment neo-carismàtic va tornar a emfatisar els milacres i la curació per la fe. En certes iglésies, un lloc especial està reservat per a curació en imposició de mans durant el servici o per a campanyes de evangelización. La curació per la fe o curació divina es considera una herència de Jesucristo adquirida per la seua mort i resurrecció.

Budisme

El Haedong Kosung-jon de Coreja (Biografia dels monges de les altures) registra que el rei Beopheung de Cadira havia desijat promulgar el budisme com la religió d'estat, pero que va ser impedit pels oficials de la cort. En el dècim quart any del seu regnat, el "Gran Secretari" de Beopheung, Ichadon, va concebre una estratègia per a véncer a l'oposició cortesana. Ichadon ho va convéncer de proclamar al budisme com a religió oficial a través d'un sagell real. Li va dir que en quant els oficials la reberen, devia negar-la i exigir una explicació. Ichadon confessaria en el seu lloc i acceptaria la pena de mort i aixina seria ràpidament considerada una falsificació. Ichadon li profetizó al rei de que en la seua eixecució un maravellós milacre convenceria als oficials sobre la grandea del budisme. Tot anava segons lo planejat i els oficials varen mossegar l'ham. Llavors, quan Ichadon va ser eixecutat en el dècim quint dia del nové més de l'any 527, es va complir la seua profecia; la terra es va sacsar, el sol es va enfosquir, belles flors llovían sobre els seus caps, el seu cap amputada va volar a les sagrades montanyes Geumgang i es va rosar llet en lloc de sanc trenta metros sobre el seu cadàver decapitat. Els opositors varen acceptar l'auguri com una manifestació de l'aprovació del Cel i eixe dia el budisme es va convertir en religió oficial en l'any 527 d. C.

El Honchō Hokke Reigenki (c. 1040) de Japó relata diversos milacres budistes. Els milacres eixerciten un paper important en la veneració de les relíquies budistes en el surest asiàtic. Aixina, Somawathie Stupa en Sri Lanka és lloc de pelegrinage cada volta més popular i un destí turístic pels múltiples reportes sobre rajos de llum miraculosos, aparicionés i relats moderns, que a sovint s'han registrat en fotografies i videos.

Islam

l'Islam atribuïx al seu profeta Mahoma diversos milacres, el major dels quals es considera que va ser la redacció del propi Corán. La gran majoria de dits milacres es relaten no en el propi Corán sino en els hadiz (dits i accions atribuïts a Mahoma per les seues coetáneos, compilados molts d'ells en la Sunna). Entre els milacres comunament atribuïts al profeta s'inclouen la multiplicació de menjar, la generació d'aigua, coneiximents amagats, profecies, curació, castics i poder sobre la naturalea.

Una miniatura persa d'el XVI homenajant l'ascens de Mahoma als Cels, viage conegut com el meuʽraj. La cara de Mahoma està velada, una pràctica comuna en l'art islàmic.

Existixen també milacres descrits en biografies de mestres sufíés de distintes époques, entre els quals estan la clarividencia, l'invisibilitat, la teletransportación, la producció d'aliments i la curació.

Judaisme

En el Tanaj hebreu ya des d'antic es referixen fets i curació miraculoses que ben varen poder haver influït en la tradició cristiana al respecte. En concret, en II Reis (llibre canònic també de l'Antic Testament cristià) es narren varis prodigis atribuïts al profeta Eliseo, com una multiplicació d'aliments (2 Re 4,42-44), resucitar morts (2 Re 4,34 ss.), curació de cegos i viceversa (provocació de ceguera en vidents - 2 Re 6,18 ss.).

Escepticisme

Spinoza, en el XVII, va ser pioner en la crítica dels milacres. Superant la mera postura escèptica, el filòsof neerlandés va argumentar en el Tractat teològic-polític que la seua ocurrència era impossible. Es basava que «no es pot contravindre la naturalea, ya que seguix un orde fix i immutable» i est ha segut decretat per Deu. L'única explicació de que alguns afirmen la seua existència residiria en l'ignorança o falta de coneiximent sobre l'orde de la naturalea. Un sigle més vesprada, David Hume es llimitarà a considerar l'ocurrència de fets miraculosos com extremadament improvable o inverosímil.

Retrat de Spinoza, filòsof escèptic en els milacres.

El filòsof Karl Popper va argumentar que els milacres, entesos com una intervenció en l'univers d'una entitat todopoderosa superior al propi univers, no poden ser estudiats pel método científic. Segons Popper, una proposició no pot considerar-se ajustada al método científic si fora impossible verificar la seua eventual falsetat. Parlant dels milacres mateixos, científicament, es poden fer hipòtesis que busquen explicar un determinat fenomen, per a demostrar o no una explicació al succés per mig d'un experiment. El problema és que, molts dels que afirmen l'existència de milacres, solen no efectuar un anàlisis sério abans de concloure que alguna cosa no té explicació. Ademés, sembla per a molts una contradicció llògica afirmar que a "alguna cosa que no té explicació científica" puga atribuir-se-li una "explicació sobrenatural". Això fa que el, en part del món acadèmic, l'existència de milacres haja perdut credibilitat -encara per a persones teistes lliberals. l'escepticisme científic busca descartar la seua existència per mig de la llògica i per mig d'explicacions naturals i analisar críticament les evidències donades a una afirmació miraculosa.^{cita requerida}

El psiquiatra Sigmund Freud escrivia que, a la ciència li correspon trobar una veritat objectiva darrere de les coses i, per lo tant, no és possible declarar que la ciència és solament un camp de l'activitat humana, i que l'interpretació "màgica" (o de religiosos conservadors) siga un camp "diferent".^{cita requerida} Es tracta d'un argument que sol ser usat per a reclamar la "veracitat" de fets no ordinaris, argument que sol ser simplement una interpretació personal donada sobre la base de les seues creències. Freud crida a la busca de la veritat i insta a fer una crítica a les creències que vullguen usurpar el terreny de l'objectivitat i de la mateixa ciència.^{cita requerida} En la psicologia, la pràctica en la religió, religió popular i superstició, la correlació és un presupost que relaciona ritualés religiosos, oracionés, sacrificis o observances d'un tabú en certes expectatives de benefici i recompensa se li coneix com pensament màgic, predisponent al practicant a interpretar els events futurs com a producte d'una intervenció sobrenatural.

Se sol invertir la carrega de prova per part de qui afirma l'existència d'un milacre. No obstant, des del punt de vista de la filosofia de la ciència, "qui diu que alguna cosa existix és qui ho deu demostrar", per mig de raons llògiques. En eixe cas, la càrrega de prova de l'escèptic es restringix a refutar i descartar la descripció del milacre. Per eixa mateixa raó, en el pensament escèptic, la possibilitat d'un milacre es autodestruye quan l'atribució de milacre a un succés es funda únicament en la percepció o el pensament subjectiu. Això, perque des d'el XVIII, l'empirisme va deixar expost que les sensacions i percepcions comunes poden enganyar-nos.^{cita requerida}

Per lo tant, no es pot afirmar que no existixquen raons, dins del món acadèmic, per a sostindre una postura escèptica davant tals successos, ya que poden ser analisats en el marc de la llògica, com va fer David Hume.^{cita requerida} A voltes, els cridats "milacres" en sentit laxo carixen d'una investigació séria, i no solen prendre en conte atres aspectes que poden ser condicionants de l'opinió: fanatisme, efecte placebo, apofonias, remissió espontànees naturals en companyia de la llei dels números realment grans, efectes de tractaments previs, o l'estat psíquic o emocional de la persona.^{cita requerida}

No obstant, no és possible generalisar una única postura científica. "Li Bureau dones Constatations Médicals" i de "Li Comité Médical International" de Lourdes, que rigen l'anàlisis científic de les curació produïdes en Lourdes, seguixen protocols estrictes. Per a que una curació es considere "inexplicable" per a la ciència es deuen complimentar una série de requisits, entre els que es conten: (a) que la dolència siga incurable; (b) que s'haja posat de manifest la total ineficàcia dels medicaments o protocols amprats en el tractament de dita dolència; (c) que la curació haja sobrevingut de manera instantànea o casi instantànea; (d) que la curació haja segut absoluta; (i) que la curació no siga resultant d'una interpretació derivada de l'estat psíquic de la persona.

Dels aproximadament 7000 casos de curació registrats en expedients, solament 67 han segut reconeguts com "milacres". Tal és el grau de rigor manifestat en este tema que la curació de Marie Bailly, afligida de peritonitis tuberculosa en últim estat (el famós "Dossier 54" dels Archius de "Li Bureau dones Constatations Médicals" de Lourdes), i testimoniada pel Dr. Alexis Carrel (premi Nobel de Medicina en 1912), no es troba inclosa entre els casos considerats "miraculosos" per l'Iglésia Catòlica, simplement per una insuficient constatació de l'estat psíquic de la pacient previ a la seua curació.

En una opinió editorial, el Center for Inquiry va calificar algunes de les certificacions del Bureau com a «vagues i poc científiques». Des de decembre de 2008 "Li Comité Médical International" de Lourdes dirigit pel doctor Patrick Theiller va cessar en definir qualsevol curació com a milacre. Jamey Keaten va puntualisar els conceptes del secretari d'eixe panel internacional de meges: el Bureau seguix reconeixent casos de curació "notable", pero deixen en mans de l'Iglésia decidir si es tracta de "milacres".

Retrat de David Hume, autor de l'obra Sobre els milacres (1748).

Des de que David Hume va demostrar que les nostres percepcions poden enganyar-nos, els "testimonis" carixen per a alguns de credibilitat en el món acadèmic. Des del punt de vista mèdic, el milacre no és considerat per molts una contradicció de les lleis de la naturalea, sino una acceleració inexplicable del procés normal de curació".

Vore també

• Sobre els milacres
• Miguel Pellicer (Milacre de Calanda)
• Aparició
• Remissió espontànea
• Incorruptibilidad cadavérica
• Escepticisme científic

Bibliografia

• Francisco Ansón (2003). Tres milacres per al sigle XXI, 5ª edició, Paraula. ISBN 9788482397283.
• Craig S. Keener (2011). Miracles: The Credibility of the New Testament Accounts, Baker Books. ISBN 9781441239990.

Enllaços externs

Milacre en Viquidites.

• Juan Pablo II, audiència general nov 1987, Milacres i Prodigis en Jesucristo
• Constitució Apostólica Divinus Perfectionis Magister