Perdó

D'acort en la Real Acadèmia Espanyola, les paraules perdó i perdonar provenen del prefix llatí per i del verp llatí donāre, que signifiquen, respectivament, "passar, creuar, alvance, passar per damunt de" i "donar, donació, regal, acte de bondat, obsequie, donar (si procede de la paraula donum), i "fins que es complixca el temps (estipulat)" (si procede de la paraula donec), lo que implica l'idea d'una condonació, remissió, cessació d'una falta, ofensa, demanda, castic, indignació o ira, eximint al culpable d'una obligació, discrepància o error.[1]
Elements del perdó
L'acció de perdonar comporta l'existència de les següents situacions o fets:
- Existència d'una ofensa de qualsevol tipo;
- Coneiximent de l'ofensa per l'ofés, per la "confessió" del propi ofensor o per atres mijos;
- El perjudicat per l'ofensa se sent ofés;
- Es modifica l'actitut de l'ofés cap al ofensor (resentiment, situació d'enfade);
- (eventualment) coneiximent pel ofensor de l'afectació de les relacions entre ofensor i ofés;
- (eventualment) el ofensor sent i/o manifesta la seua vergonya i/o arrepenediment;
- (eventualment) el ofensor reconeix el seu error i culpa i/o solicita el perdó i/o dona una satisfacció a l'ofés per a fer-se mereixedor del perdó;qui demana perdó reconeix davant sí mateixa el seu propi error i culpa, venç el seu orgull davant l'ofés, i li solicita la gràcia del perdó; no obstant s'arrisca a haver reconegut la culpa o responsabilitat per a eventualment no rebre el perdó solicitat.
- L'ofés decidix perdonar al ofensor, i, (eventualment) li'l comunica expressa o tácitament.cita requerida
Factors que faciliten l'obtenció del perdó
Encara que l'ofés és teòricament lliure de perdonar o no, i el perdó és per tant en teoria un acte graciable que no pot ser exigit, de fet aumenten per al ofensor les possibilitats de ser perdonat:
- quan el ofensor explicita el seu pesar o arrepenediment,
- quan ha solicitat el perdó, sobretot si li'l fa públicament,
- quant menys greu anara l'ofensa,
- quan s'ha compensat a l'ofés pel dany,
- quant més important siga la seua relació en el ofensor,
- quan el ofensor manifesta el seu ànim d'esmena,
- quan l'ofés considera l'acte de perdonar com una obligació moral o religiosa.
En ocasions el perdó pot ser facilitat a través d'intervencions sicològiques específiques.[2]
Tipos de perdó
- Perdó ple/parcial: En el perdó ple, el perdonante "perdona i oblida", és dir, no solament decidix no odiar al perdonat, sino que recupera la relació de confiança o amor en el perdonat, com si l'ofensa no haguera tingut lloc. En el perdó parcial, el perdonante decidix no odiar al perdonat per l'ofensa rebuda, pero no es recomponen totalment les relacions preexistentes.
- Perdó condicional/incondicional: En el perdó condicional, el perdonante subordina alguns o tots els efectes del perdó al seguiment per part del perdonat de certes regles de conducta o al compliment de qualsevol atre tipo de condició.
- Perdó expressat/no expressat: El perdonante pot optar per comunicar expressament al perdonat la concessió del perdó, o be per fer-li-ho vore per fets més o menys concloents, o be optar per no comunicar-li de modo algun la concessió del perdó.
- Perdó espontàneu/solicitat: El perdó solicitat és el que es produïx despuix de la petició de disculpes del ofensor, l'espontàneu té lloc sense tal petició.
- Perdó humà/diví: Segons quí siga qui perdona, Deu o l'ofés, el perdó serà diví o humà.
Concepcions religioses, espirituals o filosòfiques del perdó
Judaisme
- Artícul principal → Judaisme.
En la Torá, el perdó és un manament diví, una Mitzvá que prohibix la venjança i guardar resentiment o rencor.[3] En el judaisme, és de s qui pot perdonar (no un retor o rabino) a la persona que estiga sincerament arrepenedida i que està disposta a reparar el dany o l'ofensa comesa a un atre.[4] El perdó per al judaisme consta de tres nivells: selijá (decisió d'acabar en el dolor), mejilá (arrancar el dolor i deixar de culpar a uns atres) i kapará (reemplaçar la negativitat per amor).[5]
El Yom Kipur, o dia del Perdó se celebra el 10 de Tishrei, 10 dies despuix de l'Any Nou. És la festivitat més solemne i respectada del calendari judeu. Este dia s'inicia com totes les festes judeues la vesprada del dia anterior. S'observa un dejuni rigorós, és un dia que es dedica a la pregària i a l'arrepenediment per les faltes comeses durant l'any, esperant el perdó de de s, que ha de perdonar a tots els qui s'arrepenedixen sincerament. Es reflexiona sobre els errors comesos i cóm ser millor persona l'any següent.[6] Pero no alcança en l'arrepenediment. A diferència de la religió catòlica, en la qual el retor perdona per mig de la confessió del feligrés, el judeu deu demanar perdó a les persones que va ofendre i Deu pot perdonar-ho despuix de haver demanat perdó a l'ofés i si l'arrepenediment és sincer. No es pot demanar perdó a Deu abans de haver-ho fet en les persones ofeses.[5][7]
En Génesis 45,4 s'enaltix la conducta de José, en perdonar als seus germans:
Per a obtindre el perdó diví, el AT exigix:
- el reconeiximent i confessió dels pecats (2 Cròniques 7,14, Nehemías 9,2-37, J1)eremías 18,7-11), en sinceritat (Isaías 58, 3-10)
- penitència, en forma de sacrificis o dejuni (Levítico 5 n.º 15, 22.28, Samuel 12, 13-16)o almoina (Daniel 4, 24,; Tobías 4,7-1
Cristianisme
- Artícul principal → Cristianisme.
El perdó en el Nou Testament
En el NT, Deu és misericordioso i perdonar-se els uns als atres es considera un imperatiu moral, puix el perdó a els qui nos ofenen i nos odien és un dels majors eixemples d'amor al pròxim; les referències al perdó entre els hòmens abunden en el Nou Testament, que recomana posar l'atra galta i amar als nostres enemics:
Jesús va recomanar perdonar "setanta voltes sèt" (Mateo 18:22), és dir, no cansar-se de perdonar.

La Paràbola del fill pròdic ensenya les diferències del perdó entre els sers humans i la seua analogia en Deu com perdonador, per a els qui busquen del seu perdó.[8]
Iglésia catòlica
- Artícul principal → Iglésia catòlica.
Sant Tomás d'Aquino, impressionat en l'oració a sovint per ell mencionada i que és l'oratio de la missa del X dumenge despuix de Pentecostés, que diu:"Deus qui omnipotentiam tuam parcendo maxime manifestas" "Oh Deu que manifestes el teu omnipotencia sobretot pel perdó..."), afirma que "el perdó de Deu configura un poder superior al fet de crear els cels i la terra".
Les oracions més importants per al cristianisme, el "Kyrie Eleison", el "Credo" de l'Iglésia catòlica i el tradicional "Padrenuestro" mencionen el perdó de les ofenses i dels pecats. En el "Credo" es diu, cap al final: "Confesse que hi ha un sol batisme per al perdó dels pecats".
En el Padrenuestro s'arrepleguen estes paraules: perdona les nostres ofenses com també nosatres perdonem als que nos ofenen.
El pecat és una ofensa a Deu, que per tant també té alguna cosa que perdonar, a través del sacrament de la confessió o penitència. A través dels sacerdots s'obté el perdó diví per mig de la cridada "absolució". L'Iglésia catòlica sosté esta capacitat del sacerdot en les paraules que el evangeli posa en boca de Jesús: "Rebau l'Esperit Sant. A els qui perdoneu els pecats, els queden perdonats. A els qui li'ls retingau els queden retinguts" (Jn 20, 23).
La Bíblia destaca molt més com a obligació religiosa perdonar que demanar perdó.
Budisme
- Artícul principal → Budisme.
En el Budisme, el perdó es concep com una pràctica per a previndre pensaments amoladors que puguen alterar el nostre benestar mental.[9]
El budisme reconeix que els sentiments d'odi i rencor deixen un efecte durador en nostra karma. De fet, el budisme promou el cultiu de pensaments que deixen una sensació sana-
"En la contemplació de la llei kármica som conscients de que no hi ha raó per a buscar venjança pero practicant el metta i el perdó, ya que l'agressor és, realment, el més desafortunat de tots".[10] Quan sorgix el resentiment, la visió budista té un procedir tranquil cap al seu dispensaació buscant la causa des de la seua raïl, este se centra en la lliberació del sofriment i l'engany, per mig de la meditació rebent en ella enteniment de la seua naturalea. El Budisme qüestiona la realitat de les passions que fan possible el perdó i els objectes d'eixes passions.[11] "si no perdonem, vàrem continuar creant una identitat al voltant del nostre dolor, i esta és la que renaix contínuament, esta és la que sofrix."[12]
El Budisme posa molt émfasis en els conceptes de Mettā (tendra amabilitat), karuna (compassió), mudita (goig compassiu), i upekkhā (ecuanimitat), com a mijos per a evitar el resentiment en primer lloc. Eixes reflexions són usades per al context del sofriment en el món, tant el nostre com els demés.
En resposta del 9/11, Ajahn Jayasaro, un monge budiste, els va recordar als seus alumnes, "quan li donem una consideració séria a la nostra companyia en el naiximent, entrats en edat, en malaltia, i mort en els demés sers en la terra, nos dona un una de nova perspectiva...."
Islam
- Artícul principal → Islam.
De Deu (Alá) es predica constantment que és El Clemente, El Misericordioso (al-Rahman al-Rahim). El Corán, l'Escritura dels musulmans, deixa clar que Deu castiga, pero també perdona. L'islam ensenya que Deu és "el misericordioso", i la font original de tot perdó. El perdó freqüentment requerix l'arrepenediment d'els qui han de ser perdonats. Depenent del tipo d'error comés, el perdó pot provindre directament de deu, o de l'ofés. En el cas del perdó diví, la petició de tal perdó i el arrepetimiento és rellevant; en el cas del perdó humà, és important tant perdonar com ser perdonat.
El llibre fonamental de l'Islam, el Corán, ensenya que solament hi ha un pecat que Deu no perdona, l'associació d'atres deus a Deu (politeisme) si es manté fins a la mort, pero sí perdona a qui torna a Deu i implora sincerament perdó i abandona l'adoració dels demés deus (Corán 4:116)
El Corán recomana insistenteente demanar. Deu perdó pels pecats: "…i implorad el perdó del-lah. Certament Al-lah és Absolvedor, Misericordioso." [Corán 2:199]; "I vos exhorta a que demaneu perdó al vostre Senyor i vos arrepenediu." [Corán 11:3];; "Qui obre mal o cometa iniquitat i després demane perdó a A el-lah, trobarà que Al-lah és absolvedor, misericordioso." [Corán 4:110]. El Profeta Nuh (Noé) va dir a la seua gent "Implorad el perdó del vostre Senyor, puix és remisorio". [Corán 71:10]. També el Profeta Saleh va dir: "¿Per qué no demaneu perdó a Allah per a que es vos tinga misericòrdia?"[Corán 27:46]. El Profeta Shu’aib va dir "Demaneu perdó al vostre Senyor i arrepenediu-vos, certament el meu Senyor és misericordioso, afectuós" [Corán 11:90].“Els qui controlen el seu còlera i perdonen als hòmens, sàpien que Allah ama als benefactors” (3:134); “perdona [les faltes dels hòmens] en un perdó generós” (15:85); “qui perdone [al seu enemic] i faça les paus, la seua recompensa és assunt de Deu –puix, certament, Ell no ama als malfatans.” (42:40). “Sapiau que [Allah recompensarà a qui per tindre enterea i resolució és pacient i sap perdonar” (42:43). "[¡Oh, Muhammad!] Davant tot, elegix perdonar, ordena el ben i aparta't d'els qui es comporten en tu en forma ignorant.” (Corán 7:199)
Quan algú es convertix a l'islam, Deu li perdona tots els seus pecats i males accions prèvies. Un home cridat ‘Amr va aplegar a on Mahoma, i li va dir: “Dona'm la teua mà dreta per a que puga jurar-te llealtat”. Mahoma va estirar la seua mà dreta, llavors ‘Amr va retirar la seua. Mahoma li va dir: ¿Qué succeïx ‘Amr? El va respondre: “tinc una condició”. Mahoma pregunte: “¿Que condició pretens?” ‘Amr va dir. “Que Deu perdone els meus pecats”. Mahoma li va dir: “¿Acàs no saps que en abraçar l'Islam es borren tots els teus pecats anteriors?”.
Encara que en certes ocasions el Corán autorisa l'atac als infels (per eixemple 9:12), com a norma general s'interpreta que es referix a atacs d'autodefensa. Quan és possible, el Corán aclarix que és millor perdonar que atacar. El Corán descriu als creents (musulmans) com aquells que "eviten pecats i el vici, i quan són ofesos perdonen" (42:37. El Corán, encara que accepta que un just castic és raonable, afirma que "els qui perdonen i mantenen la correcció són recompensats per Deu" (42:40).
No obstant, "No correspon que el Profeta ni els creents demanen perdó pels idólatras encara que es tracte dels seus parents, en acabant de que es va evidenciar que ells seran castigats en l'Infern". [Corán 9:113]
En a cridada "nit del perdó" (Laylat al-Barh), que se celebra el dècim quint dia de l'octau més, Deu determina el destí de cada persona per al següent any. La gent es perdona els pecats mútuament i passa la nit en oració.
Per a ser perdonat per Deu, el Corán exigix tres requisits:
- Reconeiximent de l'ofensa davant un mateix i davant Deu
- Propondre's no repetir l'ofensa
- Demanar a Deu el perdó
Perdó en l'àmbit jurídic
Per perdó, en l'àmbit jurídic poden entendre's tres coses ben distintes:
- El perdó de l'ofés per un delicte o falta penals
- El perdó dels deutes, tècnicament cridada "condonació"
- El perdó de les penes concedit discrecionalment per l'Estat, per mig del cridat "indult"
L'indult
La facultat de castigar i perdonar s'ha considerat tradicionalment com una de les prerrogatives essencials del sobirà, i, com a mostra de civilisació, com a contrària a una caràcter justicier o vengativo del poder i com a mostra de "clemència", que evitaria afegir al mal causat pel delicte el mal causat per la pena. L'indult (també conegut com a perdó) és una causa d'extinció de la responsabilitat penal, que supon el perdó de la pena. Ho concedix un poder sobirà, com un rei o cap d'Estat (hui en dia, ho concedixen en realitat els governs, encara que formalment ho faça el cap de l'Estat en la majoria dels països). El perdó és diferent a l'amnistia, que supon renunciar a perseguir el delicte; solament pot indultar-se a qui ya ha segut condenat, en canvi pot amnistiar-se a qui no ho ha segut. Hui en dia, el perdó i l'indult es concedixen en molts països quan els individus apleguen a demostrar que han pagat el seu deute en la societat, o quan per atres raons els encarregats de concedir-los entenen que són mereixcuts (per eixemple quan se sospita un error judicial o s'entén que la llei penal per la que es va condenar era injusta). El perdó és concedit per això en ocasions a persones a les que s'ha acusat injustament. No obstant, ya que sol ser requisit per a l'indult que el condenat o un tercer ho solicite, i la solicitut constituïx implícitament l'acceptació d'una falta, en ocasions l'oferiment és rebujat. L'indult pot ser total (de tota la pena) o parcial. L'indult parcial supon la remissió d'alguna o algunes de les penes impostes o la seua conmutaació per atres menys greus. A la seua volta pot ser general (se li concedix a un tipo de criminals) o particular (a favor d'una persona determinada).
En Espanya
En Espanya, estan prohibits els indults generals. L'indult total comprén la remissió de totes les penes a que haver segut condenat el reu i que encara no haver segut complides.
En Argentina
En Argentina, la Constitució Nacional inclou l'indult com una de les atribucions del president, en delictes subjectes a la jurisdicció federal en excepció dels casos d'acusació per la Cámara, és dir, en cas de juí polític.[13]
El perdó de deutes civils o condonació
Perdonar a un deutor un deute de modo gratuït és equivalent a una donació, per lo que li la denomina "condonació" en ocasions assimilable a cancelació del deute o desendeudamiento.
El perdó de l'ofés en els assunts penals
Dret penal vigent espanyol sobre el perdó de l'ofés
(Actualisat a juliol de 2012).- El art. 130 del Còdic Penal Espanyol dispon que "la responsabilitat criminal s'extinguix (...) pel perdó de l'ofés, quan la Llei aixina ho preveja. El perdó deurà ser otorgat de forma expressa ans que s'haja dictat sentència, a l'efecte de la qual el juge o tribunal sentenciador deurà sentir a l'ofés pel delicte abans de citar-la. En els delictes o faltes comesos contra menors o incapacitats, els juges tribunals, sentit el Ministeri Fiscal, podran rebujar l'eficàcia del perdó otorgat pels representants de auéllos, ordenant la continuació del procediment, en intervenció del Ministeri Fiscal, o el complimente de la condena. Per a rebujar el perdó a que es referix el paràgraf anterior, el juge o tribunal deurà sentir novament al representant del menor o incapaç". El llegislador, la regular en caràcter general els efectes jurídics del perdó en el Dret Penal, exigix que la concessió del perdó tinga lloc abans de la sentència, pero posteriorment, en regular els delictes concrets, segons vorem, preveu casos en els que s'extinguixen també les penes ya impostes en sentència.
Art. 191 del Còdic Penal: "El perdó de l'ofés en delictes contra la llibertat sexual no extinguix l'acció penal ni la responsabilitat penal". El llegislador de 1995 ha canviat la concepció tradicional de perdó en els delictes sexuals, en els que el perdó de l'ofés solia extinguir tota responsabilitat. El art. 201,3 del Còdic Penal, que sanciona el delicte de descobriment o revelació de secrets dispon que fa falta la denúncia de l'ofés per a poder perseguir tal delicte, i que el perdó de l'ofés extinguirà l'acció penal "o la pena imposta". El art. 215 CP. dispon que en els delictes de calúmnia i injúria s'exigirà querella de l'ofés per a possibilitar la persecució penal; i el culpable de calúmnia o injúria "quedarà exent de responsabilitat penal per mig del perdó de la persona ofesa pel delicte o el seu representant llegal". De conformitat en el art. 267 CP., en el delicte de danys (per quantia de més de 80.000 €) causats per imprudència greu ( si no apleguen a tal quantia els danys imprudents no són delicte), s'exigix denúncia de l'ofés com a condició de perseguibilitat, i el perdó de l'ofés extinguix la "pena o l'acció penal". Art.639: "El perdó de l'ofés en les faltes perseguibles només a instàncies de la persona agraviada" (que són la falta d'injúries i vexacions, i la falta de lesions per imprudència) extinguirà l'acció penal o la pena imposta".
El Perdó en la política
Lleis de punt final
Diversos països han sofrit periodos de convulsions socials o d'opressió dictatorial durant els que es produïxen greus violacions dels drets humans. Restablida la situació normal, es planteja cóm procedir en els autors de crims generalisats en tals situacions excepcionals. El castic ordinari dels culpables és en ocasions impossible, pel gran número de responsables o perque es deixaria al país sense possibilitats de recuperació; en atres ocasions, els criminals gogen d'un cert respal social o entre les forces armades, o el seu castic podria produir noves rebelions o el resorgiment de moviments terroristes. Ademés, en atres ocasions, el castic podria impedir la reconciliació entre les diverses faccions d'un previ conflicte civil, i el perdó podria servir per a negociar el fi de moviments terroristes. Per a tals casos es dicten la cridades "lleis de punt final", que suponen una amnistia total o parcial (per eixemple, perdó als que no hagen comés "delictes de sanc"), condicionada o no, als autors dels delictes referits, o preveuen sancions distintes a les ordinàries per als delictes comesos.
Eixemple de les anteriors, la llegislació de desnazificaació alemana despuix de la II Guerra Mundial, la "Llei de Punt Final" chilena aprovada per a regular la situació posterior a la dictadura de Pinochet i les "desaparicions" (seqüestres, assessinats, rapte de menors, etc) d'aquella época, la Llei d'Amnistia espanyola despuix de la mort del dictador Franco (Real Decrete-llei 10/1976, de 30 de juliol, sobre Amnistia, i Llei 46/1977,[14] de 15 d'octubre, d'Amnistia, o la Llei surafricana dictada despuix del fi del apartheid, que exigix la prèvia confessió dels crims en comissions de reconciliació nacional com a requisit per al perdó, o la llegislació britànica relativa al procés de pau en el IRA. En este tipo de lleis, si be sofrix la justícia en el sentit propi, importants consideracions d'utilitat general aconsellen renunciar a la potestat sancionadora de l'Estat o moderar-la. La llegitimitat i eficàcia d'estes lleis és no obstant discutible quan són els mateixos criminals els qui estant encara en el poder les dicten, en la finalitat de procurar-se l'impunitat despuix de la cessió o pèrdua del poder (cas chilé), lo que ha donat lloc a alguna declaració de nulitat de tals lleis.
En Argentina, la Llei 23.492 de Punt Final va establir la paralisació dels processos judicials contra els imputats com a autors penalment responsables de haver comés el delicte complex de desaparició forçada de persones (que va involucrar detencions illegals, tortures i homicidis agravats o assessinats) que varen tindre lloc durant la dictadura militar de l'autodenominat Procés de Reorganisació Nacional de 1976–1983. Va ser presentada pels diputats Juan C. Pugliese, Carlos A. Bravo i Antonio J. Macris, i promulgada el 24 de decembre de 1986 pel president Raúl Alfonsín.1 El Congrés la va declarar nula en 2003. La llei dictaminava que "s'extinguirà l'acció penal contra tota persona que haver comés delictes vinculats a l'instauració de formes violentes d'acció política fins al 10 de decembre de 1983". Ya que sancionava l'impunitat dels militars per la desaparició de varis mils d'opositors i guerrillers d'esquerra (casi 9.000 segons l'informe del Mai Més de 1984 i fins a uns 30.000 d'acort als organismes de Drets Humans), va anar en el seu moment objecte d'una viva i acalorada polèmica. Solament quedaven fòra de l'àmbit d'aplicació de la llei els casos de seqüestre de recent naixcuts, fills de presoneres polítiques destinades a desaparéixer, que eren per lo general adoptats per militars, els qui els ocultaven la seua verdadera identitat biològica. La llei, junt en la seua complementària, la d'Obediència deguda, varen ser anulades pel Congrés Nacional en 2003. Esta anulació va ser convalidada per la Cort Suprema de Justícia, que les va declarar inconstitucionals el 14 de juny de 2005.
Les lleis de Punt Final i Obediència Deguda, junt als indults realisats per Carlos Menem (1989–1990), són conegudes entre els seus detractors com lleis d'impunitat.[15]
El 21 d'agost de 2003 el Senat convertia en la llei l'anulació de les lleis d'Obediència Deguda i Punt Final, conegudes com la lleis de l'impunitat o del perdó, que impedien que els responsables de delictes de lesa humanitat anaren jujats. A 10 anys d'eixe fet, i després de que la Cort declarara -el 14 de juny de 2005- l'inconstitucionalitat d'estes normes, es desenrollen en el país 11 juïns orals i públics per delictes de lesa humanitat comesos durant la dictadura cívic-militar i està previst que comencen atres tres processos abans de fin d'any. La decisió d'anular les nomenades “lleis del perdó” o “lleis de l'impunitat” va ser una de les primeres polítiques sobre la necessitat de Memòria, Veritat i Justícia impulsades pel llavors president Néstor Kirchner.
En 2003, la llavors diputada d'Esquerra Unida, Patricia Walsh, va presentar en la Cambra baixa un proyecte per a anular estes lleis, iniciativa que va ser recolzada pel president Kirchner. El 12 d'agost de 2003, la Cámara, després d'un llarc debat, aprovava la llei per la que es declaren “insanablemente nules” estes lleis. El proyecte en mija sanció de Diputats va passar al Senat, que ho va convertir en llei el 21 d'agost de 2003.
La llei que va anular les “lleis del perdó i de l'impunitat” va ser promulgada per Kirchner el 2 de setembre de 2003. Dos anys despuix, el 14 de juny de 2005, en una decisió històrica, la Cort Suprema va declarar inconstitucionals estes lleis, lo que va permetre que centenars de repressors, civils i militars, els enjuïciaments dels quals es varen interrompre en 1986, siguen jujats.
En Suràfrica, en una Llei de 1994, per a sanar i curar les ferides del país sancer durant els anys del apartheid, va establir un organisme (Comissió per a la Veritat i la Reconciliació), semblant a un tribunal de Dret, l'objectiu del qual era la reconciliació nacional. No es mencionava en aquella norma la necessitat de conseguir el perdó personal de les víctimes als seus verducs, ni s'expressava principi religiós algun, pero es proponia que uns i uns atres relataren les seues experiències en sessions de caràcter públic. Per als primers es va crear el Comité per a les Violacions de Drets Humans; per als segons, el Comité d'Amnistia, presidits per l'arquebisbe anglicà Desmond Tutu, i que contaven en atres figures religioses del país. Les audiències, en la que els membres de la Comissió estimulaven i alabaven les peticions i concessions públiques de perdó, es varen retransmetre en directe per televisió i varen contar en una atenció completa de tots els mijos de comunicació.
Lleis d'amnistia i compensació
La finalisació d'una dictadura precisa la creació d'unes condicions que permeten la celebració d'eleccions en llibertat, lo que implica la prèvia lliberació dels presos polítics, per mig de la corresponent llegislació ad hoc.
Igualment una volta finalisada una situació d'opressió dictatorial, es planteja usualment la qüestió de cóm compensar a les víctimes de condenes injustes impostes per règims dictatorials. Les distintes llegislacions d'amnistia intenten per un costat, perdonar als criminals la persecució dels quals podria perjudicar el restabliment de la normalitat, i per un atre costat, cancelar penes, antecedents penals o atres desventages sofrides injustament per persones someses a un règim injust (particularment en relació en els cridats "delictes polítics"); aixina per eixemple, en Espanya, es extiguieron responsabilitats penals i administratives derivades de delictes polítics comesos durant el franquisme, i es varen dictar normes complementàries en matera de Seguritat Social, pensions, compensació per situacions injustes de presó, etc. per a compensar en part als perjudicats.
Justícia restaurativa
Els enfocaments de justícia restaurativa intenten reparar els danys causats per un crim, en lloc de perjudicar al delincuent. Dins d'este enfocament es troben les Reunions de Justícia Restaurativa (RJR), en les quals el delinqüent es reunix en les víctimes del crim per a discutir el delicte i les seues conseqüències. Durant les RJR en persona, els participants descriuen la seua conexió en el crim, les víctimes descriuen el dany que els va causar, i tots els participants parlen sobre cóm es podria reparar el dany. S'ha plantejat comparar els efectes de les RJR en la justícia penal estàndart.
Una revisió sistemàtica de dèu estudis, realisats en Regne Unit, Austràlia i Estats Units, va concloure que, en comparació a la justícia penal estàndart, les RJR en persona reduïxen la freqüència de crims posteriors entre delinqüents que estan disposts a participar en estos programes. Aixina mateix, les víctimes que participen en les RJR expressen nivells més alts de satisfacció sobre el maneig dels seus casos, estan menys inclinades a voler buscar venjança, i sofrixen menys síntomes d'estrés postraumático. Per últim, les RJR semblen tindre una alta eficàcia en funció de costs, per lo que és recomanable trobar maneres d'aumentar la seua aplicació.[16]
La "clemència" com a mostra i instrument del poder polític.

La facultat d'impondre sancions penals ha segut històricament una de les prerrogatives essencials dels sobirans. No obstant, la facultat de perdonar, renunciant per tant a fer justícia, mostrava paradòxicament d'un modo encara més palés el poder del sobirà que la de fer complir les lleis, puix a) no era una activitat reglada com la de sancionar, sino discrecional; i b) mostrava públicament que el sobirà "es podia permetre" tals actes de clemència. Per això, els actes públics de clemència han segut utilisats tradicionalment per a mostrar poder i guanyar-se l'aprecie dels súbdits, en el fi polític últim d'ajudar als mandataris a mantindre's en el poder.cita requerida
La cridada "autocrítica" en els sistemes totalitaris
Determinats sistemes dictatorials han utilisat històricament les confessions i peticions públiques de perdó de dissidents (obtingudes per mijos coactius i prèvies al seu castic eixemplar i brutal) com a mida de repressió política. Els casos paradigmàtics són els de l'estalinismo i la China maoísta. Les confessions servixen al sistema per a justificar públicament la necessitat de repressió i per a propagar el terror precís per al control social, i les peticions públiques de perdó servixen com a molt als detinguts per a evitar la pena capital.cita requerida
Vore també
Referències
- ↑ Perdonar segons la RAE
- ↑ López, Javier; Serrà, Maria Inés; Giménez, Isabel; Noriega, Cristina(2021-04-26).«Forgiveness Interventions for Older Adults: A Review».Journal of Clinical Medicine.10(9): 1866.ISSN 2077-0383.doi:10.3390/jcm10091866.Consultat el 2024-04-28.
- ↑ 3,0 3,1 «Iom Kipur: L'Art de Perdonar» (en es). www.jabad.org.uy. Consultat el 2021-01-06.
- ↑ NULL (2006-07-27). «Deprenent del concepte judeu del perdó» (en es). ZENIT - Espanol. Consultat el 2021-01-06.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Yom Kippur, els tres nivells de perdó» (en es). Diari de la Vida Judeua en Mèxic i el Món (2016-10-11). Consultat el 2021-01-06.
- ↑ ¿Per qué els judeus demanen perdó en Yom Kippur?
- ↑ a-la-vida/Com-demanar-una-disculpa-sincera.html Disculpes en el judaisme
- ↑ The Parable of the Prodigal Són in Christianity and Buddhism
- ↑ www.psychjourney.com (2006). «Psychjourney – Introduction to Buddhism Séries» (en anglés). Archivat des de l'original, el 14 d'abril de 2006. Consultat el 22, 07, 2008.
- ↑ «Abhayagiri Buddhist Monastery - Universal Loving Kindness» (2006). Archivat des de l'original, el 10 de decembre de 2008. Consultat el 19 de juny de 2006.
- ↑ «Spirit of Vatican II: Buddhism – Buddhism and Forgiveness» (2006). Consultat el 19 de juny de 2006.
- ↑ «Abhayagiri Buddhist Monastery - Preparing for Death» (2006). Archivat des de l'original, el 18 de giner de 2006. Consultat el 19 de juny de 2006.
- ↑ Constitució de la Nació Argentina, Cap. III, "Atribucions del Poder Eixecutiu", Art. 99 párr.5.
- ↑ Llei 46/1977, de 15 d'octubre, d'amnistia
- ↑ Llei de Punt Final
- ↑ Campbell Collaboration (2018). «Les reunions de justícia restaurativa en persona són eficaces en funció dels costs per a reduir la reincidència i aumentar la satisfacció de les víctimes». Oslo: Campbell Collaboration. Consultat el 20 d'octubre de 2019.
Bibliografia
- Balancing the Scales of Justices with Forgiveness and Repentance, Randall J. Cecrle, 2007, ISBN 1-60266-041-7
- Radical Forgiveness: Making Room for the Miracle, Colin Tipping, 1997, ISBN 0-9704814-1-1
- Forgiving and Not Forgiving: Why Sometimes It's Better Not to Forgive, Jeanne Safer, 2000, ISBN 0-380-79471-3
- Hein, David. "Regrets Only: A Theology of Remorse." The Anglican 33, no. 4 (October 2004): 5-6.
- Hein, David. "Austin Farrer on Justification and Sanctification." The Anglican Digest 49.1 (2007): 51–54.
- Kramer, J. and Alstead D., The Guru Papers: Masks of Authoritarian Power, 1993, ISBN 1-883319-00-5
- Lampert, K.(2005); Traditions of Compassion: From Religious Duty to Social Activism. Palgrave-Macmillan; ISBN 1-4039-8527-8
- Schmidt D. (2003); The Prayer of Revenge: Forgiveness in the Face of Injustice; ISBN 0-7814-3942-6
- Toxic Parents: Overcoming Their Hurtful Legacy and Reclaiming Your Life, Susan Forward, 1990.
- The Railway Man: A POW's Searing Account of War, Brutality, and Foregiveness, Eric Lomax,
- López, Ricard. (2011). Tots els cors són Un. Espanya. ISBN:978-84-9981-841-2
- Robin Casarjian. (2009). Perdonar. Espanya. ISBN:978-84-7953-065-5
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Perdó.
Perdó en el Viccionari.
Perdó en Viquidites.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Perdón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.