L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Intenció

Intencions[1] són estats mentals en els que l'agent es compromet a un curs d'acció. Tindre el pla de visitar el zoo demà és un eixemple d'una intenció. El pla d'acció és el contingut de l'intenció mentres que el compromís és la actitut cap a este contingut. Atres estats mentals poden tindre plans d'acció com a contingut, per eixemple, quan s'admira un pla, pero diferixen d'intencions, ya que no impliquen un compromís pràctic per a realisar este pla. Les intencions exitoses provoquen el curs d'acció previst, mentres que les intencions fallanques no ho conseguixen. Intencions, com a molts atres estats mentals, tenen intencionalitat: representen possibles estats de coses.

Les teories de l'intenció tracten de captar les traces característiques d'intencions. La teoria de creència i desig és l'enfocament tradicionalment dominant. Segons una versió simple de la mateixa, tindre una intenció no és més que tindre el desig de realisar una determinada acció i la creència de que es va a realisar esta acció. Les teories de creència i desig són freqüentment criticades pel fet de que ni les creències ni els desijos impliquen un compromís pràctic per a realisar una acció, lo que sol ilustrar-se en varis contraeixemples. La teoria d'evaluació tracta de superar este problema explicant intencions en térmens d'evaluacions incondicionals. Açò significa que intencions no solament presenten el curs d'acció previst com bo en algun aspecte, com és el cas dels desijos, sino com bo considerant tot. Este enfocament té problemes per a explicar els casos d'akrasia, és dir, que agents no sempre tenen l'intenció de fer lo que veuen com el millor curs d'acció. Una teoria estretament relacionada identifica intencions no en evaluacions incondicionals, sino en desijos predominants. Afirma que l'intenció de fer alguna cosa consistix en desijar-ho en el major grau. Els opositors a este enfocament han articulat varis contraeixemples en l'objectiu de demostrar que intencions no sempre coincidixen en el desig més fort de l'agent. Un enfocament diferent a les teories mencionades fins ara es deu a Elizabeth Anscombe i nega la distinció entre intencions i accions. Des del seu punt de vista, tindre l'intenció d'alcançar un objectiu és ya una forma d'actuar cap a eixe objectiu i, per lo tant, no és un estat mental distint. Este relat té dificultats per a explicar casos en els que intencions i accions semblen separar-se, com quan l'agent actualment no està fent res per a realisar el seu pla o en el cas d'accions fallanques. La teoria de autorreferencialidad sugerix que intencions són autorreferenciales, és dir, que no solament representen el curs d'acció previst, sino que també es representen a sí mateixes com la causa de l'acció. Pero l'afirmació de que açò ocorre en el nivell del contingut de l'intenció ha segut impugnada.


El terme "intenció" es referix a un grup de fenomens relacionats. Per esta raó, els teòrics solen distinguir varis tipos d'intencions per a evitar malentesos. La distinció més discutida és la que existix entre les intencions prospectivas i les immediates. Les intencions prospectivas, també conegudes com "prior intentions", involucren plans per al futur. Poden subdividirse en funció de la distància a la que planegen: les intencions proximals involucren plans per a lo que es vol fer de colp i repent, mentres que les intencions distales es referixen a un futur més remot. Les intencions immediates, per un atre costat, són intencions que guien a l'agent mentres realisa l'acció en qüestió. També es denominen "intentions-in-action". El terme "intenció" sol referir-se als mijos o fins prevists que motiven a l'agent. Pero en alguns casos, pot referir-se a efectes secundaris anticipats que no són ni mijos ni fins per a l'agent. En este cas, a voltes s'utilisa el terme "intenció oblicua". Intencions són racionalment evaluables: són racionals o irracionals. Les intencions conscients són la forma paradigmàtica d'intenció: en elles, l'agent és conscient dels seus objectius. No obstant, s'ha sugerit que accions també poden ser guiades per intencions inconscients que l'agent desconeix.


La formació d'intencions a voltes està precedida per la delliberació de cursos d'acció alternatius prometedors i pot ocórrer en decisions, en les que l'agent elegix entre estes alternatives. Intencions són responsables d'iniciar, mantindre i terminar accions i s'utilisen en freqüència per a explicar per qué persones realisen un determinat comportament. Comprendre el comportament dels demés en térmens d'intencions ya ocorre en la primera infància. Important en este context és el paper dels gests, el senyalament, l'atenció i el moviment ocular per a comprendre les intencions dels demés i formar intencions compartides.[2][3][4][5] En la filosofia de l'acció, una pregunta central és si és cert per a totes les accions intencionals que són causades o acompanyades per intencions. La teoria de l'acció raonada té com a objectiu predir el comportament basant-se en cóm les actituts preexistentes i les normes subjectives determinen les intencions conductuales.[6][7] En l'ètica, el principi d'intenció afirma que si una acció és moralment permissible a voltes depén de l'intenció de l'agent per a realisar esta acció.

Definició

Intencions són estats mentals que involucren plans d'acció en els que l'agent s'ha compromés.[8][9][10][11] Com a plans d'acció, poden guiar el comportament. El pla d'acció constituïx el contingut de l'intenció mentres que el compromís és l'actitut de l'agent cap a este contingut.[12] El terme "intenció" pot usar-se tant per a les intencions prospectivas, que encara no s'han eixecutat, quant per a les intencions que guien el comportament quan està ocorrent, les nomenades intencions immediates, com es discutix a continuació.[8][9][10][13][14] L'intenció d'estudiar demà és un eixemple d'intencions prospectivas, mentres que tractar de guanyar un joc anotant un tir de tres punts implica una intenció immediata.

La psicologia popular explica el comportament humà sobre la base d'estats mentals, com a creències, desijos i intencions.[15][16] Esta explicació es basa en l'idea de que els desijos motiven el comportament i les creències dirigixen el comportament cap a l'objectiu desijat.[17] Açò pot entendre's en térmens de cadenes causals, és dir, que desijos causen intencions, intencions causen accions i accions causen la realisació del resultat desijat.[15]

Contingut i compromís

Intencions, com varis atres estats mentals, poden entendre's com constituïdes per dos components: un contingut i una actitut cap a este contingut.[12] Des d'este punt de vista, el contingut d'una intenció és el pla d'acció en qüestió i l'actitut implica un compromís per a eixecutar esta acció. Intencions poden compartir el mateix contingut en atres estats mentals, com a creències i desijos. Pero els diferents estats mentals es distinguixen entre sí en relació en les seues actituts.[12] Admirar l'idea d'ajudar als pobres, per eixemple, és diferent de tindre l'intenció d'ajudar als pobres, encara que abdós estats compartixen el mateix pla com el seu contingut. Una diferència entre desijos i intencions és que intencions imponen més restriccions al seu contingut.[8] Açò inclou que intencions es dirigixen a possibles cursos d'acció, és dir, que involucren alguna cosa que l'agent pot fer o, a lo manco, pensa que pot fer.[8][9][10][11] Desijos, per un atre costat, no involucren esta forma de restricció.[8] En este sentit, és possible desijar un temps solejat per a matí, pero no tindre l'intenció d'un temps solejat per a matí.

Un aspecte central d'intencions sobre l'actitut cap al seu contingut és que l'agent s'ha compromés en el pla en qüestió. Açò és diferent de simplement voler fer alguna cosa i pensar que fer-ho seria bo.[10] A voltes s'argumenta que este compromís consistix en un juí total de que el curs d'acció previst és bo.[9][11] Des d'este punt de vista, intencions evaluen el seu curs d'acció previst com bo considerant tot. Este aspecte contrasta en els desijos, que evaluen el seu objecte simplement com bo en algun sentit, no obstant, deixen obert si és mal en un atre sentit.[9][11] Algú que encara està deliberando sobre si realisar una determinada acció, per eixemple, encara no s'ha compromés a realisar-la i, per lo tant, carix de l'intenció corresponent.[10] S'ha argumentat que esta forma de compromís o d'estar decidit és exclusiva de les intencions i no es troba en atres estats mentals com a creències o desijos. En este sentit, intencions poden estar basades en o acompanyades per creències i desijos, pero no són reducibles a ells.[12]

Un atre aspecte important d'intencions és que tenen condicions de satisfacció, com a creències i desijos.[10][18] Açò significa que intencions són o exitoses o fallanques. Una intenció que produïx l'acció prevista és una intenció exitosa. Pero si el comportament produït no alcança el seu objectiu, l'intenció és fallanca.[18] El contingut de l'intenció determina les seues condicions de satisfacció. L'èxit generalment no depén completament de l'agent, ya que varis factors fora del control i la consciència de l'agent poden influir en l'èxit de l'acció intentada.

Intenció i intencionalitat

El significat del terme "intenció" és diferent del terme "intencionalitat", a pesar de que els dos estan estretament relacionats.[19][20] L'intencionalitat és el terme més general: es referix al poder de les ments per a representar coses, propietats i estats de coses. Les intencions són una forma d'intencionalitat, ya que els seus continguts representen possibles cursos d'acció.[21] Pero hi ha atres formes d'intencionalitat, com a simples creències o percepcions, que no involucren intencions.[21] L'adjectiu "intencional" és ambigu, ya que pot referir-se tant a les intencions quant a l'intencionalitat.[22]

Teories de l'intenció

Les teories de l'intenció tracten de captar les traces característiques d'intencions. Alguns relats se centren més en intencions prospectivas o immediates, mentres que uns atres apunten a proporcionar un relat unificat d'estos diferents tipos d'intenció.[9]

Teoria de creència i desig

L'enfocament tradicionalment dominant reduïx intencions a creències i desigs d'acció.[8][9][10] Un desig d'acció és un desig de realisar una acció. Des d'este punt de vista, tindre l'intenció de fer deport demà és tindre el desig de fer deport demà junt en la creència de que un farà deport demà.[8] Alguns relats també sostenen que esta creència es basa en el desig: un creu que ho farà perque desija fer-ho.[9] Una definició similar veu les intencions com "expectatives autocumplidas que estan motivades per un desig del seu compliment i que es representen a sí mateixes com a tals".[9] Una virtut important d'este enfocament és la seua simplicitat i el seu poder explicatiu. També conseguix donar conte del fet de que sembla haver una estreta relació entre lo que es creu, lo que es desija i lo que es té intencions de fer. Pero en la lliteratura contemporànea s'han presentat varis arguments en contra d'esta reducció.[8][9] A sovint adopten la forma de contraeixemples, en els que hi ha tant una creència corresponent com un desig sense una intenció o una intenció sense un d'estos components.[11] Açò a voltes s'explica en relació en l'idea de que intencions impliquen una forma de compromís sobre el curs d'acció previst per part de l'agent.[10] Pero este aspecte no està present en creències i desijos per sí mateixos. Per eixemple, en considerar si respondre a un insult per mig de represàlies, l'agent pot tindre tant el desig de fer-ho com la creència de que acabarà fent-ho, basant-se en cóm va actuar en el passat. No obstant, l'agent encara pot carir de l'intenció corresponent, ya que no està completament decidit. També és possible tindre l'intenció de fer alguna cosa sense creure que un realment ho farà, perque l'agent tenia intencions similars abans i tampoc va actuar en conseqüència llavors o perque l'agent no està segur de si tindrà èxit.[11][9] Pero s'ha argumentat que una relació més dèbil entre intencions i creències pot obtindre, per eixemple, que les intencions impliquen la creència de que existix la possibilitat de conseguir lo que un pretén.[11]

Una atra objecció se centra en la diferència normativa entre creències i intencions.[9] Açò és rellevant per a casos en els que l'agent no actua d'acort en el curs d'acció previst, per eixemple, per tindre una voluntat dèbil. Este tipo de falla és diferent del mer error epistémico de predir incorrectament el propi comportament. No obstant, vàries teories de creència i desig són incapaços d'explicar esta diferència normativa.[9] Atres arguments se centren en les dissimilitutes entre estos estats. Per eixemple, un pot desijar coses impossibles, pero no pot tindre l'intenció de fer lo que pensa que és impossible. I mentres que creències poden ser verdaderes o falses, açò no s'aplica a intencions.[8]

Teoria d'evaluació

Un atre enfocament prominent, per Donald Davidson, veu intencions com a actituts evaluativas. Des del seu punt de vista, desijos són actituts evaluativas condicionals, mentres que intencions són actituts evaluativas incondicionals.[11][9] Açò significa que desijos veuen el seu objecte com a positiu en cert aspecte, mentres que intencions veuen el seu objecte com a positiu en general o considerant tot. Aixina, l'agent pot tindre el desig d'anar al gimnasi perque és saludable, mentres que la seua intenció d'anar al gimnasi es basa en l'evaluació de que és bo considerant tot.[11] Esta teoria està estretament relacionada en la teoria de creència i desig explicada anteriorment, ya que també inclou l'idea de que creències estan involucrades en intencions. En este cas, la creència en qüestió no és una creència de que un realisarà l'acció, sino una creència de que l'acció en qüestió és un mig per a alcançar el fi evaluat positivament.[9]

Esta teoria ha segut criticada en base en l'idea de que hi ha una diferència entre evaluar un curs d'acció i comprometre's en un curs d'acció. Esta diferència és important per a explicar casos d'akrasia, és dir, que persones no sempre fan lo que creuen que seria millor fer.[11][23][24][9][8] Un eixemple de akrasia és un autor que creu que lo millor seria treballar en el seu nou llibre, pero acaba veent la televisió en el seu lloc, a pesar de la seua actitut evaluativa incondicional a favor de treballar. En este sentit, intencions no poden ser actituts evaluativas incondicionals, ya que és possible tindre l'intenció de fer una alternativa mentres es té una actitut evaluativa incondicional cap a una atra alternativa.[9]

Teoria del desig més fort

Una atra teoria se centra exclusivament en la relació entre intenció i desig. Afirma que l'intenció de fer alguna cosa consistix en desijar-ho en el major grau.[11][25][26] L'afirmació de que intencions van acompanyades de desijos és generalment acceptada. Pero hi ha varis arguments en contra de l'afirmació de que intencions no són més que desijos. Solen centrar-se en casos en els que persones tenen l'intenció de fer alguna cosa diferent del seu desig predominant.[27] Per eixemple, l'agent pot tindre l'intenció d'anar al gimnasi encara que té un desig molt més fort d'anar al pub en el seu lloc. Açò pugues deure's a que l'agent pense que anar al gimnasi és millor encara que açò no estiga en sintonia en els seus desijos.[11] Un atre contraeixemple prové de casos en els que l'agent encara no ha format una intenció a pesar de que un desig és predominant.[11] Una teoria estretament relacionada entén intencions com a disposicions per a actuar i desijos com a disposicions per a formar intencions, és dir, com a disposicions d'orde superior per a actuar.[11]

Intenció com a acció

La majoria de les teories de l'intenció veuen intencions com a estats mentals que estan estretament relacionats en accions, pero poden ocórrer sense l'acció corresponent en qüestió. Elizabeth Anscombe i els seus seguidors proporcionen un relat alternatiu que nega la distinció entre intencions i accions.[9][28][18] Des d'este punt de vista, tindre l'intenció d'alcançar un objectiu ya és una forma d'actuar cap a este objectiu i, per lo tant, no és un estat mental distint. Açò significa que quan un té l'intenció de visitar el zoo el pròxim dijous, ya està en camí de fer-ho.[9] Un punt fort d'esta teoria és que oferix una explicació unificada d'intencions: no necessita distinguir entre intencions prospectivas i immediates, ya que totes les intencions són intencions immediates.[9][28]


Un contraargumento obvi a esta posició és que, en l'eixemple del zoo anterior, un no està fent res actualment per a realisar este pla.[28] Els defensors han rebujat este argument tractant de dilucidar cóm inclús els passos preparatoris mínims ya poden considerar-se part de l'acció.[9] Tals passos poden incloure, per eixemple, no fer cap atre pla que puga interferir en el pla en qüestió, com planificar una cita diferent al mateix temps en un lloc diferent. Una atra objecció es basa en l'observació de que no totes les intencions tenen èxit, és dir, que un pot tindre l'intenció de fer alguna cosa pero no fer-ho.[9] Per eixemple, un pot tindre l'intenció de seguir la ruta més curta a casa, pero prendre un gir equivocat i, per lo tant, no realisar l'acció corresponent. En tals casos, es pot argumentar que l'intenció estava present mentres que l'acció estava absent, és dir, l'agent tenia l'intenció de prendre la ruta més curta, no obstant, no va prendre la ruta més curta. La possibilitat de que els dos se separen sugeriria que no són idèntics.[9]

Teoria de autorreferencialitat

La teoria de autorreferencialitat afirma que una característica central d'intencions és que són autorreferenciales.[11] Açò significa que intencions no solament representen el curs d'acció previst, sino que també es representen a sí mateixes com la causa de l'acció. Des d'este punt de vista, l'intenció d'anar al gimnasi es representa a sí mateixa com la causa d'anar al gimnasi.[11][9][29][30] Una motivació important per a acceptar una teoria de autorreferencialitat és explicar un cert tipo de cas: un cas en el que el comportament és exactament com estava previst, pero l'intenció no va causar el comportament en absolut o no ho va causar de la manera correcta.[29][30] Per eixemple, l'agent té l'intenció de disparar a un intrús i despuix s'esglaya per una ombra en moviment, lo que fa que el seu dit es moga, disparant aixina a l'intrús.[11] A sovint s'afirma que, en tals casos, el comportament en qüestió no constituïx una acció intencional, és dir, que l'agent no va disparar a l'intrús intencionalment, a pesar de tindre l'intenció de disparar a l'intrús i de disparar a l'intrús.[11] Esta paradoxa pot resoldre's per mig de teories de autorreferencialitat. El comportament en qüestió no és una acció intencional perque l'intenció no es va realisar correctament: causar el comportament va ser part de l'intenció pero no va ocórrer de la manera correcta.[29][30] Per lo general, s'accepta que intencions tenen que causar el comportament corresponent de la manera correcta per a que sorgixquen accions intencionals. No obstant, l'afirmació de que açò ocorre en el nivell del contingut de l'intenció, és dir, que l'intenció es representa a sí mateixa com a causant del comportament, a sovint és impugnada.[11][9][29][30] En canvi, s'ha argumentat que el contingut d'intencions consistix únicament en el pla d'acció corresponent, sense representar l'intenció en sí mateixa i la seua relació causal en l'eixecució d'este pla.[11]

Referències

  1. ↑
  2. ↑ (2001) «"Like em" as a building block for understanding other minds: Bodily acts, attention, and intention», Intentions and intentionality: Foundations of social cognition, Cambridge, Massachusetts: MIT Press, pp. 171–191.
  3. ↑ Liszkowski, Ulf; Carpenter, Malinda; Tomasello, Michael(2007).«Pointing out new news, old news, and absent referents at 12 months of age».Developmental Science.10(2): F1–F7.doi:10.1111/j.1467-7687.2006.00552.x.
  4. ↑ Woodward, Amanda L.; Guajardo, Jose J.(2002).«Infants' understanding of the point gesture as an object-directed action».Cognitive Development.17(1): 1061–1084.doi:10.1016/S0885-2014(02)00074-6.
  5. ↑ Blakemore, SJ; Decety, J(2001).«From the perception of action to the understanding of intention.».Nature Reviews. Neuroscience.2(8): 561–7.doi:10.1038/35086023.
  6. ↑ Fishbein, Martin; Triandis, Harry C; Kanfer, Frederick H; Becker, Marshall(2001).«Factors influencing behavior and behavior change».Handbook of health psychology.3: 17.
  7. ↑ Albarracin, D.; Johnson, B. T.; Fishbein, M.; Muellerleile, P.(2001).«Theories of Reasoned Action and Planned Behavior as models of condom use: A meta-analysis».Psychological Bulletin.127(1): 142–161.doi:10.1037/0033-2909.127.1.142.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 Honderich, Ted (2005). «Intention», The Oxford Companion to Philosophy, Oxford University Press.
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 9,16 9,17 9,18 9,19 9,20 9,21 9,22 9,23 9,24 Setiya, Kieran (2018). «Intention». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-11-07.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 Mele, Alfred R. (2009-1-15). «40. Intention and Intentional Action», The Oxford Handbook of Philosophy of Mind (en en), Oxford University Press.
  11. ↑ 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 11,11 11,12 11,13 11,14 11,15 11,16 11,17 11,18 11,19 Craig, Edward (1996). «Intention», Routledge Encyclopedia of Philosophy, Routledge.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Oppy, Graham. «Propositional attitudes - Routledge Encyclopedia of Philosophy» (en en). www.rep.routledge.com. Consultat el 2021-11-13.
  13. ↑ Pacherie, Elisabeth; Haggard, Patrick(2010).«What Llaure Intentions?».Conscious Will and Responsibility. A tribute to Benjamin Libet.Oxford University Press.: 70–84.
  14. ↑ Searle, J.R. (1983). Intentionality: An essay in the philosophy of mind, Cambridge, England: Cambridge University Press.
  15. ↑ 15,0 15,1 Astington, J.W. (1993). The child's discovery of the mind, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.
  16. ↑ Perner, J. (1991). Understanding the representational mind, Cambridge, Massachusetts: Bradford Books/MIT Press.
  17. ↑ Malle, Bertram F.; Knobe, Joshua(March 1997).«The Folk Concept of Intentionality».Journal of Experimental Social Psychology.33(2): 101–121.doi:10.1006/jesp.1996.1314.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Driver, Julia (2018). «Gertrude Elizabeth Margaret Anscombe: 4. Action Theory». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-11-15.
  19. ↑ Jacob, Pierre (2019). «Intentionality». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-11-13.
  20. ↑ «Britannica: intentionality» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2021-11-13.
  21. ↑ 21,0 21,1 Jacob, Pierre (2019). «Intentionality: 1. Why is intentionality baix-called?». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 2021-11-13.
  22. ↑ «Collins English Dictionary: Intentional» (en en). www.collinsdictionary.com. Consultat el 2021-11-13.
  23. ↑ Llig W(2020).«Enkratic Rationality Is Instrumental Rationality».Philosophical Perspectives.34(1): 164–183.ISSN 1520-8583.doi:10.1111/phpe.12136.(en en)
  24. ↑ Steward H. «Akrasia - Routledge Encyclopedia of Philosophy» (en en). www.rep.routledge.com. Consultat el 2021-5-13.
  25. ↑ McCann H(1995).«Intention and Motivational Strength».Journal of Philosophical Research.20: 571–583.doi:10.5840/jpr_1995_19.
  26. ↑ Mele AR (2003). «7. Motivational Strength», Motivation and Agency, Oxford University Press.
  27. ↑ Miller C(2008).«Motivation in Agents».Noûs.42(2): 222–266.doi:10.1111/j.1468-0068.2008.00679.x.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Conradie, Niel Henk (2014). «2. ANSCOMBE’S ACCOUNT OF INTENTION», Towards a Convincing Account of Intention, University of Stellenbosch.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Mele, Alfred R.(1987).«Llaure Intentions Self-Referential?».Philosophical Studies.52(3): 309–329.ISSN 0031-8116.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 Roth, Abraham Sesshu(2000).«The Self-Referentiality of Intentions».Philosophical Studies.97(1): 11–52.ISSN 0031-8116.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Intenció&oldid=1656051»