Oblación

Marque Aurelio i la seua família oferint un sacrifici (baix relleu, Museu Capitolino de Roma).

El terme oblación (dellatí oblatio, "ofrena") aludix a una ofrena o sacrifici que es realisa a una divinitat. Este sacrifici, en un sentit més primitiu, correspon a l'ofrena d'un dò perceptible pels sentits, com a manifestació externa de la veneració cap al Deu, encara que pot tindre connotacions més espirituals i abstractes.

L'ofrena no es convertix en sacrifici sino fins que el dò visible sofrix una transformació com, per eixemple, en ser mort, en derramar la seua sanc, en cremar-ho, etcétera.

Algunes cultures, com els tirios, els cartagineses i algunes tribus gals feyen sacrificis humans en honor a Baal, Moloch, Teutates i judeus quàn s'apartava de Deu, etcétera.^{cita requerida}

En les civilisacions de la regió de Mesoamérica, des de mayas, toltecas i azteca i la major part de les cultures de l'Amèrica prehispánica, el sacrifici humà va ser un aspecte fonamental i s'instaurava com una necessitat el fet d'efectuar diverses mutilacions i tortures a les víctimes ofrendades en la finalitat de calmar la set de les seues deïtats sedientas de sanc humana, la qual, dins de les seues creències, era l'aliment dels deus de la mateixa manera que el deu moloch de les cultures del mig Oriente que se sacrifica a chiquets per mig d'holocaust (és dir cremats en la seua totalitat) ^{cita requerida}. En Grècia i Roma, s'oferien sacrificis a totes les divinitats i consistien en animals dels dedicats a cada una. Per eixemple, el cavall a Neptú, el chivo a Baco i fòra d'estos casos en boués, bous, moltós i tractant-se de pobres, en corders i aus (galls, colomes, etcétera). La inmolación consistia en un principi en derramar sobre el cap de la víctima farina de blat pur mesclada en sal, pero més alvance es va cridar inmolación al sacrifici complet. El sacrifici de cent bous rebia el nom de hecatombe.

Terminologia

El cairn sacrificial en Janakkala, Finlàndia

El terme llatí sacrificium (un sacrifici) derivat dellatí sacrificus (realisar funcions sacerdotals o sacrificis), que combinava els conceptes sacra (coses sagrades) i facere (fer o eixecutar). La paraula llatina sacrificium va aplegar a aplicar-se a l'eucaristía cristiana en particular, a voltes denominada "sacrifici sense sanc" per a distinguir-la dels sacrificis de sanc. En les religions ètniques individuals no cristianes, els térmens traduïts com "sacrifici" inclouen el índico yajna, el grec thusia, el germànic blōtan, el semita qorban/qurban, l'eslau Żertwa, etc. El terme generalment implica "prescindir d'alguna cosa" o "renunciar a alguna cosa" (vejau també autosacrificio). Pero la paraula "sacrifici" també apareix en l'us metafòric per a descriure fer el be als demés o assumir una pèrdua a curt determini a canvi d'un major guany de poder, com en un joc d'escacs.

Sacrifici d'animals

Sacrifici animal oferit junt en libación en l'Antiga Grècia. oinochoe àtic de figura roja, c. 430-425 a. C. (Louvre)

.

Artícul principal → Sacrifici d'animals.

El sacrifici d'animals és la matança ritual d'un animal com a part d'una religió. És practicat per fidels de moltes religions com a mig per a assossegar a un deu o deus o canviar el curs de la naturalea. També complia una funció social o econòmica en aquelles cultures en les que les parts comestibles de l'animal es distribuïen entre els assistents al sacrifici per al seu consum. El sacrifici d'animals ha aparegut en casi totes les cultures, des dels hebreus fins a la Grecs i la Romans (especialment la cerimònia purificadora Lustratio), l'Egipcíacs (per eixemple en el cult a Apis) i des dels azteca fins al Yoruba. La religió dels antics egipcíacs prohibia el sacrifici d'animals que no foren ovelles, bous, vedells, vedells mascles i oques.

El sacrifici d'animals seguix sent practicat hui en dia pels seguidors de la Santería i atres linajes d'Orisa com a mig per a curar als malts i donar gràcies als Orisa (deus). No obstant, en la santería, estes ofrenes d'animals constituïxen una part extremadament chicoteta de lo que es denominen ebos, activitats rituals que inclouen ofrenes, oracions i actes. Els cristians d'alguns pobles de Grècia també sacrifiquen animals als sants ortodoxos en una pràctica coneguda com kourbánia. Esta pràctica, encara que condenada públicament, sol tolerar-se.

Sacrifici humà

Artícul principal → Sacrifici humà.

Azteca sacrifici humà, del Còdex Mendoza, sigle XVI (Biblioteca Bodleian, Oxford)

. el sacrifici humà va ser practicat per moltes cultures antigues. Es matava ritualment a les persones per a complaure o assossegar a un deu o esperit. Algunes ocasions per al sacrifici humà trobat en múltiples cultures en múltiples continents inclouen:

• Sacrifici humà per a acompanyar la dedicació d'un nou temple o pont.
• Sacrifici de persones a la mort d'un rei, sum sacerdot o gran líder; se suponia que els sacrificats servirien o acompanyarien alíder fallit en la pròxima vida.
• Sacrifici humà en temps de desastres naturals. Sequies, terremots, erupció volcàniques, etc. eren vists com un signe d'ira o disgust per part de les deïtats, i se suponia que els sacrificis disminuïen l'ira divina. Hi ha proves que sugerixen que les cultures prehelénicas de la minoica practicaven el sacrifici humà. Es varen trobar cadàvers en varis llocs de la ciutadella de Cnosos en Creta. La casa nort de Cnosos contenia ossos de chiquets que semblaven haver segut descuartizados. El mit de Teseo i el Minotaure (ambientat en el llaberint de Cnosos) sugerix el sacrifici humà. En el mit, Atenes va enviar sèt hòmens jóvens i sèt dònes jóvens a Creta com a sacrificis humans per al Minotaure. Açò concorda en l'evidència arqueològica de que la majoria dels sacrificis eren d'adults jóvens o chiquets. la Fenicis de Cartago tenia fama de practicar el sacrifici de chiquets, i encara que l'escala dels sacrificis pot haver segut exagerada pels autors antics per raons polítiques o religioses, hi ha proves arqueològiques d'un gran número d'esquelets de chiquets enterrats en associació en animals de sacrifici. Plutarco (ca. 46-120 d. C.) menciona la pràctica, de la mateixa manera que Tertuliano, Orosius, Diodoro Sículo i Filó. Descriuen a chiquets que eren torrats fins a la mort mentres encara estaven conscients en un ídol de bronze calent.

El sacrifici humà va ser practicat per vàries Precolombinas civilisacions de Mesoamérica. Els azteca, en particular, són coneguts per la pràctica del sacrifici humà. Les estimacions actuals de sacrificis asteques se situen entre un parell de mills i vint mil a l'any. Alguns d'estos sacrificis eren per a ajudar a que ixquera el sol, uns atres per a que aplegaren les pluges i uns atres per a dedicar les expansions del gran Temple Major, situat en el cor de Tenochtitlán (la capital del Imperi asteca). També hi ha relats de conquistadorés capturats que varen ser sacrificats durant les guerres de l'invasió espanyola de Mèxic. En Escandinavia, l'antiga religió escandinava contenia sacrificis humans, com relaten tant la saga nòrdica com els historiadors alemans. Vejau, per eixemple, Temple d'Upsala i Blót. En la Eneida de Virgilio, el personage Sinón afirma (falsament) que anava a ser un sacrifici humà a Poseidón per a calmar les mars. Els sacrificis humans ya no estan oficialment permesos en cap país, i els casos que puguen donar-se es consideren assessinat.

El sacrifici judeocristià

Artícul principal → cultura judeocristiana.

Ya des de l'història de la Creació en el Génesis, es troba, en la tradició judeocristiana, el concepte de sacrifici en el relat de Caín i Abel.

I va ocórrer anant el temps, que Caín va dur del frut de la terra una ofrena á Deu. I Abel va dur també dels primogènits de les seues ovelles, i de la seua grosura. I va mirar Deu en agrade á Abel i á la seua ofrena.

Génesis, 4:3, 4

Els antics hebreus tenien molt arraïlat el concepte de sacrifici o ofrena a Deu. En el Pentateuco són numerosos els eixemples en els que es recomana a la població i en a on s'expliciten les maneres de com podia eixecutar-se.

Quan alguna persona oferira oblación a Deu, la seua ofrena serà flor de farina, sobre la qual tirarà oli, i posarà sobre ella incens, i sazonarás en sal tota ofrena que presentes

Levítico 2:1, 13.

Numerosos són els passages també que expliciten com estos sacrificis eren "agradables a Deu" segons les creències dels antics judeus. Els judeus practicaven, segons la llei de Moisés, diferents tipos de sacrificis. Les víctimes solien ser bous, vedelles, moltons, corders, chivos, cabrits i moruecos. Les ofrenes podien no ser de sanc també, en esta llínea trobem els sacrificis de gra i fruts, els quals representaven l'esforç humà.

• El sacrifici rebia el nom de holocaust quan la víctima quedava enterament consumida en l'altar i oferint alguna cosa.
• Era de prosperitat o reconeiximent quan solament es cremava la crasitud dels animals immolats repartint-se el restant entre el sacerdot i el que havia oferit la víctima.
• Expiatori quan solament es depositava sobre l'altar partix de les víctimes quedant lo demés per al sacerdot.
• Perpetu era el que els judeus oferien a Deu diàriament i consistia en quatre corders. El sacrifici humà es rebujava sempre. Des de la destrucció del Temple en Jerusalem en l'any 70 els judeus ya no fan sacrificis de qualsevol tipo per a comunicar-se en Deu. Per als judeus hui en dia la vida religiosa consistix en portar-se be, complir en els 613 manaments que es diuen mitzvot (singular: mitzvá) rellevants encara sense Temple, ajudar als demés, i resar.

La oblación crística

Les religions cristianes coneixen la passió i sacrifici de Jesús com la oblación expiatòria d'el Siervo de Deu. Este sentit entén el sacrifici de Crist com una ofrena a través de la qual Jesús va carregar sobre sí en els pecats del món i per mig d'ells expió a la humanitat davant els ulls de Deu. És en este sentit que Jesús és nomenat també el Corder de Deu, com una remembranza a les antigues maneres d'oblación en animals.

Este tipo d'oblación, més espiritual, com recorda San Ireneo en La oblación pura de l'Iglésia dona un nou sentit a l'antic concepte de sacrifici en el context de les religions cristianes, molt més espiritual que material. Aixina, per a Ireneo, la oblación es referix a l'actitut del cristià.

I de fer be i de l'ajuda mútua no vos oblideu; perque de tals sacrificis s'agrada Deu.

Hebreus 13:16

Aixina, la oblación s'entén com la voluntat constant de seguir els preceptes del cristianisme, i en eixe sentit la seua major ofrena a Deu és la fe. En este sentit, el sentit del sacrifici no és el "agradar a Deu" simplement, sino la comunió en el mateix.

Obra que representa la Sacrifici de Jesús: Crist en la Creu per Carl Heinrich Bloch

En el cristianisme niceno, la segona persona de la Santíssima Trinitat, el Fill el Verp, es va encarnar com Jesús, sacrificant al seu fill per a conseguir la reconciliació de Deu i la humanitat, que s'havia separat de Deu pel pecat (vejau el concepte de pecat original). Segons un punt de vista que ha ocupat un lloc destacat en la teologia occidental des de principis del segon mileni, la justícia de Deu exigia una expiació pel pecat de la humanitat si els sers humans anaven a ser restaurats al seu lloc en la creació i salvats de la condenación. No obstant, Deu sabia que els sers humans llimitats no podien fer una expiació suficient, ya que l'ofensa de la humanitat a Deu era infinita, per lo que Deu va crear un pacte en Abraham, que va complir quan va enviar al seu únic Fill per a convertir-se en el sacrifici pel pacte trencat.^{cita requerida} Segons esta teologia, el sacrifici de Crist va substituir a l'insuficient sacrifici animal de l'Antiga Aliança; Crist el "Corder de Deu" va substituir al sacrifici dels corders de l'antic Korban Todah (el Rito d'Acció de Gràcies), el principal de les quals és la Pasqua en la llei mosaica. En l'Iglésia catòlica, l'Iglésia ortodoxa, l'Iglésia Luteranaés, l'Iglésia Metodista, i l'Iglésia Irvingiana, l'Eucaristía o Missa, aixina com la Divina Llitúrgia de l'Iglésia Catòlica Oriental i l'Iglésia Ortodoxa Oriental, es considera un sacrifici. Entre els anglicans les paraules de la llitúrgia fan explícit que la Eucaristía és un sacrifici d'alabanza i acció de gràcies i és una ofrena material a Deu en unió en Crist usant paraules com "en estos els teus sants dons que ara t'oferim" (1789 BCP) o "presentant-te dels dons que nos has donat t'oferim estos dons" (Oració D BCP 1976) com s'evidencia clarament en els Llibres d'Oració Comuna revisats de 1789 en els que la teologia de la Eucaristía es va acostar més a la posició catòlica. De la mateixa manera, l'Iglésia Metodista Unida en la seua llitúrgia eucarística conté les paraules "Oferim-nos a nosatres mateixos i els nostres dons a Deu" (A Service of Word and Table I). L'Iglésia Metodista Unida ensenya oficialment que "la Santa Comunió és un tipo de sacrifici" que re-presenta, en lloc de repetir la sacrifici de Crist en la Creu; Ella proclama ademés que:

“També nosatres nos presentem com a sacrifici en unió en Crist (Romans 12:1; 1 Pedro 2:5) per a que Deu nos utilise en l'obra de la redenció, la reconciliació i la justícia. En la Gran Acció de Gràcies, l'Iglésia ora: "Nos oferim en alabanza i acció de gràcies com a sacrifici sant i viu, en unió en l'ofrena de Crist per nosatres...". (UMH; pàgina 10).”

. Una declaració formal de l'USCCB afirma que "metodistes i catòlics estan d'acort que ellenguage sacrificial de la celebració eucarística es referix al 'sacrifici de Crist una volta per totes', a 'la nostra súplica d'eixe sacrifici ací i ara', a 'la nostra ofrena del sacrifici d'alabanza i acció de gràcies', i a 'el nostre sacrifici de nosatres mateixos en unió en Crist que es va oferir a sí mateixa al Pare'. '" La teologia catòlica romana parla de que la Eucaristía no és un sacrifici separat o adicional al de Crist en la creu; és més be exactament el mateix sacrifici, que transcendix el temps i l'espai ("el Corder immolat des de la fundació del món" - Ap. 13:8), renovat i fet present, en l'única distinció de que s'oferix de manera incruenta. El sacrifici es fa present sense que Crist muiga o siga crucificado de nou; és una re-presentació del sacrifici "d'una volta per totes" del Calvari per Crist ara resucitat, que continua oferint-se a sí mateix i lo que ha fet en la creu com oblación al Pare. L'identificació completa de la Missa en el sacrifici de la creu es troba en les paraules de Crist en l'últim sopar sobre el pa i el vi: "Açò és el meu cos, que és entregat per vosatres", i "Açò és la meua sanc de la nova aliança, que és derramada... per al perdó dels pecats". El pa i el vi, oferits per Melquisedec en sacrifici en l'antiga aliança (Génesis 14:18; Salm 110:4), es transformen per mig de la missa en el cos i la sanc de Crist (vejau transubstanciación; nota: l'Iglésia Ortodoxa i l'Iglésia Metodista no sostenen com a dogma, de la mateixa manera que els catòlics, la doctrina de la transubstanciación, preferint més be no fer una afirmació respecte al "cóm" dels sacraments), i l'ofrena es fa una en la de Crist en la creu. Tant en la Missa com en la creu, Crist és sacerdot (oferix el sacrifici) i víctima (el sacrifici que oferix és ell mateixa), encara que en la Missa en la primera capacitat actua a través d'un sacerdot únicament humà que està unit a ell a través del sacrament del Orde Sagrat i per lo tant compartix el sacerdoci de Crist com tots els que són batejats en la mort i resurrecció de Jesús, el Crist. A través de la Missa, els efectes de l'únic sacrifici de la creu poden entendre's com treballant cap a la redenció dels presents, per les seues intencions i oracions específiques, i per a assistir a les ànimes del purgatori. Per als catòlics, la teologia del sacrifici ha experimentat canvis considerables com a resultat d'estudis històrics i escriturals. Per als luteranos, la Eucaristía és un "sacrifici d'acció de gràcies i d'alabanza... en el que, en donar gràcies, la persona reconeix que necessita el dò i que la seua situació canviarà només si rep el dò". l'Iglésia Irvingianaés, ensenya la "presència real del sacrifici de Jesucristo en la Sagrada Comunió":

“En la Sagrada Comunió, no només estan verdaderament presentes el cos i la sanc de Crist, sino també el seu sacrifici mateix. No obstant, este sacrifici només ha segut dut una volta i no es repetix en la Sagrada Comunió. El Sant Sopar tampoc és un mer recordatori del sacrifici. Més be, durant la celebració de la Sagrada Comunió, Jesucristo està en mig de la congregació com el Senyor crucificado, resucitat i que retorna. D'esta manera, el seu sacrifici, una volta dut, està també present en la mida en que el seu efecte garantisa a l'individu l'accés a la salvació. D'esta manera, la celebració del Sant Sopar fa que els participants visualisen repetidament la mort sacrificial del Senyor, lo que els permet proclamar-la en convicció (1 Corintios 11: 26). -¶8.2.13, El Catecisme de l'Iglésia Nova Apostólica ”

Vore també

• Hòstia
• Propiciatorio
• Sacrifici humà
• Sacrificium
• Sacrificis religiosos de l'Antiga Grècia

Enllaços externs

Oblación en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..