Anar al contingut

Sacrifici humà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore sacrifici (escacs).

El sacrifici (del llatí sacrum facere, 'fer sagrat') és la mort ritual d'un ser viu per honorar una divinitat. Per extensió, s'nomena sacrifici una pèrdua voluntària (com al joc dels escacs) per obtenir un benefici posterior. Al cristianisme es considera que Jesús es va sacrificar per rentar els pecats de la humanitat.

Sacrifici animal

El sacrifici animal està documentat des de les primeres civilisacions i apareix a tots els continents. Consisteix a matar un determinat animal, usualment un mamífer o au, recitant pregàries en gestos rituals per part del sacerdot o equivalent. El sacrifici pot tindre la funció d'agrair a la divinitat un do, de demanar ampar o perdó per una ofensa del poble o per fer una petició valuosa (com ara la fertilitat de les collites). el simbolisme del sacrifici rau en el fet de bescanviar vida per vida (la de l'animal per la nova vida de la comunitat en ajuda divina) a més d'oferir alguna cosa valuós com a signe d'adoració.

Religions antigues

Els protoindoeuropeus sacrificaven cavalls[1] a les divinitats (com proven els esquelets de cavalls de les tombes de la Cultura dels kurgans) i estos ritus van passar als pobles descendents, com a la cerimònia Ashvamedha índia, la festa Equus October romana[2][3] o l'estrany sacrifici d'una egua blanca descrit per Giraldus Cambrensis.[4][5]

Escena d'un sacrifici

Un atre animal en un pes important a les religions antigues era el brau, com a la festa romana del Tauroboli o les lustratio,[6] cerimònies de purificació en ocasió del naiximent[7] (es pensava que el nadó podia vindre al món en mals esperits, en un antecedent del bateig). Els romans oferien atres animals a les divinitats, com proven els recomptes civils:[8] la cabra era per a Júpiter, el porc o el brau per a Mart, etc. La suovetaurilia implicava la mort ritual d'un porc,[9] una ovella i un bou. Els grecs oferien sacrificis a les divinitats de l'inframón cremant els seus cossos en un ritual nomenat holocaust[10] (terme que va passar a designar la Shoah jueva al XX). Este sacrifici, que es va estendre pels pobles de l'Orient Mijà, era considerat el més pur, ya que s'oferia totalment l'animal als déus (no es podia aprofitar la carn, com en atres modalitats, per tant els humans no es quedaven res per a ells). Igualment consideraven l'hecatombe[11] (sacrifici de 100 caps de bestiar) per conjurar grans perills o els sacrificis massius, on tota la polis contribuïa, en ocasió de grans festes com les Panatenees. Els hindús oferien regularment animals a la deessa Kali (cabres i gallines fonamentalment), costum hui dia desaprovat pero que perviu a les àrees rurals.[12] Els egipcis també tenien el sacrifici animal entre els seus ritus, tant per l'endevinació com en el culte de déus com Apis. Igualment s'han trobat proves arqueològiques de sacrificis entre els ioruba, en ritus que continuen vius a la santeria.

En el judaisme

el judaisme contempla el sacrifici com un mijà de relació en Déu. Per eixemple, el kapparot és un sacrifici d'una gallina abans del Yom Kippur tot i l'oposició de diversos rabins, ya des del temps de Maimònides, que ho consideren un ritual pagà o supersticiós. El sacrifici més comú, pero, és l'nomenat qorban, que consistia a oferir a Déu la primera collita i el primer animal naixcut a cada família, com a signe d'agraïment. Este costum, que ya apareix al Gènesi, sembla d'origen cananeu i es legisla en detall al Levític. Posteriorment es van oferir sacrificis en cada moment important de la vida, com en el naiximent d'un fill.[13]

A l'obra Séfer ha-Hinnukh s'afirma que el sacrifici animal ofert en remissió dels pecats és un acte mijançant el qual el penedit afirma que hauria de ser ell el sacrificat per haver ofès Déu, pero que este, en la seua misericòrdia, accepta l'animal substitut. Igualment vol dir que en el moment de la falta, la persona es degrada fins a devindre una bèstia, per no honorar el do que Déu li ha fet de tindre una ànima.[14]

En l'islam

la Festa del xai és una data assenyalada en el calendarí musulmà en què se sacrifiquen xais (les famílies més humils de vegades maten atres animals menors) per recordar Abraham i el sacrifici del seu fill (evitat per Déu). El tema, conegut a Occident com el sacrifici d'Isaac, és un dels motius recurrents en pintura.

Sacrifici humà

El sacrifici humà està present a diverses religions com a forma suprema de sacrifici (essent la vida més valuosa que es pot oferir als déus). Part dels cultes que impliquen morts rituals són, tanmateix, fruit de llegendes de pobles enemics, per denunciar el salvagisme dels seus contraris (com els escrits romans sobre sacrificis humans celtes, sense proves arqueològiques, o les acusacions contra els jueus de menjar carn humana durant l'Edat Mijana). S'ha de distingir d'atres actes que impliquen matar persones, com la pena de mort, el canibalisme o els morts en rituals de guerra.

En les religions antigues

Sembla que el sacrifici humà va nàixer a la prehistòria,[15] lligat a la caça. Tant entre els egipcis[16] com entre els mongols era costum sacrificar part del seguici d'un cap poderós a la seua mort, perque l'acompanyessin a l'atre món. El déu Moloc, segons la Bíblia i escrits romans, reclamava periòdicament sacrificis d'infants per prevenir catàstrofes. Estos sacrificis massius continuen essent dubtosos per part dels historiadors moderns[17] pero apareixen a nombroses descripcions de l'época (Plutarc, per eixemple, detalla que eren consentits pels mateixos nens i les seues famílies). A Europa, a les excavacions de Merheleva Ridge (Ucraïna) s'han trobat restes humanes corresponents a un sacrifici ritual. Este hauria passat als primers llatins, costum que va ser abandonat per "bàrbar" (tot i que es van permetre atres formes similars de mort com el combat de gladiadors). El mite de Teseu ilustra que el sacrifici humà era una pràctica comuna a la civilisació minoica i la història d'Ifigènia demostra que va continuar sigles despuix. Entre els celtes primitius es van practicar sacrificis humans, costum pero exagerat pels enemics romans. Llegendes noruegues expliquen assassinats rituals i enterraments de dones vives per acompanyar els guerrers a l'atre món. Igualment els pobles eslaus oferien els presoners de guerra com a sacrifici als déus que els havien afavorit en combat, costum que va perdurar clandestinament fins al IX.

En els ritus americans

Els pobles centreamericans i sud-americans practicaven sacrificis humans com a part de la seua religió. S'han trobat restes a Teotihuacan i en pobles de la cultura olmeca (en honor del déu Tezcatlipoca), totonaca i tolteca (com a ofrena al déu Tloc). Els maies arrencaven el cor dels presoners de guerra per acontentar la divinitat i pintaven en la sang del mort les parets del temple.[18] A Mèxic els sacerdots es posaven la pell dels morts com a mantó. Els sacrificis al poble asteca són els millor documentats, també perque eren molt més freqüents que en atres cultures i podien afectar més individus (diversos milers, fins i tot).[19] De fet el calendari asteca estava marcat per festes en honor de divinitats que incloïen sacrificis humans, considerats un honor per les víctimes, ya que en la seua sang mantenien en marxa la roda del temps i evitaven així la fi del món.

Còdex que ilustra els sacrificis asteques

El joc de pilota era una manera d'evitar la guerra entre pobles enfrontats.[20] Els representants de cada comunitat s'enfrontaven i els perdedors eren sacrificats en representació dels seus veïns, estalviant així incursions massives i la destrucció de les ciutats. Els caps dels vençuts s'empalaven envoltant el terreny de joc com a trofeu i es pintava el terra en la seua sang. Entre els inques també es practicava el sacrifici de nens, com denunciaven els missioners cristians.[21] S'escollien els infants més bells per al plaer de la divinitat, s'escanyava la víctima davant del poble i així es demanava la fi de la fam o d'un desastre natural. Pràctiques similars es duien a terme entre els muisques i els moixiques. Els indis nord-americans sacrificaven una chica verge cada any (una història freqüent en diverses mitologies, inclosa una derivació a la llegenda de Sant Jordi), per eixemple els pawnees i els iroquesos, un ritual que continuava practicant-se fins al XIX.

A Àsia

A la Corea dels sigles V o VI es va oferir un sacrifici d'un home per a una dona de la noblesa a Silla.[22]

A la Xina del Neolític hi ha haver sacrificis de dones en massa a Shimao.[23] Els sacerdots sacrificaven persones maltes als déus dels rius per aconseguir millors collites (i taxes dels camperols, com va denunciar l'heroi Ximen Bao). Açò va ser prohibit al IV per decret imperial. Una llegenda afirma que nombrosos cadàvers es poden trobar encara envoltant la Gran Muralla, com a gest propiciatori (en un ritu similar al Hitobashira japonès, igualment llegendari). A l'Índia, hi ha tres tipos de sacrifics humans documentats. El primer forma part del culte de la deessa Kali i de la Shakti i sembla que va durar fins al XIX[24] (si bé alguns historiadors afirmen que llavors ya era un sacrifici simbòlic i no real[25]). El segon és l'nomenat Thuggee, lligat als robatoris de viagers[26] i el darrer la immolació de les vídues quan el seu marit moria (l'alternativa podia ser la prostitució o la reclusió en un apartat sense poder treballar per mantenir-se, com apareix a la película Aigua de Deepa Mehta), una pràctica nomenada sati que va ser formalment prohibida al XX.[27]

Referències

  1. ↑ P. Mallory and Douglas Q. Adams (eds.), Encyclopedia of Indo-European Culture, Fitzroy Dearborn (1997).
  2. ↑ (2022) Animal Sacrifice and the Origins of Islam, Cambridge University Press, p. 101. ISBN 978-1-009-06312-8.
  3. ↑ (1983) Homo Necans: The Anthropology of Ancient Greek Sacrificial Ritual and Myth, University of California Press, p. 159. ISBN 978-0-520-05875-0.
  4. ↑ (1988) Myths and Symbols in Pagan Europe: Early Scandinavian and Celtic Religions, Syracuse University Press, p. 54. ISBN 978-0-8156-2441-7.
  5. ↑ (2014) The Encyclopedia of Celtic Mythology and Folore, Facts On File, Incorporated, p. 250. ISBN 978-1-4381-1037-0.
  6. ↑ (2017) Animal Sacrifice in the Ancient Greek World, Cambridge University Press, p. 130. ISBN 978-0-521-19103-6.
  7. ↑ Heitland, William Emerton The Roman Republic, 1909
  8. ↑ J. Scheid, Commentarii fratrum Arvalium qui supersunt, Rome, 1998,
  9. ↑ (1998) Religions of Rome: Volume 2, A Sourcebook, Cambridge University Press, p. 152. ISBN 978-0-521-45646-3.
  10. ↑ (1791) Diccionario historico, cronologic, geografico y universal de la Santa Biblia, 4: con la declaracion de muchas frases y voces de la Sagrada Escritura y varias reflexîones morals tomades dels Santos Padres y expositores de mejor nota : se dá en él una noticia puntual de la vida y hechos mas principals dels patriarcas del Viejo Testamento ... dels reynos, provincias, ciudades, montes, valles, rios y fuentes, animals, arboles ... y atres cosas cuyos nombres se hallan en la Vulgata de San Pio V, en la oficina de Blas Roman, p. 68.
  11. ↑ (1751) Principes d'éducation pour la Noblesse, concernant les bonnes moeurs et la religion; avec un abrégé historique et dogmatique des Religions du monde, schismes, sectes, et hérésies, etc, p. 483.
  12. ↑ (2020) Historical Dictionary of Hinduism, Rowman & Littlefield Publishers, p. 215. ISBN 978-1-5381-2294-5.
  13. ↑ Sugarman, Catriel. "Sheyibaneh Beit Hamikdash: Women in the Azarya?". http://www. ou. org/torah/tt/5764/vayeitzei64/mikdash. htm
  14. ↑ The Book of Mitzvah Education. Charles Wengrow. Feldheim 1992
  15. ↑ Burkett, Walter, Homo Necans: The Anthropology of Ancient Greek Sacrificial Ritual and Myth
  16. ↑ Abydos - Life and Death at the Dawning of Egyptian Civilization", National Geographic, abril 2005, retrieved 12 maig 2007.
  17. ↑ Fantar, M'Hamed Hassine. Archaeology Odyssey Nov/Dec 2000, p. 28-31
  18. ↑ Stuart, David (2003). «La ideología del sacrificio entre els mayas». Arqueología mexicana XI, 63: 24-29.
  19. ↑ George Holtker, "Studies in Comparative Religion", The Religions of Mexico and Peru
  20. ↑ (1994) México en el mundo de les coleccions d'arte, El Gobierno de la República, p. 73. ISBN 978-968-6963-37-3.
  21. ↑ [1], HERBERT HARLON ORE BELSUZARRI, p. 264. ISBN 978-1-291-97121-7.
  22. ↑ «Remains in Silla tomb suggest an undying love». Korea JoongAng Daily, 10 abril 2015.
  23. ↑ «Skulls Unearthed In China Believed To Be Evidence Of Ancient Human Sacrifice». The Huffington Post, 4 desembre 2013.
  24. ↑ Lipner, Julius (1994). Hindus: their religious beliefs and practices. New York: Routledge. p. 185, 236
  25. ↑ Kooij, K. R. van; Houben, Jan E. M. (1999). Violence denied: violence, non-violence and the rationalization of violence in South Asian cultural history
  26. ↑ Dash, Mike Thug: the true story of India's murderous cult, 2005
  27. ↑ (1998) The Administrator, p. 2-PA216.

Vore també

Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sacrifici_humà&oldid=1572077»