Revolució hongaresa de 1956

Revolució hongaresa de 1956

La Revolució hongaresa de 1956 (Plantilla:Lang-hu o 1956-vos felkelés), també coneguda com a Autumne hongarés, fon un moviment revolucionari espontàneu d'alcanç nacional contra el govern de la República Popular d'Hongria i les seues polítiques impostes des de la Unió Soviètica, que va durar des del 23 d'octubre fins al 10 de novembre de 1956.

Des del discurs secret de crítica als excessos de Stalin realisat per Nikita Jruschov (successor al front de l'URSS en el XX Congrés del PCUS) el poble hongarés havia solicitat contínuament la llibertat necessària per a elegir el seu propi sistema polític alluntat del comunisme. Aixina, varen sorgir per tota Hongria moviments que demandaven que es posara vedat a les activitats de la policia secreta.

El tumult va començar com una protesta estudiantil que va atraure a mils de persones a una marcha pel centre de Budapest cap al edifici del Parlament hongarés. Una delegació estudiantil va ser detinguda quan entrabar a l'edifici de la ràdio estatal en l'intenció de transmetre les seues demandes. Quan els manifestants en els carrers varen exigir la lliberació de la delegació, la Policia de Seguritat de l'Estat (Államvédelmi Hatóság o ÁVH, la policia política hongaresa) va obrir fòc des de l'interior de l'edifici. Alguns soldats soviètics varen disparar a la ÁVH, degut a que varen creure per equivocació que estaven sent objecte d'un atac. Alguns manifestants varen contestar els dispars en les armes preses de la ÁVH o brindades pels soldats hongaresos que es varen unir a l'alçament.

La notícia es va difondre ràpidament i va dur a l'esclat de desórdens i violència en la capital. La revolució es va expandir ràpidament per tota Hongria i el govern d'András Hegedüs va ser derrocat. Mills es varen organisar en milícies per a combatre a la ÁVH i a les tropes soviètiques. Comunistes prosoviéticos i membres de la ÁVH varen ser a sovint eixecutats o encarcerats, al mateix temps que antics presoners polítics varen ser lliberats i armats. Consells improvisats varen arrebatar el control municipal al Partit Comuniste Hongarés i varen exigir canvis polítics. El nou govern encapçalat per Imre Nagy va dissoldre formalment la ÁVH, va declarar la seua intenció de retirar-se del Pacte de Varsòvia i va prometre restablir les eleccions lliures. Per a fins d'octubre, els combats casi havien cessat i va començar una sensació de normalitat.

A diferència de lo succeït en les Protestes de Poznań contra el govern de la República Popular de Polònia, la Revolució hongaresa qüestionava l'estil de govern estalinista i, per tant, amenaçava la naturalea mateixa del règim prosoviético de partit únic. Aixina, despuix d'haver anunciat la seua voluntat de negociar el retir de les forces soviètiques, el Politburó va canviar d'idea i es va movilisar per a esclafar la revolució. Aprofitant que Occident es trobava dividit a causa de la crisis de Suez, el eixèrcit soviètic va movilisar 31 550 soldats i 1130 tancs i el 4 de novembre de 1956 va invadir Budapest i atres regions del país. La resistència hongaresa va continuar fins al 10 de novembre. Més de 2500 hongaresos i 722 soldats soviètics varen perir en el conflicte i uns 200 000 hongaresos varen fugir en calitat de refugiats. Els arrests massius i les acusacions varen continuar per mesos. Per a giner de 1957, el nou govern instalat pels soviètics i liderat per János Kádár havia reprimit tota oposició pública.

Tals accions soviètiques varen provocar el rebuig de molts marxistes de la Europa Occidental, pero varen enfortir el control soviètic sobre Europa central. La discussió pública sobre la revolució va estar prohibida en Hongria durant més de trenta anys; pero, des del desgel dels anys 1980, ha segut objecte d'intens estudi i debat. En la creació de la Tercera República Hongaresa en 1989, el 23 d'octubre va ser declarat festa nacional en commemoració de la Revolució de 1956.

Preludi

Durant la Segona Guerra Mundial, el llavors Regne d'Hongria va ser membre de les potències de l'Eix, de manera que es va convertir en aliada de les forces de la Alemània nazi, la Itàlia fascista, Romania i Bulgària. Com a part d'esta, en 1941, les tropes hongareses varen participar en la ocupació de Yugoslàvia i en la invasió de l'Unió Soviètica. No obstant, el Eixèrcit Rojo va forçar el replec dels invasores de l'Eix i, en 1944, les tropes soviètiques alvançaven cap a Hongria. Per temor a una invasió, el govern hongarés va iniciar negociacions per a un armistici en els aliats, pero estes varen terminar quan Alemània va invadir i va ocupar el país, a on va establir el seu propi règim pro-Eix. Tant les forces hongareses com les alemanes estacionades en Hongria varen ser posteriorment derrotades quan l'Unió Soviètica va invadir el país en 1945.

Ocupació en la posguerra

Despuix de la Segona Guerra Mundial, Hongria —aliada d'Alemània durant la mateixa— va ser ocupada pel Eixèrcit Rojo i va caure baix la esfera d'influència soviètica. Hongria va iniciar el periodo de posguerra com una democràcia multipartidista, en la que les eleccions de 1945 varen donar com resultat un govern de coalició baixe la direcció del primer ministre Zoltán Tildy; no obstant, el Partit Comuniste d'Hongria, un grup marxiste-leninista que compartia els principis ideològics del govern soviètic, arrancava contínuament menudes concessions en un procés denominat «Tàctica del salami», que va socavar l'influència del govern electe, a pesar del fet d'haver rebut solament el 17 % del vot.

Despuix de les eleccions de 1945, es va forçar la transferència de la cartera del Ministeri de l'Interior —que supervisava a la policia de seguritat de l'Estat hongarés (Államvédelmi Hatóság, més vesprada coneguda com ÁVH)— del Partit Independent Cívic dels Menuts Propietaris i dels Treballadors Agraris a un membre del Partit Comuniste. El ministre de l'Interior comuniste László Rajk va convertir a la ÁVH en una institució que amprava métodos d'intimidació, acusacions falses, encarcerament i tortura per a eliminar tota oposició política.

El breu periodo de democràcia multipartidaria va aplegar al seu fi quan el Partit Comuniste d'Hongria es va fusionar en el Partit Socialdemócrata Hongarés per a formar el Partit Hongarés dels Treballadors, que va presentar una llista electoral sense opositors en 1949. Llavors, va ser declarada la República Popular d'Hongria. Per a 1949, els soviètics havien firmat un tractat d'assistència mútua en Hongria que otorgava a la Unió Soviètica el dret a una presència militar contínua, en la qual cosa li assegurava el control polític suprem.

En ser socialiste revolucionari, el Partit Comuniste Hongarés va escomençar a reemplaçar l'economia capitalista en una socialista i, com a part d'este procés, va mamprendre una nacionalisació radical basada en el model soviètic. Esta acció va produir estancament econòmic, estàndarts de vida més baixos i un profunt malestar. Els escritors i periodistes varen ser els primers en expressar obertament les seues crítiques al govern i les polítiques preses, en publicar artículs crítics en 1955. Cap al 22 d'octubre de 1956, els estudiants de l'Universitat Tècnica havien resucitat el consell estudiantil prohibit, MEFESZ, i varen organisar una protesta el 23 d'octubre, que va desencadenar en una série d'events que va dur directament a la revolució.

Repressió política i decliu econòmic

Hongria es va convertir en una república popular, baixe un règim polític unipartidista de cort estalinista, baixe el liderage severament autoritari de Mátyás Rákosi. La policia de seguritat de l'Estat (ÁVH) va escomençar una série de porgues de més de 7000 dissidents, els qui varen ser denunciats com «titoistas» o «agents occidentals» i forçats a confessar en farses judicials, despuix de la qual cosa varen ser reubicats en un camp de concentració a l'est d'Hongria. En 1949, el govern de Mátyás Rákosi va arrestar, va torturar i va condenar a la moradura József Mindszenty en un juí farsa per traïció contra Hongria, per colaboració en la Alemània nazi en el Holocaust en Hongria.

De 1950 a 1952, la policia política va reubicar de manera forçada a mils de persones per a obtindre propietats i estage per als membres del Partit dels Treballadors Hongaresos, aixina com per a eliminar l'amenaça de la classe intelectual i burguesa. Mils de persones varen ser arrestades, torturades, jujades i encarcerades en camps de concentració, deportades a l'est o eixecutades, incloent al fundador de la ÁVH, László Rajk. En solament un any, més de 26 000 persones varen ser reubicades de Budapest. Com a conseqüència, va ser molt difícil conseguir mà d'obra i estage. Generalment, els deportats varen experimentar condicions de vida terribles i varen ser obligats a convertir-se en mà d'obra esclava en granges colectives. Molts varen morir com a resultat de les males condicions de vida o la malnutrición.

El govern de Rákosi va politisar per complet el sistema educatiu hongarés en la finalitat de suplantar les classes educades en una «intelligentsia treballadora». L'estudi del idioma rus i l'instrucció política comunista es varen convertir en obligatoris en les escoles i universitats de tot el país. Les escoles religioses varen ser nacionalisades i els líders eclesiàstics varen ser reemplaçats per aquells lleals al govern. En 1949, el líder de la Iglésia catòlica en Hongria, la moradura József Mindszenty, va ser arrestat i sentenciat a cadena perpètua per traïció. Baixe la direcció de Rákosi, el govern hongarés va estar entre els més repressius d'Europa. Entre les víctimes es trobava el polític comuniste László Rajk, el ministre de l'interior que va establir la policia secreta ÁVH.

Decliu econòmic

L'economia hongaresa de la posguerra va deure enfrontar múltiples desafius. Hongria va accedir a pagar reparacions de guerra per aproximadament 300 millons de dólars a la Unió Soviètica, Checoslovàquia i Yugoslàvia, i a mantindre les guarnicions soviètiques. En 1946, el Banc Nacional d'Hongria va estimar el cost de les reparacions «entre el 19 i el 22 % de l'ingrés anual nacional». En 1946, la moneda hongaresa va experimentar una marcada depreciació que va dur a una de les més altes taxes històriques d'hiperinflación conegudes. La participació d'Hongria en el Consell d'Ajuda Mútua Econòmica patrocinat per l'Unió Soviètica va impedir que comerciara en Occident o que rebera ajuda del Pla Marshall.

Si be la Renda per càpita es va incrementar en el primer terç de la década de 1950, el nivell de vida va caure. Enormes deduccions per a finançar l'inversió industrial varen reduir la Renda familiar disponible; la mala gestió va crear carències cròniques en aliments bàsics del que va resultar el racionament de pa, sucre, farina i carn. Les emissions d'abonaments estatals varen reduir encara més els ingressos dels ciutadans. El resultat net va ser que la renda real disponible dels treballadors i empleats en 1952 ascendia a dos terços de lo que havia segut en 1938; mentres que, en 1949, la proporció havia segut del 90 %. Estes polítiques varen tindre un efecte negatiu acumulatiu i varen alimentar el descontent, al mateix temps que la deute extern aumentava i la població experimentava escassea de bens.

Acontenyiments internacionals

El 5 de març de 1953, va fallir Iósif Stalin, #lo que va donar lloc al començ d'un periodo de reformes moderades en l'Unió Soviètica, durant les quals molts partits comunistes europeus varen desenrollar un ala reformista. En Hongria, el reformiste Imre Nagy va substituir com a primer ministre a Mátyás Rákosi, "El millor discípul hongarés de Stalin". No obstant, Rákosi va permanéixer al front de la Secretaria General del Partit, i des d'eixe lloc va ser capaç de tirar avall la majoria de les reformes propostes per Nagy. En abril de 1955, hi havia conseguit descareditar a Nagy i va conseguir el seu removiment del càrrec. Despuix del denominat "Discurs secret" de Nikita Jrushchov de febrer de 1956, en el que denunciava a Stalin i als seus protegits, Rákosi va ser depost de la Secretaria General del Partit i va ser remplazado per Erno Gerő el 18 de juliol de 1956.

El 14 de maig de 1955, la Unió Soviètica va crear el Pacte de Varsòvia, nugant a Hongria a l'Unió Soviètica i a les seues estats satèlits en Europa Central i de l'Est. Entre els principis d'esta aliança es trobava el "respecte a l'independència i sobirania dels estats" i la "no interferència en els seus assunts interns".

En 1955, el Tractat de l'Estat austríac i la subsegüent declaració de neutralitat va establir a Àustria com un país desmilitarizar i neutral. Açò va aumentar les esperances hongareses de també convertir-se en neutral, per #lo que Nagy considerava "la possibilitat de que Hongria adopte un estatus neutral seguint el patró austríac". La neutralitat austríaca va alterar el càlcul del planejament militar de la Guerra Freda, ya que dividia geogràficament a l'aliança de la OTAN, per #lo que l'importància estratègica d'Hongria per al Pacte de Varsòvia s'incrementava.

En juny de 1956, un alçament de treballadors polacs en Poznań va ser esclafat pel govern d'eixe país, en varis manifestant morts i ferits. Com a resposta a la demanda popular, en octubre de 1956, el govern va nomenar com a primer secretari del Partit Obrer Unificat Polac al recentment rehabilitat comuniste reformiste Władysław Gomułka, en mandat per a negociar concessions comercials i reduccions de tropa en el govern soviètic. Despuix d'uns dies tensos de negociacions, el 19 d'octubre, els soviètics es varen rendir davant les demandes reformistes de Gomułka. Les notícies de les concessions guanyades pels polacs, conegudes com el Octubre polac, varen animar a molts hongaresos a esperar concessions similars per a Hongria i estos sentiments varen contribuir significativament al clima polític altament carregat que va prevaldre en Hongria en la segona mitat d'octubre de 1956.

Increment del malestar social

La renúncia de Rákosi en juliol de 1956 va animar als estudiants, escritors i periodistes a ser més actius i crítics en la política. Els estudiants i els periodistes varen escomençar una série de fórums intelectuals a on examinaven els problemes que enfrontava Hongria. Estos fórums, cridats círculs Petõfi, es varen fer molt populars i varen atraure a mils de participants. El 6 d'octubre de 1956, László Rajk, qui havia segut eixecutat pel govern de Rákosi, va ser sepultat novament en una cerimònia emotiva que va enfortir a l'oposició partidària, i, més vesprada, en eixe més, el reformiste Imre Nagy va ser rehabilitat en dret a una membresía completa en el Partit Comuniste Hongarés.

El 16 d'octubre de 1956, els estudiants universitaris en Szeged varen desairar al sindicat comuniste oficial d'estudiants, el DISZ, en restablir el MEFESZ (Sindicat d'estudiants de l'Universitat Húngaria i de l'Acadèmia), una organisació estudiantil democràtica, prèviament prohibida baix la dictadura de Rákosi. En qüestió de dies, grups d'estudiants de Pécs, Miskolc i Sopron varen seguir esta iniciativa. El 22 d'octubre, els estudiants de l'Universitat tècnica de Budapest compilaron una llista de 16 punts que contenien vàries demandes de política nacional. Luego que els estudiants varen escoltar que el Sindicat d'Escritors Hongaresos planejava el dia següent expressar solidaritat en els moviments pro-reformes en Polònia presentant una corona de flors a l'estàtua de General Bem, un héroe de la Guerra d'Independència (1848-1849), polac de naiximent, els estudiants varen decidir organisar una demostració paralela de simpatia.

Revolució

Primers dispars

La vesprada del 23 d'octubre de 1956 aproximadament 20 000 manifestants es varen reunir entorn a l'estàtua de Bem. Péter Veres, president del sindicat d'escritors, va llegir un manifest a la multitut, els estudiants varen llegir els seus proclames i la multitut va cantar la censurada "Cançó Nacional" (Nemzeti dal), que el seu estribillo expressa: "Jurem que no permaneixerem més temps com a esclaus". Algú en la multitut va llevar el escude comunista de la bandera hongaresa, deixant un buit distintiu i uns atres ho varen imitar ràpidament.

Posteriorment, la major part de la multitut va creuar el Danubio per a unir-se als manifestants que es trobaven en les afores de l'edifici del Parlament. Cap a les 6 de la vesprada, la multitut havia aumentat a més de 200 000 persones; la manifestació era animada, pero pacífica.

Sobre les 08:00, el primer secretari Ernő Gerő va transmetre un discurs en el que condenava les demandes dels escritors i els estudiants i calificava als manifestants com una turba reaccionària. Enujats en el rebuig de llínea dura de Gerő, alguns manifestants varen decidir complir una de les seues demandes: l'afonada del monument a Stalin, una estàtua de bronze de 10 metros d'alt que havia segut erigida en 1951 en el lloc a on anteriorment es trobava una iglésia, que va ser demolida per a donar espai al monument de Stalin. Per a les 9.30 p. m., l'estàtua va ser tirada avall i la multitut jubilosa celebrava emplaçant banderes hongareses en les botes de Stalin que va ser lo únic que va quedar de l'estàtua.

Aproximadament al mateix temps, una gran flota es va reunir en l'edifici de la Ràdio Budapest que estava fortament protegit per la ÁVH. El detonant va ocórrer quan una delegació que intentava difondre les seues demandes va ser detinguda i la multitut es va tornar progressivament rebel mentres es difonien rumors de que els manifestants havien segut tirotejats. Des de les finestres de l'edifici es varen tirar gasos llacrimògens i la ÁVH va obrir fòc sobre la flota, causant vàries víctimes. La ÁVH va tractar de reabastecerse amagant armes dins d'una ambulància, pero la multitut va detectar el ardid i varen interceptar el vehícul. Soldats hongaresos enviats per a rellevar a la ÁVH varen dubtar i, després, varen llevar les estreles roges de les seues gorres, per a prendre partit en la flota. En reacció a l'atac de la ÁVH, els manifestants varen respondre violentament. Varen incendiar coches de policia, es varen apoderar de les armes de depòsits militars i les varen distribuir a les masses, mentres que els símbols del règim comuniste varen ser vandalizados.

La lluita s'estén i el govern cau

Durant la nit del 23 d'octubre, el secretari del Partit Comuniste Hongarés Ernő Gerő va solicitar l'intervenció militar soviètica per a "sofocar una manifestació que estava alcançant una escala major sense precedents". Els líders soviètics havien formulat plans de contingència per a una intervenció en Hongria varis mesos abans. Cap a les 2 a. m., de la matinada del 24 d'octubre, tancs soviètics varen entrar en Budapest, baixe les órdens del ministre de defensa soviètic.

El 24 d'octubre, els tancs soviètics es trobaven estacionats fòra de l'edifici del Parlament i soldats soviètics custodiaven els ponts clau i els creus de carrers. Els revolucionaris armats varen montar barricadas per a defendre la ciutat i es va informar que havien capturat alguns tancs soviètics a mig matí. Eixe dia, Imre Nagy va reemplaçar a András Hegedüs com a primer ministre. Per la ràdio, Nagy va fer una crida al fi de la violència i va prometre iniciar les reformes polítiques que havien segut pospostes tres anys abans. La població va continuar armant-se quan va esclatar violència esporàdica. Els manifestants armats es varen apoderar de l'edifici de la ràdio. En les oficines del periòdic comuniste Szabad Nép, manifestants desarmats varen ser tirotejats per guàrdies de la ÁVH que varen fugir quan varen aplegar els manifestants armats. En este punt, l'ira dels revolucionaris es va enfocar en la ÁVH; Les unitats militars soviètiques encara no havien entaulat combat totalment i varen córrer rumors de que algunes tropes soviètiques mostraven la seua simpatia als manifestants.

El 25 d'octubre, una massa es va reunir front a l'edifici del Parlament. Unitats de la ÁVH varen escomençar a disparar a la multitut des de les teulades dels edificis veïns. Alguns soldats soviètics varen respondre en dispars a la ÁVH, creent erròneament que eren els objectius del tiroteig. Abastits d'armes preses de la ÁVH o donades pels soldats hongaresos que es varen unir al tumult, algunes persones de la multitut varen escomençar a disparar.

Els atacs al Parlament varen forçar el colapse del govern. El primer secretari del Partit Comuniste Ernő Gerő i l'ex primer ministre András Hegedűs varen fugir a l'Unió Soviètica; per la qual cosa, Imre Nagy va ser nomenat primer ministre i János Kádár en primer secretari del Partit Comuniste. Els revolucionaris varen escomençar una ofensiva agressiva contra les tropes soviètiques i els remanentes de la ÁVH.

Mentres la resistència hongaresa barallava contra els tancs soviètics usant cocteles molotov en els estrets carrers de Budapest, sorgien consells revolucionaris a nivell nacional que assumien l'autoritat governamental local i convocaven a folgues generals. Els símbols públics comunistes, tals com les estreles roges i els monuments commemoratius de guerra soviètics varen ser retirats i els llibres comunistes cremats. Varen sorgir milícies revolucionàries espontànees, com el grup de 400 hòmens més o menys liderats per József Dudás, que varen atacar i varen matar a simpatisants soviètics i a membres de la ÁVH. Les unitats soviètics varen lluitar principalment en Budapest; en atres parts, en zones rurals, la situació estava majorment tranquila. Els comandants soviètics a sovint varen negociar cessacions al fòc locals en els revolucionaris. En algunes regions, les forces soviètiques varen conseguir sofocar l'activitat revolucionària. En Budapest, la lluita contra els soviètics va aplegar a un punt mort i les hostilitats varen escomençar a decaure. El general hongarés Béla Király, lliberat d'una cadena perpètua per ofenses polítiques i actuant en el respal del govern de Nagy, va buscar restaurar l'orde unificant elements de la policia, eixèrcit i grups insurgents en una Guàrdia Nacional. Es va concertar un alto el fuego el 28 d'octubre i el 30 d'octubre, la majoria de les tropes soviètiques s'havien retirat de Budapest a les seues guarnicions en les afores de la ciutat.

Interludio

Els combats havien cessat virtualment entre el 28 d'octubre i el 4 de novembre, quan molts hongaresos varen creure que les unitats militars soviètiques estaven verdaderament retirant-se d'Hongria.

El nou Govern Nacional Hongarés

La ràpida propagació del tumult en els carrers de Budapest i l'abrupta caiguda del govern de Gerő-Hegedűs va deixar sorpresa a la nova direcció nacional i, al principi, desorganisada. Nagy, un reformiste lleal al Partit, que es va descriure a sí mateixa com a posseïdor de "solament modestes habilitats polítiques", va apelar inicialment a la calma i a una tornada de l'antic orde. Nagy era l'únic líder hongarés restant en credibilitat en abdós bandos (hongarés i soviètic) i "va concloure que estava tenint lloc un alçament popular més que una contrarrevolución". Despuix de cridar en una alocució radial del 27 d'octubre, a la insurgencia en curs "un ampli moviment democràtic de masses", Nagy va formar un govern que va incloure alguns ministres no comunistes. Este nou Govern Nacional va abolir tant la ÁVH com el sistema unipartidista.

Degut a que va mantindre el mando sol dèu dies, el Govern Nacional va tindre poca oportunitat de clarificar les seues polítiques en detalls; no obstant, les editorials periodístiques d'eixe llavors varen emfatisar que Hongria devia ser una democràcia social multipartidista i neutral. Molts presoners polítics varen ser lliberats, sent el cas més notable el del Moradura József Mindszenty. Els partits polítics que havien segut prèviament prohibits, com el Partit dels Menuts Propietaris i el Partit Nacional dels Llauradors, varen reaparéixer per a unir-se a la coalició.

Els consells revolucionaris locals formats en tota Hongria, que generalment no varen participar del Govern Nacional en Budapest, varen assumir vàries responsabilitats de governs locals de l'extint Partit Comuniste. Per al 30 d'octubre, estos consells havien segut oficialment aprovats pel Partit Hongarés dels Treballadors i el govern de Nagy els va demanar el seu respal com "òrguens locals democràtics formats durant la Revolució". D'igual manera, es varen establir consells obrers en les mines i plantes industrials, a on moltes regulacions impopulars varen ser eliminades, com és el cas de les normes de producció. Els consells obrers es varen esforçar per a manejar l'empresa al mateix temps que protegien els interessos dels treballadors. D'esta manera, varen establir una economia socialista lliure de control partidari rígida. El control local dels consells no va estar sempre exent d'episodis sanguinosos: en Debrecen, Győr, Sopron, Mosonmagyaróvár i atres ciutats, multitut de manifestants varen ser tirotejats per la ÁVH, en moltes pèrdues de vides. La ÁVH va ser desarmada, a sovint per la força, en molts casos en ajuda de la policia local.

Perspectiva soviètica

El 24 d'octubre, el Politburó va discutir els #alçament polítics en Polònia i en Hongria. Una facció d'ala dura, liderada per Mólotov, pressionava per una intervenció, pero Jrushchov i el mariscal Zhúkov s'oponien inicialment. Una delegació en Budapest va reportar que la situació no era tan extrema com havia segut descrita. Jrushchov va sostindre que creïa que la petició del secretari del Partit Ernő Gerő per a que intervingueren indicava que el Partit Comuniste Hongarés mantenia encara la confiança de la població hongaresa. Ademés, va vore les protestes no com una lluita ideològica, sino com el descontent popular per temes econòmics i socials bàsics que no havien segut resolts.

Despuix del debat, el 30 d'octubre es va decidir no eliminar el nou govern hongarés. Inclús el mariscal Gueorgui Zhúkov va dir: "Deuríem retirar tropes de Budapest i, si és necessari, de tota Hongria. Esta és una lliçó per a nosatres en l'esfera militar i política". Varen adoptar una Declaració del Govern de l'Unió Soviètica sobre els Principis de Desenroll i posterior enfortiment de l'amistat i cooperació entre l'Unió Soviètica i atres estats socialistes, que va ser fet públic el dia següent. Este document proclamava: "El Govern soviètic està preparat per a entrar en negociacions apropiades en el govern de la República Popular Hongaresa i atres membres del Tractat de Varsòvia sobre la qüestió de la presència de tropes soviètiques en el territori d'Hongria". Per tant, per un breu moment, semblava que podia haver una solució pacífica.

El 30 d'octubre, els manifestants armats hongaresos varen atacar el destacament de la ÁVH que custodiava la sèu de Budapest del Partit Hongarés de Treballadors, incitats per rumors de que retenien presoners allí i els tirotejos previs a manifestants per part de la ÁVH en la ciutat de Mosonmagyaróvár. Més de 20 oficials de la ÁVH varen ser assessinats, alguns d'ells linchados per la massa. Els tancs de l'eixèrcit hongarés enviats a rescatar la sèu del Partit varen bombardejar equivocadamente l'edifici. El cap del comité del Partit en Budapest, Imre Mező, va ser ferit i més vesprada va morir. Poques hores despuix, es varen mostrar escenes d'estos fets en els noticieros soviètics. Els líders revolucionaris d'Hongria varen condenar l'incident i varen apelar a la calma, en la qual cosa la violència de la flota pronte va disminuir, pero les imàgens de les víctimes varen ser usades com a propaganda per varis òrguens comunistes.

El 31 d'octubre, els líders soviètics varen decidir revertir la seua decisió del dia anterior. Existix desacort entre els historiadors sobre si la declaració d'Hongria d'eixir del Pacte de Varsòvia va causar la segona intervenció soviètica. Pero, els documents de la reunió del Politburó del 31 d'octubre registren que la decisió d'intervenció militar va ser presa un dia ans que Hongria declarara la seua neutralitat i la retirada del Pacte de Varsòvia. No obstant, alguns historiadors russos que no defenen l'era comunista mantenen que la declaració de neutralitat hongaresa va causar que el Kremlin intervinguera per segona volta. Dos dies abans, el 30 d'octubre, quan els representants del Politburó soviètic, Anastás Mikoyán i Mijaíl Súslov estaven en Budapest, Nagy havia insinuat que la neutralitat era un objectiu a llarc determini per a Hongria i que estava esperant discutir este assunt en els líders del Kremlin. Esta informació va ser transmesa a Moscou per Mikoyán i Súslov. Per a eixe moment, Jrushchov estava en la Dacha de Stalin, considerant les seues opcions sobre Hongria. Un dels seus empleats va dir que la declaració de neutralitat va ser un factor important en la decisió subsecuente de recolzar una intervenció. Ademés, alguns líders hongaresos de la revolució, aixina com els estudiants, havien exigit molt abans la retirada del seu país del Pacte de Varsòvia i açò puc haver influenciat en la presa de decisions soviètica.

Els dirigents soviètics varen decidir trencar l'alto el fuego, de facto i esclafar el tumult hongarés El pla consistia en declarar un "Govern Revolucionari Provisional" baixe el mando de János Kádár, qui solicitaria assistència soviètica per a restaurar l'orde. D'acort en el testimoni de testics, Kádár va estar en Moscou al començament de novembre, i estava en contacte en l'embaixada soviètica mentres era encara membre del govern de Nagy. Es varen enviar delegacions a atres governs comunistes en Europa de l'Est i China, buscant evitar un conflicte regional i es varen preparar mensages propagandístics per a divulgar tan pronte haguera escomençat la segona intervenció soviètica. Per a dissimular estes intencions, els diplomàtics soviètics devien comprometre's en el govern de Nagy en conversacions per a discutir la retirada de les forces soviètiques.

Segons algunes fonts, el líder chinenc Mao Zedong va jugar un paper important en la decisió de Jrushchov de sofocar el tumult hongarés. El vicepresident del Partit Comuniste de China (PCCh), Liu Shaoqi, va pressionar a Jrushchov per a manar tropes i terminar en l'alçament per la força. Encara que les relacions entre China i l'Unió Soviètica s'havien deteriorat durant els anys anteriors, les paraules de Mao encara tenien gran pes en el Kremlin i varen estar en contacte freqüent durant la crisis. Inicialment, Mao es va opondre a la segona intervenció i esta informació va ser transmesa a Jrushchov el 30 d'octubre, ans que es reunira el Politburó i es decidira l'intervenció. Després, Mao va canviar d'opinió a favor de l'intervenció, pero segons William Taubman no queda clar quàn i cóm Jrushchov es va enterar d'açò i, per tant, si és que va influenciar en la seua decisió del 31 d'octubre.

De l'1 al 3 de novembre, Jrushchov va deixar Moscou per a trobar-se en els seus aliats d'Europa de l'Est i informar-los de la decisió d'intervindre. En primer lloc, es va entrevistar en Władysław Gomułka en Brest (Bielorússia). Després, es va entrevistar en els líders de Romania, Checoslovàquia i Bulgària en Bucarest. Finalment, Jrushchov va ser en Georgi Malenkov a Yugoslàvia, a on es varen trobar en Tito. Els yugoslavo varen persuadir a Jrushchov per a que elegira a János Kádár en lloc de Ferenc Münnich, com el nou líder d'Hongria.

Reacció internacional

Vore també: Sessions especials d'emergència de l'Assamblea General de les Nacions Unides

Encara que el secretari d'Estat dels Estats Units va recomanar el 24 d'octubre que el Consell de Seguritat de Nacions Unides accedixca discutir la situació en Hongria, es varen prendre poques accions immediates per a emetre una resolució. Com a resposta a la pregària de Nagy al moment de la segona intervenció soviètica el 4 de novembre, la resolució del Consell de Seguritat crítica cap a les accions soviètiques va ser vetada per l'Unió Soviètica. La Assamblea General, per un vot de 50 a favor, 8 en contra i 15 abstencions, conminó a l'Unió Soviètica a que terminara en la seua intervenció en Hongria, pero el govern recentment constituït de Kádár va rebujar als observadors de l'ONU.

El president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, estava al tant d'un estudi detallat de la resistència hongaresa que no recomanava una intervenció militar nortamericana, i de discussions polítiques prèvies dins del Consell de Seguritat Nacional que s'enfocaven en promoure el descontent en les nacions satèlits soviètiques, solament per mig de polítiques econòmiques i retòrica política. En una entrevista de 1998, l'embaixador hongarés Géza Jeszenszky va ser crític respecte a l'inacció d'Occident en 1956, citant l'influència de les Nacions Unides en eixa época i donant l'eixemple de la intervenció de les Nacions Unides en Corea de 1950 a 1953.

Durant l'alçament, la Ràdio Free Europe (RFE) en programes en llengua hongaresa va transmetre notícies sobre la situació política i militar, aixina com apelacions als hongaresos per a que lluitaren contra les forces soviètiques, incloent consells tàctics sobre métodos de resistència. Despuix de la repressió soviètica de la revolució, la RFE va ser criticada per haver enganyat al poble hongarés en l'idea de que la OTAN o l'ONU intervindrien si els ciutadans continuaven resistint.

Espanya li va propondre a Hongria la colaboració de 100000 voluntaris per a que desembarcaren en el país i aixina poder ajudar a la resistència, pero la carència d'avions que pogueren fer el viage sense repostar va fer impossible la missió puix països "dependents" d'Estats Units o l'ajuda directa d'un tercer país no varen voler saber res. Franco va mostrar la seua total disponibilitat a la venda de material militar si ben el problema seguia sent l'incapacitat de transport pel bloqueig europeu a Espanya, per #lo que finalment l'única ajuda real serà un tren carregat d'arròs als que si els varen permetre el trànsit per tindre una funció humanitària.

Intervenció soviètica del 4 de novembre

L'1 de novembre, Imre Nagy va rebre informes que sostenien que tropes soviètiques havien ingressat a Hongria per l'Est i s'estaven movent cap a Budapest. Nagy va buscar i va rebre garanties de part de l'embaixador soviètic Yuri Andrópov que l'Unió Soviètica no invadiria Hongria, encara que Andrópov sabia que açò no era cert. El gabinet, en János Kádár d'acort, va declarar la neutralitat d'Hongria, el retir del Pacte de Varsòvia i va solicitar assistència dels cossos diplomàtics en Budapest i al secretari general de l'ONU per a defendre la neutralitat d'Hongria. Es va solicitar a l'embaixador Andrópov informar al seu govern que Hongria escomençaria les negociacions sobre l'eixida de les forces soviètiques immediatament.

El 3 de novembre, una delegació hongaresa liderada pel ministre de Defensa Pál Maléter va ser invitada a assistir les negociacions sobre el retir soviètic en el comando militar soviètic en Tököl, prop de Budapest. Al voltant de la mijanit, el general Iván Serov, cap de la Policia de Seguritat Soviètica (NKVD) va ordenar l'arrest de la delegació hongaresa, i el dia següent, l'eixèrcit soviètic va atacar novament Budapest.

Esta segona intervenció soviètica, en el nom en clau "Operació Tribulí", va ser llançada pel mariscal Iván Kónev. Les cinc divisions soviètiques estacionades en Hongria abans del 23 d'octubre varen ser aumentades a un total de 17 divisions. El 8.º eixèrcit mecanisat baix la direcció del lloctinent general Hamazasp Babadzhanián i el 38.º eixèrcit comandado pel lloctinent general Hadzhi-Umar Mamsúrov del veí districte militar cárpato varen ser desplegats a Hongria per a esta operació. Segons s'informa, alguns soldats rasos soviètics varen creure que estaven sent enviats a Berlín per a lluitar contra els fascistes alemans. Per a les 9.30 p. m. del 3 de novembre, l'eixèrcit soviètic havia rodejat completament Budapest.

A les 3 del matí del 4 de novembre, tancs soviètics varen entrar en Budapest a lo llarc del costat Pest del Danubio en dos ofensives: una pel camí Soroksári des del sur i un atre pel camí Váci des del nort. Per això, abans d'haver-se disparat algun arma, els soviètics havien dividit efectivament la ciutat en dos, controlant tots els caps de pont i estaven protegits en la retaguàrdia per l'ample riu Danubio. Unitats blindades varen creuar cap a Buda i a les 04:25 de la matinada varen disparar els primers tirs a les barricades del camí Budaõrsi. Poc despuix, l'artilleria soviètica i els dispars dels tancs varen ser escoltats en tots els districtes de Budapest. L'Operació Tribulí va combinar colps aéreus, artilleria i l'acció coordinada de tancs i infanteria de 17 divisions. L'eixèrcit hongarés va posar resistència esporàdica, pero sense coordinació. Encara que alguns oficials de molt alts rancs eren obertament prosoviéticos, els soldats rasos eren abrumadoramente lleals a la revolució, per #lo que varen lluitar contra l'invasió o varen desertar. Les Nacions Unides va informar que no va haver incidents reportats d'unitats de l'eixèrcit hongarés que hagueren lluitat del costat dels soviètics.

A les 5:20 a. m. del 4 de novembre, Inre Nagy va transmetre el seu mensage final a la nació i al món, en el qual va anunciar que les forces soviètiques estaven atacant Budapest i que el Govern permaneixia en el seu lloc. L'estació de ràdio lliure Kossuth Rádió va detindre la seua transmissió a les 8:07 a. m. Una reunió d'emergència del gabinet va tindre lloc en l'edifici del Parlament, pero solament varen assistir tres ministres. Quan les tropes soviètiques varen aplegar a ocupar l'edifici, va seguir una evacuació negociada que va deixar al ministre d'Estat István Bibó com l'últim representant del Govern Nacional que va quedar en el seu lloc. En espera de ser arrestat, va escriure una proclamació commovedora sobre la pau i la veritat, dirigida a la nació i al món.

A les 6 a. m. del 4 de novembre, en el poble de Szolnok, János Kádár va proclamar el "Govern Revolucionari Hongarés Obrer-Llaurador". Va declarar que "devem posar fi als excessos dels elements contrarrevolucionarios. L'hora per a l'acció havia escomençat. Anem a defendre l'interés dels obrers i llauradors i els guanys de la democràcia popular". Més vesprada eixa mateixa nit, Kádár va cridar a "els lluitadors lleals de la verdadera causa del socialisme" a eixir dels seus amagatalls i alçar les armes; no obstant, el respal hongarés no es va materialisar. La lluita no va prendre el caràcter d'una guerra civil causant de divisions internes, sino més be de "un eixèrcit estranger ben equipat que va esclafar al moviment nacional en una força marejant i va eliminar el Govern".

Per a les 8 a. m., la defensa organisada de la ciutat va desaparéixer despuix que l'estació radial fora capturada i molts defensors es replegaren a posicions fortificadas. Els civils hongaresos es varen separar de lo més fort de la lluita, mentres que les tropes soviètics es varen esforçar poc en diferenciar objectius militars de civils. Per este motiu, els tancs soviètics varen alvançar a sovint molt despacio a lo llarc de les vies principals, disparant indiscriminadament als edificis. La resistència hongaresa més forta es va ubicar en les àrees industrials de Budapest, les quals varen ser fixades com a objectiu prioritari de l'artilleria soviètica i els atacs aéreus. L'últim bosso de resistència en el barri de Csepel de Budapest va demanar una cessació al fòc el 10 de novembre. Més de 2500 hongaresos i 722 tropes soviètiques havien mort i mills més estaven ferits.

Seqüeles

Hongria

Entre el 10 de novembre i el 19 de decembre, els consells obrers varen negociar directament en els ocupants soviètics. Si be varen conseguir algunes lliberacions de presoners, no varen conseguir un retir soviètic. Mils d'hongaresos varen ser arrestats, encarcerats i deportats a l'Unió Soviètica, molts d'ells sense evidència. Aproximadament 200 000 hongaresos varen fugir d'Hongria, uns 26 000 varen ser somesos a juí en el govern de Kádár i, d'ells, 13 000 varen ser encarcerats. L'ex canceller hongarés Géza Jeszenszky va calcular en 350 el número d'eixecucions. Tant la resistència armada esporàdica com les folgues convocades pels consells obrers varen continuar fins a mediats de 1957, causant una substancial interrupció econòmica.

En la major part de Budapest baix control soviètic per al 8 de novembre, Kádár va ser designat primer ministre de el "Govern Revolucionari Obrer-Llaurador" i en secretari general del Partit Comuniste Hongarés. Pocs hongaresos es varen unir al Partit reorganisat, havent segut la seua cúpula porgada baix la supervisió del Presidium soviètic, dirigit per Georgi Malenkov i Mijaíl Súslov. Encara que la membresía del Partit va disminuir de 800 000 abans de la revolució a 100 000 per a decembre de 1956, Kádár va incrementar constantment el seu control sobre Hongria i va neutralisar als dissidents. El nou govern esperava rebre respal en adoptar principis populars d'autodeterminació hongaresa, expressats durant el tumult, pero les tropes soviètiques varen permanéixer. Despuix de 1956, l'Unió Soviètica va porgar severament el eixèrcit hongarés i reinstituyó la adoctrinación política en les unitats que varen quedar. En maig de 1957, l'Unió Soviètica va incrementar les seues tropes en Hongria i, per un tractat, Hongria va acceptar la presència soviètica de manera permanent.

La Creu Roja i el eixèrcit austríac varen establir camps de refugiats en Traiskirchen (districte de Baden) i en Graz. Imre Nagy junt en Georg Lukács, Géza Losonczy i la viuda de László Rajk, Júlia, es varen refugiar en l'embaixada de Yugoslàvia quan les forces soviètiques varen ingressar a Budapest. A pesar de les garanties d'un passe segur fòra d'Hongria pels soviètics i el govern de Kádár, Nagy i el seu grup varen ser arrestats quan intentaven deixar l'embaixada el 22 de novembre i varen ser duts a Romania. Losonczy va morir durant una folga de fam en presó a l'espera de juí, quan els seus carcelers "imprudentment varen espentar un tubo d'alimentació a l'interior del seu tráquea". El restant del grup va ser tornat a Budapest en 1958. Nagy va ser eixecutat, junt en Pál Maléter i Miklós Gimes, despuix de ser somesos a juïns secrets en juny de 1958. Els seus cossos varen ser ubicats en tombes sense marcar en el cementeri municipal en les afores de Budapest.

Per a 1963, la majoria dels presos polítics de la Revolució Hongaresa de 1956 havien segut lliberats. Durant l'assalt soviètic a Budapest de novembre de 1956, es va concedir asil polític al moradura Mindszenty en l'embaixada dels Estats Units, a on va viure pels següents 15 anys, negant-se a abandonar Hongria a menos que el govern revertira la seua condena de 1949 per traïció. Per la seua salut deteriorada i a un demanat de la Santa Sèu, finalment va deixar l'embaixada per a dirigir-se a Àustria en setembre de 1971.

Internacional

A pesar de la retòrica de la Guerra Freda d'Occident a favor d'una restricció de la dominació d'Europa de l'Est per part de l'Unió Soviètica i de les promeses soviètiques d'un imminent triumfo del socialisme, els líders nacionals d'eixe periodo varen vore el fracàs del tumult en Hongria com una evidència de que la Guerra Freda en Europa havia aplegat a un punt mort. El Canceller d'Alemània de l'Oest, Heinrich von Brentano, va recomanar que les persones d'Europa de l'Est es desanimaren de "prendre accions dramàtiques que podrien tindre conseqüències desastroses per a ells mateixos". El secretari general de la OTAN, Paul-Henri Spaak, va calificar al tumult hongarés com "el suïcidi colectiu de tot un poble". En una entrevista de 1957, Jrushchov va comentar que "el respal dels Estats Units... és més be d'una naturalea del respal que el que dona la corda a l'home penjat". Dotze anys més vesprada, quan les forces soviètiques varen terminar en un moviment similar cap a la lliberalisació en Checoslovàquia, el primer secretari Alexander Dubček, recordant l'experiència hongaresa, va demanar als seus ciutadans no resistir l'ocupació.

En giner de 1957, el secretari general de l'ONU Dag Hammarskjöld, actuant en resposta a les resolucions de l'Assamblea General que solicitaven investigació i observació dels events en l'Hongria ocupada pels soviètics, va establir el Comité Especial sobre el Problema d'Hongria. El Comité, en representants d'Austràlia, Ceilan (actual Sri Lanka), Dinamarca, Tunis i Uruguay, va realisar audiències en Nova York, Ginebra, Roma, Viena i Londres. Durant cinc mesos, varen ser entrevistats 111 refugiats, incloent ministres, comandants militars i atres oficials del govern de Nagy, obrers, membres del consell revolucionari, gerents de fàbriques i tècnics, comunistes i no comunistes, estudiants, escritors, professors, personal mèdic i soldats hongaresos. També es varen revisar documents, periòdics, transcripcions de radi, fotografies, imàgens de video i atres registres d'Hongria, aixina com testimoni escrit d'atres 200 hongaresos. Els governs d'Hongria i Romania varen negar als oficials del Comité de l'ONU l'entrada i el govern de l'Unió Soviètica no va respondre als demanats d'informació. L'informe del Comité de 268 pàgines de llarc va ser presentat a l'Assamblea General en juny de 1957 per a documentar el curs de la rebelió i l'intervenció soviètica, i concloent que el govern de Kádár i l'ocupació soviètica violaven els drets humans del poble hongarés. Es va aprovar una resolució de l'Assamblea General que deploraba la repressió del poble hongarés i l'ocupació soviètica, pero no es va prendre cap atra acció.

Els events en Hongria varen produir fractures ideològiques a l'interior dels partits comunistes en l'oest d'Europa. Dins del Partit Comuniste Italià (PCI) va seguir una escissió: la majoria dels membres ordinaris i la cúpula del partit, incloent a Palmiro Togliatti i a Giorgio Napolitano, varen vore els insurgent hongaresos com contrarrevolucionarios, com ho va informar L'Unità, el periòdic oficial del PCI. No obstant, Giuseppe Vaig donar Vittorio, cap de la Confederació General Italiana de Treball (CGIL), va repudiar la posició de la cúpula, com també ho varen fer els prominents membres del partit Antonio Giolitti, Loris Fortuna i molts atres intelectuals comunistes influents, que més vesprada varen ser expulsats o varen deixar el partit. Pietro Nenni, el secretari nacional del Partit Socialiste Italià, un aliat propenc del PCI, també es va opondre a l'intervenció soviètica. Napolitano, elegit en el 2006 President de la República Italiana, va escriure en la seua autobiografia política de 2005 que s'arrepenedia de la seua justificació de l'acció soviètica en Hongria i que, en eixa época, ell creïa en l'unitat partidària i el liderage internacional del comunisme soviètic. A l'interior del Partit Comuniste de Gran Bretanya (CPGB), la disensión que va començar en el repudie del estalinismo per John Saville i I.P. Thompson, historiadors influents i membres del Grup d'historiadors del Partit Comuniste, va culminar en una pèrdua de mils de membres del partit despuix dels events en Hongria. Peter Fryer, corresponsal del periòdic del CPGB Daily Worker, va informar de manera precisa la repressió violenta del tumult, pero els seus despachos varen ser fortament censurats; Fryer va renunciar al periòdic al seu regrés i va ser, més vesprada, expulsat del Partit Comuniste. En França, comunistes moderats, com l'historiador Emmanuel Li Roy Ladurie, varen renunciar, qüestionant la política de respal de les accions soviètiques per part del Partit Comuniste Francés. El filòsof i escritor francés Albert Camus va escriure una carta oberta, La sanc dels hongaresos, en la que va criticar la falta d'acció d'Occident. Inclús Jean-Paul Sartre, encara un comuniste decidit, va criticar als soviètics en el seu artícul Li Fantôme de Staline, en Situations VII. El Partit Comuniste d'Espanya, en l'exili, no va qüestionar la repressió. Per als historiadors Guillermo A. Pérez Sánchez de l'Universitat de Valladolit i Javier Parets de l'Universitat d'Alcalà d'Henares, el decliu dels grans partits comunistes occidentals d'Itàlia, França i Espanya va començar en el desenllaç violent de la Revolució d'Hongria en 1956.

Commemoració

En el cantó noroest del parc MacArthur en Los Àngeles, Califòrnia, Estats Units, la comunitat hongarés-nortamericana va construir una estàtua commemorativa per a honrar als lluitadors per la llibertat hongaresos. Construïda a fins de la década de 1960, l'estàtua del obelisc s'alça en un àguila americana que vigila la ciutat de Los Àngeles. Hi ha varis monuments dedicats a la Commemoració de la Revolució Hongaresa en tot Estats Units. Un d'eixos monuments es pot trobar en Cleveland, Ohio, en el Cardinal Mindszenty Plaça. També hi ha un monument de Boy From Pest en la ciutat de Szczecin, Polònia. Denver té el parc de la Llibertat Hongaresa, nomenat en 1968 per a commemorar l'alçament.

La discussió pública sobre la revolució va ser suprimida en Hongria durant més de 30 anys. Des del desgel de la década de 1980, ha segut objecte d'intens estudi i debat.

El 16 de juny de 1989, ORD aniversari de la seua eixecució, els restants de Imre Nagy varen ser enterrats de nou en tots els honors. La Tercera República Hongaresa va ser declarada en 1989 en el 33.º aniversari de la Revolució, pel president interí Mátyás Szűrös, des d'un balcó de l'edifici del Parlament, i el 23 d'octubre és ara festa nacional hongaresa.

En decembre de 1991, el preàmbul dels tractats en l'Unió Soviètica desmembrada, baix Mijaíl Gorbachov, i Rússia, representada per Borís Yeltsin, es va disculpar oficialment per les accions soviètiques de 1956 en Hongria. Esta disculpa va ser repetida per Yeltsin en 1992 durant un discurs davant el parlament hongarés.

El 13 de febrer de 2006, el Departament d'Estat dels Estats Units va commemorar el cincuentenario de la Revolució Hongaresa de 1956. La secretària d'Estat dels Estats Units, Condoleezza Rice, va comentar les contribucions fetes pels refugiats hongaresos de 1956 als Estats Units i atres països d'acolliment, aixina com el paper d'Hongria en proporcionar refugi als alemans orientals durant les protestes de 1989 contra el règim comuniste. El president nortamericà, George W. Bush, també va visitar Hongria el 22 de juny de 2006 per a commemorar el cincuentenario.

Películes relacionades en la Revolució hongaresa de 1956

Algunes de les películes sobre la Revolució d'Hongria de 1956 o relacionades són:

• 1959 - El viage, de Anatole Litvak
• 1963 - Diàlec (Párbeszéd), de János Herskó.
• 1965 - L'edat de les ilusions (Álmodozások kora /Felnott kamaszok), d'István Szabó.
• 1965 - Vint hores (Húsz óra, 1965) de Zoltán Fábri.
• 1965 - Els desesperats (Szegénylegények), de Miklós Jancsó.
• 2006 - Els fills de la Glòria (Szabadság, szerelem), de Krisztina God,
• 2023 - El sol del futur (Il sol dell'avvenire ), de Nanni Moretti.

Vore també

• Sublevació de 1953 en Alemània de l'Est
• Primavera de Praga
• Invasió de Checoslovàquia pel Pacte de Varsòvia
• Protestes de Poznán de 1956
• Octubre polac
• Revolució de Vellut

Bibliografia

• Arendt, Hannah (1951). Origins of Totalitarianism, Nova York: Harcourt, pp. 480–510. ISBN 0-15-670153-7.
• Bekes, Csaba (Editor); Byrne, {{{nom2}}}; Rainer, {{{nom3}}} (2003). The 1956 Hungarian Revolution: A History in Documents (National Security Archive Cold War Readers), Central European University Press. ISBN 9-639-24166-0.
• Bibó, István (1991). Democracy, Revolution, Self-Determination, Nova York: Columbia University Press, pp. 331–354. ISBN 0-88033-214-X.
• Gadney, Reg (1986). Cry Hungary: Uprising 1956, Macmillan Pub Co. ISBN 0-689-11838-4.
• Gati, Charres (2006). Failed Illusions: Moscow, Washington, Budapest, and the 1956 Hungarian Revolt (Cold War International History Project Séries), Stanford University Press. ISBN 0-804-75606-6.
• Giraud, Henri-Christian (2006). Li Printemps en octobre : Unix histoire de la révolution hongroise (en francés), Pariu: Rocher. ISBN 2-268-05842-5.

• Granville, Johanna (2004). The First Domine: International Decision Making during the Hungarian Crisis of 1956, Texas A&M University Press. ISBN 1-585-44298-4.
• Györkei, Jenõ; Kirov, {{{nom2}}} (1999). Soviet Military Intervention in Hungary, 1956, Nova York: Central European University Press, p. 350. ISBN 963-9116-36-X.
• Kertesz, Stephen D. (1953). Diplomacy in a Whirlpool: Hungary between Nazi Germany and Soviet Russia, Notre Dona'm, Indiana: University of Notre Dona'm Press. ISBN 0-8371-7540-2.
• Michener, James A. (1985). The Bridge at Andau, Nova York: Fawcett. ISBN 0-449-21050-2.
• Morris, William I. (2001). Lettis, Richard (ed.). The Hungarian Revolt: 23 October–4 November 1956, Simon Publications. ISBN 1-931313-79-2.
• Napolitano, Giorgio (2005). Dal Pci al socialisme europeu. Un'autobiografia politica (From the Communist Party to European Socialism. A political autobiography) (en Italià), Laterza. ISBN 88-420-7715-1.
• Péter, László (2008). Resistance, Rebellion and Revolution in Hungary and Central Europe: Commemorating 1956, Londres: UCL SSEES. ISBN 978-0-903425-79-7.
• Sebestyen, Victor (2006). Twelve Days: The Story of the 1956 Hungarian Revolution, Nova York: Pantheon. ISBN 0-375-42458-X.
• Sugar, Peter F. (1994). A History of Hungary: From Liberation to Revolution, Bloomington: Indiana University Press, pp. 368-383. ISBN 0-253-20867-X.
• United Nations: Report of the Special Committee on the Problem of Hungary, General Assembly, Official Records, Eleventh Sessió, Supplement n.º 18 (A/3592), Nova York, 1957 Plantilla:PDF
• Ürményházi, Attila J.(2006) "The Hungarian Revolution-Uprising, Budapest 1956", National Library of Austràlia ISBN 0-646-45885-X, Record Aneu: 40312920
• Zinner, Paul I. (1962). Revolution in Hungary, Books for Libraries Press. ISBN 0-8369-6817-4.

Enllaços externs

Coleccions històriques

• (en anglés) Colecció de la Revolució hongaresa de 1956 [10] archivat en Wayback Machine. del Centre Internacional per a Acadèmics Woodrow Wilson, Proyecte d'Història de la Guerra Freda (Archiu Virtual 2.0), que conté documents i atres fonts relatives a la Revolució de 1956.
• Portades de periòdics hongaresos de juny a decembre de 1956
• (en anglés) Hongria 1956, panflet d'Andy Anderson escrit en 1964 i originalment publicat per Solidaritat en el Regne Unit sobre els events de la Revolució hongaresa de 1956, en un enfocament en les demandes hongareses d'auto-administració econòmica i política (AK Press 2002, ISBN 0-934868-01-8)

• (en anglés) El Tumult hongarés, 23 d'octubre–4 de novembre de 1956, antologia de fonts escrites de la Revolució hongaresa, editada per Richard Lettis i William I. Morris. Els documents inclouen emissions de radi, artículs de periòdics i revistes i parts de llibres sobre el tumult.
• (en anglés) Tragèdia hongaresa, relat d'un testic editat per Peter Fryer, corresponsal del periòdic del Partit Comuniste Britànic, The Daily Worker.
• (en anglés) Institut per a l'història de la revolució hongaresa de 1956, proveïx fotos i documents històrics, llibres i resenyes, aixina com enllaços a pàgines web en anglés.
• (en anglés) Archiu digital ORSOA, colecció de videos i imàgens de la Revolució hongaresa de 1956.
• (en anglés, francés i alemà) Conexions polac-hongareses en 1956 - "Camins comuns cap a la llibertat"
• (en anglés) Mike, Haynes. Hongria: consells de treballadors contra tancs russos, 12 d'octubre de 2006, International Socialism
• (en anglés) En este dia, 4 de novembre de 1956, les tropes soviètiques ingressen a Hongria, informe de la BBC sobre el primer dia de la segona intervenció soviètica i la caiguda del govern de Nagy.

Commemoracions

• (en anglés) Lloc de la Conferència internacional per a commemorar el 50° Aniversari de la Revolució Hongaresa de 1956
• (en anglés) El Portal de 1956, recurs d'organisacions hongarés-nortamericanes per a destacar i promoure les seues activitats de commemoració de la Revolució hongaresa de 1956. Inclou fotos, videos i recursos sobre 1956.
• (en anglés) Proyecte 56, proyecte multimèdia per a la celebració de la vida i cultura hongaresa en un enfocament en la Revolució hongaresa de 1956 i les seues seqüeles.
• (en anglés) Freedom Fighter 56, històries personals de supervivència i escape dels participants en els events de 1956.
• (en anglés) 1956 Proyecte d'Història oral de la Revolució hongaresa de 1956, colecció d'història oral sobre els refugiats de la Revolució hongaresa de 1956 en Canadà.

Artículs

• La revolució hongaresa de 1956
• Hongria, octubre de 1956: socialisme i llibertat [11] archivat en Wayback Machine.
• La revolució hongaresa de 1956, segons la diplomàcia espanyola (pdf)
• L'intervenció espanyola en la revolució hongaresa de 1956, segons les fonts hispà-hongareses
• (francés) Un testimoni dels consells obrers durant la revolució